D.B.Cooper és el nom atribuït a un home que va segrestar un avió Boeing 727 als Estats Units el 24 de novembre de 1971, va rebre un rescat de 200 000$US i va saltar en paracaigudes des de l'aeronau.200 000 dòlars estatunidencs de 1971, actualitzats a 2009 en funció de l'inflació equivaldrien a més de 1 000 000 de dòlars. El nom que el segrestador va usar per abordar l'avió va ser Dan Cooper. No obstant això, les inicials «D. B.» es van associar permanentment amb el segrestador a causa d'un error de comunicació amb la premsa, que va tenir coneixement que poc després del segrest el FBI havia interrogat a un home de Portland anomenat D. B. Cooper, qui mai va ser considerat un sospitós important.Bragg, p. 4.
La manera en que Cooper va escapar de la justícia així com la incertesa sobre el seu parador continuen intrigant al públic. El cas de Cooper, el codi del qual és «Norjak» al FBI, és l'únic cas de pirateria aèria sense resoldre als Estats UnitsHimmelsbac y Worcester, p. 135. i és un dels pocs d'aquest tipus que queden sense resoldre a tot el món al costat del vol 653 de Malaysia Airlines.
Malgrat el gran nombre de pistes que s'han trobat amb el pas dels anys, no s'ha trobat evidència concloent sobre la identitat del segrestador i el seu parador. Existeixen múltiples teories del que va poder haver succeït després del salt, però el FBI creu que Cooper no va sobreviure. A finals del 1978, prop de l'àrea on es creu que va aterrar el segrestador, es va descobrir un cartell en què hi havia unes indicacions per obrir les comportes posteriors d'un Boeing 727. Així mateix, al febrer de 1980, a les ribes del riu Columbia, un nen de vuit anys va trobar $5 880 en bitllets de 20, que van resultar ser part del rescat pagat. La resta dels diners no ha estat recuperat.
A l'octubre de 2007, el FBI va declarar que havia obtingut un perfil parcial de l'ADN de Cooper a partir de la corbata que havia deixat a l'avió. Al desembre d'aquell mateix any, l'agència va reobrir el cas publicant nova informació i diversos retrats que mai abans havien estat mostrats al públic amb l'objectiu de tractar d'obtenir noves proves que portessin a la seva identificació. A la roda de premsa, el FBI va reiterar que creu que Cooper va morir després del salt, però que continuaven investigant la seva identitat.
Segrest El dimecres 24 de novembre de 1971, un dia abans del dia d'Acció de Gràcies als Estats Units, un passatger que viatjava sota el nom de Dan Cooper va abordar un Boeing 727-100 en el vol 305 (nombre de registre de la FAA N467US) de Northwest Orient (posteriorment Northwest Airlines) que partia de l'Aeroport Internacional de Portland amb destinació a Seattle, Washington. Dan Cooper va ser descrit com un home d'uns 45 anys, amb una altura entre 1,78 i 1,83 metres que aquest dia portava una gavardina negra, mocassins, tratge fosc, camisa blanca, corbata negra, ulleres de sol fosques i una agulla de corbata fet de mareperla. Es va asseure en la part posterior de l'avió en el seient 18C i després que la nau s'enlairés, li va lliurar una nota a l'hostessa Florence Schaffner, que es trobava asseguda en un seient plegable prop de la sortida posterior, just a la dreta del seient de Cooper. Ella va pensar que es tractava del seu número de telèfon, per la qual cosa va guardar la nota en la seva butxaca sense llegir el seu contingut.Bragg, p. 2. No obstant això, Cooper se li va apropar i li va dir: «Senyoreta, millor llegeixi el que hi ha en aquesta nota. Tinc una bomba». En el missatge estava escrit: «Tinc una bomba en el meu maletí. La usaré si és necessari. Vull que se senti al meu costat ».
La nota també demanava US$200 000 en bitllets sense marcar i dos sets de paracaigudes (dos paracaigudes d'esquena i dos paracaigudes d'emergència) i explicava detalladament com s'havien de lliurar aquests objectes una vegada que l'avió aterrés en l'Aeroport Internacional de Seattle-Tacoma; si no es complien les seves demandes, faria esclatar l'avió.Bragg, p. 3. Quan l'hostessa va informar a la cabina de vol sobre Cooper i les seves demandes, el pilot, William Scott, va contactar amb el control del tràfic aeri de Seattle-Tacoma, els qui al seu torn es van posar en contacte amb la policia de Seattle i el FBI. L'agència es va posar en contacte amb el president de Northwest Orient, Donald Nyrop, qui va demanar a Scott que cooperés amb el segrestador. El pilot va ordenar a Schaffner tornar a la part posterior de l'avió i asseure's al costat de Cooper per tractar d'esbrinar si la bomba era real. Quan el segrestador va descobrir les intencions de l'hostessa, va obrir el seu maletí momentàniament, prou perquè Schaffner veiés diversos cilindres vermells, una gran bateria i cables, convencent-se que la bomba era veritable. Cooper li va ordenar que li digués al pilot que no aterrés fins que els diners i els paracaigudes estiguessin llests en l'aeroport. Schaffner va tornar a la cabina per lliurar les instruccions del segrestador.
Intercanvi de passatgers miniatura|Pòster editat pel FBI per a la captura de D. B. Cooper. Després que les demandes van ser comunicades a les autoritats, l'avió va començar a sobrevolar el Puget Sound, un estret marítim prop de Seattle. Mentre recol·lectaven els diners, els agents del FBI van seguir les instruccions d'usar només bitllets sense marcar, però van decidir usar bitllets impresos principalment l'any 1969 i amb nombres de sèrie començant amb la lletra L, emesos pel Banc de la Reserva Federal de Sant Francisco. Així mateix, els agents van passar ràpidament els 10 000 bitllets de 20 dòlars per un dispositiu Recordak per crear una fotografia en microfilm de cadascun i així gravar els nombres de sèrie.Bragg, p. 3.Himmelsbac y Worcester, p. 25. Les autoritats inicialment pretenien usar paracaigudes militars de la Base de la Força Aèria McChord, però Cooper va especificar que volia paracaigudes civils que tinguessin cordons d'obertura manuals. La policia de Seattle va trobar uns exemplars com els que exigia el segrestador en una escola local de paracaigudisme.
Mentrestant, Cooper va romandre assegut en l'avió bevent un còctel de bourbon whisky amb soda de llimona pel qual va oferir pagar. Tina Mucklow, una hostessa que va romandre al costat del segrestador la major part del temps, el va descriure com una persona agradable i prou considerada per demanar que li donessin menjar a la tripulació després de l'aterratge a Seattle. No obstant això, els investigadors del FBI van afirmar que el segrestador era obscè i que usava «males paraules». A les 17:24, el control de tràfic de l'aeroport li va comunicar a Scott que les demandes de Cooper havien estat complertes. Llavors el segrestador va permetre al pilot aterrar. L'avió va tocar terra a les 17:39. Posteriorment, Cooper va ordenar a Scott que portés l'aeronau a una secció remota de la pista i que atenués les llums en la cabina per evitar als franctiradors de la policia. Així mateix, va demanar al control de tràfic que enviés a una persona a lliurar els $200 000 i els paracaigudes. La persona triada, un empleat de Northwest Orient, es va apropar fins a l'avió i va lliurar els objectes a l'hostessa Mucklow a través de les escales posteriors. Pocs minuts després, Cooper va alliberar els 36 passatgers i a l'hostessa Schaffner, però va retenir al pilot Scott, l'hostessa Mucklow, el primer oficial Bob Rataczak i a l'enginyer de vol H.I. Anderson.
En aquest moment, els agents del FBI desconeixien les intencions del segrestador i estaven perplexos per la seva demanda de quatre paracaigudes. Així mateix, es preguntaven si tindria un còmplice a bord o si els paracaigudes eren per als quatre membres de la tripulació que romanien amb ell. Mai abans havia intentat algú saltar en paracaigudes des d'un avió comercial segrestat. Mentre l'aeronau era reabastida, un oficial de l'Administració Federal d'Aviació que volia explicar al segrestador les implicacions legals de la pirateria aèria va caminar fins a la porta de l'avió i va demanar permís a Cooper per abordar l'avió, però aquest l'hi va negar a l'instant.Rothenberg y Ulvaeus, p. 4. Una borsa de vapor en el motor del camió amb gasolina va retardar el procés de reabastiment i Cooper va començar a sospitar quan, després de 15 minuts, no havien acabat. El segrestador va amenaçar novament de fer esclatar l'avió, per la qual cosa els encarregats del proveïment van accelerar la tasca fins a completar-la.
Torna a enlairar-se Després del reabastement i d'una inspecció detallada dels diners i els paracaigudes, Cooper va ordenar a la tripulació enlairar-se novament a les 19:40. També va decidir que volessin amb rumb a Mèxic, D. F., a una velocitat relativament baixa de 170 nusos (320 km/h), a una altitud de 3 000 m (l'altitud normal de creuer és entre 7 600 i 11 000 m), amb els trens d'aterratge desplegats i amb 15 graus de flaps.Rothenberg y Ulvaeus, p. 5. No obstant això, el primer oficial Rataczak li va dir que l'avió solament podria volar 1 600 km sota aquestes condicions, per la qual cosa Cooper i la tripulació van discutir altres rutes abans de decidir volar fins a Reno, Nevada, on es reabastirien novament. També van decidir volar en la ruta Victor 23, una ruta aèria federal que transcorre a l'oest de la serralada de les Cascades. Així mateix, Cooper va ordenar a Scott que deixés la cabina despressuritzada, ja que això evitaria una sortida violenta d'aire i facilitaria l'obertura de qualsevol porta per saltar en paracaigudes.
Immediatament després de l'enlairament, Cooper va demanar a Mucklow, qui hi havia estat asseguda al costat d'ell, que tornés a la cabina i que romangués allí. Abans que passés darrere de les cortines que separaven primera classe de classe econòmica, l'hostessa va veure al segrestador lligant alguna cosa a la seva cintura. Moments més tard, en la cabina, la tripulació va observar una llum intermitent indicant que Cooper intentava obrir la porta posterior de l'aeronau. A través de l'intèrfon, Scott li va preguntar si hi havia alguna cosa que poguessin fer per ell, al que el segrestador va respondre: «No!». miniatura|esquerra|Boeing 727 amb la porta posterior oberta. La tripulació va començar a notar un canvi de pressió en la cabina. Cooper havia obert la porta posterior i havia saltat de l'avió.Bragg, p. 4. Aquesta va ser l'última vegada que es va saber d'ell. El FBI creu que el salt va ser realitzat a les 20:13 sobre el sud-oest de l'estat de Washington, ja que a aquesta hora les escales posteriors es van sacsejar, possiblement en l'instant en què va abandonar l'aeronau. En aquest moment, l'avió estava volant a través d'una tempesta i la nuvolositat impedia veure el sòl. A causa de la mala visibilitat, els avions de caça F-106 que seguien l'aeronau no es van adonar del salt del segrestador. Inicialment es va creure que havia aterrat al sud-est de l'àrea no incorporada d'Ariel (Washington), prop del llac Merwin, 48 km al nord de Portland (Oregon). Teories posteriors, basades en diverses fonts com ara el testimoniatge del pilot de Continental Airlines, Tom Bohan —qui volava a 1 200 metres sobre el vol 305 i 4 minuts darrere del mateix—, situen la zona de l'aterratge a 32 km a l'est d'aquest punt.Himmelsbac y Worcester, p. 111-113.