Les teories de l'aprenentatge pretenen descriure els processos mitjançant els quals tant els éssers humans, com els animals aprenen. Nombrosos psicòlegs i pedagogs han aportat sengles teories en la matèria.
Les diverses teories ajuden a comprendre, predir i controlar el comportament humà, elaborant al seu torn estratègies d'aprenentatge i tractant d'explicar com els subjectes accedeixen al coneixement. El seu objecte d'estudi se centra en l'adquisició de destreses i habilitats en el raonament i en l'adquisició de conceptes.
L'estudi de les teories de l'aprenentatge; d'una banda ens proporcionen un vocabulari i una armadura conceptual per interpretar diversos casos d'aprenentatge. D'altra banda ens suggereixen on buscar solucions per als problemes pràctics; encara que elles no ens donen solucions, però dirigeixen la nostra atenció cap a certes variables que són fonamentals per trobar la solució. (De la Mora, 1979)
Gairebé totes les teories tenen una base filosòfica-psicològica, han pogut ser adaptades, per aconseguir imitar les seves tendències en el camp pedagògic, podent així traslladar-les a l'aula, i posant en pràctica. (Baggini, 2008).
Segons Lakatos (1978), una teoria és millor que una altra quan reuneix aquestes condicions: Aconsegueix una disminució de contingut empíric pel que fa a la teoria anterior, és a dir, prediu fets que aquella no predeia. Explica amb el mateix o més èxit tot allò que la teoria anterior explicava. Aconsegueix corroborar empíricament almenys una part del seu excés de contingut. Segons De la Mora (1979) les funcions de les teories de l'aprenentatge són: Realitzar una anàlisi més profunda sobre alguns dels aspectes d'aprenentatge més dignes de ser investigats. Resumir una gran quantitat de coneixements sobre les lleis de l'aprenentatge en un espai relativament curt. Explicar en forma creativa “què” és l'aprenentatge i “per què” actua com ho fa. Busquen proporcionar una comprensió bàsica sobre l'aprenentatge. Per tant, el que caracteritza una bona teoria en la terminologia és la seva capacitat per predir i incorporar nous fets, front aquelles altres teories que es limiten a explorar el ja conegut. Un programa pot ser progressiu teòricament quan realitza prediccions noves encara que no siguin corroborades o empíricament quan corrobora a alguna de les prediccions. Un programa progressiu pot deixar de ser-ho quan esgota la seva capacitat predictiva i es mostra incapaç d'estendre's cap a nous dominis si aconsegueix fer noves prediccions parcialment corroborades.
Lakatos (1978) pensa que una nova teoria s'imposarà sobre una altra vigent, quan a més d'explicar tots els fets rellevants que aquesta explicava, s'enfronti amb èxit a algunes de les anomalies de les quals la teoria anterior no podrà tenir en compte.
Les teories de l'aprenentatge conformen un variat conjunt de marcs teòrics que sovint comparteixen aspectes i qüestions o fins i tot, suposen postulats absolutament contradictoris.
Evolució Els estudis sobre les teories de l'aprenentatge no han seguit en el seu desenvolupament una evolució paral·lela als de l'aprenentatge. Tant el terme aprenentatge com el de teoria resulten difícils de definir per aquest motiu no coincideixin els autors en les definicions d'aprenentatge ni en les teories.
Inicialment no existia preocupació per elaborar teories sobre l'aprenentatge. Cap a 1940 sorgeix una preocupació teòrica caracteritzada per l'esforç a construir aplicacions sistemàtiques que donessin unitat als fenòmens de l'aprenentatge i així van començar a aparèixer sistemes i teories de l'aprenentatge, encara que el terme teoria va ser emprat amb poc rigor. Al començament de la dècada 1950-1960 sorgeix un canvi en els estudis sobre les teories de l'aprenentatge, davant el fet que gran part dels sistemes de l'etapa anterior no complien una de les funcions de tota la teoria, com és la de totalitzar i concloure lleis.
Amb la finalitat d'oferir una base empírica sòlida els estudis actuals sobre l'aprenentatge se centren, més que a elaborar teories, a aconseguir descripcions detallades de la conducta en situacions concretes.
Constructivisme El constructivisme és una actitud docent que es refereix a la permanent intenció del mestre dirigida al fet que l'alumne aprengui. No hi ha en si cap teoria que expliqui clarament als professors què fer amb alumnes desmotivats, amb poc rendiment i que les seves avaluacions són pobres o, en altres ocasions, presenten un ritme de treball accelerat. L'únic que pot resoldre la situació interna de l'aula és el mestre en comptar amb una gran quantitat d'estratègies, producte de diverses teories, la qual cosa dona un enorme estatus com a integrador o articulador dinàmic d'aquesta complexa realitat.
El mestre que es comporta de forma constructiva a l'aula compta amb tres característiques molt importants: Se centra en l'aprenentatge perquè és un creador de condicions propícies perquè l'alumne aprengui. Vincula els temes o continguts del programa a les necessitats, interessos o experiències properes a l'alumne. Aconsegueix que l'alumne gaudeixi l'aprenentatge i es torni autodidacta. El concepte constructivisme està alimentat per diversos paradigmes, els quals són coneguts com les teories clàssiques de l'aprenentatge, en les quals es considera a l'alumne com a responsable de construir aprenentatge i al professor com al que col·loca la bastimenta, dona la guia o l'orientació perquè això succeeixi.
Teoria del conductisme El conductisme és un corrent de la psicologia el pare de la qual és John Broadus Watson, i que consisteix a usar procediments experimentals per analitzar la conducta, concretament els comportaments observables, i nega tota possibilitat d'utilitzar els mètodes subjectius com la introspecció. Es basa en el fet que davant un estímul succeeixi una resposta, l'organisme reacciona davant un estímul del medi ambient i emet una resposta. Aquest corrent considera com a únic mitjà d'estudi, l'observació externa a causa que es realitzava en laboratoris, buscant aïllar variables per obtenir la conducta desitjada, consolidant així una psicologia científica. El conductisme té el seu origen en el socialisme anglès, el funcionalisme nord-americà i en la teoria de l'evolució de Charles Darwin, ja que aquests corrents es fixen en la concepció de l'individu com un organisme que s'adapta al medi (o ambient).
Història i evolució El conductisme com a disciplina científica aplicada a la comprensió i tractament dels problemes psicològics se situa al començament del . Com ja hem dit, Watson va ser el primer que va treballar amb el conductisme. En aquells temps, l'estudi se centrava en els fenòmens psíquics interns mitjançant la introspecció, mètode molt subjectiu. Però Watson no es fiava d'aquests estudis, ja que pensava que aquesta matèria no podia ser objecte d'estudi pel fet de no ser observable. Aquest enfocament estava molt influït per les recerques dels fisiòlegs russos Ivan Pàvlov i Vladímir Békhterev sobre el condicionament animal. Pávlov, considerava que els actes de la vida no eren més que reflexos, i Békhterev s'interessava especialment pels reflexos musculars.
Podem distingir dos aspectes en el conductisme de Watson: El conductisme metafísic: sostenia que la ment no existeix i que tota activitat humana, més pensaments i emocions, es poden explicar a través de moviments musculars o secrecions glandulars. D'altra banda Watson negava el paper de l'herència com a factor que determina el comportament, ja que considerava que la conducta s'adquireix gairebé exclusivament mitjançant l'aprenentatge.
Watson va proposar un mètode per a l'anàlisi i modificació de la conducta, ja que per a ell, l'únic objecte d'estudi vàlid per a la psicologia era la conducta observable, per això únicament va utilitzar procediments objectius com les ciències naturals, per a l'estudi dels comportaments humans. D'aquesta manera, va assentar les bases del que avui coneixem com a «conductisme metodològic». Actualment el conductisme no es limita a l'estudi de fenòmens observables sinó que també inclou successos interns (pensaments, imatges), es manté la relació de les teories de la conducta amb l'enfocament experimental. A partir de la dècada de 1930 es va desenvolupar als Estats Units el «condicionament operant», com a resultat dels treballs realitzats per B. F. Skinner i col·laboradors. Aquest enfocament és semblant al de Watson, segons el qual ha d'estudiar-se el comportament observable dels individus en interacció amb el medi que els envolta. Skinner, això no obstant, es diferencia de Watson en el fet que els fenòmens interns, com els sentiments, havien d'excloure's de l'estudi, sostenint que havien d'estudiar-se pels mètodes científics habituals i donant més importància als experiments controlats tant amb animals com amb éssers humans. Les seves recerques amb animals, centrades en el tipus d'aprenentatge (condicionament operant o instrumental) que ocorre com a conseqüència d'un estímul provocat per la conducta de l'individu, van provar que els comportaments més complexos com el llenguatge o la resolució de problemes, podien estudiar-se científicament a partir de la seva relació amb les conseqüències que té per al subjecte.
En la dècada de 1950 sorgeixen en diferents llocs i com a resultat del treball d'investigadors independents, corrents de pensament que després confluiran. Un d'ells, mitjançant «les neurosis experimentals», va establir l'important principi de la inhibició recíproca.
A partir dels anys seixanta, es desenvolupa l'«aprenentatge imitatiu» o observacional que estudia sota quines condicions s'adquireixen, o desapareixen, comportaments mitjançant el procés d'imitació: l'individu apareix com un mediador entre l'estímul i la resposta.
Els següents punts descriuen algunes de les característiques de mestres centrats en el conductisme: Espera que l'alumne compleixi amb tots els treballs, tasques i exercicis. Tots els estudiants han d'estar degudament asseguts, callats i parant esment cap al mestre. Els treballs en equip són escassos. Les activitats autònomes pràcticament no existeixen. El mestre roman al capdavant i difícilment monitoreja als seus alumnes de prop. Tots els alumnes fan el mateix al mateix temps.
Teoria de la Gestalt En la teoria de la Gestalt el mestre tracta d'estimular als alumnes d'alguna o una altra manera en fer un acudit, treballar en equip, canviar d'activitat, sensibilitzant-se amb el seu estat d'ànim perquè els alumnes responguin de manera positiva a algun estímul. Aquesta teoria considera que l'ésser humà respon a l'estímul a través de la seva percepció.
Els següents punts descriuen algunes de les característiques de mestres centrats en la teoria de la Gestalt: Utilitza materials visuals que pot col·locar a la pissarra. Planeja les seves classes amb activitats dinàmiques, per exemple treball en equip, exposició de classe, etcètera. Utilitza pel·lícules o enregistraments relacionats amb els temes que s'estan donant a classe. Representants: Kurt Koffka, Wolfgang Köhler, Max Wertheimer, Abraham Maslow i Carl Rogers.
Teoria de la consciència La teoria de la consciència és la postura de la consciència humana on es valoren processos tals com la motivació, les emocions, els sentiments, etc. I d'altra banda es relaciona amb el nivell de consciència i la gestió de les emocions, la intuïció, la forma d'expressar-se o considerar l'edat de l'individu.
Els següents punts descriuen algunes de les característiques dels mestres centrats en la teoria de la consciència: Planejar les classes d'acord amb el caràcter de cadascun dels alumnes. Prendre en compte l'estat emocional dels alumnes en impartir la classe i modificar el necessari per adaptar-s'hi. Observar als alumnes prenent en compte situacions familiars transcendents per a ells. Fixar objectius de gestió emocional per a les sessions de classe.