miniatura|Hacktivistes|383x383px Lhacktivisme (un acrònim de hacker i activisme) és la utilització no violenta d'eines digitals il·legals o legalment ambigües perseguint finalitats socials o polítiques. El terme hacker s'utilitza en referència al seu significat original, és a dir, una persona que gaudeix explorant els detalls de sistemes programables i com ampliar les seves funcionalitats, mentre que activisme es defineix com la pràctica de l'acció directa i militant per aconseguir una meta social o política. Tots dos termes estan carregats de múltiples interpretacions, de manera que definir hacktivisme es fa complex i cal entendre el moviment hacktivista com en continu canvi, evolucionant com un procés obert. El hacktivisme inclou modificacions de webs, redireccions, atacs de denegació de servei, publicació d'informació, paròdies de llocs web, substitucions virtuals, sabotatges virtuals i desenvolupament de programari.
En general, es busca potenciar estratègies o polítiques tals com a llibertat d'expressió, drets humans, i l'ètica de la informació. Els actes de hacktivisme són duts a terme sota la creença que la utilització d'aquestes estratègies informàtiques tindran efectes de palanca similars per exemple a l'activisme regular o la desobediència civil. Es basa en la idea que poca gent coneix prou de computació i Internet com per intervenir en pro d'una determinada fi, però aquesta forma d'acció pot afectar molta gent.
Les activitats hacktivistes s'estenen a diverses idees i causes polítiques. Freenet és un exemple clar de traducció d'un pensament polític (tots haurien de tenir dret de parlar) en codi. El hacktivisme és una ramificació de Cult of the dead cow, les seves opinions inclouen l'accés a la informació com un dret humà bàsic. La xarxa lliure de programadors, artistes i militants radicals 1984 network liberty alliance de Gregoire Seither està més conscienciada amb qüestions de llibertat d'expressió, vigilància i privadesa en una era de creixent vigilància tecnològica, d'utilització de propaganda a gran escala, i de control de la mentalitat per part de governs i corporacions.
Etimologia El terme va ser encunyat pel crític cultural i autor Jason Sack en un article sobre l'artista Shu Lea Cheang i publicat en InfoNation en 1995.
Des de la mirada etimològica, aquest mot és un manlleu anglès hacktivism: acrònim de hack[er] i [ac]tivism: és un tipus de ciberactivisme que recorre a accions que destorben la presentació normal dels llocs web o el funcionament dels sistemes informàtics dels grups o institucions que pretén denunciar. Ve precedit del ciberactivisme, el qual es basa en les tecnologies de la informació i la comunicació per a fer arribar el seu missatge amb gran rapidesa a un gran nombre de destinataris.
El terme hacktivisme té un origen controvertit, alguns afirmen que es va encunyar per descriure com les accions directes electròniques podien usar-se en favor del canvi social en combinar la programació amb el pensament crític. Uns altres utilitzen el terme com a sinònim d'actes maliciosos i destructius que vulneren la seguretat d'Internet com una plataforma tecnològica, econòmica, i política. Essencialment la controvèrsia reflecteix dos corrents filosòfics divergents dins del moviment hacktivista. Un corrent considera que els atacs cibernètics maliciosos són una forma acceptable d'acció directa. L'altre corrent considera que tota protesta, inclosa l'acció directa, ha de ser pacífica i sense violència.
Història Els orígens de l'hacktivisme van ser força funestos. Els hackers de començaments dels 90 van criticar el hacktivisme pel seu ús nociu de la Xarxa i les seves tècniques primitives. Des del activisme tampoc van ser vistos amb bons ulls, existia en aquell temps un fort moviment primitivista i neoludita que entenia la tecnologia com un instrument de poder, totalment contrari a la lluita activista. Tot i això, Ricardo Dominguez i altres hacktivistes propers a la Desobediència Civil Electrònica seguir treballant en eines senzilles d'usar, continuant amb la seva idea d'apropar eines d'interacció tecno-polítiques a la gent corrent.
Tot i que no és fins als anys 90 que comencem a parlar de hacktivisme, a mitjans dels anys 60 ja van començar a aparèixer els primers moviments socials que vinculaven l'activisme i les TIC. Els primers casos van ser el phreaking, que consistía en la manipulació dels telèfons mòbils per tal de fer trucades gratuïtes a llarga distància, i les primeres activitats de hacking desenvolupades al Massachusetts Institute of Technology, (MIT) que tenien com a fi optimitzar les tecnologies, facilitant l'accés gratuït a aquestes. D'aquestes vessants sorgeix el hacktivisme,que promou aquestes pràctiques amb fins d'incidir en la política i en l'ordre social, fent de les TIC un mitjà de protesta per aquests moviments socials.
L'exemple més clar de l'aplicació de l'hacktivisme en els seus inicis van ser les manifestacions a la Xarxa o netstrikes. Amb un programa molt senzill, utilitzable des de qualsevol ordinador personal, un hacktivista realitza contínues peticions a una mateixa pàgina web intentant col·lapsar-la. Si aquest atac es combina des de diferents fonts, es pot perjudicar seriosament l'accessibilitat d'un lloc web.
Un cas sonat de manifestació a la Xarxa va ser el coordinat per la web italiana www.netstrike.it. El 1995 va aconseguir bloquejar els llocs de govern francès que en aquell moment estava bombardejant amb caps nuclears l'atol de Mururoa. Sis anys després, coincidint amb les protestes contra el G-8 a Gènova, el servidor de netstrike.it va ser segrestat per la Prefectura de la Policia de Bolonya, per ordre de Departament de la Policia postal genovesa. Com van comentar els integrants de el grup netstrike.it en un manifest fet públic a la xarxa, ha passat ja molt de temps i, tot i la diligent atenció de les forces de l'ordre, cap jutge, per més gelós de la seva tasca que fos, ha pensat en cap moment que pogués processar algú per aquesta pràctica de lluita que té un valor exclusivament simbòlic i demostratiu.
L'última gesta d'aquests activistes hackers va ser modificar una bicicleta perquè, amb l'ajuda d'uns braços mecànics i un ordinador portàtil, pogués fer pintades pels carrers de Nova York durant la darrera convenció republicana. La bicicleta a més disposava de connexió sense fil a la Xarxa i utilitzava esprais de pintura no permanent, atès que a la ciutat de Nova York els grafits estan prohibits. Tot i això, l'inventor, Joshua Kinberg, va ser arrestat. A les poques hores va ser alliberat, però el seu projecte de bicicleta, que inclou ordinador, telèfon mòbil i xarxa sense fil, contínua requisada. Un altre cop d'efecte gran el va protagonitzar el col·lectiu The Barbie Disinformation Organization, un grup de hacktivistes californians que a principis dels noranta van comprar nines Barbie i ninots guerrers G.I.JOE que reproduïen frases predefinides. Un cop descobert el mecanisme mitjançant el qual es reproduïen aquestes frases, van intercanviar els discos dels dos tipus de joguines, obtenint Barbies que deien «La venjança serà meva!» I ninots GIJOE que preferien dir «Planejem el casament dels nostres somnis!». Van tornar a col·locar els ninots en els seus embolcalls i van tornar les joguines als grans magatzems. Un cop descoberta l'acció reivindicativa, el col·lectiu The Barbie Disinformation Organization va declarar irònicament que tot havia estat beneficiós, «els amos dels grans magatzems van vendre dues vegades el producte, estimulem l'economia, i el nostre missatge s'escolta».
Re-code, un projecte de hactivist.com, també té com a objectiu prioritari dels grans magatzems. Gràcies a la seva tasca d'enginyeria inversa, coneixen com es codifica, en codis de barres o un altre tipus de codificació, la informació sobre un producte. Utilitzant aquests coneixements són capaços de generar noves etiquetes per substituir la codificació original dels productes de marca per productes similars sense marca. Amb això es pretén fer una crítica àcida a les plusvàlues associades a productes només per qüestions de publicitat i imatge, tractant de sembrar el caos a grans superfícies que depenguin de l'automatització del procés de facturació d'una compra. Actualment aquest projecte està congelat, a causa de les nombroses pressions que ha patit perquè abandoni la seva pràctica i la distribució de l'material necessari perquè aquests atacs es repeteixin arreu del món, tot i que no han pogut ser acusats de vulnerar cap llei fins a la data.
Hacklabs espanyols Avui dia existeixen diversos hacklabs, o laboratoris d'experimentació tècnica i social que neixen d'aquesta nova cultura hacktivista i la consoliden com a moviment social articulat dins i fora de la xarxa. Es reuneixen físicament fora d'Internet amb la intenció de treballar en projectes relacionats amb el programari lliure, ciberdrets, privacitat, criptografia, xarxes sense fils en barris o ciutats; fora del seu territori convencional (la Xarxa, que segueix sent un espai per a la coordinació), baixant a terra en contacte directe amb les xarxes socials. La majoria utilitza, neix o s'insereix en Centres Socials Okupats com va ser el cas de Kernel Panic de Barcelona, que es reunia al Centre Social Les Naus. Ensenyar, aprendre, muntar xarxes, compartir coneixement i sobretot difondre una imatge de l'hacking com a cultura de la informació lliure.
L'abril del 1999 se celebra la IV Trobada Estatal de Contrainformació a Madrid, on sorgeixen dos grans projectes: l'agència de notícies denominada Contrainfos i el servidor autogestionat Sindominio.net, amb la idea de crear un espai lliure a Internet. Aquest últim va comptar amb el suport de 25 col·lectius. Des de la seva formació, Sindominio es proposava a "facilitar les condicions per l'emergència de noves propostes autònomes, a través d'una assemblea autogestionada en un espai desterritorialitzat".