Lescriptura de guions o guionatge (anglès: screenwriting o scriptwriting) és l'art i habilitat d'escriure guions pels mitjans de comunicació en massa, com llargmetratges, videojocs o produccions televisives. És sovint una professió autònoma.
Els guionistes (anglès: screenwriters) són els responsables d'investigar la història, desenvolupar la narrativa, escriure el guió, i enviar-lo, en el format requerit, als executius de desenvolupament. Per això tenen una grossa influència sobre la direcció creativa del guió i, probablement, de la pel·lícula en conjunt. N'hi ha de creatius independents que desenvolupen guions en esperar de trobar un productor. D'altres són contractats per crear un guió segons un concepte o a partir d'una obra literària ja existent. De vegades hi ha un équip de guionistes que es comparteixen les diferents tasques.
Tipus Guions especulatius Els guions especulatius són guions de llargmetratges o de sèries de televisió escrits damunt especulació de venda, sense la comissió d'un estudi cinematogràfic, productora, o xarxa de televisió. El contingut és normalment inventat només pel guionista, encara que els guions especulatius també poden ser basats en altres productes anteriors, o esdeveniments i persones reals. La gran majoria dels guions escrits cada any són d'aquest tipus, però només un percentatge petit arriba a la pantalla gran. Un guió especulatiu pot ser una obra original o una adaptació.
En l'escriptura televisiva, un guió especulatiu és una mostra escrita per demostrar el coneixement de l'escriptor d'un espectacle i la seva habilitat d'imitar el seu estil i convencions. És entregat als productors de l'espectacle en esperances de ser contractat per escriure episodis futurs d'aquest.
Guió encarregat Un guió encarregat és escrit per un escriptor contractat. El concepte és desenvolupat normalment molt abans que hi aparegui el guionista, i sovint hi ha múltiples escriptors treballant en un mateix guió abans que se li doni llum verda.
Escriptura de llargmetratge assignada Els guions de llargmetratges assignats són guions creats sota contracte amb un estudi, empresa de producció o productor. Aquests són les feines més buscades normalment pel guionista que pot aconseguir tant un treball exclusiu com un treball «obert». Són generalment adaptacions d'una idea existent o una propietat que posseeix l'empresa que contracta, però també poden ser feines originals basades en un concepte creat per l'escriptor o productor.Lydia Willen and Joan Willen, How to Sell your Screenplay, pg 242.
Reescriptura i alteració del guió La majoria de les pel·lícules són reescrites durant el procés de desenvolupament. Sovint, no són reescrites per l'escriptor original del guió.Skip Press, The Ultimate Writer's Guide to Hollywood, pg xiii. Molts guionistes establerts, així com escriptors nous amb treballs prometedors però que no tenen comerciabilitat, viuen de la reescriptura de guions.
Quan la premissa central o els personatges d'un guió són bons però la resta del guió és inutilitzable, un escriptor diferent o un equip d'escriptors és contractat per fer un esborrany enterament nou, sovint anomenat «reescriptura de la primera pàgina». Quan només queden problemes petits, com un diàleg dolent o humor pobre, un es contracta un escriptor per fer un «poliment» o punch-up.
Depenent de la mida de les contribucions del nou escriptor, se li pot donar crèdits o no. Per exemple, en la indústria de pel·lícules americana, el crèdit a rewriters és donat només si el 50% o més del guió es canvia substancialment. Aquests estàndards poden fer difícil d'establir la identitat i nombre de guionistes que han contribuït a la creació d'una pel·lícula .
Els escriptors establerts que se'ls demana que reescriguin porcions d'un guió quan el procés de desenvolupament ja és avançat, se'ls anomena generalment doctors de guió. Alguns doctors de guió destacats són Christopher Keane, Steve Zaillian, William Goldman, Robert Towne, Mort Nathan, Quentin Tarantino i Peter Russell.Virginia Wright Wetman. Molts guionistes prometedors treballen com a escriptors negres.
Escriptura televisiva Un escriptor televisiu autònom típicament utilitza guions especulatius o la seva reputació i crèdits anteriors per obtenir un contracte per escriure un o més episodis per a un programa de televisió existent. Quan es lliura un episodi, se'n pot requerir la seva reescriptura i poliment.
Un escriptor que treballa per un programa de televisió generalment treballa des de casa, escrivint i reescrivint episodis. Aquest tipus d'escriptors —sovint coneguts com editors o productor— treballen tant en grup com individualment en els guions dels episodis per mantenir el to de l'espectacle, l'estil, caràcters i trames.
Els creadors de programes televisius escriuen el pilot televisiu de les noves sèries de televisió. Són responsables de crear i dirigir tots els aspectes dels personatges d'un programa, l'estil, i les trames. Sovint, un creador queda com a responsable de les decisions creatives del dia-a-dia del programa durant l'emissió de la sèrie com a show runner, escriptor principal (anglès: head writer) o escriptor d'història (anglès: story editor).
Escriptura per a sèries diàries El procés d'escriure per telenovel·les és diferent d'aquell utilitzat per espectacles d'hora punta, en part per la necessitat de produir episodis nous cinc dies a la setmana durant diversos mesos. En un exemple citat per Jane Espenson, l'escriptura de guions és una «classe de sistema de tres nivells»:
Uns pocs escriptors superiors creen els arcs de la història global. Els escriptors del nivell mitjà treballen amb ells per convertir aquells arcs en coses que s'assemblen més a esbossos d'un episodi tradicional, i una varietat d'escriptors per sota d'això (que ni tan sols han de ser a Los Angeles), agafen aquells esbossos i de pressa generen el diàleg mentre afegeixen coses servilment als esbossos. Espenson senyala que eliminar el segon nivell ha estat una tendència recent, confiant en els escriptors sèniors per fer els esbossos i donant els altres escriptors una mica més de llibertat. Malgrat tot, quan els guions s'envien als escriptors del primer nivell, aquests fan una ronda final de reescriptura. Espenson també senyala que un programa que s'emet diàriament, amb personatges que tenen dècades d'història darrere de les seves veus, necessita un personal d'escriptura sense la veu distintiva que de vegades pot ser present en sèries d'hora punta.
Escriptura per a concursos de televisió Els concursos de televisió presenten concursants en directe, però encara utilitzen un equip d'escriptors com a part d'un format específic. Això pot incloure des de les preguntes del concurs a fins i tot frases o diàlegs específics per part del presentador. Els escriptors poden no escriure el diàleg utilitzat pel concursants, però treballen amb els productors per crear les accions, escenaris i la seqüència d'esdeveniments que donen suport al concepte de l'espectacle.
Escriptura de videojocs Amb el desenvolupament continuat i la complexitat augmentada dels videojocs, hi ha moltes oportunitats per emprar guionistes en el camp del disseny de videojocs. Els escriptors de videojocs treballen en col·laboració molt propera amb els altres dissenyadors del joc per crear els caràcters, escenaris, i diàlegs.Skip Press, The Ultimate Writer's Guide to Hollywood, pg207.
Teories per a escriure un guió Fonamentalment, l'escriptura d'un guó és un aspecte únic de la literatura. És semblant a una partitura musical, s'ha d'interpretar sobre la base dels resultats d'altres artistes, en lloc de servir com un producte acabat perquè l'audiència gaudeixi. Per això, s'ha d'utilitzar un llenguatge tècnic, rígid i alternatiu, quan s'han de descriure acotacions d'escena. Però a diferència de les novel·les i les històries curtes, un guionista posa el focus a les qüestions visuals de la història i menys a les qüestions psicològiques dels personatges. El principal objectiu d'un guionista és evocar els pensaments dels personatges a través del simbolisme, l'acció i les emocions a través del text.
Diverses teories principals d'escriptura de guions ajuden els escriptors a acostar-se al guió de la sistematització de l'estructura, els objectius i les tècniques d'escriptura d'un guió. Els tipus més comuns de les teories són estructurals. El guionista William Goldman és àmpliament citat dient: «Els guions són d'estructura».
Estructura en tres actes Els tres actes són: la configuració (de la ubicació i els personatges), la confrontació (amb un obstacle), i la resolució (que culmina en un clímax i un desenllaç). En general, en una pel·lícula de dues hores, tant el primer com el tercer acte solen durar al voltant de 30 minuts, amb l'acte mitjà que dura aproximadament una hora, però avui dia moltes pel·lícules comencen des del punt de confrontació i després passen a l'acte configuració o poden fins i tot començar per l'últim acte i després anar de nou al començament.
A La Dramaturgie, l'escriptor i director francès Yves Lavandier mostra un enfocament lleugerament diferent. Tal com fan la majoria dels teòrics, sosté que tota acció humana, sigui fictícia o real, conté tres parts lògiques: abans de l'acció, durant l'acció, i després de l'acció. Però com que el punt culminant és part de l'acció, Yves Lavandier sosté que el segon acte ha d'incloure el clímax, que fa el tercer acte molt més curt que el que normalment es troba en la majoria de les teories d'escriptura de guions.
A més de l'estructura de tres actes, també és comú l'ús d'una estructura de quatre o cinc actes en un guió, encara que certs guions poden incloure fins a vint actes separats.
El viatge de l'heroi El viatge de l'heroi, també conegut com el monomite, és una idea formulada pel mitòleg Joseph Campbell. El concepte central del monomite és que es pot veure un patró a les històries i els mites a través de la història. Campbell va definir i va explicar aquest patró al seu llibre The Hero with a Thousand Faces (1949).
La visió de Campbell va ser que els mites més importants de tot el món que han sobreviscut durant milers d'anys comparteixen una estructura fonamental. Aquesta estructura fonamental conté un nombre d'etapes, que inclouen: La crida a l'aventura, que l'heroi haurà d'acceptar o rebutjar. Un camí de proves, en les quals l'heroi tindrà èxit o no. L'assoliment de l'objectiu (o «benedicció»), que sovint resulta en un autoconeixement significatiu. Un retorn al món normal, on de nou l'heroi pot tenir èxit o fracassar. Aplicació de la benedicció, en la qual l'heroi pot utilitzar tot allò que ha guanyat per millorar el món. Més tard, el guionista Christopher Vogler va refinar i ampliar la idea del viatge de l'heroi per a la forma del guió en el seu llibre, The Writer's Journey: Mythic Structure for Writers (1993).
El paradigma de Syd Field Al seu llibre Screenplay: the foundations of screenwriting, Syd Field va postular una nova teoria que ell anomena el paradigma. Field es va adonar que, en un guió de 120 pàgines, el segon acte era molt més llarg que els actes un i tres. També es va adonar que un esdeveniment dramàtic important en general es produeix a la meitat del guió, cosa que implicava per a ell que el segon acte en realitat és com dos actes junts. Per a Field, la divisió d'actes és: 1, 2a, 2b, 3, així que a la divisió que feia Aristòtil de tres actes li n'hauríem de sumar un més.
Field també va introduir la idea de «punts de la trama» a la teoria de l'escriptura del guió. Aquests punts són una funció estructural que passen a quasi totes les pel·lícules que tenen èxit, es podrien comparar amb les melodies de les cançons més famoses. A mesura que ha escrit llibres, Field ha anat ampliant la llista de punts de la trama en la qual també hi han contribuït estudiants seus. A la llista podem trobar: