John Milton (Londres, 9 de desembre del 1608 - 8 de novembre del 1674) va ser un poeta i assagista anglès, conegut especialment pel seu poema èpic Paradise Lost (El paradís perdut).
Vida Milton va demostrar interès per les lletres des de molt jove, i son pare, músic professional del mateix nom que ell (John), el va animar a seguir amb aquesta afició. Als nou anys ja escrivia poesia. Va ser educat sota la tutela de Thomas Young a Londres i a Cambridge. Mentre estava a Cambridge, va escriure algunes de les seves millors poesies, entre aquestes Oda al matí de la Nativitat de Crist. Es va guanyar ràpidament una reputació d'erudit. Entre 1638 i 1639, va viatjar al continent europeu, on va entrar en contacte amb Galileu.
L'any 1642, va contraure matrimoni amb Mary Powell, que el va abandonar a les poques setmanes per incompatibilitat de caràcters, tot i que s'hi van reconciliar tres anys més tard, i el deixà vidu l'any 1652.
Ficat en política, va ser nomenat secretari d'Afers Exteriors l'any 1649 per la Commonwealth.
El 1656, va contraure noves noces, però va tornar a quedar-se vidu dos anys més tard en donar a llum la seua esposa una xiqueta que moriria mesos més tard.
El seu infatigable treball li va costar la vista i va haver d'escriure amb un ajudant. Va col·laborar amb Oliver Cromwell i per això va ser arrestat l'octubre del 1659. Va estar a punt de ser executat, però diverses personalitats van declarar a favor seu i, finalment, va ser indultat pel rei Carles II el desembre del 1659.
A partir d'aquest moment, Milton va viure retirat i es va dedicar únicament al seu treball poètic. L'any 1667, va publicar la seua obra El paradís perdut (posteriorment il·lustrada per Gustave Doré), que li va donar fama universal. L'obra següent fou El paradís recobrat i Samsó agonista, un drama que seguia el model grec (1671).
Tota l'obra de John Milton està profundament marcada per les seues conviccions religioses i també per temes còsmics. El màxim exponent d'aquesta religiositat està present en El Paradís perdut. L'obra, dividida en dotze sonets, narra la història d'Adam intentant justificar el perquè de les accions de Déu amb la humanitat.
Obra Vint-i-tres sonets, escrits al llarg de la seva vida. On the Morning of Christ's Nativity (El matí del naixement de Crist) (1629) Sobre Shakespeare (1630) L'Allegro (1631) Il Penseroso (1631) Temps (1632) Una música solemne (1633) Àrcades (1634) Comus (1634) Lycidas (1637) Reformes de la disciplina de l'Església a Anglaterra (1641) La raó del govern de l'Església (1641-1642) Doctrina i disciplina del divorci (1643) Samson agonista (1671) Areopagitica (1644) Sobre l'educació (1644) L'exercici de la magistratura i el regnat (1649) Eikonoklastes (1649) Sobre la seua ceguesa (1655) Sobre la seua esposa morta (1658) Tractat de poder civil en causes eclesiàstiques (1659) Paradise Lost (El paradís perdut) (finalitzat l'any 1667) Paradise Regained (El paradís recobrat) (1671)
El paradís perdut en la literatura posterior La importància dEl paradís perdut és tan gran que la poesia anglesa posterior a aquesta obra mai no va tornar a ser la mateixa. Milton, amb el seu monumental poema, és el fundador d'una poesia de gran estil, que influirà en tots els eminents poetes de llengua anglesa posteriors, des de William Blake fins a T. S. Eliot, tant per la profunditat del tema com pel seu brillant estil poètic. També ha tingut detractors, com Samuel Johnson, que han menystingut Milton per les seues posicions polítiques i puritanes, però és innegable que la seua empremta en la literatura anglesa és inesborrable.
Llegat i influència Un cop publicat Paradise Lost, la talla de Milton com a poeta èpic va ser reconeguda immediatament. Va projectar una ombra formidable sobre la poesia anglesa dels segles XVIII i XIX; sovint va ser considerat igual o superior a tots els altres poetes anglesos, inclòs Shakespeare. Molt aviat, però, va ser defensat pels whigs i criticat pels conservadors: amb el regicidi, Edmund Ludlow va ser reclamat com un dels primers whigs,Kevin Sharpe, Remapping Early Modern England: The Culture of Seventeenth-century Politics (2000), p. 7. mentre que el ministre anglicà High Tory Luke Milbourne va agrupar Milton amb altres agents de la foscor com John Knox, George Buchanan, Richard Baxter, Algernon Sidney i John Locke.J. P. Kenyon, Revolution Principles (1977), p. 77. Les idees polítiques de Milton, Locke, Sidney i James Harrington van influir fortament en els radicals whigs, la ideologia dels quals, al seu torn, va ser central per a la Revolució americana. Els estudiosos moderns de la vida, la política i l'obra de Milton són coneguts com a miltonistes: «la seva obra és objecte d'una gran quantitat d'estudis acadèmics».
El 2008, es va inaugurar el John Milton Passage, un pas breu pel carrer del pa fins al cementiri de St Mary-le-Bow a Londres.
Primeres reaccions a la seva poesia miniatura|Portada d'una edició de 1752–1761 de The Poetical Works of John Milton with Notes of Various Authors by Thomas Newton impresa per J. & R. Tonson a Strand John Dryden, un dels seus primers entusiastes, el 1677 va començar a descriure Milton com el poeta sublim. The State of Innocence and the Fall of Man: an Opera (1677) de Dryden és una prova d'una influència cultural immediata. El 1695, Patrick Hume es va convertir en el primer editor de Paradise Lost, i proporcionà un ampli aparell d'anotacions i comentaris, sobretot referint-se'n a les al·lusions.Joseph M. Levine, The Battle of the Books: History and Literature in the Augustan Age (1994), p. 247.
El 1732, l'erudit clàssic Richard Bentley va oferir una versió corregida de Paradise Lost. Bentley va ser considerat presumptuós, i va ser atacat l'any següent per Zachary Pearce. Christopher Ricks jutja que, com a crític, Bentley era alhora agut i equivocat, i «incorregiblement excèntric»; William Empson també considera que Pearce és més simpatitzant amb la línia de pensament subjacent de Bentley del que es justifica.Christopher Ricks, Milton's Grand Style (1963), pàgines 9, 14, 57.William Empson, Some Versions of Pastoral (1974 edition), p. 147.
Hi va haver una primera traducció parcial de Paradise Lost a l'alemany de Theodore Haak, i basada en aquesta una traducció estàndard en vers d'Ernest Gottlieb von Berge. Una traducció posterior en prosa de Johann Jakob Bodmer va ser molt popular; va influir en Friedrich Gottlieb Klopstock.
Molts pensadors de la Il·lustració del veneraven i comentaven la poesia i les obres no poètiques de Milton. A més de John Dryden, hi havia Alexander Pope, Joseph Addison, Thomas Newton i Samuel Johnson. Per exemple, en The Spectator,Nos 267, 273, 279, 285, 291, 297, 303, 309, 315, 321, 327, 333, 339, 345, 351, 357, 363, and 369. Joseph Addison va escriure extenses notes, anotacions i interpretacions de certs passatges de Paradise Lost. Jonathan Richardson, sènior, i Jonathan Richardson, el jove, en van coescriure un llibre de crítica.Explanatory Notes and Remarks on Milton's Paradise Lost (1734). El 1749, Thomas Newton va publicar una extensa edició de les obres poètiques de Milton amb anotacions proporcionades per ell mateix, Dryden, Pope, Addison, els Richardson (pare i fill) i altres. L'edició de Milton de Newton va ser la culminació de l'honor concedit a Milton pels primers pensadors de la Il·lustració; també pot haver estat provocada per la infame edició de Richard Bentley, esmentada més amunt. Samuel Johnson va escriure nombrosos assaigs sobre Paradise Lost, i Milton va ser inclòs en les seves Vides dels poetes anglesos més eminents (1779–1781). A L'època de Lluís XIV, Voltaire diu que «a Milton resta la glòria i l'admiració d'Anglaterra».Voltaire, Le Siecle de Louis XIV 2, París: Garnier-Flammarion, 1966, p.66.
Blake miniatura|Frontispici de Milton: un poema en dos llibres
William Blake considerava Milton el gran poeta anglès. Blake va situar Edmund Spenser com el precursor de Milton i es va veure com el fill poètic de Milton.S. Foster Damon, A Blake Dictionary (1973), p. 274. En el seu Milton: A Poem in Two Books, Blake utilitza Milton com a personatge.
Teoria romàntica Edmund Burke va ser un teòric del sublim, i va considerar la descripció de l'infern de Milton com un exemple de sublimitat com a concepte estètic. Per a Burke, havia de situar-se al costat dels cims de les muntanyes, una tempesta al mar i l'infinit.Bill Beckley, Sticky Sublime (2001), p. 63. En The Beautiful and the Sublime, va escriure: «Cap persona sembla haver entès millor que Milton el secret d'augmentar, o de compondre coses terribles, si puc fer servir l'expressió, a la seva llum més forta, per la força d'una obscuritat judiciosa».Part II, Section I: Adelaide.edu.au
Els poetes romàntics van valorar la seva exploració del vers en blanc, però en la seva majoria van rebutjar-ne la religiositat. William Wordsworth comença el seu sonet Londres, 1802 amb «Milton! hauries d'estar viu a aquesta hora» i va modelar The Prelude, la seva pròpia èpica en vers en blanc, sobre Paradise Lost. John Keats trobava el jou de l'estil de Milton poc agradable:Thomas N. Corns, A Companion to Milton (2003), p. 474. «el vers miltònic no es pot escriure sinó amb un humor artístic o més aviat d'artista».Leader, Zachary. "Revision and Romantic Authorship". Oxford: Oxford University Press, 1999. 298. Keats considerava que Paradise Lost era una «bellíssima i gran curiositat», però el seu mateix intent inacabat de poesia èpica, Hyperion, no va ser satisfactori per a l'autor perquè, entre altres coses, tenia massa inversions miltòniques. En The Madwoman in the Attic, Sandra Gilbert i Susan Gubar assenyalen que la novel·la Frankenstein de Mary Shelley és, segons molts crítics, «una de les lectures romàntiques clau d'El Paradís perdut».Cited from the original in J. Paul Hunter (editor), Frankenstein by Mary Shelley (1996), p. 225.
Llegat posterior L'època victoriana va ser testimoni d'una continuació de la influència de Milton. Thomas Carlyle el va declarar el «rei moral de la literatura anglesa», mentre que George EliotNardo, Anna K. George Eliot's Dialogue with Milton. i Thomas Hardy es van inspirar especialment en la poesia i la biografia de Milton. Les crítiques hostils del per part de T. S. Eliot i Ezra Pound no van reduir l'estatura de Milton. F. R. Leavis, en The Common Pursuit, va respondre als punts d'Eliot, en particular a l'afirmació que «l'estudi de Milton no podia ser res: només era un obstacle», argumentant: «com si es tractés d'una qüestió de decidir no estudiar Milton! El problema, més aviat, era fugir d'una influència de la qual era tan difícil d'escapar perquè no era reconeguda, pertanyent, com ho feia, al clima d'allò habitual i "natural"». Harold Bloom, en The Anxiety of Influence, va escriure que «Milton és el problema central en qualsevol teoria i història de la influència poètica en anglès [... ]».Harold Bloom, The Anxiety of Influence: A theory of poetry (1997), p. 33.
LAreopagitica de Milton encara se cita com a rellevant per a la Primera esmena de la Constitució dels Estats Units. En moltes biblioteques públiques, inclosa la Biblioteca Pública de Nova York, s'exhibeix una cita dAreopagitica —«Un bon llibre és la preciosa sang d'un esperit mestre, embalsamat i atresorat a propòsit per a una vida més enllà de la vida».
El títol de la trilogia La matèria obscura de Philip Pullman deriva d'una cita: «Els seus materials foscos per crear més mons», línia 915 del Llibre II d'El Paradís perdut. Pullman estava preocupat per produir una versió del poema de Milton accessible als adolescents, i ha parlat de Milton com «el nostre més gran poeta públic».
Els títols d'una sèrie d'altres obres literàries conegudes també provenen dels escrits de Milton, com ara Look Homeward, Angel de Thomas Wolfe, Eyeless in Gaza d'Aldous Huxley, Darkness at Noon d'Arthur Koestler i Darkness Visible de William Golding.Rosen, J. "Return to Paradise". The New Yorker, 2 juny 2008, pàgines 72–76.