miniatura|Lliçó de dansa (1741), de Pietro Longhi, Galleria dell'Accademia, Venècia. La història de la dansa és el relat cronològic de la dansa i el ball com a art i com a ritu social. Des de la prehistòria l'ésser humà ha tingut la necessitat de comunicar-se corporalment, amb moviments que expressaven sentiments i estats d'ànim. Aquests primers moviments rítmics van servir igualment per ritualitzar esdeveniments importants (naixements, defuncions, noces). En principi, la dansa tenia un component ritual, celebrada en cerimònies de fecunditat, caça o guerra, o de diversa índole religiosa, on la pròpia respiració i els batecs del cor van servir per atorgar una primera cadència a la dansa.Abad (2004), p. 15.
Els orígens de la dansa es perden en el temps, ja que en el seu vessant ritual i social ha estat un acte d'expressió inherent a l'ésser humà, igual que altres formes de comunicació com les arts escèniques, o fins i tot les arts plàstiques, com es demostra per les pintures rupestres. El ball i la dansa han estat un acte de socialització en totes les cultures, realitzat amb múltiples vies d'expressió. Pel seu caràcter efímer resulta pràcticament impossible situar el seu origen a l'espai i en el temps, ja que solament és conegut per testimoniatges escrits o artístics (pintura i escultura), els quals comencen amb les civilitzacions clàssiques (Egipte, Grècia, Roma). D'altra banda, des de temps antics ha existit una dicotomia entre dansa com a expressió folklòrica i popular i la dansa com a art i espectacle, integrat en un conjunt format per la mateixa dansa, la música, la coreografia i l'escenografia. Sembla que va ser en l'Antiga Grècia quan la dansa va començar a ser considerada com a art, el qual es representava enfront d'un públic. En temps més moderns, la consideració de la dansa com a art —més pròpiament anomenat ballet— va començar en el Renaixement, encara que la gènesi del ballet modern caldria situar-la més aviat al segle xix amb el moviment romàntic.Abad (2004), p. 15-17.
Història Mitologia El ball dels coribants inventat pels curetes o coribants, ministres de la religió sota els primers titans, ho executaven al són de tambors, de pifres, caramelles i al tumultuoso estrèpit dels cascavells, llances, espases i escuts. La rondalla diu que amb el soroll d'aquest ball van salvar de la barbàrie de Saturn al petit Júpiter, l'educació del qual els havia estat confiada.
Les danses o balls campestres, que es diu van ser inventats pel déu Pan, s'executaven en els boscos i paratges deliciosos per joves de tots dos sexes coronats de rams d'alzina i garlandes de flors.
Antiga Grècia miniatura|Música i ballarina grega, s. V adC. Grècia va ser el primer lloc on la dansa va ser considerada un art, tenint una musa dedicada a ella: Terpsícore. Els primers vestigis provenen dels cultes a Dioniso (ditirambes), mentre que va ser en les tragèdies —principalment les d'Èsquil— on es va desenvolupar com a tècnica, en els moviments rítmics del cor.
Els grecs van conèixer aquest art des de temps immemorial, i en el vuitè llibre de l'Odissea veiem que els feacis van obsequiar ja en aquells remots temps al fill de Laertes nouvingut a la cort de Alcínou amb un ball executat per una tropa de joves al són de l'harmoniosa lira de Demòdoc, els que van ballar amb tanta meravella i lleugeresa que Odisseu va quedar arrabassat per l'encantadora mobilitat dels seus peus. A les sàvies lleis de Plató es va haver del que aquest art arribés a l'últim grau de perfecció entre els grecs, com que Ateneu ens diu que els escultors més hàbils anaven a estudiar i dibuixar les diverses actituds dels ballarins, per copiar-les després en les seves obres. La primera, de pura imitació, que amb dignitat i noblesa s'ajusta a les expressions del cant i de la poesia. La segona, destinada a procurar la salut, lleugeresa i bona gràcia en el cos. La tercera o sospitosa era de les bacants i altres semblants que amb pretext de complir amb certs ritus religiosos imitava l'embriaguesa i s'abandonaven a tota sort d'excessos. Per aquesta raó, al pas que va jutjar les dues primeres de la més gran utilitat per a la república, va bandejar l'última com a contrària a la moral i bons costums. miniatura|esquerra|Cor de danzarinas en un fris de Samotracia, s. V adC. Els grecs van introduir el ball en l'escena, la invenció de la qual s'atribueix a Batilo d'Alexandria i a Pilades: el primer ho va unir a la comèdia i, el segon, a la tragèdia. Aquesta diversió, que forma un dels principals plaers de la joventut, no podia menys d'agradar als romans i als altres pobles que els van succeir.
Com és considerat l'inventor de les danses amb què els grecs i romans van adornar els seus banquets. Primer van ser com uns intermedis d'aquells menjars que l'alegria i l'amistat ordenaven en les famílies, però el plaer, la glotonia i el vi van donar després major extensió a aquest divertiment, degenerant del seu primitiu origen.
Sòcrates és lloat pels filòsofs que li van succeir perquè ballava amb meravella. Plató va merèixer ser vituperat per haver refusat ballar en un ball que donava un rei de Siracusa: i Sever Cató, que en els primers anys de la seva vida no va cuidar d'instruir-se en un art que ja es mirava entre els romans com un objecte seriós, va creure que havia de subjectar-se als 59 anys a les ridícules instruccions d'un mestre de ball a Roma. miniatura|Jove i ballarina, s. V adC. Els grecs i la majoria dels pobles antics van introduir el ball en la major part de les seves cerimònies sagrades i profanes. El ball o dansa sagrada és de totes la més antiga. Els jueus la practicaven a les festes manades per la Llei i per celebrar algun esdeveniment interessant. Després del pas de la mar Roja, Moisès i la seva germana Maria van ballar en unió amb altres homes i dones i David va fer el mateix davant de l'Arca en senyal d'alegria. La dansa o ball astronòmic inventat pels egipcis i imitat després pels grecs es reduïa a representar al són de tocates harmonioses i per mitjà de passos mesurats i figures ben dissenyades el moviment i curs dels astres.
El ball armat o «dansa pírrica», la invenció de la qual s'atribueix a Pirro fill d'Aquil·les, que la va executar per primera vegada davant de la tomba del seu pare, es feia amb l'espasa, la llança i l'escut. Enmig d'ella executaven totes les evolucions militars d'aquells temps, i formava una part de l'educació de la joventut de Lacedemònia. Aquest ball es deia també pels grecs menafític i es deia l'havia inventat Minerva per celebrar la victòria dels déus i l'abatiment dels titans. Els espartans anaven al combat dansant. La dansa dels festins s'executava en els intermedis o després dels banquets. El so de molts instruments reunits convidava als convidats a nous plaers: els poetes diuen que Bacus va inventar aquest ball quan va tornar d'Egipte.
Es deia «ball de la innocència» a una dansa que es feia en Lacedemònia per les donzelles d'aquella ciutat enterament nues davant de l'altar de Diana, amb gracioses i modestes actituds i amb passos lents i greus. Helena s'exercitava en aquest ball quan va ser vista per Paris, el que, enamorat, la va robar. Licurgo, en reformar les lleis dels lacedemonis, va conservar aquesta dansa, la que probablement no consideraria perjudicial als bons costums.
Els «balls fúnebres» s'executaven en les exèquies i funerals. En els de un rei d'Atenes, per exemple, una escollida tropa vestida de llargues robes blanques trencava la marxa. Dos ordres de joves precedien al fèretre circuït d'altres dos cors de donzelles. Portaven tots corones i rams de xiprer i formaven balls greus i majestuosos al són de simfonies lúgubres. Després venien els sacerdots de les diverses divinitats del Àtica, adornats amb els signes distintius del seu caràcter. Caminaven lentament i en cadència, cantant himnes en lloança del difunt rei. Els balls fúnebres dels particulars executats sobre aquest model eren proporcionats a la dignitat dels morts. Tràgic. Era propi del tràgic tota la serietat i dignitat necessària per inspirar la tristesa, la compassió, el terror i tots els sentiments anàlegs a l'acció que es volia representar. El ball còmic, anomenat cordació, era acompanyat de les posicions més indecents i licencioses, en tant grau que Teofrast diu que un home no s'hagués atrevit a ballar el cordació sense haver perdut abans tota espècie de pudor o sense estar embriagat. Satíric. La tercera espècie de ball es deia attellanes i era el que en la satírica grega es deia sykinnis, destinat a la burla i mordacitat. Pantomíc. La quarta part i la més famosa reunia el caràcter de totes les altres: els pantomimes sense necessitar ni de la pròpia veu, ni de l'oïda dels espectadors, donaven a entendre amb la major claredat per mitjà de passos i accions expressius quant volien.
Antiga Roma miniatura|Ballarina amb pastera i rhytos, s. I dC. Entre els romans s'usava una espècie de dansa que millor hauria de cridar-se pantomima en els enterraments o funerals. Un home prenia el vestit del difunt i, coberta la seva cara amb una màscara, anava davant de la pompa lúgubre remendand els costums i modals més coneguts del subjecte que representava, de manera que venia a ser un orador fúnebre sense parlar una paraula, de tots els costums del mort.
El ball o dansa dels alisos va ser instituït per Numa Pompili, segon rei de Roma, en honor de Mart, el que executaven dotze sacerdots anomenats alisos escollits de les més il·lustres famílies de Roma.
El ball del Himeneo o «dansa nupcial» estava en ús entre els romans. S'executava en els matrimonis dels antics per joves i donzelles coronats de flors, que amb les seves figures i amb els seus passos expressaven l'alegria que regna en una feliç unió. Amb el temps aquest ball, tan senzill a l'origen, va passar a ser un viu exemple i una pintura la més obscena de les funcions més secretes del matrimoni. La llicència i el llibertinatge van arribar a tal punt que el Senat es va veure precisat a tirar de Roma a tots els dansarines i mestres de semblant ball.
Tots els pobles, com hem dit, van tenir els seus balls sagrats, que eren considerats com una part del culte que havia de tributar-se a les seves divinitats. Els gals, els espanyols, els alemanys, els anglesos tenien les seves danses sagrades. En totes les religions antigues van ser els sacerdots enzadors per estat. Si hem de donar crèdit a Scaligero, els bisbes van ser anomenats præsules en la llengua llatina (a præsiliendo) perquè elles principiaven la dansa sagrada. Així és que en gairebé totes les esglésies que es van construir en els primers temps es deixava un terreny elevat al que es donava el nom de cor; est era una espècie de teatre separat de l'altar, tal com es veu encara en el dia d'avui a les esglésies de sant Clement o de sant Pancraci de Roma, en el qual s'executaven les danses sagrades amb la major pompa en totes les festes solemnes. Encara que aquests balls hagin estat successivament bandejats de les cerimònies de l'Església, no obstant això es conserven encara en alguns pobles catòlics en honor dels misteris més augusts d'aquesta religió.Diccionario histórico enciclopédico, Vicenç Joaquim Bastús i Carrera, 1828
Edat mitjana La dansa medieval va tenir escassa rellevància, a causa de la marginació a la qual la va sotmetre l'Església, que la considerava un ritu pagà. A nivell eclesiàstic, l'únic vestigi eren les «danses de la mort», que tenien una finalitat moralitzadora. En les corts aristocràtiques es van donar les «danses baixes», cridades així perquè arrossegaven els peus, de les quals es té poca constància. Van ser més importants les danses populars, de tipus folklòric, com la cercavila i la faràndula, sent famoses les «danses morisques», que van arribar fins a Anglaterra (Morris dances). Altres modalitats van ser: el carol, el estampi, el branle, el saltarell i la tarantel·la.Abad (2004), p. 17-18.
Renaixement