Jaime Hernando Garzón Forero, més conegut com a Jaime Garzón (Bogotà, 24 d'octubre de 1960 - Bogotà, 13 d'agost del 1999) va ser un advocat, pedagog, humorista, actor, filòsof, locutor, periodista i mediador de pau colombià. Va exercir com a Alcalde Menor de Sumapaz, localitat No.20 del Districte Capital de Bogotà durant l'administració de l'Alcalde Major Andrés Pastrana Arango (1988 - 1990), i va fer treball social per encàrrec del Govern Nacional durant l'administració de César Gaviria Trujillo (1990 - 1994).
El seu ingrés en els mitjans de difusió nacional ho faran un personatge reconegut i el pioner de l'humor polític en la televisió colombiana. Va tenir un paper important en els processos de pau de la dècada dels 90 a Colòmbia i en l'alliberament de segrestats en poder de les FARC-EP.
El 13 d'agost de 1999 va ser assassinat a Bogotà per dos sicaris prop dels estudis de l'emissora Radionet on treballava. En diferents ocasions, Garzón havia expressat que era víctima d'amenaces de mort. Durant el procés judicial, la defensa va argumentar que va haver-hi desviacions a la recerca per part del Departament Administratiu de Seguretat (D.A.S., organisme de seguretat de l'estat), de connivència amb reconeguts polítics i membres de les Forces Militars. La mort de Jaime Garzón és un altre cas de crim d'Estat a Colòmbia que segueix sense resoldre's.
La resolució d'acusació de la Fiscalia General de la Nació, la sol·licitud d'expedició d'una circular vermella i l'ordre de captura en contra del pròfug ex integrant de l'Exèrcit, coronel en retir Jorge Eliécer Places Acevedo, constitueixen un avanç important en matèria de justícia en el crim de Jaime Garzón. No obstant això, la negativa de l'ens investigador de declarar aquest crim com a delicte de lesa humanitat és un obstacle per a la cerca de la justícia i la veritat.
Per aquesta raó, familiars del periodista Jaime Garzón, conjuntament amb la Fundació per a la Llibertat de Premsa -FLIP-, la Comissió Colombiana de Juristes -CCJ- i el Col·lectiu d'Advocats "José Alvear Restrepo" -CAJAR-, van convocar a la presentació del balanç, a 15 anys del seu magnicidi, quant als progressos i dificultats en l'enjudiciament dels principals determinadores. Les víctimes i els seus representants legals insisteixen que el crim de Jaime Garzón sigui reconegut com de Lesa Humanitat.
Per l'homicidi de Jaime Garzón, fins al moment, només ha estat condemnat el comandant paramilitar Carlos Castaño l'any 2004, després de la seva mort, mentre que el exsubdirector del DAS, José Miguel Narváez, va ser vinculat a la recerca en 2011. Al juliol d'aquest mateix any, la família Garzón Forero va presentar una demanda contra l'Estat colombià davant la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), per la participació de funcionaris públics en l'homicidi i per la incapacitat de la justícia nacional per perseguir i sancionar a tots els responsables en un període raonable. Avui, segueix sent un deute de la justícia amb la família de Jaime Garzón i el país, establir completament la cadena de comandament que va operar darrere d'aquest crim.
Intervinents: Pedro Vaca, director executiu de la FLIP Marisol Garzón, germana de Jaime Garzón Alfredo Garzón, germà de Jaime Garzón Sebastián Escobar, advocat de litigi i protecció jurídica de la CCJ *Luis Guillermo Pérez Casas, President del CAJAR.
Biografia Jaime va ser el tercer de quatre fills d'Ana Daisy Forero Portella i Félix María Garzón Cubillos: Jorge, Alfredo qui és caricaturista de El Espectador, Jaime i Marisol Garzón Forero, pedagoga, comunicadora i escriptora qui va publicar els llibres "Jaime Garzón: el meu germà de l'ànima' i Jaime Garzón: Lea pa que hablemos N°1. Van viure en un barri cèntric de Bogotà, Sant Diego, al carrer 29 amb carrera 5.ª. Félix María Garzón Cubillos va morir el 23 de setembre de 1968 quan Jaime tenia 7 anys.
Carnet de Jaime Garzón com a estudiant de Dret a la Universitat Nacional de Colòmbia|miniatura Jaime Garzón va estudiar dret a la Universitat Nacional de Colòmbia i ciències polítiques en la Pontifica Universitat Javeriana, però compromès primer amb activisme polític i després amb la televisió, no li van permetre acabar la carrera i va rebre el títol pòstum el 1999.
L'any 2014, Alfredo Garzón Forero, escriu el següent text a propòsit dels 15 anys de l'assassinat del seu germà: Jaime: Viu intensament, amb alegria i un gran esperit crític. Viu la seva vida com un compromís amb la societat, en la lluita per la veritat i contra la injustícia, contra l'inacceptable, i tot això ho fa de forma positiva, amb un lliurament total que inspira i mobilitza a la gent. És un nen alegre, graciós, curiós, entremaliat i brillant. Creix en una família on el servei als altres, les idees liberals, opinar i estar informat, i la conversa sobre idees fan part de la vida quotidiana. És un estudiant amb carisma, divertit i molt intel·ligent que qüestiona als seus mestres i als seus companys. Es fa mestre d'escola en la Normal de la Pau i això marca la seva vida: entra en contacte amb els nens de les escoles públiques de Bogotà, amb el poder de l'educació i amb el món de la pobresa i la injustícia, i sent la necessitat de contribuir a un canvi profund en l'organització de la societat. També coneix companys mestres que tenen els mateixos ideals. Té interès en les ciències i estudia física a la Universitat Pedagògica i mecànica s'aviació en Barranquilla, per finalment decidir-se pel Dret a la Universitat Nacional. En la seva cerca per la participació en política i el servei públic fa part de la campanya d'Andrés Pastrana per l'Alcaldia de Bogotà i és nomenat i exerceix com a Alcalde de Sumapaz. Gràcies al seu extraordinari talent com a imitador i a la intel·ligència del seu humor és convidat a participar en el projecte de Paula Arenas en la TV. Fa Zoociedad i després Quak “el noticero” i es converteix en l'inoblidable creador de més de 22 personatges, dels veritables personatges de la nostra història contemporània. En els seus personatges expressa la veu dels quals no tenen veu, dels exclosos. Jaime reivindica l'existència de la majoria de la gent, la parla de la Colòmbia de la gent, de la gent del comú que és la fa i viu aquest país. Fa de l'humor la més poderosa eina pedagògica per difondre els seus ideals. Jaime creu que l'humor és el més seriós de la comunicació humana. Denúncia en la televisió nacional la mentida social, econòmica i política del nostre país i la desemmascara en el seu treball com a periodista d'opinió i a través dels seus personatges. Despulla la desigualtat, la injustícia i la corrupció que se'ns presenten en aquesta mateixa televisió abillades com a virtuts i valors. Para Jaime aquesta desigualtat, injustícia i corrupció són les que ens han conduït a la pobresa material, a la indigència espiritual i a la incultura de la mort violenta com a instruments de gestió pública i de relació privada. Assenyala amb el seu llenguatge dramàtic la falsedat d'una política que no és un servei públic, sinó un atropellament dels drets humans de més de 40 milions de persones. I el seu assassinat és la prova que tenia la raó i que deia la veritat. Ens ensenya que hem de mirar els problemes del país amb molt humor per evitar que Colòmbia acabi de descarrilar-se. Ens ensenya que no podem prendre de debò institucions i dirigents que no ens prenen de debò a nosaltres i, pel mateix, tampoc es prenen de debò a ells mateixos. Ens ensenya que la veritat brolla de la boca del poble i si Jaime no l'hagués portat a la televisió nacional, aquesta veritat mai hagués sortit a la superfície, o hi hagués sobreaguado mutilada, i desfigurada. Participa, al govern de Gaviria, del procés de reforma constitucional de 1991 i ajuda a difondre la nova constitució en llengües indígenes, en braile, en leguaje senzill per als estudiants i en moltes altres formes. Ajuda, per petició del llavors ambaixador dels Estats Units Miles Frechete, com a gestor humanitari per aconseguir l'alliberament de cinc nord-americans, observadors d'ocells, segrestats per les FARC en la via que comunica a Bogotà amb Villavicencio. Aquest fet fa que moltes famílies de persones segrestades li demanessin ajuda a Jaime, que va iniciar aquesta labor sota un contracte amb la governació de Cundinamarca i sota la supervisió de l'oficina anti-segrest de la presidència de República. La intel·ligència de l'exèrcit inicia una campanya de desprestigi i intenta judicializarlo amb testimonis falsos que es neguen a declarar contra Jaime. Des de llavors, són moltes les campanyes de desprestigi que s'han muntat, a través de mitjans de comunicació, amb la intenció de justificar el crim davant la societat colombiana. Entre elles, la que s'enriquia amb els segrestos, acusació que va anar exhaustivament investigada i on no es troba absolutament cap indici que la validés. En el seu compromís per la pau, és nomenat pel govern com a part de la Comissió per facilitar el diàleg amb l'ELN. No obstant això, han passat 15 anys i per a nosaltres, com a familiars de Jaime, han estat la denegació per part de l'estat de la veritat i la justícia. Hi ha hagut una negligència absoluta que voreja la complicitat per part de la justícia a avançar amb certesa i amb efectivitat en la recerca.
Alcalde menor de Sumapaz Es va unir a la campanya d'Andrés Pastrana Arango a l'Alcaldia Major de Bogotà i va presenciar el moment en el qual el Càrtel de Medellín segrestava a Pastrana el 18 de gener de 1988 en Antioquia per pressionar al govern sobre l'extradició de Pablo Escobar. Garzón li va dir als segrestadors: "Portin-me també a mi no veuen que jo sóc el cap de gires?". Pastrana va ser alliberat una setmana després i guanyades les eleccions ho va nomenar alcalde menor de Sumapaz. A pesar que aquesta localitat es troba en el Districte Capital de Bogotà, és una àrea rural bastant subdesenvolupada a la qual Garzón va tractar de promoure en un estil molt original.
A un telegrama en el qual se li demanava notificar les cases de lenocinio autoritzades a la zona, Garzón va respondre: "Després d'una inspecció visual, informo que aquí les úniques putes són les FARC" Aquesta resposta va ser entesa com que l'alcalde menor havia creat un bordell a la regió, la qual cosa, juntament amb altres excentricitats que no van ser ben vistes per l'administració central, conduís al fet que el secretari de govern, Volmar Pérez Ortiz, signés la seva destitució el 1989.
Garzón va demandar per això a l'administració de Pastrana, una querella que va decidir al seu favor el 1997. Alguns anys més tard, just el dia que ho van assassinar, es realitzaria un acte de desgreuge on Garzón es possessionaria simbòlicament i rebria una indemnització per l'incident, ja que es va comprovar que la informació sobre el prostíbul era falsa. Durant l'any que Garzón va ser alcalde de la localitat de Sumapaz va construir un centre de salut, va millorar l'escola i va pavimentar l'únic carrer del poble.Como un homenaje, esta lleva en la actualidad su nombre como Colegio Campestre "Jaime Garzón".
Entre 1990 i 1994 va treballar a la «Casa de Nariño» durant la presidència de César Gaviria, com a coordinador de les traduccions de la nova Constitució de 1991 a les llengües indígenes i de manera no oficial com a assessor de comunicacions de la presidència. El mateix president Gaviria dona testimoniatge d'aquesta experiència:
En els medis Gràcies a l'amistat d'Alfredo Garzón, el seu germà, amb Eduardo Arias, Jaime va entrar a la televisió i va començar amb Zoociedad.
Zoociedad Tv