Samuel Wilder (Sucha, Imperi Austrohongarès, 22 de juny del 1906 - Hollywood, Estats Units, 27 de març del 2002), més conegut com a Billy Wilder, va ser un director de cinema i guionista estatunidenc d'origen austríac.
Biografia Va nàixer a la ciutat de Sucha, una zona de Polònia que llavors formava part de l'Imperi austrohongarès. La família es traslladà a Viena pocs anys després, així que Wilder va passar la seua infància i la seua joventut a Àustria.
La seva vida creativa començà allí. El seu primer treball va ser com a cronista en el periòdic austríac Juranek. Va brillar en la seva feina i de seguida es va guanyar la fama de perseguir els seus temes amb obstinació.
El juny de 1926, Wilder va viatjar a Berlín, convidat pel músic de jazz Paul Whiteman, i es va quedar allà. Va continuar treballant com a cronista a Berlín, havent d'alternar esta ocupació amb d'altres per a sobreviure.Philips, Alastair. City of Darkness, City of Light: Emigre Filmmakers in Paris, 1929-1939. Amsterdam University Press, 2004. p. 190 Silvester, Christopher. The Grove Book of Hollywood. Grove Press, 2002. p. 311 Allí es va aficionar al cinema, després de veure diverses pel·lícules que el van impressionar profundament. Una d'aquestes va ser El cuirassat Potemkin, de Serguei Eisenstein.
La seva gran imaginació el va portar cap a l'elaboració de guions. El 1929 va començar a treballar per a la UFA, la creixent indústria cinematogràfica alemanya, gràcies a la qual va conèixer els grans directors del moment. Gràcies a la gran productivitat de l'època, va poder firmar una quinzena de pel·lícules mentre que la seva reputació va anar en augment, coincidint amb la proximitat de la guerra.
Després de la pujada al poder d'Adolf Hitler, l'any 1933, Wilder es va veure obligat a abandonar Berlín a causa de la seua ascendència jueva. Sa mare moriria en els camps de concentració d'Auschwitz. Va estar a París, on va dirigir la seva primera pel·lícula, Mauvaise graine (1934). Des d'allí, es va traslladar als Estats Units juntament amb l'actor Peter Lorre. Wilder i Lorre van compartir apartament, fam i moments molt difícils durant una temporada. Wilder va passar a formar part del grup de refugiats europeus que van canviar la història del cinema. Entre ells destaquen Fred Zinnemann, Otto Preminger o Douglas Sirk, conegut com el gran mestre del melodrama americà.
Allí va començar a treballar com a guionista per a la Paramount, i va tenir l'ocasió de col·laborar amb grans directors com William Dieterle, Raoul Walsh, Howard Hawks o Ernst Lubitsch, el seu gran mestre, que havia arribat a Amèrica amb anterioritat. Va col·laborar amb el seu mentor a Bluebeard's Eight Wife (1938) i Ninotchka (1938). El dia del seu funeral va dir: "Ens hem quedat sense Lubitsch. Pitjor encara, ens hem quedat sense les pel·lícules de Lubitsch".
Com a guionista, Wilder va escriure 60 pel·lícules. Com a director, va realitzar 26 pel·lícules. Va ser guardonat amb set Oscar després d'haver estat nominat en 21 ocasions.
Durant la seva etapa de guionista, Wilder es va crear un cert renom dins la indústria de Hollywood i aviat va dirigir la seva primera pel·lícula a Amèrica, El superior i la menor, l'any 1942. Va crear el guió d'aquesta juntament amb el seu gran primer col·laborador, Charles Brackett, amb qui va treballar-hi més de deu anys.
Al seu debut com a director, Wilder aplica tot allò après amb els grans mestres de la comèdia. L'any següent, però, roda Five Graves to Cairo (1934), canviant totalment de registre amb un thriller ambientat en el conflicte bèl·lic que convulsava el món d'aquella època.
A continuació dirigeix Double Indemnity (1944), un excel·lent exemple de cinema negre basat en la novel·la de James M. Cain que es convertiria en el seu primer èxit. En aquest film hi trobem l'actor Fred MacMurray, que encarna un venendor de pòlisses d'assegurances, que s'alia amb Barbara Stanwyck, el típic prototip de femme fatale, per eliminar el marit d'aquesta i així cobrar els diners. El guió, co-escrit amb Raymond Chandler, fa palès a la teoria de Borwell de que "el cinema negre és el gènere menys clàssic de tots". Presenta el recorregut de forma retrospectiva, com si es tractés d'un flashback, inspirant-se en la pel·lícula M, el vampir de Düsseldorf (1931) dirigida per Fritz Lang, fent això en forma de confessió. També inclou de veu en off i, gràcies a aquests dos recursos trenca en certa manera amb els cànons del classicisme de transparència i linealitat.
Wilder va obtenir el seus primers Oscars amb Dies perduts (1945) per millor pel·lícula, millor direcció i millor guió adaptat, un altre cop amb Brackett com a coguionista. El públic, però, que acabava de sortir de la Segona Guerra Mundial, no estava preparat per l'excés de realisme amb què Ray Milland portava a la pantalla gran els problemes d'alcoholisme i potser buscava temes menys transcendents. La pel·lícula va ser un fracàs comercial.
Per les seves dues obres següents, Wilder va tornar a la comèdia amb The Emperor Waltz i A Foreign Affair, totes dues de 1948.
Dos anys més tard, va tornar amb la que molts consideren la seva millor obra, Sunset Boulevard (1950), obrint la dècada dels anys 50 a Hollywood. Tot i les discrepàncies sobre el gènere de la pel·lícula, té trets característics del gènere negre: el principal mòbil de la trama ens explica l'afer d'un crim i el cos principal de l'acció transcorre en un gran flashback (igual que ja havia fet anteriorment); la veu en off també hi és present en forma de monòleg interior molt cínic i irònic. En la pel·lícula, manierista, està plena de dispositius metalingüístics i reminiscències i jocs de mirall als passat anys 20, època que la protagonista Norma Desmond -interpretada per Gloria Swanson- enyora i recorda amb melancolia, pràcticament interpretant-se a ella mateixa com a antiga estrella del cinema mut. Personatges com Erich von Stroheim o Buster Keaton apareixen també en aquest film.
Aquesta va ser la seva última col·laboració amb Charles Brackett. Després va treballar amb altres col·laboradors a Ace in the Hole (1951), Stalag 17 (1953), la comèdia Sabrina (pel·lícula de 1954) amb Humphrey Bogart i Audrey Hepburn i, per acabar, The Seven Year Itch (1955), amb la qual va crear la icònica imatge de Marilyn Monroe amb la faldilla aixecada en una de les boques de ventilació del metro de Nova York.
L'any 1957 va ser decisiu per la carrera de Wilder. Va rodar tres pel·lícules: L'esperit de St. Louis, Ariane i Witness for the Prosecution, però el més important va ser que començà a treballar amb I.A.L. Diamond, amb qui col·laboraria fins l'última de les seves pel·lícules. A partir d'aquí, Wilder començaria la seva etapa més còmica, que no abandonaria excepte en comptades ocasions.
Some Like It Hot (1959) ha estat elegida en múltiples ocasions com la millor comèdia de la història del cinema. Wilder va gosar a transvestir dos homes -Tony Curtis i Jack Lemmon- com a dones durant els conservadors anys 50, fet que va contrastar amb l'exuberància femenina de Marilyn Monroe. Per la seva banda, amb L'apartament va arribar a la seva cúspide pel que fa al guió, obtenint un total de cinc Oscars.Per a totes dues pel·lícules va comptar amb Lemmon, qui es convertiria en fetitxe per a ell.
L'etapa continua amb Un, dos, tres, Irma la douce, Kiss Me, Stupid, i The Fortune Cookie, l'última de les seves obres majors.
La vida privada de Sherlock Holmes és un exemple pel·lícula no còmica d'aquesta etapa de Wilder, i va seguida de Avanti (1972), The Front Page i Fedora (1978).
El 1981, va dirigir la seua última pel·lícula, Buddy, Buddy. A partir de llavors, les companyies asseguradores ja no volien assegurar pel·lícules seues a causa de la seua avançada edat. Va morir 21 anys més tard, a l'edat de 95 anys en la seua residència de Beverly Hills, a causa d'una pneumònia.
En una entrevista publicada el 1952, Wilder va enumerar les seues deu pel·lícules favorites:
El cuirassat Potemkin (Serguei Eisenstein) (1925) Greed (Erich von Stroheim) (1923) Varieté (Charles Dupont) (1925) La quimera de l'or (Charles Chaplin) (1924) I el món marxa (King Vidor) (1928) La Grande Illusion (Jean Renoir) (1937) El delator (John Ford) (1935) Ninotchka (Ernst Lubitsch) (1939) Els millors anys de la nostra vida (William Wyler) (1946) El lladre de bicicletes (Vittorio de Sica) (1948)
Filmografia Any Pel·lícula Com Director Guionista Productor 1929 Der Teufelsreporter 1930 Menschen am Sonntag 1930 Ein Burschenlied aus Heidelberg 1931 Der Mann, der seinen Mörder Sucht 1931 Ihre Hoheit befiehlt 1931 Der falsche Ehemann 1931 Ihre Hoheit befiehlt 1931 Princesse, à vos ordres! 1931 Emil und die Detektive 1932 Un peu d'amour 1932 Happily Ever After 1932 Der Sieger 1932 Es war einmal ein Walzer 1932 Ein blonder Traum 1932 Scampolo, ein Kind der Strasse 1932 Das Blaue von Himmel 1933 Was Frauen träumen 1933 Madame wünscht keine Kinder 1933 Adorable 1934 One Exciting Adventure 1934 Music in the Air 1934 Mauvaise Graine 1935 Under Pressure 1935 The Lottery Lover 1937 Champagne Waltz 1938 Bluebeard's Eighth Wife 1938 That Certain Age 1939 Midnight 1939 What a Life 1939 Ninotchka 1940 Rhythm on the River 1940 Aixeca't, amor meu (Arise, My Love) 1941 Hold Back the Dawn 1941 Bola de foc (Ball of Fire) 1942 El superior i la menor (The Major and the Minor) 1943 Five Graves to Cairo 1944 Double Indemnity 1945 Dies perduts (The Lost Weekend) 1945 Death Mills 1947 The Bishop's Wife (*) 1948 Neix una cançó (A Song Is Born) 1948 The Emperor Waltz 1948 A Foreign Affair 1950 Sunset Boulevard 1951 Ace in the Hole 1953 Stalag 17 1954 Sabrina 1955 The Seven Year Itch 1957 L'esperit de St. Louis (The Spirit of St. Louis) 1957 Love in the Afternoon 1957 Testimoni de càrrec (Witness for the Prosecution) 1959 Ningú no és perfecte (Some Like it Hot) 1960 La quadrilla dels onze (Ocean's Eleven) (*) 1960 L'apartament (The Apartment) 1961 Un, dos, tres (One, Two, Three) 1963 Irma, la douce (Irma la Douce) 1964 Fes-me un petó, ximplet (Kiss Me, Stupid) 1966 Un cop de sort (The Fortune Cookie) 1967 Casino Royale (*) 1970 La vida privada de Sherlock Holmes (The Private Life of Sherlock Holmes) 1972 Què va passar entre el meu pare i la teva mare? (Avanti!) 1974 The Front Page 1978 Fedora 1981 Buddy Buddy
(*) = No surt en els crèdits.
GuardonsNominacions i premis, a IMDb Premis 1946: Oscar al millor director per The Lost Weekend 1946: Oscar al millor guió adaptat per The Lost Weekend, compartit amb Charles Brackett 1946: Globus d'Or al millor director per The Lost Weekend 1946: Gran Premi al Festival Internacional de Cinema de Canes per The Lost Weekend 1951: Oscar al millor guió adaptat per Sunset Boulevard, compartit amb Charles Brackett i D.M. Marshman Jr. 1951: Globus d'Or al millor director per Sunset Boulevard 1951: Premi Internacional al Festival Internacional de Cinema de Venècia per Ace in the Hole 1961: Oscar a la millor pel·lícula per The Apartment 1961: Oscar al millor director per The Apartment 1961: Oscar al millor guió original per The Apartment, compartit amb I.A.L. Diamond 1961: BAFTA a la millor pel·lícula per The Apartment 1972: Lleó d'Or per la carrera al Festival Internacional de Cinema de Venècia 1975: David di Donatello al millor director estranger per The Front Page 1982: Fotogramas de Plata a la millor pel·lícula estrangera per Fedora, juntament amb Atlantic City 1988: Premi Irving G. Thalberg 1993: Os d'Or honorari al Festival Internacional de Cinema de Berlín
Nominacions 1940: Oscar al millor guió adaptat per Ninotchka, compartit amb Charles Brackett i Walter Reisch 1942: Oscar al millor guió original per Bola de foc, compartit amb Thomas Monroe 1942: Oscar al millor guió adaptat per Hold Back the Dawn, compartit amb Charles Brackett 1945: Oscar al millor director per Double Indemnity 1945: Oscar al millor guió adaptat per Double Indemnity, compartit amb Raymond Chandler