Andrea Dworkin (Camden, 26 de setembre de 1946 - Washington DC, 9 d'abril de 2005) va ser una assagista estatunidenca, teòrica del feminisme radical. Va ser coneguda sobretot per la seva crítica de la pornografia, que va comparar amb la violació i altres formes de violència contra les dones.
Militant antibel·licista i propera a l'anarquisme de finals dels anys 1960, Dworkin va escriure més d'una desena de llibres sobre la teoria i la pràctica del feminisme radical. A finals dels anys 70 i els anys 80, va guanyar fama nacional com a portaveu del moviment feminista antipornografia pels seus escrits sobre pornografia i sexualitat, particularment pels llibres Pornography: Men Possessing Women (1979) i Intercourse (1987), les seves dues obres més conegudes.
La seva personalitat i les seves posicions molt categòriques, principalment sobre la sexualitat i la pornografia, van ser el blanc de crítiques, sobretot per part de feministes oposades a les seves idees. Va ser també admirada i aplaudida per destacades feministes.
Biografia Joventut i educació Nascuda l'any 1946 a Camden, a Nova Jersey, Andrea Dworkin era filla de Harry Dworkin, net d'un rus jueu que va fugir de Rússia amb 15 anys amb la finalitat d'escapar al servei militar, i de Sylvia Spiegel, filla d'immigrats jueus hongaresos. El seu germà petit, Mark, nascut l'any 1949, va convertir-se en un biòleg especialitzat en l'estudi de les cèl·lules canceroses abans de morir el 30 d'abril de 1992 d'un càncer. Practicant amb fervor el judaisme, la seva família pròxima estava particularment compromesa en el suport a l'estat d'Israel; Dworkin explicava així com: Dworkin explicava que li venia del seu pare, un mestre socialista, la seva passió per la justícia social. Malgrat les relacions obertes amb la seva mare, Dworkin escrivia en una de les seves obres que la fe de la seva mare en el control dels naixements i en l'avortament, quan encara no eren opinions respectables, havia inspirat la seva futura militància.
Encara que hagi descrit la seva família com ben considerada, dominada pel record de la Shoah, ella va tenir tanmateix una infantesa feliç fins als nou anys, quan un home desconegut la va agredir sexualment en una sala de cinema. Quan tenia 10 anys, la família Dworkin es va traslladar a Cherry Hill, una ciutat suburbial de Nova Jersey, cosa que ella més tard va comparar a una abducció per extraterrestres i un tancament en una penitenciaria. A sisè, l'administració de la seva nova escola la va castigar per haver-se negat a cantar Silent Night (essent jueva, va protestar contra el fet de ser forçada a cantar un cant cristià a l'escola).
D'altra banda, des de sisè, Dworkin va començar a escriure poesia i ficció, una activitat que prosseguirà durant tots els seus anys al liceu amb el suport dels seus pares. Explica haver estat particularment influïda per Arthur Rimbaud, Charles Baudelaire, Henry Miller, Dostoïevski, Che Guevara i pels poetes de la Beat Generation, particularment Allen Ginsberg.
Universitat i primers compromisos Estudiant al Col·legi Bennington, es va manifestar, el 1965, contra la Guerra del Vietnam a la missió dels Estats Units a les Nacions Unides. Detinguda i enviada a la Nova York Women's House of Detention, una presó per a dones de Nova York, va afirmar que els metges de la presó li van infligir un tacte vaginal tan violent que va continuar sagnant encara uns quants dies després de l'examen. El seu testimoniatge davant el gran jurat va ser posat en relleu per mitjans de comunicació nacionals i internacionals. El gran jurat refusà inculpar ningú, però la declaració de Dworkin va atreure l'atenció del públic sobre els maltractes infligits a les preses i va contribuir a la clausura de la presó alguns anys més tard.
Abandonà a continuació Bennington per anar a Grècia i s'instal·là finalment a Creta, on va compondre una sèrie de poemes anomenats (Vietnam) Variations, un recull en rima i en prosa, que va editar el 1966 en un llibre titulat Child. Al mateix temps, va escriure Notes on Burning Boyfriend, novel·la amb un estil pròxim al realisme màgic. Està redactat en referència al pacifista Norman Morrison que s'havia immolat cremant-se per protestar contra la Guerra del Vietnam. Nombrosos altres poemes i diàlegs estan també reunits en el llibre Morning Hair.
Després d'aquest episodi, Andrea Dworkin va tornar a Bennington on, durant dos anys, va continuar estudiant literatura. Al campus va participar en campanyes per la contracepció, per la legalització de l'avortament i contra la Guerra del Vietnam. Va sortir de la universitat l'any 1968, llicenciada en literatura.
Vida als Països Baixos Amb els estudis acabats, Andrea Dworkin va anar a Amsterdam per entrevistar anarquistes holandesos del moviment contestatari Provo. Hi va conèixer Cornelius (Iwan) Dirk de Bruin, també anarquista, amb el qual es va casar el 1968. Molt aviat, després del seu matrimoni, de Bruin esdevé extremadament violent, donant-li cops de puny i puntades de peu, cremant-la amb cigarrets, colpejant-li les cames amb pals de fusta i picant-li el cap contra el sòl fins a fer perdre-li el coneixement. Ella s'amagava però era colpejada, fustigada i amenaçada cada cop que la trobava.
El seu divorci es va resoldre al final de 1971. Va quedar llavors sola i sovint sense abric, a milers de quilòmetres de la seva família. Sense recursos, de vegades es va veure obligada a prostituir-se. Subratlla en un dels seus llibres:
Ricki Abrams, una feminista i expatriada americana, la va acollir a casa seva i l'ajudà. S'allotjarà en llocs tan diversos com una barcassa, una granja comunitària i fins i tot en immobles abandonats. Ricki Abrams la va iniciar en els primers escrits de les feministes radicals americanes. Va quedar particularment influïda per Sexual Politics de Kate Millett, per de Shulamith Firestone, i per Sisterhood is Powerful de Robin Morgan. Dworkin i Abrams van començar a treballar sobre l'inici d'un text feminista que abordava l'odi contra les dones en la història i la cultura, incloent un capítol sobre la revista pornogràfica de contracultura , publicada per un grup de compatriotes expatriats als Països Baixos.
Dworkin va explicar, més tard, que per tornar als Estats Units el 1972, havia considerat de transportar il·legalment un maletí d'heroïna per 1.000 dòlars i un bitllet d'avió. Pensava que, encara que la detinguessin, la presó li hauria permès escapar a la violència del seu exmarit. Malgrat l'anul·lació de l'operació, va rebre el bitllet d'avió de l'home que ho havia organitzat. Abans d'abandonar Amsterdam, va parlar amb Abrams de la seva experiència, de l'emergència del moviment feminista i del llibre que havien començat a escriure. Andrea Dworkin va acceptar acabar-lo —amb el títol Woman Hating— i el va publicar a la seva arribada als Estats Units. En les seves memòries, precisa que en aquesta conversa ha fet el jurament de dedicar la seva vida al moviment feminista:
Retorn a Nova York De retorn a Nova York, va actuar com a militant antibel·licista i va participar en manifestacions pels drets de les lesbianes i contra l'apartheid a Sud-àfrica. Es va unir a grups feministes que sensibilitzaven la societat amb els problemes de les dones i s'implicà en una organització de feministes radicals, organitzant campanyes contra la violència de gènere. En molts dels seus escrits, en el seu activisme i en les manifestacions organitzades per grups feministes locals, aflora el seu talent com a oradora. Les seves preses de paraula sense concessió estimulen les passions tant entre els seus seguidors com en els seus detractors i encoratgen el seu públic a actuar. Com a mostra, el seu discurs de novembre de 1978 en la primera marxa Take Back the Night i la seva crítica contra la violació pronunciada en la (ara coneguda amb el nom de ) que es titula «I Want a Twenty-Forn Hour Truce During Which There Is No Rape» (que es podria traduir per «vull una treva de vint-i-quatre hores durant la qual no hi hagi violacions»). Durant aquest període, la poeta feminista Muriel Rukeyser la va contractar com a ajudant i Dworkin dirà més tard:
Lluita contra la pornografia miniatura|Marxa Take Back The Night el 2010, un tipus de manifestació creada per Dworkin i altres feministes l'any 1978 Andrea Dworkin és recordada pel seu paper de líder, assagista i militant en el moviment feminista antipornografia. És així com el febrer de 1976 va tenir un paper primordial en l'organització de les manifestacions novaiorqueses contra la pel·lícula Snuff i, durant l'estiu del mateix any, es va unir amb Adrienne Rich, Grace Paley, Gloria Steinem, Shere Hite, Karla Jay, Robin Morgan i Susan Brownmiller amb la voluntat comuna de formar un grup feminista radical que lluités contra la pornografia. Aquestes van seguir el seu curs fins a fundar el 1979 el col·lectiu Women Against Pornography, tot i que després Dworkin va començar a allunyar-se del grup a causa de diferències d'enfocament.
Lluitant sempre contra la pornografia, Andrea Dworkin va prendre la paraula, el novembre de 1978, en la primera marxa , en què s'hi van congregar 3.000 dones en una marxa a través del barri calent de San Francisco. Un any més tard, el 1979, Dworkin va publicar Pornography: Men Possessing Women, una obra que analitza la pornografia antiga i contemporània (i que cita nombrosos exemples trets d'aquest gènere de cinema) com una indústria de deshumanització i d'odi al sexe femení. Dworkin sosté així que la pornografia té un paper en la violència contra les dones, ja sigui pel costat de la producció (pel biaix dels abusos patits per les dones utilitzades en la indústria pornogràfica) com en les conseqüències socials del seu consum, que encoratjaria els homes a erotitzar i a fantasiejar amb el domini, la humiliació i les violències sexuals.
El 1980, Linda Boreman (protagonista de la pel·lícula pornogràfica Deep Throat sota el nom de Linda Lovelace) va explicar que el seu exmarit Chuck Traynor l'havia colpejada, violada i forçada a rodar pel·lícules pornogràfiques. Boreman va llançar les seves acusacions públicament davant dels periodistes en una roda de premsa que va fer, acompanyada de Dworkin, de la jurista feminista Catharine MacKinnon i d'altres membres de Women Against Pornography. Després de la roda de premsa, Dworkin, MacKinnon, Steinem i Boreman van començar a conversar sobre la possibilitat d'utilitzar les lleis dels drets civils per denunciar Traynor per danys i perjudicis. Boreman hi estava interessada, però van haver d'abandonar després que Steinem descobrís que havia prescrit. No obstant això, el relat de Linda Boreman s'integra a la reflexió de Dworkin i MacKinnon, que veuen en la pornografia, per la naturalesa violenta, l'avantcambra de la violació: «la pornografia és la teoria, la violació és la pràctica».