Natalie Clifford Barney (Dayton, Ohio, 31 d'octubre de 1876 - París, 2 de febrer de 1972) va ser una escriptora, poeta i novel·lista nord-americana que va viure expatriada a París. Va ser l'amfitriona de les reunions literàries de l'anomenat saló de Barney, que es van celebrar durant més de seixanta anys a casa seva, situada a la Rive Gauche de París. El seu saló va congregar escriptors i artistes de tot el món, incloent-hi moltes figures importants de la literatura francesa, juntament amb modernistes nord-americans i britànics de l'anomenada «generació perduda». Va treballar per promoure la literatura escrita per dones i va crear l'«Acadèmia de les dones» en resposta a l'Acadèmia francesa, composta exclusivament per homes. Al mateix temps va brindar suport i inspiració a escriptors masculins com Remy de Gourmont i Truman Capote.
Era obertament lesbiana i va començar a publicar poemes d'amor dedicats a dones amb el seu propi nom des de 1900, ja que considerava que l'escàndol era «la millor manera de lliurar-se de les molèsties» —referint-se a l'atenció d'homes joves heterosexuals. En la seva obra va donar suport al feminisme i el pacifisme. Es va oposar a la monogàmia i va mantenir al mateix temps relacions de curta i llarga durada, que van incloure relacions intermitents amb la poeta Renée Vivien i la ballarina Armin Ohanian i una relació de cinquanta anys amb la pintora Romaine Brooks. La seva vida i els seus amors van servir d'inspiració per a moltes novel·les, com el best-seller francès Idylle saphique (Idil·li sàfic), de Liane de Pougy, o The Well of Loneliness (El pou de la solitud), de Radclyffe Hall, sens dubte la novel·la de temàtica lèsbica més famosa del . Al final de la seva vida, l'any 1963, Marguerite Yourcenar pa poder escriure-li: “Crec que ha tingut vostè la sort de viure en una època en què el plaer era encara una noció civilitzadora”.Els papers de Barney a Sapphic Idyll i The Well of Loneliness es debaten a Rodriguez 2002, pàg. 94–95, 273–275; pel que fa a la fama de The Well, vegeu Lockard 2002.
Primers anys miniatura|Natalie Barney, adolescent, fotografia de Frances Benjamin Powers Natalie Barney va néixer a Dayton, Ohio, el 31 d'octubre de 1876; els seus pares eren Alice Pike Barney, pintora de retrats, d'ascendència francesa, neerlandesa i alemanya, i Albert Clifford Barney, industrial, fill d'un ric fabricant de vagons de ferrocarril d'ascendència anglesa. Quan tenia sis anys, Natalie i la seva família van passar l'estiu al Long Beach Hotel, a Nova York, on Oscar Wilde va dictar una conferència durant la seva gira pels Estats Units. Wilde la va aixecar en braços mentre corria al costat d'ell fugint d'un grup de nens, la va portar fora del seu abast i després se la va asseure a la falda i li va explicar una història. Barney va relatar aquest incident a Adventures of the Mind. L'endemà es va unir a la nena i la seva mare a la platja, aquella conversa va canviar el curs de la vida d'Alice i la va inspirar per dedicar-se a l'art de forma seriosa, malgrat la desaprovació del seu marit. Temps després, Alice Pike Barney va estudiar pintura amb Carolus-Duran i James McNeill Whistler; moltes de les seves obres es troben ara a la col·lecció del Smithsonian American Art Museum.
Igual que moltes nenes de la seva època i classe social, Natalie Barney va rebre una educació desorganitzada. El seu interès pel francès va sorgir per una institutriu que li llegia en veu alta històries de Juli Verne, motiu pel qual va haver d'aprendre ràpidament l'idioma per poder entendre-les. Més endavant, al costat de la seva germana petita, Laura Clifford Barney, va assistir als Ruches, una escola francesa fundada per la feminista Marie Souvestre a la qual van assistir algunes persones destacades com Eleanor Roosevelt. En arribar a l'edat adulta parlava francès amb fluïdesa i sense accent i va decidir establir-se a París. Gairebé totes les seves obres publicades van ser escrites en francès. miniatura|esquerra|Postal de Liane de Pougy|294x294px Quan tenia deu anys la seva família es va mudar a Washington D. C. i passaven els estius a Bar Harbor, Maine. Sovint era esmentada en els diaris de Washington per ser la filla rebel i poc convencional d'una de les famílies més riques de la ciutat. Quan tenia uns vint anys va aparèixer en els titulars per galopar a través de Bar Harbor muntada a cavall a l'estil amazona –amb les cames a banda i banda, i no asseguda perpendicularment a la marxa de l'animal, amb totes dues cames cap al costat esquerre, com era obligat per a les dones–, mentre conduïa al mateix temps un segon cavall que portava davant d'ella amb una corretja.
Barney diria després que sabia que era lesbiana des dels 12 anys i que sempre havia estat decidida a «viure-ho obertament, sense ocultar res». El 1899, després de veure la cortesana Liane de Pougy en un saló de ball a París, es va presentar a la seva residència disfressada de patge i li va anunciar que era una «patge de l'amor» enviada per Safo. Encara que De Pougy va ser una de les dones més famoses de França, constantment assetjada per homes rics i amb títols, l'audàcia de Barney li va encantar. La seva breu aventura es va convertir en el tema de la novel·la de Pougy, Idylle Saphique (Idil·li sàfic), un exemple clàssic de roman à clef —terme francès per a designar una novel·la que descriu la vida real darrere d'una aparença de ficció. Publicat el 1901, aquest llibre es va convertir en un tema de murmuració de París i va ser reimprès almenys una setantena de vegades en el seu primer any. S'hi podia reconèixer la figura de Natalie com a model d'un dels personatges. En aquell moment ja havien acabat la seva relació després de barallar-se en diverses ocasions pel desig de Barney de «rescatar» Pougy de la seva vida com a cortesana.
Barney va contribuir en un capítol d'Idylle Saphique en el qual es va descriure reclinada als peus de Pougy en una llotja de teatre, veient Sarah Bernhardt interpretar Hamlet. Durant l'intermedi, Barney —com «Flossie»— compara la situació de Hamlet amb la de les dones: «Què hi ha de les dones que senten passió per l'acció quan el destí disposa d'elles encadenant-les? El destí ens va fer dones en un moment en què la llei dels homes és l'única llei que es reconeix». En aquest llibre apareix la traducció del francès a l'anglès de la cita. També va escriure Lettres à une connue (Cartes a una coneguda), la seva novel·la epistolar sobre l'assumpte. Encara que no va poder trobar un editor per al llibre i que més tard ho va considerar ingenu i maldestre, és notable per la seva discussió de l'homosexualitat, que ella considerava natural i comparable a l'albinisme. «La meva raresa» —va dir— «no és un vici, no és deliberada i no perjudica a ningú».
Poesia i obres de teatre miniatura|Waterlily, un retrat d'Ellen Goin, va ser una de les il·lustracions de Quelques Portraits-Sonnets de Femmes|332x332px Barney va publicar el seu primer llibre el 1900, una col·lecció de poemes titulada Quelques Portraits-Sonnets de Femmes (Alguns retrats-sonets de dones). Els poemes van ser escrits en vers tradicional francès i estil formal antic, ja que no s'interessava pel vers lliure. Aquests poemes han estat descrits com a «treball d'aprenent», però mitjançant la seva publicació, Barney es va convertir en la primera dona poeta a escriure obertament sobre l'amor entre dones des de Safo. La seva mare hi va contribuir amb il·lustracions dels temes dels poemes, sense saber que tres de les quatre dones que van posar per a ella eren amants de la seva filla.
Les crítiques van ser positives en general i van passar per alt el tema lèsbic dels poemes, alguns fins i tot el van tergiversar. The Washington Mirror en va dir: «Barney escriu odes als llavis i els ulls dels homes, no com una novençana qualsevol».The Washington Mirror, 9 de març de 1901 No obstant això, el titular en un diari de xafarderies de societat va dir: «Safo canta a Washington» i això va alertar el seu pare, que va comprar i destruir les existències restants de l'editorial i les planxes d'impressió.
Per escapar del domini de son pare, va publicar el seu següent llibre, Cinq Petits Dialogues Grecs (Cinc petits diàlegs grecs, 1901), sota el pseudònim de Tryphé. El nom va venir de l'obra de Pierre Louÿs, que la va ajudar a editar i revisar el manuscrit. Barney també li va dedicar el llibre. El primer dels diàlegs succeeix a l'antiga Grècia i conté una àmplia descripció de Safo, que és «més fidel en la seva inconstància que uns altres en la seva fidelitat», un altre argument a favor del paganisme per sobre del cristianisme. La mort del seu pare el 1902 li va deixar una fortuna quantiosa, i l'alliberà de qualsevol necessitat d'ocultar l'autoria dels seus llibres, per la qual cosa mai més va tornar a usar un pseudònim.
Je em souviens va ser publicat el 1910, després de la mort de Vivien. Aquest mateix any va publicar Actes et Entr'actes (Actes i interludis), una col·lecció d'obres curtes i poemes. Una de les obres, Équivoque (Equívoc), era una versió revisionista sobre la llegenda de la mort de Safo: en lloc de tirar-se per un penya-segat per l'amor de Faó —el mariner—, ho fa a causa del dolor que li va provocar el matrimoni de Faó amb la dona que estimava. L'obra incorpora cites de fragments de Safo, amb notes pròpies de Barney en grec.
Barney no es prenia la seva poesia tan a la valenta com Vivien i va dir: «si jo tenia una ambició era convertir la meva pròpia vida en un poema». Les seves obres van ser representades únicament en produccions d'aficionats al seu jardí. D'acord amb Karla Jay, la majoria d'elles mancaven d'un argument coherent i «probablement confondrien fins al públic més empàtic». A partir de 1910 va escriure la majoria dels epigrames i memòries pels quals és més coneguda. El seu últim llibre de poesia es diu Poems & Poemes: Autres Alliances i es va publicar el 1920. Reuneix poesia romàntica en francès i en anglès. Barney va demanar a Ezra Pound que edités els poemes, però després va ignorar les detallades recomanacions que li havia fet.
El saló miniatura|esquerra|El pavelló de dues plantes de la Rue Jacob, 20|363x363px Durant més de 60 anys, Barney va regentar un saló literari que consistia en una reunió setmanal on la gent se socialitzava i discutia sobre literatura, art, música i altres temes d'interès. Barney va tractar principalment d'exhibir obres de dones, mentre també feia lloc als més importants escriptors homes del seu temps. Va ajuntar modernistes expatriats amb membres de l'Acadèmia Francesa. Joan Schenkar va descriure el saló de Barney com «un lloc en el qual assignacions lèsbiques i cites amb acadèmics podien coexistir en una espècie d'animada, fèrtil i plural dissonància cognitiva».
A la dècada de 1900 va fer les seves primeres reunions al saló de la seva casa de Neuilly. L'entreteniment incloïa lectures de poemes i teatrets (en els quals de vegades actuava Colette, que va ser una de les seves amants).
L'obra Equivoc va poder haver motivat Barney a abandonar Neuilly el 1909. Segons un article d'un diari contemporani, el seu propietari es va negar que fer una representació a l'aire lliure d'una obra de Safo.Dayton Journal, 1909-11-14. Va cancel·lar el seu contracte amb el propietari i va llogar el pavelló de dues plantes de la Rue Jacob, 20, al Barri Llatí de París, on va mantenir el seu saló fins a finals de la dècada de 1960. Es tractava d'una petita casa de dues plantes separada en tres costats de l'edifici principal que donava al carrer. Prop del pavelló hi havia un jardí gran i exuberant amb un «temple de l'Amistat» dòric amagat en una cantonada. En aquest nou lloc, el saló va créixer amb una aparença més correcta, amb lectures de poemes i converses, potser perquè li havien dit a Barney que el paviment del saló no suportaria grans festes amb balls. Alguns convidats habituals durant aquest període van ser Pierre Louÿs, Paul Claudel, Philippe Berthelot i el traductor J. C. Mardrus. miniatura|El temple de l'Amistat