fou una científica britànica que va tenir un paper destacat en la fita més gran del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l'estructura de l'ADN.
Rosalind Franklin es va doctorar en química física el 1945 per la Universitat de Cambridge. Va estudiar les tècniques de difracció de raigs X durant tres anys al Laboratori Central de Serveis Químics de l'Estat de París.
Va tornar a Anglaterra per treballar d'investigadora associada al laboratori de John Randall al King's College de Londres. Rosalind Franklin, una dona de forta personalitat, hi va tenir una relació complexa amb Maurice Wilkins, que va mostrar sense el seu consentiment les seves imatges de difracció de raigs X de l'ADN a James Watson i a Francis Crick. S'admet que cap altra inspiració fou tan forta com aquesta per la publicació de l'estructura de l'ADN , el 1953.
Aquest descobriment no fou accidental, sinó que Franklin va demostrar una habilitat per obtenir les millors imatges i per interpretar-les correctament en la investigació d'altres objectes, com l'estructura del grafit o la del virus del mosaic del tabac.
Franklin va morir prematurament, de càncer d'ovari, el 1958 a Londres, molt probablement per efecte de les repetides exposicions a les radiacions en el curs de les seves recerques.
Les condicions de treball que com a dona va haver de suportar a Cambridge i certes paraules despectives de James Watson fan aparèixer com un greuge la concessió del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina a Watson, Crick i Wilkins el 1962, després de la seva defunció. Els seus companys, fins i tot Watson, famós per la mordacitat amb la qual es refereix als seus col·legues, van expressar repetits cops el seu respecte personal i intel·lectual per ella.
Biografia Franklin va néixer el 25 de juliol de 1920 al 50 de Chepstow Villas, Notting Hill, Londres, en una família jueva britànica. El pare de Franklin va ser Ellis Arthur Franklin (1894-1964), un banquer políticament progressista de Londres que ensenyava al Col·legi d'Homes Treballadors de la ciutat, i la seva mare era Muriel Frances Waley (1894-1976). Rosalind era la filla gran i la segona filla de cinc fills. David (nascut el 1919) era el germà gran; Colin (1923-2020), Roland (nascut el 1926), i Jenifer (nascut el 1929) eren els seus germans petits.
L'oncle del pare de Franklin era Herbert Samuel (més tard vescomte Samuel), que va ser el secretari de l'Interior el 1916 i el primer jueu en exercici que va servir al govern britànic. Una tia, Helen Caroline Franklin, coneguda a la família com a Mamie, es va casar amb Norman de Mattos Bentwich, que era el fiscal general britànic a càrrec de Palestina. Helena va ser activa en l'organització sindical i el moviment pel sufragi femení i més tard va ser membre del Consell del Comtat de Londres. L'oncle de Franklin, Hugh Franklin, va ser una altra figura prominent en el moviment sufragista, encara que les seves accions avergonyien la família Franklin. El segon nom de Rosalind, «Elsie», era en memòria de la primera esposa d'Hug, que va morir en la pandèmia de grip de 1918. La seva família va participar activament en el Working Men's College, on el seu pare ensenyava els temes de l'electricitat, el magnetisme i la història de la Gran Guerra a les tardes, i més tard en va esdevenir el viceprincipal.
Els pares de Franklin van ajudar a establir refugiats jueus d'Europa que s'havien escapat dels nazis, especialment els del Kindertransport. Van portar dos nens jueus a casa seva, i Evi Eisenstädter, un austríac de nou anys, compartia l'habitació de Jenifer. El pare d'Evi, Hans Mathias Eisenstädter, havia estat empresonat a Buchenwald, i després de l'alliberament, la família va adoptar el cognom «Ellis».
Educació Des de la primera infància, Franklin va mostrar habilitats excepcionals a l'escola. Als sis anys, es va unir al seu germà Roland a la Norland Place School, una escola privada a Londres. En aquell moment, la seva tia Mamie (Helen Bentwich), la va descriure al seu marit: «Rosalind és alarmantment intel·ligent - ella passa tot el seu temps fent aritmètica per plaer, i sempre obté les seves sumes bé.» També va desenvolupar un interès inicial en el criquet i l'hoquei. A nou anys, va ingressar a l'internat Lindores School for Young Ladies a Sussex. L'escola era a prop del mar, i la família volia un bon ambient per a la seva delicada salut.
Tenia 11 anys quan va anar a l'Escola de Nenes de St. Paul a Hammersmith, a l'oest de Londres, una de les poques escoles de nenes a Londres que ensenyava física i química. A St Paul va destacar en ciència, llatí i esports. També va aprendre alemany, i es va fer fluent en francès, una llengua que més tard va trobar útil. Va encapçalar les seves classes i va guanyar premis anuals. La seva única debilitat educativa va ser en la música, per la qual el director de música de l'escola, el compositor Gustav Holst, va demanar una vegada a la seva mare que investigués si podia haver patit problemes d'audició o mamil·litis. Amb sis distincions, es va matricular el 1938, guanyant una beca per a la universitat de 30 lliures a l'any durant tres anys, i 5 lliures del seu avi. El seu pare li va demanar que donés la beca a un estudiant de refugiats que també la mereixia.
Cambridge i Segona Guerra Mundial Franklin va anar al Newham College de Cambridge el 1938 i va estudiar química al Tripos de Ciències Naturals. Allà va conèixer l'espectroscopista Bill Price, que va treballar amb ella com a demostrador de laboratori i que més tard es va convertir en un dels seus col·legues majors del King's College de Londres. El 1941 li van concedir honors de segona classe en els seus exàmens finals. La distinció es va acceptar com a títol de batxiller en qualificacions per a l'ocupació. Cambridge va començar a atorgar el títol de B.A. i llicenciats en màster a dones des de 1947, i les dones graduades anteriors les van rebre retroactivament. El seu darrer any a Cambridge, va conèixer una refugiada francesa Adrienne Weill, antiga alumna de Marie Curie, que va tenir una gran influència en la seva vida i carrera i la va ajudar a millorar el francès parlat.
Franklin va rebre una beca d'investigació al Newham College, amb la qual es va incorporar al laboratori de química física de la Universitat de Cambridge per treballar sota la direcció de Ronald George Wreyford Norrish, que posteriorment va guanyar el premi Nobel de química. Durant el seu any de treball allà, no va tenir massa èxit. Tal com va descriure el seu biògraf, Norrish era «obstinat i gairebé pervers en la discussió, prepotent i sensible a la crítica». No podia decidir per a ella sobre què treballar, i en aquell moment sucumbia a la beguda intensa. Franklin va escriure que la va fer menystenir-lo completament. Dimitint del laboratori de Norrish, va complir els requisits de la «National Service Acts» treballant com a ajudant de recerca a la «British Coal Utilization Research Association» (BCURA) el 1942. El BCURA estava situat a la finca de Coombe Springs, prop de Kingston upon Thames, prop del límit sud-oest de Londres. Norrish va actuar com a assessor de l'exèrcit a BCURA. John G. Bennett era el director. Marcello Pirani i Victor Goldschmidt, tots dos refugiats dels nazis, van ser consultors i van donar conferències a BCURA mentre Franklin hi treballava. Durant la seva investigació sobre BCURA, es va allotjar a la pensió d'Adrienne Weill a Cambridge fins que la seva cosina Irene Franklin va demanar que s'unís a ella en una casa del seu oncle desocupada a Putney. Amb Irene, es va oferir voluntària com a vigilant de l'atac aeri i feia patrulles regularment per veure el benestar de la gent durant els atacs aeris.
Va estudiar la porositat del carbó amb heli per determinar-ne la densitat. A través d'això, va descobrir la relació entre les constriccions fines en els porus dels carbons i la permeabilitat de l'espai porós. En concloure que les substàncies eren expulsades per ordre de mida molecular a mesura que augmentava la temperatura, va ajudar a classificar els carbons i a predir amb precisió el seu rendiment per a combustibles i per a la producció de dispositius de guerra, com ara màscares antigàs. Aquest treball va ser la base del seu doctorat. La química física dels col·loides orgànics sòlids amb especial referència al carbó per la qual la Universitat de Cambridge li va atorgar el doctorat el 1945. També va ser la base de diversos papers.
Carrera i recerca París Amb el final de la Segona Guerra Mundial el 1945, Franklin va demanar ajuda a Adrienne Weill i per fer-li saber les oportunitats de feina per a «un químic físic que sap molt poca química física, però molt sobre els forats del carbó». En una conferència a la tardor de 1946, Weill li va presentar Marcel Mathieu, director del Centre national de la recherche scientifique (CNRS), la xarxa d'instituts que comprèn la major part dels laboratoris d'investigació científica amb el suport del govern francès. Això va conduir a la seva cita amb Jacques Mering al Laboratoire Central des Services Chimiques de l'État de París. Es va incorporar al labo (com esmentava el personal) de Mering el 14 de febrer de 1947 com un dels quinze investigadors.
Mering va ser un cristal·lògraf de raigs X que va aplicar la difracció de raigs X a l'estudi del raió i altres substàncies amorfes, en contrast amb els milers de cristalls regulars que s'havien estudiat amb aquest mètode durant molts anys. Li va ensenyar els aspectes pràctics de l'aplicació de la cristal·lografia de raigs X a substàncies amorfes. Això presentava nous reptes en la realització d'experiments i la interpretació de resultats. Franklin els va aplicar a altres problemes relacionats amb el carbó i altres materials carbonats, en particular els canvis en la disposició dels àtoms quan es converteixen en grafit. Va publicar diversos articles sobre aquest treball que s'ha convertit en part del corrent general de la física i la química del carbó i el carboni. Va encunyar els termes grafitització i no grafitització del carboni. El treball del carbó es va tractar en una monografia de 1993 i en el llibre de text publicat regularment Chemistry and Physics of Carbon. Mering va continuar l'estudi del carboni en diverses formes, utilitzant la difracció de raigs X i altres mètodes.
King’s College London El 1950, Franklin va rebre una beca Turner & Newall de tres anys per treballar al King's College de Londres. El gener de 1951 va començar a treballar com a investigadora associada a la Unitat de Biofísica del Medical Research Council (MRC), dirigida per John Randall. Va ser designada originalment per treballar en la difracció de raigs X de proteïnes i lípids en solució, però Randall va redirigir el seu treball a les fibres d'ADN a causa dels nous desenvolupaments en el camp, i havia de ser l'única investigadora experimentada amb difracció de King's en aquell moment. Randall va fer aquesta reassignació, fins i tot abans que Franklin comences a treballar a King's, a causa del treball pioner de l'investigador d'ADN Maurice Wilkins, i va reassignar Raymond Gosling, l'estudiant graduat que havia estat treballant amb Wilkins, per ser el seu ajudant.
Fins i tot amb equips bruts, Wilkins i Gosling havien obtingut una imatge de difracció excepcional de l'ADN que va suscitar un major interès per aquesta molècula. Des de maig de 1950 portaven a terme anàlisis de difracció de raigs X de l'ADN a la unitat, però Randall no els havia informat que havia demanat a Franklin que assumís tant la tasca de difracció d'ADN com la guia de la tesi de Gosling. La manca de comunicació de Randall sobre aquesta reassignació va contribuir significativament a la fricció ben documentada que es va desenvolupar entre Wilkins i Franklin.