Anne Dacier o Anne Le Fèvre (Grandchamp, Regne de França, 1645 - París, 17 d'agost de 1720) fou una filòloga, escriptora i traductora francesa de gran notorietat en el seu temps.
Els anys de formació Anne Le Fèvre va passar els primers anys de la seva infantesa a Preuilly, a la Turena (1646-1649), on va néixer la seva germana Marguerite, posteriorment va viure a Saumur (1649-1672), però no fou fins que va passar a residir a París que va esdevenir àmpliament reconeguda.L'acta de baptisme (11 agost 1647) de Marguerite, nascuda el 5 d'agost, ha estat des de fa molt temps pres pel d'Anne : hi hauria hagut un error en el seu nom!
De la seva mare, Marie Olivier, només se'n sap que, nascuda catòlica, va abjurar el 24 de desembre de 1645 i es feu protestant.Registre del consistori de l'església reformada d'Is-sur-Tille (A. D. de la Côte-d'Or). El seu pare, Tanneguy Le Fèvre, nascut a Caen el 1615, era un filòleg que havia participat als inicis de la Impremta Reial com a director de les impressions (1640-1642) i que mantenia, almenys des de 1645, una correspondència erudita amb el Pare Denys Petau. Essent també catòlic, es convertí al protestantisme entre 1643 i 1645. El 1649 s'establí amb la seva família a Saumur, una de les capitals europees del protestantisme, on esdevingué, el 1651, "regent" de tercera classe al col·legi reial associat a lAcadèmia protestant, a continuació de segona classe i, a partir de 1665, « professor de llengua grega » a la mateixa Acadèmia. Morí prematurament el setembre de 1672, mentre que es disposava a ocupar, a la universitat de Heidelberg, una plaça de professor oferta per l'elector palatí Carles I Lluís.
Havent descobert les aptituds excepcionals de la seva filla gran per l'estudi, aquest excel·lent pedagog li donà la mateixa educació que als seus fills, i li inspirà l'amor pel grec, « la més bonica de totes les llengües ». Anne no oblidà mai el seu deute amb el seu pare, que no havia vacil·lat a desafiar els prejudicis misògins del seu temps i, amb respecte filial, signava les seves primeres obres « Anna Tanaquilli Fabri filia » (Anne, filla de Tanneguy Le Fèvre).
El 29 d'octubre de 1662, Anne Le Fèvre es casà amb Jean Lesnier II,Cartes de Jacques Richier de Cerisy a Elie Bouhéreau, del 30 IX i 28 X 1662 (Dublin, Marsh's Library, Fons Bouhéreau. Z2.2.12). l'impressor-llibreter preferit del seu pare, però aquesta unió no fou feliç. Un fill, Taneguy, nascut a finals de gener de 1669, el van haver de sepultar tres setmanes més tard. La parella se separà cap a 1670.
Anne Le Fèvre, «escriptora delfí» i traductora Després de la mort del seu pare, Anne anà a París, portant a l'equipatge un Cal·límac que no havia tingut temps d'acabar. Un amic i compatriota de Le Fèvre, Pierre-Daniel Huet, llavors sots-preceptor del Delfí i encarregat de la col·lecció In usum Delphini promoguda pel governador del Delfí, el duc de Montausier,Aquesta col·lecció agrupa quaranta escriptors clàssics llatins (Sal·lusti, Virgili, Fedre...), l'obra de cadascun dels quals està acompanyada per abundants notes explicatives i, a vegades, per una paràfrasi (interpretatio). li confià la redacció d'un Florus. L'obra aparegué el 1674 i va tenir un èxit encara més gran quan descobrí que el seu autor era una dona. Anne fou l'única dona de l'equip dels «escriptors delfins», essencialment constituït per jesuïtes, i va ser l'únic autor que va publicar quatre textos, ja que després del Florus, va editar Dictys et Dares (1680), Aurelius Victor (1681), Eutrope (1683).
Paral·lelament a aquestes labors d'encàrrec, Anne en publica també a títol personal. El seu Cal·límac ("Callimaque") aparegué el 1675, amb la traducció llatina de Frischlinus, i nou epigrames inèdits, comunicats per Huet, que traduí ella mateixa. El 1681, no obstant, canvia d'enfoc i publica una primera traducció francesa, "Les Poesies d'Anacréon et de Sapho", perquè va comprendre que el públic, menys cultivat que a la generació precedent, ja no demana edicions de textos llatins o grecs comentats en llatí. Des d'aleshores només publicarà traduccions : tres comèdies de Plaute (Amfitrió, Epidicus, Rudens), l'any 1683; dues comédies d'Aristòfanes (El Plutus i Els Núvols, de 1684) foren les primeres traduccions d'Aristòfanes en francès; i les sis comèdies de Terenci (1688).Per Giovanni S. Santangelo, aquesta obra és l'obra mestra de Madame Dacier. A partir de 1683, obté un privilegi per publicar « diverses obres del teatre grec », i posteriorment per « les obres de teatre gregues i llatines », ja que comptava traduir també tragèdies. Col·laborà igualment en dues obres escrites conjuntament amb el seu segon marit, André Dacier : les "Réflexions morales de l'empereur Marc Antonin" (1691) i les sis primeres Vides dels homes il·lustres ("Vies des hommes illustres ") de Plutarc (1694).
En reacció contra les traduccions «belles infidèles» (boniques però infidels), Anne Le Fèvre preconitza el retorn al text font i a una versió fidel a l'original. Com a filòloga, es fa fonedissa darrere de l'autor al qual tradueix. No obstant, per a ser llegida, havia també de respectar el gust del públic, ja que era impensable posar fi als valors estètics i morals del "Grand Siècle".
Anne i André Dacier, una parella de filòlegs El novembre de 1683, a París, Anne Le Fèvre, vídua des de 1675 de Jean Lesnier, uneix els seus destins amb els d'André Dacier, un dels estudiants preferits del seu pare. Aquest digne deixeble de Le Fèvre era, també, un excel·lent hel·lenista i filòleg. Va editar un Festus a la col·lecció In usum Delphini i treballava en una edició completa d'Horaci, amb la seva traducció i els comentaris (1681-1689). Anne i André, en una data no determinada, van passar a ser parella. Vers el 1678 tingueren una "filla il·legítima", que els calumniadors presentaven com a adulterina.Al registre de religioses de l'abadia reial de Longchamp se li indica l'edat de vint anys en la data de la seva presa dels hàbits, el 26 de jener de 1678 (BnF, ms fr 11 662, f° 98 v°).
L'abjuració Poc després del seu matrimoni, els esposos Dacier es traslladen a Castres, la pàtria d'André, no per instruir-se en la religió romana en vista d'una conversió, com pretenia la propaganda catòlica, sinó, al contrari, per fugir dels convertidors.«Je me retirai dans la province comme dans un asile et dans un port où, n'ayant plus à soutenir des assauts et à essuyer des tempêtes, je pouvais jouir tranquillement de la victoire que j'avais remportée en fuyant un appât que je croyais empoisonné.» (André Dacier, [Traité de la religion], BnF (Mss.), Français 20967). Un fill, Jean André, neix l'octubre de 1684. Té per padrí i padrina Jean Dacier i Suzanne de Falguerolles, els seus avis paterns. Però a Llenguadoc, com per tot arreu de França, les persecucions contra les protestants es multiplicaren. El temple de Castres fou enderrocat el desembre de 1684 i, a la primavera 1685, començà la «grande dragonnade». Per escapar als «missionnaires bottés », ciutats senceres es convertiren, tal com feu Castres, el 20 de setembre de 1685, a instàncies del matrimoni Dacier.Carta d'André Dacier a Gédéon Tallemant des Réaux (1er octobre 1685), Saumur, Ernout, s. d. (Biblioteca municipal de Poitiers, CR 179 (22), 4 p., in-4°). Carta publicada per Jean-Philippe Grosperrin a Littératures classiques 72, 2010, p. 255. El rei els recompensà amb una pensió de 1 500 lliures per a André, i de 500 per a Anne. El gener de 1686, els Nous Conversos tornen a París i reprenen els seus treballs d'erudició, però la cursa d'honors no s'obrirà fins molt més tard per André Dacier : el 1695, entrà a les dues Acadèmies i, el 1702, Lluís XIV li concedeix el càrrec de Custodi dels llibres ("Garde des livres") del Gabinet del Louvre.Sobre el "Cabinet du Louvre", vegeu S. Balayé, La Bibliothèque nationale des origines à 1800, Ginebra: Droz, 1988, p. 156-7 n. 30.
L'obra mestra: la Ilíada i l' Odissea L'aparició, l'any 1681, d'una traducció en prosa, força dolenta, de la Ilíada i de l'Odissea, realitzada pel Pare de La Valterie, a partir d'una traducció llatina, provocà la indignació d'Anne Dacier i la va fer decidir a emprendre, a partir del text grec, una versió que fos fidel a l'original. Fruit d'almenys quinze anys de treball, la seva "Iliade" aparegué el 1711. L'"Odyssée" la va seguir el 1716. Cada obra està precedida per un prefaci considerable i conté abundants notes i observacions sobre la mitologia, la història i la geografia, la traducció literal i nombroses referències a la literatura grega i llatina i a la Bíblia. El text grec hi és absent, però la il·lustració hi està molt cuidada. per als frontispicis Anne Dacier va apel·lar al seu amic Antoine Coypel i per les làmines interiors al gravador Bernard Picart.
Saludada com una obra mestra, la "Iliade" valgué a la traductora un cúmul de lloances, però la va conduir a una polèmica encesa que ella va desencadenar involuntàriament: la Disputa d'Homer, nova manifestació de la Disputa dels Ancians i dels Moderns.
La "Querelle" d'Homer (1714-1716) El poeta i acadèmic Antoine Houdar de la Motte, que no sabia grec, aprofita l'aparició de la traducció de Madame Dacier per publicar, el gener de 1714, una « nova» Ilíada en vers que, considerablement abreujada i adaptada, responia molt millor, segons ell mateix, al gust del públic contemporani que aquella d'Homer, titllada de grollera i d'immoral.<ref>Francis B. Assaf, Antoine Houdar de La Motte, LIliade […] Discours sur Homère', texte établi sur l'édition originale de 1714, Paris, Champion, 2006.</ref> El poema publicat va precedit d'un "Discurs sur Homère" (Discurs sobre Homer) on La Motte posa de manifest problemes literaris interessants, com ara la realitat històrica d'un poeta anomenat Homer, autor de dues epopeies molt diferents entre elles, però on hi exposa sobretot un llarg catàleg dels « defectes » de la primera "Iliade", de Dacier. Indignada pels «atemptats de M. de la Motte », Madame Dacier va replicar, el mateix any, en les seva obra "Des Causes de la corruption du goût" (Causes de la corrupció del gust) (614 pàgines), una obra polèmica on denuncia els nombrosos contrasentits i errors de la Motte, que respondrà amb les "Réflexions sur la critique " (Reflexions sobre la crítica) (1715). El duel es va transformar en batalla literària amb l'entrada en lliça dels partidaris dels dos contendents: l'abat Jean François de Pons ("Lettre à M. *** sur l'Iliade de La Motte"), l'abat Terrasson ("Dissertation critique sur l'Iliade d'Homère") etc. per la part de La Motte; per la part de Madame Dacier, Jean Boivin ("Apologie d' Homère" i "Bouclier d'Achille"), François Gacon ("Homère vengé"), André Dacier (prefaci al "Nouveau Manuel de Epictète"), etc. Étienne Fourmont ("Examen pacifique de la querelle […]") i l'abat Fraguier, l'abat Buffier ("Homère en arbitratge") es van esforçar per quedar per damunt de la disputa i la marquesa de Lambert es va dedicar a reconciliar els dos adversaris, l'abril 1716, en el curs d'un sopar ofert per Valincourt.
Els darrers combats