Z mrtvého domu, JW I/11, (en català: De la casa dels morts) és una òpera en tres actes amb música i llibret en txec de Leoš Janáček, basat en la novel·la Memòries de la casa morta (1862) de Fiódor Dostoievski, un ampli relat de caràcter autobiogràfic en què explicava la seva condemna a Sibèria. Es va estrenar al Teatre Mahen de Brno el 12 d'abril de 1930, dos anys després de la seva mort. De la casa dels morts va ser l'última òpera, la més estranya i, sens dubte, la més gran, de Janáček.
La composició d’aquesta òpera es basa en una obra que va catapultar Dostoievski a la fama abans de les seves novel·les més conegudes. Janáček va emprar aquest text com a fonament per a la seva última òpera, culminació creativa de la seva trajectòria, ja que va morir només un mes després de completar-la. L’última òpera de Janáček reflecteix el seu moment més iconoclasta com a compositor. Sense un heroi clar, sense protagonisme femení definit i fins i tot sense un argument convencional, De la casa dels morts esdevé una profunda investigació sobre la misèria humana i els límits als quals poden arribar les persones per redimir una injustícia. Es pot considerar una òpera documentalista, amb la pròpia llegenda de Janáček a la partitura: «A cada criatura, una espurna de Déu».
Origen i context miniatura|esquerra|Fiódor Dostoievski, la seva novel·la Memòries de la casa morta va servir de base per aquesta òpera
Després de la primera representació dEl cas Makropoulos i la finalització de la Missa glagolítica el desembre de 1926, Janáček es posa a la recerca d'un tema per a una nova òpera. Tenint en compte l'extens coneixement de Janáček sobre la literatura russa, que ja havia inspirat obres com Taras Bulba (Gógol), el Primer Quartet de corda (Tolstoi) i Kàtia Kabànova (Ostrovski): la seva elecció de Dostoievski no va sorprendre, malgrat la seva inquietud pel tema temerari. Va escriure a Kamila Stösslová el 18 de febrer de 1927: «No sé quina feina m'emportaré. N’hi ha un a l'abast [Des de la casa dels morts], però tots els personatges estan encadenats. I prefereixo tenir gent somrient». L’òpera és profundament russa. Janáček, com molts txecs, odiava els opressors germànics, però admirava Rússia. Hi viatjava sovint, parlava rus amb fluïdesa i va fundar un cercle cultural rus a Brno.
Dostoievski es va inspirar en les seves experiències en treballs forçats en un camp de presoners de Sibèria per escriure el 1862 Memòries de la casa morta. miniatura|Relleu de Leoš Janáček, el compositor
Per a l'obertura, va reutilitzar material del concert per a violí inacabat Pelegrinatge de l'ànima (1926). Sense comptar amb un llibret, Janáček va esbossar un pla senzill de tres actes amb un canvi d'escena, llistes de personatges i esdeveniments, i anotacions abreujades per a les escenes i els escenaris. A la partitura, es va limitar a escriure les referències de pàgina de l'edició russa de la novel·la, de la qual va extreure lalletra per a l'òpera, sense preocupar-se de si els personatges de la seva òpera eren idèntics als de la novel·la de Dostoievski (i no ho són). Va completar una primera versió el 16 o el 17 d'octubre de 1927, i una segona el 4 de gener de 1928.John Tyrrell: "From the House of the Dead", Grove Music Online ed. L. Macy, (accés amb subscripció)
Malgrat la intensa energia creativa que posseïa a 74 anys, en una altra carta del 5 de maig de 1928 a Stösslová, expressava la seva frustració amb l'obra, que li havia causat molt de turment, i la sensació que aquesta podria ser la seva última composició: «Realment sento que ja és hora de deixar la meva ploma… No pots imaginar quin pes caurà de la meva ànima quan acabi aquesta Casa dels morts. Aquest és el tercer any que em persegueix, nit i dia… I com serà encara no ho sé ni jo mateix. Ara les notes s'acumulen com muntanyes; es forma una torre de Babel. Quan es desplomi, em sepultarà».
Des de març fins al 20 de juny de 1928, va treballar estretament en els dos primers actes amb els seus dos copistes, Václav Sedlác i Jaroslav Kulhánek, que eren membres de l'Orquestra de l'Òpera de Brno. De l'1 al 21 de juliol de 1928 com de costum va anar de vacances a Luhačovice. L'Acte III se'l va emportar per acabar-lo a Hukvaldy. Aquí va agafar un refredat que ràpidament va derivar en pneumònia. Va morir el diumenge, 12 d'agost, deixant sense control la còpia de l'últim acte de De la casa dels morts. Després de l'estrena, es va debatre si la manera en què el compositor havia deixat la partitura de manera sobtada era, en realitat, com ell l'havia imaginada.
Dos dels seus deixebles, el director Bakala i el compositor Chlubna, van revisar l'obra, ajustant l'orquestració i canviant el final per un de més optimista. Especialistes en Janáček han rebutjat aquestes modificacions i han intentat recuperar la versió original. Existeixen almenys quatre versions: tres de directors txecs (Kubelík, Gregor i Nosek) i una de MacKerras amb Tyrrell.
Versió Chlubna-Bakala miniatura|Osvald Chlubna, alumne de Janáček, que va fer la primera versió miniatura|Břetislav Bakala, que juntament amb Osvald Chlubna van ser els primers a revisar la partitura deixada inacabada per Janáček Després de la mort de Janáček, el director de Teatre de Brno, Ota Zítek, va demanar a dos dels seus alumnes, el compositor Osvald Chlubna i el director Břetislav Bakala, que editessin i preparessin una execució De la casa dels morts. Chlubna, desconcertat per la dissonància harmònica i la inusual orquestració de l'obra, va decidir normalitzar-la. Tot i les seves bones intencions com a alumne lleial de Janáček, aquesta revisió va distorsionar les intencions originals del compositor i van reduir l'impacte de l'obra. Anotant els seus canvis a llapis sobre la còpia autoritzada, va completar la instrumentació segons el seu criteri, va afegir parts interiors per crear una sonoritat més rica i va fer altres canvis per "millorar" l'original de Janáček. El canvi més controvertit va ser un nou final optimista, que diferia completament de la concepció de Janáček, amb l'alliberament de l'àguila i sense els presoners retornant al treball. El 1930, Bakala va dirigir l'estrena a Brno, i Universal Edition a Viena va publicar una partitura completa i vocal amb les alteracions de Chlubna. Durant les tres dècades següents, aquesta versió va ser l'única coneguda, com reflecteixen les primeres gravacions: la representació al Holland Festival de 1954 dirigida per Eduard Flipse (la primera gravació completa) i un disc d'extractes dirigit per Jaroslav Vogel i Břetislav Bakala.
A final de la dècada del 1950 es va iniciar un gir decisiu en la recepció i transmissió de l’obra: el musicòleg František Pala va donar a conèixer una part del final original concebut per Janáček. En el seu estudi, Pala va criticar obertament l’actuació de Chlubna i Bakala per no haver especificat que la seva edició constituïa un arranjament, i va qualificar el final afegit per Chlubna de «descarnat» i contrari a l’esperit i a l’estil genuí del compositor. L’any 1958, el director i biògraf Jaroslav Vogel va oferir per primera vegada una interpretació del final autògraf i en va incloure un fragment en la seva biografia de Janáček. El 1964, Universal Edition el va incorporar com a apèndix en una reedició de la partitura vocal, que, tanmateix, continuava presentant com a text principal el final apòcrif de Chlubna.
Fins ben entrats els anys seixanta, les representacions de l’òpera es van mantenir a la versió modificada per Chlubna. Seguint la línia iniciada per Jaroslav Vogel, el director Rafael Kubelík en va elaborar el 1961 una nova edició crítica, basada en el manuscrit autògraf de Janáček. Aquell mateix any en va dirigir l’estrena a Múnic, i el 1965, aquesta versió va servir de base per a la primera representació londinenca, sota la direcció de Charles Mackerras.
Versió Tyrrell-Mackerras miniatura|Charles Mackerras, juntament amb Tyrrell va fer la segona versió buscant l'original El 1968, el musicòleg i especialista en Janáček John Tyrrell va investigar les fonts de l'òpera a Brno i va informar Charles Mackerras que l'autògraf no representava el final de la història. Com era habitual, Janáček havia fet revisions extenses sobre la còpia autoritzada. Tyrrell i Mackerras es van adonar que calia un treball més exhaustiu, però la seva versió era la més propera a les intencions finals de Janáček i va servir de base per a l'enregistrament de Mackerras del 1980.
Amb l'edat, l'escriptura de Janáček s'havia tornat encara més excèntrica i difícil d'interpretar. Les línies i les notes estaven tortes, fent difícil distingir si una nota estava en una línia o en un espai. A més, el compositor ja no estava disponible per a consultes. Amb la mort de Mackerras el 2010, Tyrrell va continuar sol polint alguns punts problemàtics, treball que va completar abans de la seva mort l'octubre del 2018. Mackerras va incloure el text original cantat en txec, alemany (traducció de Max Brod) i anglès (David Pountney), tots revisats per reflectir el llibret escrit per Janáček abans que el director Ota Zítek fes els seus propis canvis.
Segons relatà Charles Mackerras, la incorporació de recursos tecnològics moderns va permetre assolir una qualitat sonora fins aleshores inabastable en representació teatral. Gràcies al sistema d’enregistrament digital, era possible superposar pistes sonores sense perdre definició, fet que permetia integrar efectes acústics de gran riquesa dins la textura musical. Al començament del segon acte, per exemple, els reclusos treballen a l’exterior i se sent com tallen un arbre: el so del serrat, el cruiximent i la caiguda són indicats amb precisió a la partitura. Més endavant, quan s’anuncien les vacances de Setmana Santa, s’hi afegeix el repic de campanes, enregistrat per separat, ja que les de la Filharmònica de Viena eren tan monumentals que calgué fer-les sonar des de dalt d’una escala. El resultat, segons Mackerras, és d’una autenticitat extraordinària, molt superior al timbre agut de les campanes tubulars habituals al teatre. Durant l’enregistrament, dos percussionistes van arribar fins i tot a serrar un tronc real a l’interior de la Sofiensaal, fet que va provocar l’alarma del vigilant, convençut que l’orquestra demolia l’edifici.
MacKerras va preparar l’edició de la partitura amb la col·laboració del musicòleg John Tyrrell, un dels grans especialistes en l’obra de Janáček. En aquest cas, però, la lectura del manuscrit original va resultar molt més complexa que en cap de les òperes anteriors. L’escriptura de Janáček, ja d’edat avançada, s’havia tornat especialment irregular i idiosincràtica. Durant la composició, el compositor, temorós de sobrecarregar l’orquestració i d’omplir innecessàriament els pentagrames, arribà fins i tot a fabricar-se el seu propi paper pautat, en què només dibuixava les línies que pretenia utilitzar. El resultat eren pentagrames torts i notes desplaçades, sovint difícils d’interpretar: no sempre era evident si una nota pertanyia a una línia o a un espai. Els copistes contemporanis tenien almenys l’avantatge de poder consultar el compositor en cas de dubte. Un cop transcrits els materials, Janáček tornava a intervenir-hi, ratllant passatges, afegint idees noves o reescrivint fragments sense advertir, sovint, els errors ja comesos. L’autògraf demostra, de fet, que no sempre les confusions provenien d’ell: en més d’una ocasió, fou el copista qui s’equivocà.