Locupació alemanya de Bèlgica (en francès: Occupation allemande; en neerlandès: Duitse bezetting) de la Primera Guerra Mundial va ser una ocupació militar de Bèlgica per les forces de l'Imperi alemany entre 1914 i 1918.
A partir d'agost de 1914, amb la invasió de la neutral Bèlgica, el país va quedar gairebé completament envaït per les tropes alemanyes, abans que a l'hivern del mateix any les forces Aliades es retiressin cap a l'oest. El govern belga se'n va anar a l'exili, mentre que el rei Albert I i l'exèrcit belga va continuar lluitant en un sector del front occidental.
Sota el domini alemany, Bèlgica va quedar dividida en tres zones administratives separades. La major part del país va caure dins del «Govern General», una administració d'ocupació formal, governat per un general alemany, mentre que les altres dues, més a prop de la línia del front, van quedar sota un règim militar directe, més repressiu.
L'ocupació alemanya va coincidir amb un col·lapse econòmic generalitzat en Bèlgica a causa de l'escassetat i a l'atur generalitzat, però també amb un renaixement religiós. Les organitzacions de socors, que depenien del suport estranger per a portar menjar i roba als civils belgues i que es van veure afectades per l'absència de les importacions a causa del bloqueig naval aliat i dels combats, també van arribar a ser extremadament importants per a la vida social i cultural del país.
L'administració d'ocupació alemanya va reprimir la dissidència política i va posar en marxa nombroses mesures impopulars, com la deportació de treballadors belgues cap a Alemanya i el treball forçós en projectes militars. També va donar suport al moviment radical flamenc al fer nombroses concessions com a part de la flamenpolitik en un intent de guanyar suport entre la població flamenca del país. Com a resultat, es van crear nombrosos moviments de resistència, que va intentar sabotejar la infraestructura militar, recollir informació d'intel·ligència per als Aliats o imprimir diaris clandestins. Eren comunes expressions de baix nivell de dissidència malgrat que eren reprimides amb freqüència.
A partir de l'agost de 1918, els Aliats van avançar en la Bèlgica ocupada durant l'ofensiva dels cent dies, alliberant algunes zones. Malgrat això, major part del país va quedar sota l'ocupació alemanya fins a l'armistici del novembre de 1918 i l'exèrcit belga va avançar dins del país per a substituir a les tropes alemanyes evacuades per a mantenir la llei i l'ordre.
Antecedents miniatura|Les tropes alemanyes marxant per Blankenberge, 1914
Després de la seva independència en 1830, Bèlgica es va veure obligada a romandre neutral a perpetuïtat pel tractat de 1839 com a part d'una garantia per la seva independència. Abans de la guerra, Bèlgica era una monarquia constitucional i es caracteritzava per ser un dels països més industrialitzats del món.
El 4 d'agost de 1914, l'exèrcit alemany va envair Bèlgica tot just uns dies després de presentar un ultimàtum al govern belga per a permetre la lliure pas de tropes alemanyes a través de les seves fronteres. L'exèrcit alemany va avançar ràpidament cap a Bèlgica, assetjant i capturant de les fortificacions de Lieja, Namur i Anvers, empenyent als 200.000 efectius de l'exèrcit belga, recolzats pels seus aliats francesos i britànics cap a l'oest. També van fugir un gran nombre de refugiats cap als països veïns.
L'octubre de 1914, l'avanç alemany va ser finalment detingut prop de la frontera francesa per una força belga a l'IJzer i per una força combinada francobritànica al Marne. Com a resultat, el front s'estabilitzà amb la major part del territori belga ja sota control alemany. En absència de qualsevol ofensiva decisiva, la major part de Bèlgica es va mantenir sota control alemany fins al final de la guerra.
Mentre que la major part de Bèlgica va ser ocupada, el rei Albert I van continuar comandant l'exèrcit belga al llarg d'un sector del front occidental, conegut com el Front d'IJzer, a través de Flandes Occidental des del seu quarter general en Veurne. El Govern belga, dirigits per Charles de Broqueville, es va establir a l'exili a Le Havre, al nord de França. Les possessions colonials de Bèlgica a l'Àfrica, al Congo Belga, també es va mantenir lleials als Aliats i al govern de Broqueville.
La violació de Bèlgica
miniatura|Danys de la guerra en Flandes, 1914 Durant el curs del seu avanç a través de Bèlgica, els alemanys van cometre una sèrie de crims de guerra contra la població civil belga al llarg de la seva ruta d'avanç. Aquestes matances eren sovint les respostes a les ciutats on els seus habitants eren acusats de lluitar com a franctiradors o guerrillers contra l'exèrcit alemany. Els civils van ser executats sumàriament i diversos pobles van ser destruïts deliberadament en una sèrie d'accions punitives col·lectives, conegudes com la «Violació de Bèlgica». Unes 6.500 persones van ser assassinades per l'exèrcit alemany entre l'agost i novembre de 1914. A Lovaina, la biblioteca històrica de la universitat de la ciutat es va incendiar deliberadament.
Les notícies de les atrocitats, també àmpliament exagerades per la premsa aliada, van aixecar una considerable simpatia per la població civil belga de la Bèlgica ocupada. La simpatia per la situació dels civils belgues i refugiats belgues va continuar als diaris aliats i la propaganda fins al final de la guerra.
L'administració i el govern miniatura|esquerra|Mapa de la Bèlgica ocupada pels alemanys, 1914-1916 Al finalitzar la invasió, la gran major part del territori belga (2.598 dels 2.636 municipis) estaven sota ocupació alemanya. A partir de novembre de 1914, la part belga ocupada, junt amb les zones franceses ocupades al voltant de Givet i Fumay, va ser dividida pels alemanys en tres zones.Rond de Stenen Linde La primera, l'Operationsgebied (àrea d'operacions), cobria una petita part de territori prop de la línia del front en l'extrem occidental de Bèlgica. A prop d'aquesta zona estava lEtappengebied (àrea de pas), que cobria la major part de Flandes Oriental i Occidental juntament amb parts d'Hainaut i Luxemburg. La resta del país, la més gran de les zones, el Generalgouvernement (Govern General), cobria la major part del país i dels territoris francesos ocupats.
A diferència de les àrees d'operacions i de pas, el Govern General tenia la intenció de ser una l'administració total i va ser molt menys repressiva que les altres dues zones on el govern es va basar principalment en preocupacions militars. La població civil de les àrees d'operacions va ser classificada oficialment com «presoners» per l'exèrcit alemany. El Govern General es va col·locar sota el comandament d'un general alemany que era responsable davant l'Exèrcit. Després de la breu estada de Colmar von der Goltz en 1914, el comandament es va dur a terme per Moritz von Bissing i més tard, a partir d'abril de 1917, per Ludwig von Falkenhausen.
Les autoritats alemanyes destinades van utilitzar l'economia belga i la seva producció industrial en benefici de l'economia alemanya, però amb l'esperança de mantenir l'estat i l'economia belga en funcionament sense impedir els seus principals objectius.
Administrativament, l'administració alemanya tenia una Zivilverwaltung (Administració Pública) encarregada de tractar els assumptes del dia a dia i una xarxa de Kommandanturen local en els pobles i ciutats de Bèlgica. També podien reclutar fins a un màxim de 80.000 soldats. En la majoria dels casos, però, l'administració va ser utilitzada per a mantenir la funció pública belga existent i el govern local durant gran part de la seva administració.
La vida sota l'ocupació L'escassetat i les organitzacions d'ajuda miniatura|Cartell sol·licitant roba per a la França ocupada i Bèlgica Abans de la guerra, Bèlgica havia estat un importador net de productes alimentaris. La invasió alemanya, juntament amb el bloqueig aliat, va fer que ja al setembre de 1914, diverses organitzacions belgues es preparessin per a l'inici de la fam en el territori ocupat.
Sota la direcció d'un financer, Émile Francqui, i altres filantrops es va establir el Comité National de Secours et d'Alimentation (CNSA, Comitè Nacional d'Ajuda i l'Alimentació) per assegurar i transportar aliments a Bèlgica, on es podria vendre al belgues civils. Els beneficis d'aquesta part de l'operació van ser utilitzats per distribuir l'ajuda. Després de negociar amb els Aliats i les dues potències centrals europees, el CNSA va aconseguir obtenir permís per a importar aliments dels neutrals Estats Units d'Amèrica. Francqui va utilitzar la seva relació amb Herbert Hoover, el futur president dels Estats Units, per la recollida d'aliments i una altra ajuda a través d'una organització estatunidenca, la Commission for Relief in Belgium (CRB, Comissió per ajudar en Bèlgica), que es va distribuir dins de Bèlgica a través del CNSA. Un nombre d'organitzacions més petites d'ajuda afiliades a altres països neutrals també van treballar en la Bèlgica ocupada.
El CNSA va esdevenir una part important de la vida quotidiana i de la cultura en la Bèlgica ocupada. L'organització va complir gran part de la gestió del dia a dia d'un sistema de benestar i, en general va evitar la fam, malgrat l'escassetat d'aliments i materials molt habitual durant tota l'ocupació. En el seu apogeu, el CNSA tenia més de 125.000 agents i distribuïdors per tot el país. Els historiadors han descrit el propi CNSA, amb el seu Comitè central i xarxes locals a tot el país, com les accions paral·leles del govern belga oficial en temps de pau. En els ulls dels contemporanis, el CNSA va esdevenir un símbol d'unitat nacional i de resistència passiva.
La vida econòmica miniatura|esquerra|Un segell de correus alemany, sobreimprès amb la paraula «Bèlgica», per al seu ús sota l'ocupació Al començament de la guerra, el govern belga va eliminar a correcuita les monedes de plata de la circulació i les va reemplaçar amb els bitllets de banc. Amb l'ocupació alemanya, aquests bitllets es van mantenir legals i va continuar la seva producció.
Per a compensar les despesses de l'ocupació, l'administració alemanya va exigir «contribucions de guerra» regulars de 35 milions de francs belgues per mes. La contribució superava considerablement els ingressos fiscals de Bèlgica d'abans de la guerra i així, per tal de pagar, els bancs belgues van crear més paper moneda per a comprar bons. La impressió excessiva de diners, juntament amb les grans quantitats de diners alemanys portats al país pels soldats, va donar lloc a una inflació considerable. També, els alemanys van fixar artificialment el tipus de canvi entre el marc alemany i el franc belga en benefici de la seva pròpia economia en una proporció d' 1:1,25. Per a fer front a les condicions econòmiques, un gran nombre de municipis i comunes individuals, van començar a imprimir i emetre els seus propis diners, conegut com a monnaie de nécesitté (monedes de necessitat), que podia ser utilitzada de forma local.
El caos fiscal, juntament amb els problemes de transport i la requisició de metalls, va conduir a un col·lapse econòmic general, ja que les fàbriques es quedaven sense matèries primeres i els treballadors eren acomiadats. La crisi va afligir especialment a les grans indústries de manufactura de Bèlgica. Com que mancava la matèria primera, que generalment s'exportava des de l'estranger, més empreses van acomiadar als seus treballadors. La desocupació es va convertir en un problema important, junt amb la creixent dependència de la caritat distribuïda per les institucions i organitzacions civils. Unes 650.000 persones estaven sense ocupació entre 1915 i 1918.