El Parque nacional de Souss-Massa (; ) és un espai protegit en el sud-oest del Marroc, a la regió de Souss-Massa. Ocupa una franja costanera al sud de la ciutat d'Agadir, Marroc.
Reglamentació El Parc nacional de Souss-Massa es va crear el 8 d'agost de 1991. En 1998 és dotat d'un text regulador per la seva gestió.
Geografia i geologia El Parc nacional ocupa una estreta franja amb una superfície de 33.800 ha de costa atlàntica, entre Agadir al nord i Aglou a la província de Tiznit al sud. El seu territori es reparteix entre les prefectures d'Agadir Ida-Outanane i d'Inezgane-Aït Melloul i les províncies de Chtouka-Aït Baha i de Tiznit.
Constitueix la zona més baixa de la vall del Souss, una gran conca triangular que s'estén entre l'Alt Atles, l'Anti-Atles i l'oceà Atlàntic. La superfície de l'àrea és ondada i els rius Souss i Massa formen, en aquest tram baix, valls poc profundes que desemboquen en una costa relativament recta.
El terreny és en la seva major part d'origen sedimentari, quaternari, amb dunes vives o fixes i arenisca i dipòsits al·luvials amb afloraments de crostes calcàries en diversos punts del Parc.
A causa dels embassaments aigües amunt, el cabal és, en general, reduït per a tots dos rius, la qual cosa fa que l'aportació de sorres del mar sigui superior a la capacitat dels rius per buidar la desembocadura, per la qual raó hi ha una tendència a la formació de barres litorals, que en el cas del riu Massa formen una llacuna incomunicada. En casos de fortes pluges, a més de la lògica crescuda es produeix la necessitat d'alleujar els embassaments i la barra litoral es trenca, com va passar en 1996 i 2010.
La costa és bàsicament penya-segada, si bé hi ha platges principalment al nord, entre les desembocadures d'ambdós rius. En aquestes zones existeixen cordons de dunes litorals, a vegades fixats artificialment mitjançant plantacions vegetals.
Clima miniatura|esquerra|Climograma d'Agadir.
El clima a la regió està dominat per la proximitat de l'oceà i el corrent fred de Canàries que suavitza els contrastos de temperatures i pels vents dominants: d'una banda els vents alisis que bufen de des del nord-oest, i per un altre el chergui (àrab: šarqīa شرقية, oriental, que constitueix la calima a Canàries) o xaloc que bufa de forma esporàdica.
El vent continu i la latitud reduïda fan que l'evapotranspiració sigui elevada, per la qual cosa es tracta d'una zona de dèficit hídric.
A Agadir, les precipitacions tenen una mitjana de 250 mm anuals, amb les pluges concentrades entre novembre i març. La insolació aconsegueix els 340 dies a l'any, però les boires són freqüents. L'amplitud tèrmica és escassa a causa de la influència oceànica, i les temperatures mitjanes són de 14-16 °C al gener i 19-22 °C al juliol. Durant els episodis de vent de l'est, les temperatures superen els 40 °C amb un rècord de 51,7 °C.
Des del punt de vista bioclimàtic, l'àrea es troba en el inframediterrani semiàrid. <div align=center>
Temperatures mitjanes i precipitacions mensuals a Agadir. Font: Météofrance Mes E F M A M J Jl A S O N D Total T.ª mín.(°C) 8,6 10,4 11,7 12,6 14,4 16,7 18,3 18,7 18,4 16 13,3 9,7 14 T.ª máx.(°C) 20,2 21,1 22,4 22,1 22,7 23,9 25,4 25,8 26,7 25,3 23,6 21,3 23,2 Precipitació (mm) 36 38 33 23 3 0 0 0 1 24 32 38 228 </div align=center>
Biodiversitat La biodiversitat de la regió de Souss-Massa és particularment interessant per la combinació d'espècies paleàrtiques i afrotropicals, però també per una component endèmica molt interessant. En particular és interessant que nombrosos endemismes macaronèsics expliquen també amb representants en aquesta regió. Així, el gènere de curculiónids Laparocerus només presenta una espècie fora de la Macaronèsia i és precisament en aquesta zona. Una cosa semblant ocorre amb el gènere Aeonium, amb la Traganum moquinii, Pulicaria burchardii i així fins a un total de 28 endemismes comuns entre Canàries i la costa més propera i fins i tot amb algunes comunitats vegetals. Tota la regió constitueix el que s'ha anomenat enclavament macaronèsic africà.La Macaronesia (Consideraciones geológicas, biogeográficas y paleoecológicas) Francisco García-Talavera C.
Flora i vegetació miniatura|L'argan (Argania spinosa), arbre emblemàtic del Parc miniatura|Euphorbia regis-jubae
L'àrea en la que es troba el Parc nacional forma part de dos ecoregions: bosc sec mediterrani i matoll suculent d'acàcies i argània (PA1212) i estepes i boscos nord-saharians (PA1321). La fitosociologia d'aquestes formacions va ser descrita en una monografia per Salvador Rivas Goday i Esteve Chueca.
La vegetació en la major part del parc és esteparia, amb espècies d'escàs port com Ononis natrix i Helianthemum confertum, però també hi ha àrees amb Ginesta monosperma. En algunes àrees sorrenques les dunes han estat fixades mitjançant plantacions poc denses de Eucaliptus i espècies introduïdes de Acàcia. En algunes zones existeixen cultius de ordi amb una escassa productivitat.
En les dunes costaneres es troben comunitats psamófilas (pròpies de sòls sorrencs) amb espècies com Euphorbia paralias o Polygonum maritimum. En elles apareix també Traganum moquinii. Allí on el substrat és més rocós, apareix l' Argania spinosa i diverses espècies d'euforbia arborescents (Euphorbia regis-jubae) i cactiformes (Euphorbia echinus) al costat de Kleinia anteuphorbium que constitueixen, en el seu conjunt, un paisatge espectacular, anàleg als tabaibals i cardonals canaris. En les desembocadures dels rius Souss i Massa existeixen comunitats halòfiles amb Suaeda i Juncus i, en la d'aquest últim, cultius de regadiu, notablement alfals. Existeix un estudi sobre líquens arenícoles i calcícoles al Marroc que inclou informació sobre algunes localitats incloses al Parc nacional.
Fauna miniatura|Gripau maurità (Bufo mauritanicus). Amfibis i rèptils: L'herpetofauna és bastant diversa i es barregen espècies mediterrànies amb espècies tropicals, existint així mateix una important component endèmica, notablement a partir de taxons paleàrtics. Els amfibis estan limitats a les zones humides i no presenten una gran diversitat, la qual cosa és habitual en zones semiàrides. El gripau maurità (Bufo mauritanicus), el gripau verd (Bufo viridis) o la granoteta de Sant Antoni (Hyla meridionalis) són espècies corrents. Com arreu del Marroc, la tortuga mora (Testudo graeca) és relativament freqüent i en aquesta regió correspon a la subespècie T.graeca soussensis. El substrat sorrenc afavoreix la presència de scincidae, entre els quals es troben Eumeces algeriensis, Chalcides mionecton, Chalcides polylepis, Chalcides ocellatus i Sphenops sphenopsiformis. També apareixen el camaleó (Chamaeleo chamaeleon), el llangardaix de cua espinosa (Uromastyx acanthinura) i l'àgama Agama bibronii així com diverses salamanqueses com Geckonia chazaliae, el geco magrebí (Saurodactylus mauritanicus), la salamanquesa comuna (Tarentola mauritanica) i amfisbenis com Blanus mettetali i l'escurçó maurità (Trogonophis wiegmanni). Entre l'herpetofauna del parc hi ha diversos ofidis, particularment Psammophis schokari que és un element de la fauna tropical i que, igual que l'escurçó bufador (Bitis arietans), poden considerar-se relictíctiques. Altres espècies d'ofidis es troben àmpliament distribuïdes en la conca mediterrània, com la colobra bastarda (Malpolon monspessulanus) o la de cogulla (Macroprotodon brevis). miniatura|Ibis eremita (Geronticus eremita) miniatura|Corredor saharià (Cursorius cursor) miniatura|Garsa imperial (Ardea purpurea) al riu Massa Aus: Quant a les aus, al Parc nacional es troba l'última població viable d'ibis eremita (Geronticus eremita), espècie críticament amenaçada. Aquesta constitueix el seu principal valor i emblema del parc. Es distribueix per diverses subcolònies de petita grandària, la major part d'elles a l'interior del parc, en penya-segats costaners. Són molt sensibles a les molèsties a les zones de nidificació. Fora de l'època de reproducció, pràcticament tots els individus de la regió reposen en un sol dormidor de grans dimensions. El seguiment per satèl·lit de dos individus ha demostrat l'extremada importància d'aquesta àrea protegida per a aquesta espècie.
No obstant això, moltes altres espècies habiten en les estepes i matolls semiàrids, com el torlit (Burhinus oedicnemus), corredor saharià (Cursorius cursor) i alguns exemplars d'hubara (Chlamydotis undulata). Els hàbitats esteparis del parc són aptes per a una gran varietat d'alàudids, entre les quals destaca en particular l'alosa de bec gros (Rhamphocoris clotbey).
També són freqüents espècies lligades a matolls com la xacra (Tchagra senegala), la cotxa diademada (Phoenicurus moussieri), el cuaenlairat (Cercotrichas galactotes), la subespècie endèmica d'urraca (Pica pica mauretanica) o el bulbul barbat (Pycnonotus barbatus). El siboc (Caprimulgus ruficollis) es troba aquí en una de les seves localitats de cria més meridionals. El francolí (Francolinus bicalcaratus) i el pioc salvatge àrab (Ardeotis arabs) també han estat citades fa unes dècades però no recentment.
En els seus penya-segats nidifica també el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis), la subespècie marroquina del corb marí gros (Phalacrocorax carbo), el falcó borní (Falco biarmicus), el falcó pelegrí (Falco peregrinus) i el falcó berber (Falco pelegrinoides), etc. També s'ha citat l'oreneta de ribera africana (Riparia paludicola), espècie endèmica, com a nidificant en els penya-segats.
A més, constitueix una àrea d'hivernada o de pas migratori per a multitud d'espècies d'aus: àguila pescadora (Pandion haliaetus), diverses rapaces migratòries com diverses espècies d'aguiló o el falcó abeller (Pernis apivorus), etc.
Al parc es troben les desembocadures de dos rius que li donen nom: L'Oued Souss i l'Oued Massa en les quals es concentren gran quantitat d'espècies hivernants: flamenc rosat (Phoenicopterus roseus), capó reial (Plegadis falcinellus), el becplaner (Platalea leucorodia), gran varietat d'anàtids, grulla comuna (Grus grus), Caradriformes, gavina d'Audouin (Larus audouinii), etc. És l'única localitat coneguda de nidificació del moret al Marroc i també nien el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris), espècie vulnerable i la garsa imperial (Ardea purpurea).
L'avifauna hivernant i nidificant a les desembocadures, particularment a la del Massa, depenen en gran manera del grau de comunicació de l'estuari amb el mar, ja que aquest canvia les condicions hidrològiques i de salinitat de les aigües, i, per tant, les qualitats tròfiques dels llocs.
En les desembocadures d'aquests dos rius s'han pogut observar que gran part de les aus anellades procedeixen de zones humides ibèriques, com són Doñana, la llacuna de Fuente de Piedra, del Sud de França, com de la Camarga o del Nord d'Europa (Països Baixos, en el cas de les espàtules).
Mamífers: Entre els mamífers, hi ha espècies natives de carnívors com la mangosta (Herpestes ichneumon), el gat silvestre africà (Felis silvestris lybica) o la guineu (Vulpes vulpes). El ratel (Mellivora capensis) ha estat citat i deu ser ocasional. Són freqüents diversos rosegadors, destaquen entre ells Atlantoxerus getulus, Gerbillus hoogstraali o Lemniscomys barbarus. Petrosaltator rozeti és l'únic representant dels macroscelideus al nord d'Àfrica. El senglar (Sus scrofa) és abundant, particularment en els voltants de la desembocadura del Massa. L'esquiva gasela imperial (Gazella dorcas) ha estat reintroduïda. Altres ungulats han estat introduïts dins de programes de conservació.
Peixos: No existeixen estudis específics sobre els peixos continentals, però algunes espècies com les llises abunden a les aigües salobres dels estuaris.
Invertebrats: Altres grups són menys coneguts. Els escorpins són un grup bastant divers, amb Androctonus mauretanicus, Buthus occitanus, Scorpio maurus. La regió sofreix periòdicament invasions de la llagosta viatgera (Schistocerca gregaria)