El nihilisme (del llatí nihil, 'no-res') és una doctrina filosòfica que nega radicalment la possibilitat del coneixement. Nietzsche ho definia com la «desvaloració dels valors suprems». Per altra part, es consideren nihilistes aquelles persones que no donen crèdit a cap valor absolut i que, a la vegada, donen un sentit pràctic al nihilisme per destruir els antics valors i així construir-ne de nous. Els nihilistes poden creure aquestes tres coses:
Que no existeix cap finalitat o propòsit superior. Només hi ha el no-res. Que la realitat que experimentem els humans no existeix tal com la veiem. Que la realitat no es pot conèixer; per tant, intentar entendre-la seria inútil en la pràctica i sense cap sentit teòric.
Tot i això, aquestes definicions de nihilisme són de la seva primera fase, en la qual res no té valor. Seguidament a l'actuació tant individual com en l'àmbit social del nihilisme, el podem trobar com un mètode per arribar a un fi, és a dir, podem trobar persones que no creuen en l'existència real dels valors, però sí que creuen en la seva utilitat.
D'altra banda, podem dividir els nihilistes en dos grups: els socials, que fan servir el nihilisme com un mètode pràctic per a destruir la societat i crear-ne així una de nova (comunistes i sobretot anarquistes, tot i que podem trobar pinzellades de nihilisme fins i tot en el nacionalsocialisme), i els nihilistes individualistes, el màxim representant dels quals és Nietzsche, amb tendència a creure que s'ha d'aniquilar del tot l'antiga moral (són amoralistes respecte a la moral establerta) per, així, aconseguir una nova ètica que no refuti l'essència de la vida.
Variants del nihilisme El nihilisme té moltes definicions, i s'utilitza per a descriure posicions filosòfiques que són possiblement independents.
Nihilisme metafísic És la teoria filosòfica que afirma que no pot existir cap objecte en absolut, és a dir, que hi ha un món en què no hi ha cap objecte, o almenys en què no podria haver-hi objectes concrets en absolut, de manera que, fins i tot, si tots els mons possibles contenen alguns objectes, n'hi ha almenys un que conté només objectes abstractes.
Una forma extrema del nihilisme metafísic es defineix comunament com la creença que no hi ha res, és a dir, és impossible de distingir l'existència de la no-existència, ja que no hi ha característiques objectives i, per tant, una realitat, que un estat pot posseir per discernir-ne entre les dues. Si no es pot discernir l'existència de la negació, llavors el concepte d'existència no té sentit, o en altres paraules, no existeix d'una manera significativa. "Significat" en aquest sentit es fa servir per argumentar que, com l'existència no té major estat de la realitat, que és sens dubte la qualitat necessària i definitòria, l'existència mateixa no significa res. Podria argumentar-se que aquesta creença, una vegada combinada amb el nihilisme epistemològic, el deixa amb un nihilisme que tot ho abasta, en què res no es pot dir que sigui real o veritable. Una situació similar es pot trobar en el solipsisme. Tanmateix, el punt de vista solipsista afirma que el nihilista pot negar el jo. Ambdues posicions són formes d'antirealisme.
Nihilisme epistemològic El nihilisme d'una manera epistemològica pot ser vist com una manera extrema d'escepticisme, en què se li nega tot coneixement.
Nihilisme mereològic El nihilisme mereològic (també anomenat nihilisme compositiu) és la posició que defensa que no hi ha objectes amb parts pròpies (no sols els objectes en l'espai, sinó també els existents en el temps no tenen parts temporals), i només hi ha blocs de construcció bàsics sense parts. Així, el món que veiem i experimentem ple d'objectes amb parts és un producte de la mala percepció humana (és a dir, si poguéssim veure clarament, no percebríem objectes compositius).
Aquesta interpretació de l'existència s'ha de basar en la resolució. La resolució amb la qual els éssers humans poden veure i percebre les "parts indegudes" del món no és una dada objectiva de la realitat, sinó una característica implícita que només pot ser qualitativament explorada i expressada. Per tant, no hi ha manera discutible de suposar o mesurar la validesa del nihilisme mereològic. Exemple: una formiga es pot perdre en un objecte cilíndric gran. A causa que la circumferència del cable és gran, la formiga se sent com si efectivament el cable no tingués curvatura. Per tant, la resolució amb què la formiga veu el món "dins" és un factor molt important en la determinació de com la formiga experimenta aquest sensació "al món". Nosaltres, els humans, crèiem que el món era probablement pla.
Nihilisme existencial El nihilisme existencial és la creença que la vida no té significat o valor intrínsec. Pel que fa a l'univers, postula el nihilisme existencial que un sol ésser humà o tota l'espècie humana és insignificant, sense propòsit i poc probable que canviï en la totalitat de l'existència. El sentit de la vida es va explorar en l'escola filosòfica de l'existencialisme.
Nihilisme moral El nihilisme moral o ètic, és la visió metaètica que la moral no existeix com quelcom inherent a la realitat objectiva, de manera que cap acció és necessàriament preferible a qualsevol altra. Per exemple, un nihilista moral diria que matar algú, per qualsevol raó, no és intrínsecament bo o dolent. Altres nihilistes no poden argumentar que no hi hagi moralitat en absolut, sinó que, si existia, és una construcció humana i, per tant, artificial, en què cada significat és relatiu per als diferents resultats possibles; que matar no és intrínsecament dolent, independentment de les nostres creences morals, perquè la moral es construeix en una dicotomia rudimentària. El que es diu que és una cosa dolenta s'hi dona una ponderació negativa més gran que el que es diu bo: com a resultat, causar la mort d'un individu era dolent perquè no deixava que l'individu visqués. D'aquesta manera, un nihilista moral creu que tots els reclams morals són falsos. Una perspectiva acadèmica alternativa és que el nihilisme moral és una moral en si mateix. Cooper escriu: "En el seu sentit més ampli de la paraula "moralitat ", el nihilisme moral és la moral."
Nihilisme polític Vegeu els articles: nihilisme polític, moviment nihilista.
El nihilisme polític és una branca del nihilisme que segueix el rebuig de les afirmacions no racionalitzades o no provades, com ara la necessitat de les estructures socials i polítiques més fonamentals, com ara el govern, la família, i el dret. El moviment nihilista de Rússia del defensava una doctrina similar. El nihilisme polític és molt diferent d'altres formes de nihilisme, i en general es considera més com una forma d'utilitarisme. Una influent anàlisi del nihilisme polític la va elaborar Leo Strauss.
Història Segle El terme nihilisme es va utilitzar per primera vegada per Friedrich Heinrich Jacobi (1743-1819). Jacobi va usar el terme per caracteritzar el racionalisme, i en la filosofia "crítica" d'Immanuel Kant per tal de dur a terme una reductio ad absurdum segons el qual tot el racionalisme (la filosofia com a crítica) es redueix a nihilisme i, per tant, ha de ser evitat i reemplaçat amb un retorn a algun tipus de fe i revelació.
Kierkegaard Søren Kierkegaard (1813-1855) va postular una primera forma de nihilisme, al qual es va referir com anivellament. Va veure l'anivellament com el procés de supressió de la individualitat en un punt en què la singularitat de l'individu esdevé inexistent i gens significativa en la seva existència; afirmava:
L'anivellament en el seu màxim extrem és com el silenci de la mort, en què es poden escoltar els batecs propis, una quietud com la mort, en què res no pot penetrar, en què tot s'enfonsa, impotent. Una persona pot encapçalar una rebel·lió, però no pot dirigir aquest procés d'anivellament. (...) Cada individu pot en el seu petit cercle participar en aquest anivellament, però és un procés abstracte, i l'anivellament és l'abstracció de la individualitat.
—Søren Kierkegaard, The Present Age
Kierkegaard, defensor de la filosofia de la vida, en general argumenta en contra d'anivellament i la seva conseqüència nihilista, tot i que creia que seria veritablement educativa per viure en l'era d'anivellament perquè la gent es veuria obligada a enfrontar el judici d'anivellament sol. George Cotkin afirma que Kierkegaard estava en contra de «la normalització i l'anivellament de la fe, tant espiritual com política, del , i les tendències oposades en la cultura de masses per reduir l'individu a un sistema de xifrat de conformitat i respecte a l'opinió dominant». En el seu dia, les revistes (com ara la revista danesa Corsaren) i el cristianisme corrupte eren instruments d'anivellament i van contribuir a una època apàtica reflexiva del a Europa. Kierkegaard argumenta que els individus que poden superar el procés d'anivellament són més forts i representen un pas en la direcció correcta cap a «ser un veritable ésser».
Hubert Dreyfus i Jane Rubin argumenten que l'interès de Kierkegaard «en una època cada vegada més nihilista, rau en com podem recuperar el sentit que les nostres vides tenen sentit».
El significat del nihilisme en Kierkegaard es diferencia de la definició moderna en el sentit que, per a Kierkegaard, l'anivellament va portar a una vida mancada de significat, propòsit o valor, mentre que la interpretació moderna del nihilisme pressuposa que mai hi va haver cap significat, propòsit o valor.
Nietzsche El nihilisme és sovint associat amb el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, que en proporciona un diagnòstic detallat com un fenomen generalitzat de la cultura occidental. Tot i que la idea apareix sovint en l'obra de Nietzsche, es fa servir el terme per a una varietat de maneres, amb diferents significats i connotacions, totes negatives. Karen Carr descriu la caracterització del nihilisme de Nietzsche «com una condició de tensió, com una desproporció entre el que volem (o necessitat) i com el món sembla funcionar». Quan ens adonem que el món no conté cap valor objectiu o significat que desitgem que tingui o fa temps que crèiem que tenia, ens trobem en una crisi. Nietzsche afirma que amb el declivi de la cristiandat i l'augment de la decadència fisiològica el nihilisme és, de fet, característic de l'era moderna, tot i que se suposa que l'augment de nihilisme és encara incomplet i encara no ha estat superat. Tot i que el problema del nihilisme és especialment explícit en els quaderns de Nietzsche (publicats pòstumament per la seva germana), s'esmenta diverses vegades en les seves obres publicades, i està estretament relacionat amb molts dels problemes esmentats allà.
Nietzsche caracteritza el nihilisme com buidar el món i l'existència humana, especialment de significat, propòsit, veritat comprensible o valor essencial. Aquesta observació es deriva en part del perspectivisme de Nietzsche, o la idea que el coneixement és sempre per algú alguna cosa: sempre està limitat per la perspectiva, i mai és un simple fet. Més aviat hi ha interpretacions amb què entenem el món i li donen sentit. La interpretació és una cosa que no podem obviar; de fet, és una cosa que necessitem. Una manera d'interpretar el món és amb la moral, com una de les maneres fonamentals en què les persones donen sentit al món, sobretot pel que fa als seus pensaments i accions. Nietzsche distingeix una moral que és forta o saludable, la qual cosa significa que la persona en qüestió és conscient que es construeix a si mateixa; i una moral feble, on es projecta la interpretació d'una cosa externa.