Les operacions navals en la Primera Guerra Mundial es van desenvolupar principalment al voltant de la necessitat de garantir la seguretat de les comunicacions marítimes, i per blocar o soscavar-los a l'enemic. En particular, les armades de les potències aliades (la Royal Navy britànica, la Marine Nationale francesa, la Voenno-morskoj flot Rossijskoj imperii russa, la Regia Marina italiana i, en menor mesura, la marina dels Estats Units i la Marina Imperial Japonesa) van adoptar una estratègia que apuntava a controlar les àrees utilitzades pel comerç marítim i blocar els adversaris.
Les operacions navals de marina de les Potències Centrals (la Kaiserliche Marine alemanya, la k.u.k. Kriegsmarine austrohongaresa i la Osmanlı Donanması otomana) es caracteritzaven per l'estratègia de «flota de dissuasió»; malgrat que les superaven numèricament, les flotes de superfície de les Potències Centrals van evitar enfrontaments amb el gruix de l'enemic, però van mantenir una amenaça «potencial», tractant de desgastar les forces enemigues, forçar el bloqueig i de minar les rutes comercials mitjançant submarins i creuers auxiliars.
Les operacions bèl·liques van implicar tots els oceans del món i grans masses d'aigua. Si el mar del Nord va ser escenari d'enfrontaments remots entre la Hochseeflotte alemanya i la Grand Fleet britànica, en la mar Mediterrania, les flotes combinades d'Itàlia, França i el Regne Unit (amb petites contribucions del Japó, Austràlia i Grècia) es van enfrontar a l'armada austrohongaresa, pràcticament atrinxerada dins dels ports de la mar Adriàtica, així com cometre contra les defenses otomanes dels Dardanels.
L'enorme Imperi Rus va haver de fer front a Alemanya en la mar Bàltica, i l'Imperi Otomà a la mar Negra, mentre que els pocs vaixells alemanys que guardaven les colònies de l'oceà Pacífic van ser superades per les nombroses flotes del Japó i Austràlia. Així mateix, l'oceà Índic i les aigües de l'Amèrica del Sud van ser escenari d'enfrontaments entre els invasors alemanys i els esquadrons dels creuers aliats enviats a la seva caça. Finalment, l'oceà Atlàntic va ser l'escenari de la primera gran campanya de la història submarina, amb els submarins alemanys compromesos contra el tràfic comercial de les Illes Britàniques i la intenció de fer front a les forces combinades del Regne Unit i (després de 1917) Estats Units d'América.
Antecedents La cursa armamentista Els últims anys del i els primers anys del es van caracteritzar per una gran cursa armamentista, que va involucrar a totes les grans potències del món i que va tenir una profunda influència en el camp de l'armament naval; la primera crisi marroquina de 1905 i la fricció resultant, que es va determinar entre França i el Regne Unit per una banda i Alemanya per l'altra per les possessions al Marroc, va deixar clara la nova situació que va sorgir al mar.
miniatura|Großadmiral Alfred von Tirpitz Convertit en un estat unitari en 1871, Alemanya s'havia imposat recentment com una potència mundial i va intervenir al final de la cursa colonial, sobretot contra el Regne Unit i França, per agafar possessions colonials a tot el món. Per tal d'augmentar la seva influència mundial i colonial, el govern alemany va avaluar el desenvolupament d'una gran flota de batalla; la marina de guerra del Regne de Prússia i del nou estat alemany era una força reduïda, destinada principalment defensa de les aigües costaneres nacionals. Amb el nomenament del Großadmiral Alfred von Tirpitz per dirigir el Reichsmarineamt (Ministeri de la marina) en 1897 es va desenvolupar la Hochseeflotte (flota d'alta mar), que va esdevenir una de les pedres angulars de la política Alemanya.
El desenvolupament de la flota alemanya només podia desencadenar reaccions similars al Regne Unit, perquè la seva flota era sens dubte la més poderosa del món. El naixement de la Hochseeflotte, amb ports a pocs quilòmetres les costes d'Anglaterra, posava en perill el predomini britànic als mars, empenyent a Londres per fer tot el possible per seguir mantenint una considerable avantatge sobre l'oponent. A això es va unir també les teories de l'investigador de la guerra naval Alfred Thayer Mahan, que va dir que una potència naval resultava, en definitiva, superior a una força purament continental; si bé aquest argument va ser posat en dubte posteriorment, en els primers anys del va assumir un paper central en la política de moltes nacions.
miniatura|esquerra|Primer i segon esquadró de creuers cuirassats i creuers lleugers de l'Armada Alemanya al port de Kiel, Alemanya, ca 1911-1914 Ja sigui des d'un punt de vista polític, el desenvolupament de la flota alemanya va ser un dels factors que va portar al Regne Unit a aliar-se amb els enemics tradicionals d'Alemanya, França i l'Imperi Rus, des d'un punt de vista militar. També va empènyer a la Royal Navy per aplicar una política de «two keels for one» (dos quilles per una), construint dos nous vaixells de guerra per cada vaixell que els alemanys ficaven al mar; tot i que aquesta relació va resultar impossible d'assolir, la major experiència de les drassanes britàniques, combinada amb no haver de mantenir un gran exèrcit terrestre com els alemanys, el Regne Unit es va permetre guanyar un gran avantatge numèric sobre els seus rivals.
La disputa naval anglo-alemanya es va reflectir després a tot el món. Amb un procediment similar al que es va produir al mar del Nord, però en una escala menor, també la Mediterrània va ser testimoni d'una cursa armamentista naval, amb el Regne d'Itàlia, que va tractar de fer valer el seu paper de poder local xocant amb els interessos de França i Àustria-Hongria. Fora d'Europa, els Estats Units d'Amèrica havien obtingut un clar paper com a potència regional amb la victòria en la guerra hispano-estatunidenca, començant a estendre la seva influència més enllà del continent americà. En Àsia, l'Imperi Japonès s'havia convertit en la potència dominant a la regió després dels èxits en la Primera Guerra Sinojaponesa i especialment en la guerra russojaponesa, prenent un paper cada vegada més marcat en l'escenari mundial gràcies a una forta aliança amb els Estats Units. Tant els Estats Units com el Japó, van veure la construcció de grans flotes de batalla com una forma de defensar el paper adquirit i per establir-se com potències mundials.
La tecnologia naval A finals del , la unitat principal de combat era el pre-dreadnought o «cuirassat pluricalibre», un vaixell de menys de 20.000 tones de desplaçament i amb una velocitat màxima de fins a 18 nusos, generada per un sistema de propulsió basat en màquines de vapor que funcionen amb carbó; l'armament es va basar en quatre canons principals de 280 o 305 mm disposats en dues torretes a la proa i la popa, i un gran nombre de peces de menor calibre disposades al llarg del costat del casc, en barbetes o casamates blindades, una solució que a la pràctica van resultar insuficient, ja que exposava les peces a la humitat i la boira salina, i per què l'horitzó de tir resultava excessivament reduït en comparació amb la disposició en una torreta giratòria.
miniatura|Un canó 12"/45 calibre Mark 5 (305mm) del USS Connecticut (BB-18), 1906 D'acord amb la doctrina tàctica de l'època, el cuirassat s'enfrontaria a l'enemic utilitzant armament principalment secundàri, mentre que les peces de gran calibre servirien per donar el «cop final» a l'enemic derrotat; això va ser causat pel fet que les armes de petit calibre tenien una velocitat de tret més alta, i perque els sistemes de detecció de distància eren encara bastant primitius trets i, per tant, només eren eficaços els trets de curt abast. Molts vaixells encara estaven equipats amb esperons per envestir l'enemic, i de tubs de llençatorpedes complexos, cars i pesats col·locats sota la línia de flotació; l'evidència va mostrar que aquests equips eren cada vegada més inútils en la lluita entre molts vaixells.
Ja durant la guerra russojaponesa de 1904-1905 es va poder veure que els canvis tecnològics que estaven tenint lloc també estaven canviant la forma de lluitar en la guerra al mar. Les millores de les tècniques siderúrgiques van portar a la producció de millors aliatges d'acer, la qual cosa va augmentar la qualitat i el gruix del casc fins al punt que l'artilleria secundària ja no era eficaç contra ell. Això, juntament amb les millores en la producció de les armes de foc que van augmentar la velocitat de tir de l'artilleria pesada fins a ser gairebé igual a la de les armes de calibres petits, va portar a reconsiderar el paper de l'artilleria principal del vaixell, fet que va suposar una major prevalença sobre el armament secundari. La introducció del giroscopi i dels sistemes centralitzats per al control d'incendis va conduir a noves millores en l'eficàcia de l'artilleria; el rang efectiu dels projectils, que s'havia limitat a menys de 2.000 metres, va passar a ser entre 7.000 i 10.000 metres.
miniatura|esquerra|El Turbinia, de l'any 1894, va ser el primer vaixell propulsat mitjançant una turbina de vapor Com a part de l'aparell de propulsió, la invenció de la turbina de vapor en 1884 va fer un salt substancial cap endavant; els grans cuirassats ja eren capaços de moure's a velocitats molt per sobre dels 20 nusos, amb unitats més petites que fins i tot podien superar els 25 nusos; en conseqüència, la mida de les unitats navals va començar a créixer considerablement. L'augment de la velocitat va reduir l'amenaça als grans vaixells que representaven els submarins, una arma naval de recent introducció als arsenals; molt lent sota l'aigua i amb poca autonomia, els submarins tenien poques possibilitats de dirigir-se a una unitat de superfície ràpida, capaç de moure's ràpidament fora del seu abast. Això va contribuir a utilitzar als submarins per caçar els lents vaixells mercants. L'aplicació de bulbs antitorpedes (i de xarxes antitorpedes, que van resultar menys eficaces) van disminuir, almenys per a les grans unitats de gran tonatge, l'amenaça plantejada per torpedes i per les mines marines; la pèrdua de velocitat que van comportar aquests sistemes va ser compensat pels nous sistemes de propulsió. Així mateix, la millora de les tècniques del compartimentat estanc, en el qual els alemanys es van mostrar molt capaços, va augmentar possibilitats de supervivència dels vaixells de guerra.
El nou ús massiu de petroli en lloc de carbó com a carburant va augmentar considerablement l'autonomia dels vaixells i la producció de residus menys visibles per a l'enemic, perquè el petroli produeix una menor quantitat de partícules sòlides als gasos d'escapament que el carbó. Dit d'una altra manera: menys emissions de fums visible per l'enemic. Això va produir per contra les noves exigències de la política internacional, vinculades a la necessitat d'assegurar el subministrament constant de petroli a partir dels pocs països productors; precisament, la dificultat per obtenir el nou propulsor va obligar els alemanys a mantenir la propulsió amb carbó, que podien obtenir-lo dels dipòsits segurs de la regió minera del Ruhr.
La ràdio va esdevenir una eina popular en els vaixells i va permetre una millor comunicació de les ordres, mentre que cap al final de la guerra també van començar a aparèixer els primers exemplars rudimentaris de sonar per detectar unitats submarines.
El dreadnought
miniatura|upright=0.75|Vittorio Cuniberti (1845-1913), dissenyador del dreadnought