La literatura àzeri (Azərbaycan ədəbiyyatı) es refereix a la literatura escrita en àzeri, una llengua turquesa, que actualment és la llengua oficial de l'Estat de la República de l'Azerbaidjan i és la llengua majoritària de l'Azerbaidjan Iranià. Mentre que la majoria dels parlants d'àzeri viuen a l'Iran, la literatura moderna àzeri es produeix majoritàriament a la República de l'Azerbaidjan, on la llengua té un estatus oficial. S'utilitzen tres alfabets per a l'escriptura de la llengua: l'alfabet llatí (alfabet àzeri) a la República de l'Azerbaidjan, escriptura àrab amb l'alfabet persa a l'Iran i alfabet ciríl·lic (alfabet rus a Rússia). miniatura|Nezāmi Els primers exemples de la literatura àzeri daten de la fi del 1200 arran de la conquesta mongol i van ser escrits en escriptura àrab.American Association of Teachers of Turkic Languages Diversos autors principals va ajudar a desenvolupar la literatura àzeri des del 1300 fins al 1600 i la poesia ocupa un lloc destacat en les seves obres. Cap al final de la literatura popular del els diaris van començar a publicar en àzeri. La producció d'obres escrites en àzeri va ser prohibida a Pèrsia sota el govern de Reza Xah (1925-1941) i la campanya de "Terror Roig (Rússia)" a l'Azerbaidjan Soviètic de Stalin estava dirigida a milers d'escriptors àzeris, periodistes, professors, intel·lectuals i altres, i com a resultat es canvià l'alfabet àzeri per un amb un alfabet ciríl·lic.
La literatura àzeri moderna es produeix gairebé exclusivament a la República de l'Azerbaidjan i encara que és àmpliament parlat a l'Azerbaidjan Iranià, l'àzeri no s'ensenya a les escoles formalment ni hi ha publicacions àzeri fàcilment disponibles.
Les dues tradicions de la literatura àzeri Al llarg de la major part de la seva història, la literatura àzeri ha estat fortament dividida en dues tradicions força diferents, cap de les quals exerceix una gran influència sobre l'altre fins al . La primera d'aquestes dues tradicions és la literatura popular àzeri, i la segona és la literatura escrita àzeri.
Per a la major part de la història de la literatura àzeri, la diferència rellevant entre les tradicions popular i escrita ha estat la varietat de llengua emprada. La tradició popular, generalment, era oral i es va mantenir lliure de la influència de la literatura persa i àrab i, per tant, de les literatures d'aquestes respectives llengües. En la poesia popular, que és amb molt el gènere dominant de la tradició, aquest fet bàsic va donar lloc a dues conseqüències importants en termes d'estil poètic
La mètrica emprada en la tradició poètica popular era diferent, sent quantitativa (és a dir, vers sil·làbic), en oposició a la qualitativa emprada en la tradició poètica escrita ; La unitat estructural bàsica de la poesia popular va esdevenir el quartet (dördmisralı) en lloc del rodolí (beyt) més comunament emprat en la poesia escrita.
D'altra banda, la poesia popular àzeri sempre ha tingut una relació íntima amb la cançó, la major part de la poesia era, de fet, composta de manera expressa per ser cantada, i així es va convertir en gran manera inseparable de la tradició de la música folklòrica àzeri.
En contrast amb la tradició de la literatura popular àzeri tendia a abraçar la influència de la literatura persa i àrab. Fins a cert punt això es pot veure ja en el període seljúcida a finals del i principis del XIV, on la llengua oficial era el farsi, en lloc del turc, i on un poeta de la cort com Dehhanî, que en el va servir sota el soldà Ala ad-Din Kay Qubadh I va escriure en un llenguatge altament influït pel persa.
Quan va sorgir l'Imperi safàvida a començaments del , a l'Azerbaidjan iranià, es va continuar amb aquesta tradició. Les formes poètiques estàndard (la poesia era tant el gènere dominant en la tradició escrita com en la popular) derivaven directament de la tradició literària persa (el qəzəl غزل; el məsnəvî مثنوی), o indirectament de l'àrab (la qəsîde قصيده). Tanmateix, la decisió d'adoptar aquestes formes va conduir a dues importants conseqüències addicionals:Tanpınar, 2–3
Es va adoptar la mètrica de la poesia persa (àzeri: aruz); L'àzeri va adoptar un gran nombre de paraules del farsi i de l'àrab, puix que les paraules turques poques vegades funcionaven bé dins el sistema de mètrica poètica persa. Aquest estil d'escriptura sota influència persa i àrab va arribar a ser conegut com a "literatura divà" (àzeri: divan ədəbiyatı), dîvân (ديوان) és la paraula àzeri en referència a la obres completes d'un poeta.
Literatura popular àzeri La literatura popular àzeri és, en la seva forma d'un profundament arrelada tradició oral segons les tradicions nòmades de l'Àsia central. No obstant això, en els seus temes, la literatura popular àzeri reflecteix els problemes propis d'un poble sedentaritzat que ha abandonat l'estil de vida nòmada. Un exemple d'això és la sèrie de contes que envolten la figura de Keloğlan, un jove assetjat per les dificultats de trobar esposa, ajudar la seva mare a mantenir la casa de la família intacta, i fer front als problemes causats pels seus veïns. Un altre exemple és la més misteriosa figura de Nasreddín, un trampós que sovint diu acudits sobre els seus veïns.
Nasreddín també reflecteix un altre canvi significatiu que s'havia produït entre els dies quan els turcs eren nòmades i els dies en què s'havien sedentaritzat a l'Azerbaidjan i Anatòlia; és a dir, Nasreddín és un imam musulmà. Els pobles turcs s'havien convertit a l'islam en algun moment al voltant del o X, com s'evidencia a partir de la clara influència islàmica al de l'obra qarakhànida Kutadgu Bilig (lit. "saviesa de la gloria reial"), escrita per Yusuf Has Hajib. En endavant la religió va arribar a exercir una enorme influència en la literatura i societat turques, sobretot de les varietats de l'islam xiïta i la de forta orientació mística sufita. La influència sufí, per exemple, es pot veure clarament no només en els contes relatius a Nasreddín sinó també en les obres de Yunus Emre, un poeta i figura destacada en la literatura turca que va viure a finals del i principis del , probablement en l'estat karamànid al sud-est d'Anatòlia central. La influència xiïta, per contra, es pot veure àmpliament en la tradició dels aşıqs, o ozans,Originàriament, el terme Ozan es refereix exclusivament als bards dels turcs Oghuz, però després del seu assentament a l'Azerbaidjan i la pujada de l'Islam xiïta promogut per l'Imperi safàvida, ozan i aşık es van convertir en termes intercanviables. que són més o menys similars als ministrers d'Europa en l'Edat Mitjana i que tradicionalment han tingut una forta connexió amb la fe alevi, el que pot ser vist com una varietat turca de collita pròpia de l'Islam xiïta. Però és important assenyalar que en la cultura turca amb prou feines és possible una divisió ordenada entre sufí i xiïta: per exemple, Yunus Emre és considerat per alguns que ha estat alevi, mentre que tota la turca tradició turca aşık/ozan està impregnada amb el pensament de la orde sufita bektashi, el que en si és una barreja de conceptes xiïtes i sufís. La paraula aşıq (literalment, "amant") és, de fet, el terme utilitzat per als membres del primer nivell de l'ordre bektashi.
Com que la tradició de la literatura popular àzeri s'estén en una línia més o menys ininterrompuda d'ençà el -XV al dia d'avui, potser és millor considerar la tradició des de la perspectiva de gènere. Hi ha tres gèneres bàsics de la tradició: èpica; poesia popular; i folklore.
La tradició èpica L'èpica turca té les seves arrels en la tradició èpica de l'Àsia central, que va donar lloc al Llibre de Dede Korkut; escrit en àzeri. La forma desenvolupada de les tradicions orals dels turcs oghuz (una branca dels pobles turcs, que van emigrar cap a Àsia occidental i Europa de l'Est a través de Transoxiana, a començaments del segle IX). El Llibre de Dede Korkut perdurà en la tradició oral dels turcs oghuz després d'establir-se a l'Azerbaidjan i Anatòlia. Alpamysh és una epopeia anterior, traduït en anglès i disponible online.Alpamysh
El Llibre de Dede Korkut va ser l'element principal de la tradició èpica àzeri al Caucas i Anatòlia durant alguns segles. Concurrents al Llibre de Dede Korkut va ser l'anomenada epopeia de Köroğlu, que es refereix a les aventures de Rüşen Ali ("Köroğlu", o "fill de l'home cec") i com es va venjar de la ceguesa del seu pare. Els orígens d'aquesta èpica són una mica més misteriosos que les del Llibre de Dede Korkut : molts creuen que va sorgir a l'Azerbaidjan en algun moment entre els segles XV i XVII; testimonis més fiablesBelge, 374 semblen indicar que la història és gairebé tan antiga com la del Llibre de Dede Korkut, que data del voltant de l'alba del . Complica una mica les coses el fet que Köroğlu és també el nom d'un poeta de la tradició aşık/ozan.
Poesia popular La poesia popular tradicional en la literatura àzeri, com es va indicar anteriorment, va ser fortament influenciada per les tradicions islàmiques sufís i xiïtes. A més, en part demostra la prevalença de la tradició aşık/ozan encara existents, l'element dominant en la poesia popular turca ha estat sempre la cançó. El desenvolupament de la poesia popular en turc, que va començar a sorgir en el amb escriptors tan importants com Yunus Emre, Sultan Veled, i Şeyyâd Hamza, va rebre un gran impuls quan, el 13 de maig de 1277, Karamanoğlu Mehmet Bey va declarar el turc llengua oficial del poderós estat karamànid d'Anatòlia;La declaració de Karamanoğlu Mehmet Bey deia: Şimden gerü dîvânda, dergâhta, bârgâhta, mecliste ve meydanda Türkçeden başka dil kullanılmayacaktır ("A partir d'aquest dia en endavant, cap idioma diferent del turc serà utilitzat als tribunals, al tekke, al palau, al govern, o en públic") Selçuk Üniversitesi Uzaktan Eğitim Programı (SUZEP). Com a mesura de la magnitud de la influència contra la qual Karamanoğlu Mehmet Bey estava lluitant, la seva pròpia declaració conté tres paraules d'origen àrab (دیوان dîvân o "cort", مجلس meclis o "govern", i ميدان meydân o "públic") i dos d'origen persa (درگاه dergâh o "tekke" i بارگاه bârgâh o "palau"). posteriorment, molts dels més grans poetes de la tradició continuarien sortint d'aquesta regió.
Hi ha, a grans trets, dues tradicions de la poesia popular àzeri:
la tradició aşık/ozan, que, encara que molt influït per la religió, com s'ha esmentat anteriorment, era en la seva major part una tradició secular; la tradició religiosa explícita, que va sorgir dels llocs de reunió (Tekkes) de les ordes sufís i grups religiosos xiïtes.
Gran part de la poesia i fel cant de la tradició aşık/ozan roman anònima perquè era transmesa gairebé exclusivament per via oral fins al . Hi ha, però, alguns aşıks coneguts d'abans d'aquest temps, els noms dels quals han sobreviscut juntament amb les seves obres: el ja esmentat Köroğlu (s. XVI); Karacaoğlan (1606?–1689?), autor dels aşıks més coneguts a començaments del segle XIX; Dadaloğlu (1785?–1868?), que va ser un dels últims dels grans aşıks abans que la tradició comencés a disminuir en el segle XIX; i altres. Els aşıks eren essencialment trobadors que viatjaven a través d'Anatòlia tocant les seves cançons amb la bağlama, un instrument de corda com la mandolina considerat un símbol de significat religiosa en la cultura alevi/bektashi. Malgrat el declvii de la tradició aşık/ozan en el , va experimentar un renaixement significatiu en el gràcies a figures tan destacades com Aşık Veysel Şatıroğlu (1894–1973), Aşık Mahzuni Şerif (1938–2002), Neşet Ertaş (1938–2012), i molts altres.
miniatura|esquerra|80px|Kaygusuz Abdal