El Kanat de Kazan (tàtar: Qazan xanlığı/Казан ханлыгы; rus: Казанское ханство, transliteració: Kazanskoe khanstvo) fou un estat medieval tàtar que ocupava el territori de l'antiga Bulgària del Volga entre 1438 i 1552. El kanat ocupava els actuals Tatarstan, Marí El, Txuvàixia, Mordòvia, parts d'Udmúrtia i Baixkortostan; la capital era la ciutat de Kazan i estava centrar en aquesta ciutat i al riu Volga en la confluència amb el Kama, amb l'islam com a religió d'estat i amb cultura turànica.
Formació miniatura|El kanat de Kazan Ulugh Muhammad Khan va perdre el control de l'Horda d'Or el 1436 a mans de Sayyid Ahmad I i va fugir a Crimea on va ser derrotat pels crimeus, va dirigir un exèrcit de 3.000 homes cap al nord i va prendre la ciutat fronterera de Beliov. El 1437, Basili II de Moscou va enviar un gran exèrcit contra Ulugh Muhammad sota el comandament de Dmitry Shemyaka, però van ser derrotats a la batalla de Beliov. Ulugh Muhammad posteriorment es va traslladar al Volga i el 1438 va capturar Kazan, separant el Kanat de Kazan de l'Horda d'Or. El 1439 va assaltar el Gran Ducat de Moscou sense poder prendre Moscou i incendiant Kolomna en la retirada. No se sap res de la seva vida del 1439 al 1444, però el 1444-45 Ulugh Muhammad va ocupar Nijni Nóvgorod i va marxar sobre Múrom.
El seu fill, Maxmud Khan o Mahmudek Khan, quan encara era príncep, el 1445, va fer presoner Basili II de Moscou a la batalla de Suzdal, al que després va alliberar; reorganitzà les restes de l'antic Qiptxaq al voltant de la vila de Kazan, on hi havia un reietó anomenat Ali Beg, al que va expulsar (1445). El 1446 Ulug fou mort pel seu fill Maxmud o Mahmudek (1446-1462) que va obligar els seus germans Kasim (Qasim) i Yakub a refugiar-se a Moscòvia, on Qasim (1445-1462) va rebre del Gran Príncep de Moscou la vila de Gorodok, anomenada després Kassímov, on hi formarà un estat clientelar dels russos (vegeu Kanat de Kassímov). Kazan fou reconstruïda i feta capital el 1446 i el kanat esdevindrà una petita potència local molt temuda pels russos.
Esplendor Khalil ibn Mahmud va continuar la política del seu pare de construir ciutats a la regió de Kazan. Se'l considerava un governant impulsiu i agressiu, conegut per haver trencat el tractat amb el gran príncep Ivan III de Moscou i per les males relacions amb l'Horda de Nogai fins que va restablir els vincles amb els nogais en casar-se amb Nur Sultan, filla de Timur Mirza dels nogais.
La mort de Khalil ibn Mahmud el 1467 va desencadenar una guerra de successió al kanat entre el seu fill Ibrahim ibn Mahmud i el seu germà Kasim, governant del Kanat de Kassímov i vassall d'Ivan III de Moscou. L'exèrcit d'Ivan va partir de Kotèlnitx en 1468 a la terra de Viatka navegant riu avall pel riu Viatka i riu Kama cap al Volga, saquejant vaixells mercants durant el trajecte, i en resposta, Ibrahim va organitzar una contraofensiva, va ocupar Viatka i va esclavitzar els habitants locals mentre va durar la campanya. La tardor de 1469, Ivan III va llançar una nova invasió del kanat assetjant Kazan i reconeixent Ibrahim com a successor legítim en un tractat de pau signat el 1469. Kasim va morir poc després.
S'iniciarà un període de crisi i enfrontaments interns amb l'Horda dels Nogais, i els kanats d'Astracan i de Crimea per la supremacia. La crisi fou continuada per Ali o Ilham, (1479-1487), fill i successor d'Ibrahim. Ilham fou deposat el 1487 pel seu germà i Muhammad Amin (1487-1496), refugiat a Rússia. Aquest es presentà a Kazan amb un exèrcit rus i la rendí després de tres setmanes de setge. Ali Ilham fou desterrat a Vologda, i Muhammad es va coronar Khan.
miniatura|Soldats del kan de Kazan El 1495, Muhammad Amin fou expulsat de la ciutat per una incursió dels tàtars de Sibèria, dirigits pel kan Mahmud, fill d'Ibak, però aquests foren expulsats per la població després que fossin derrotats pels russos el 1496, de manera que cedí el tron a Abdul Latif (1496-1502), germà petit de Muhammad Amin, qui s'haurà d'enfrontar als Giray de Crimea per la supremacia dels tàtars. Els rebels foren recolzats pels quatre líders tribals, que tradicionalment controlaven la successió al tron i altres afers d'estat i no estaven satisfets amb l'acord del 1496. L'arribada del siberià fou fatal pels líders tribals, que van veure Abdul Latif imposat per Moscou. El 1502 Abdul Latif fou cridat a Moscou, que instal·là novament al tron a Muhammad Amin, cosa que mostrava el control rus dels afers tàtars. D'antuvi, Amin es mostrà fidel a la seva aliança amb Moscou, però el 1505 es va revoltar, matà i saquejà els mercaders russos que havien anat a la fira anyal de Kazan i el 1506 va vèncer l'exèrcit rus prop de Nijni Nóvgorod. El 1507 aconseguí un tractat de pau amb un equilibri de forces que reconeixia la seva independència.
Muhammad Amin va morir el 1518, i amb ell es va extingir la línia d'Ulugh Muhammad, ja que Abdul Latif havia mort el 1517. Això encetaria un període d'anarquia marcada per les lluites ininterrompudes entre els partidaris de l'orientació russa i el "partit nacional", sostingut pels kans de Crimea i Nogai, de manera que els candidats se succeïren durant els següents trenta anys.
El 1519 Basili III de Moscou aconseguí imposar Shah Ali (1519-1521), kan de Kassímov (fill de Awliyar Khan de Sibir) que al cap de dos anys fou expulsat per la noblesa tàtar, la qual va demanar al kan de Crimea Mehmed I Giray la designació del seu germà Sahib I Giray (1521-1524), mig germà per part de mare de Muhammad Amin. Plegats organitzaren una expedició a Moscòvia i saquejaren les regions de Moscou, Nizhni Novgorod i Riazan, van fer centenars de milers de presoners que foren venuts a Kaffa com a esclaus; però fracassarien en l'assalt a les fortaleses de Moscou i Riazan.
A la mort el 1523 de Mehmet Girai, Sahib I Girai va tornar al kanat de Crimea i va deixar com a kan a Kazan al seu nebot Safa Giray (1524-1530), de 13 anys. Aleshores la pressió russa era més lleu, no en forma d'expedicions de represàlia sinó en avenç lent i sistemàtic. Moscou, per tal d'arruïnar Kazan, hi prohibí als mercaders russos de treballar-hi, i fundà una gran fira anyal al monestir de Sant Macari, que s'acabaria imposant; l'aparició d'un centre comercial rival a la llarga serà la causa del seu declivi.
Declivi El 1523 els russos construïren la fortalesa de Vasilsursk, a la confluència del Volga. El 1530 el kan fou destituït pel partit rus, i substituït per Jan Ali (ex kan de Kassímov), també fill d'Awliyar Khan d'Astracan, i mig germà de Shah Ali, però fou mort en una revolta provocada pels partidaris de Giray el 1535. Safa Girai fou reposat en el tron, i s'hi mantindria fins al 1546, frustrant els esforços russos per restablir llur sobirania. Durant aquest temps mantingué estretes relacions amb Crimea, de qui en depenia en bona part.
El 1546 Safa Giray fou deposat temporalment per Shah Ali de Kassímov, però recuperà el tron amb ajut de Crimea, i el mantingué fins a la seva mort el 1549. Durant la fi del regnat va fer una gran purga entre la noblesa, afavorint el trencament de vincles amb Moscòvia. Fou el darrer gran governant del kanat. miniatura|Torre de Suyumbika
A la seva mort, la seva vídua Süyün Beke actuà com a regent del seu fill Utemish Giray o Ötemish Giray (1549-1551), de 12 anys; els russos, però, el 1551 ocuparen el kanat i forçaren els nobles locals a acceptar el lideratge de Shah Ali de Kassímov (1551-1552) sota termes molt durs, mentre Ötemish era deportat a Moscou i batejat com a Alexandre, on hi morí el 1566. Shah Ali, alhora, fou expulsat de Kazan per una revolta popular que oferí el tron a Yadigar Muhammad, de la dinastia dels kans d'Astracan. Fou el darrer governant independent, ja que no va poder impedir que el 2 d'octubre del 1552 Ivan IV de Rússia Groznij (Ivan el Terrible) obligués a Kazan a rendir-se després d'un setge. La ciutat fou arrasada i saquejada pels russos. El kan va abdicar i va fugir a Crimea. La revolta d'Ali Akran no va reeixir i el 1555 la xarxa de fortaleses russes va fer impossible qualsevol intent i la rebel·lió es va acabar el 1556. Les millors terres foren requisades i distribuïdes entre nobles i monestirs russos. El 1555 es va fundar un arquebisbat i més tard una seu metropolitana. Al final del segle el tàtars musulmans s'havien reduït enfront als convertits i als finesos (kryashens, tàtar kryash), si bé els tàtars cristians van conservar l'ús de la llengua pròpia. La noblesa expropiada es va reconvertir al comerç i va acabar sent la força dirigent de la nació tàrtara a partir de Caterina II de Rússia.
Llista de kans de Kazan Ulugh Muhammad 1438-1446 Ali Beg 1445-1447 (a Kazan) Mahmudek Khan (Mahmud) ibn Ulugh Muhammad 1446-1466 Khalil ibn Mahmud 1466-1467 Ibrahim ibn Mahmud 1467-1479 Ilham (Ali) ibn Ibrahim 1479-1485 Muhammad Amin ibn Ibrahim 1485-1486 Ilham (altre cop) 1486-1487 Muhammad Amin ibn Ibrahim (altre cop) 1487-1495 Mamuk o Mahmud ibn Ibak (de Sibir) 1495-1496 Abdul Latif Khan 1496-1502 Muhammad Amin (altre cop) 1502-1518 Shah Ali 1518-1521 (kan de Kassímov) Sahib Giray 1521-1524 Safa Giray 1525-1532 Jan Ali 1532-1535 (kan de Kassímov) Safa Giray (altre cop) 1535-1546 Shah Ali (altre cop) 1546 Safa Giray (tercera vegada) 1546-1549 Utemish Giray 1549-1551 Shah Ali (tercera vegada) 1551-1552 (kan de Kassímov) Yadigar Muhammad Khan 1552 A Rússia 1552 Ali Akram (rebel) 1553-1554
Geografia i població El territori del kanat comprenia les terres poblades per búlgars musulmans de Bolğar, Cükätäw, Kazan i Qaşan i altres regions que originalment pertanyien a Bulgària del Volga. El Volga, el Kama i el Viatka eren els principals rius del kanat, així com les principals vies de comerç. La majoria de la població eren tàrtars de Kazan. La seva autoidentitat no es limitava als tàrtars; molts s'identificaven simplement com a musulmans o com "el poble de Kazan". L'Islam era la religió de l'Estat.
La noblesa feudal local estava formada per búlgars ètnics, però la cort i l'escorta dels kans de Kazan estaven compostes per tàrtars esteparis (kiptxaks, i més tard per nogais) que vivien a Kazan. Segons la tradició de Ginghizide, les tribus túrquiques locals també eren anomenades tàrtars per la noblesa estepària i, més tard, per l'elit russa. Part de l'alta noblesa procedia de l'Horda d'Or. Incloïa a membres de quatre importants famílies nobles: Arghin, Barin, Qipchaq i Shirin.
Entre els pobles sotmesos al kan es trobaven els txuvaixs, els mari, els mordvins, els tàrtars de Mishar, els udmurts i els baixkirs. També es van incorporar al kanat els permians i algunes tribus dels komi. Els mishars havien arribat durant el període de l'Horda d'Or i van assimilar gradualment als mordvins i burtes finlandesos residents. El seu territori estava governat per antics tàrtars esteparis. Alguns ducats de Mishar mai van ser controlats des de Kazan i en el seu lloc van gravitar cap al Kanat de Kassímov o la Rússia moscovita.
La major part del territori del kanat estava cobert de boscos, i només la part meridional confrontava amb l'estepa. La principal població de les estepes eren els nòmades mangites, també coneguts com a nogais, que a vegades reconeixien el govern del kan de Kazan, però més sovint realitzaven incursions agrícoles contra tàrtars i txuvaixs, com havien fet en el període de l'Horda d'Or. Més tard, els nogais van ser traslladats i substituïts per calmucs. Més recentment, aquesta zona va ser colonitzada per tàrtars, txuvaixs i russos, que van erigir muralles defensives per a vigilar la davantera sud. Des que es va establir el kanat, les tropes cosaques tàrtares ho van defensar dels nogais.