La Guerra Civil de Moçambic va ser un conflicte armat intern en Moçambic que va començar en 1977, dos anys després del final de la guerra d'independència de Moçambic. La Resistència Nacional de Moçambic (RENAMO) s'oposava violentament al partit governant, el Front d'Alliberament de Moçambic (FRELIMO). El Renamo va ser finançat per Rhodèsia i posteriorment per Sud-àfrica. Les seqüeles d'aquest enfrontament van ser més de 900.000 morts en combats i per inanició, cinc milions de civils van ser desplaçats, molts d'ells van perdre membres del cos per amputació a causa de les mines, un llegat d'aquesta guerra que continua plagant Moçambic.USAID.

miniatura|La situació geopolítica de Rhodèsia en 1965. Rhodèsia en color verd i els països amics (Sud-àfrica i Portugal) en blau. miniatura|La situació geopolítica de Rhodèsia després de la independència d'Angola i Moçambic en 1975. Rhodesia en verd, els nacions amigues de les guerrilles nacionalistes en vermell, i Sud-àfrica i l'actual Namíbia) en blau.

Independència

La resistència moçambiquesa va començar a aparèixer quan alguns grups van començar a culpar les autoritats portugueses de segles d'explotació, opressió i abandó. Després, una onada de moviments independentistes reeixits a altres territoris d'Àfrica, els poders de la Guerra Freda i la comunitat internacional van començar a suggerir que Portugal havia de deixar aquests territoris d'Àfrica. El sentiment nacionalista d'independència de Moçambic es va desenvolupar i el 25 de juny de 1962 diversos grups polítics moçambiquesos anti-portuguesos van formar el Front d'Alliberament de Moçambic (FRELIMO) a Dar es Salaam, Tanzània.

El primer president de Frelimo va ser Eduardo Mondlane, i el seu primer objectiu va ser forjar una base insurgent a l'estranger que, efectivament, pogués canviar el règim de la colònia. Col·laboradors privats anònims, molts d'ells amics de Mondlane, van finançar o van assegurar diners per la continuïtat de FRELIMO, la seva publicitat, els seus projectes educatius, mentre, en encobert, portaven equipament militar de Algèria, la Unió Soviètica i República Popular de la Xina.

El 25 de setembre de 1964, els soldats de Frelimo, amb suport logístic de la població propera, van atacar el lloc administratiu de Chai, a la província de Cabo Delgado. Aquest assalt va marcar el començament del combat armat contra el règim colonial portuguès. Els militants de Frelimo van ser capaços d'evitar la cerca i vigilància usant la clàssica tàctica de guerriles: emboscades, sabotatge de comunicacions i carreteres importants, fent ataquis llampecs contra llocs avançats. Des del començament de la guerra, Frelimo tenia l'esperança d'una victòria militar; la seva esperança era d'una guerra de desgast per obligar una independència negociada amb Lisboa. Portugal va combatre per la seva pròpia guerra perllongada. Si els militars havien tingut èxit amb una despesa i un nombre de víctimes mínim, la guerra podria haver romàs indecisa durant molt més temps fins a la dissolució de Frelimo. En els primers anys dels setanta, l'operació Nus Gordià i les campanyes portugueses següents van ser èxits militars rotunds i van destrossar les forces de la guerrilla i les bases de suport al territori. Però el cost en víctimes i diners era excessiu per a Lisboa; l'exèrcit portuguès mai va ser destruït sobre el camp de batalla, encara que alguns dels seus oficials fossin convertits a la ideologia comunista del Frelimo.

El 25 d'abril de 1974, les autoritats del règim de l'Estat Nou havien estat enderrocades a Lisboa, un moviment que va ser recolzat per nombrosos treballadors i camperols portuguesos. El Moviment de les Forces Armades a Portugal va prometre la tornada a les llibertats civils i un final a la lluita en totes les colònies (o províncies d'ultramar). Aquesta ràpida cadena de successos que va tenir lloc a Portugal va agafar a Frelimo (que havia suposat una llarga guerra de guerrilles) de sorpresa. Això va originar una ràpida resposta a la nova situació i el 7 de setembre de 1974, van aconseguir un acord del Moviment de Forces Armades, en el qual es transferiria el poder al Frelimo en un any. Quan això va ser conegut pel públic, uns 370.000 portuguesos van abandonar el nou país independent i, com a resultat d'aquest èxode, l'economia i l'organització social de Moçambic es va col·lapsar. El 25 de juny de 1975, Moçambic va obtenir la independència de Portugal, amb Samora Machel com a cap d'Estat.

Un parell d'anys després, els rebels moçambiquesos de RENAMO, armats i ajudats per Sud-àfrica, van començar a combatre contra el govern marxista del Frelimo. Mentre, aquest últim va organitzar les noves Forces Armades de Moçambic (FAM) amb els seus antics combatents i oficials de la guerra d'independència.

Curs de la Guerra Esclat De 1976 a 1977 van entrar en repetides ocasions les tropes rhodesianes a Moçambic per tal de dur a terme operacions contra les bases del ZANLA (Exèrcit d'Alliberament Nacional Africà de Zimbabwe), tolerades al territori de Moçambic pel govern del FRELIMO.Lohman&MacPherson 1983, Chapter 4. Durant un d'aquests atacs, les forces de Rhodèsia alliberaren d'un camp de reeducació l'ex oficial del FRELIMO André Matsangaissa. Se li va donar entrenament militar i fou nomenat líder de RENAMO, que havia estat fundada pels serveis secrets de Rhodèsia poc abans. Va ser creat a Salisbury (Rhodèsia) sota els auspicis de Ken Flower, cap de la CIO Rhodesiana, i Orlando Christina, un ex policia secreta portuguès amb una llarga experiència a l'Àfrica. Posteriorment la RENAO va començar a operar a la zona de Gorongosa la zona per tal de lluitar contra el FRELIMO i ZANLA. No obstant això, el 1979, va morir Matsangaissa en el primer atac de la RENAMO al centre regional (Vila Paiva), i la RENAMO va ser expulsat de la zona. Posteriorment Afonso Dhlakama es va convertir en el nou líder de RENAMO i van formar en un exèrcit guerriller eficaç.Igreja 2007 p.128f.

Estratègies i operacions de la RENAMO Després d'haver lluitat contra els portuguesos utilitzant estratègies de guerrilla, el FRELIMO es veu obligat a defensar-se contra els mateixos mètodes. Havia de defensar vastes àrees i centenars de llocs, mentre que la RENAMO operava en unes poques àrees remotes, portant incursions contra ciutats i infraestructures important. D'altra banda, la RENAMO sistemàticament obligava els civils a treballar per a ells. Això es feia mitjançant el segrest massiu, especialment dels nens per tal d'usar-los com a soldats. S'estima que un terç de les forces de la RENAMO consistia en nens soldats.^ http://newhistories.group.shef.ac.uk/wordpress/wordpress/?p=2867 Però les persones segrestades també havien de servir RENAMO en les funcions administratives o de servei públic a les zones que controlava. Una altra forma d'utilitzar civils amb fins militars va ser l'anomenat sistema de "Gandira". Aquest sistema afectava especialment la població rural en zones controlades per la RENAMO, obligant-los a complir tres tasques principals: 1) produir aliments per a la RENAMO, 2) transport de mercaderies i municions, 3) en el cas de les dones, serveix d'esclaves sexuals.Igreja 2007, p.153f.

Ambdues parts van aprofitar en gran manera l'ús de mines terrestres; elFRELIMO com a mitjà per defensar infraestructures importants, la RENAMO per tal de terroritzar la població, estancar l'economia i destruir els serveis públics, camins miners, escoles i centres de salut.

Per tant, malgrat de ser molt superiors en nombre, el FRELIMO no va poder defensar adequadament ni tan sols les ciutats més importants. A mitjans de la dècada de 1980, el FRELIMO havia perdut el control de gran part del camp. La RENAMO va ser capaç de dur a terme batudes arreu del país, excepte a les principals ciutats. El transport s'havia convertit en un negoci perillós. Fins i tot els combois armats no estaven fora de perill dels atacs de la RENAMO.^ http://www.c-r.org/our-work/accord/mozambique/key-actors.php

Estratègies i operacions del FRELIMO El FRELIMO va reaccionar reutilitzant un sistema introduït per primera vegada pels portuguesos: la creació de llogarets comunals fortificats anomenats "aldeamentos", on es va traslladar gran part de la població rural. D'altra banda, per tal de mantenir un nivell mínim d'infraestructura de treball, es van establir tres corredors fortament custodiats i minats formats de carreteres, ferrocarrils i subministrament d'electricitat: la frontera, el Tete i els corredors del Limpopo.

Suport i intervenció estrangera El FRELIMO va rebre inicialment l'ajuda militar i el desenvolupament substancial de la Unió Soviètica i més tard, a més de França, el Regne Unit i els EUA. Als EUA, els cercles conservadors va pressionar pel suport a la RENAMO, però s'hi oposà pel Departament d'Estat, que finalment va imposar el seu criteri després de documentar informes sobre la brutalitat de la RENAMO. La RENAMO va rebre el suport militar de Rhodèsia, Sud-àfrica i Kenya, així com el suport organitzatiu de l'Alemanya Occidental. Hastings Banda, el president de Malawi, va donar suport tant FRELIMO com RENAMO. Va usar els Joves Pioners de Malawi per donar suport a la RENAMO mentre que les forces armades donaven suport al govern del FRELIMO per defensar els interessos de Malawi a Moçambic.

El 1982 un ZImbabwe sense sortida al mar va intervenir directament en la guerra civil amb la finalitat d'assegurar els seus mitjans de transport, aturar les incursions transfrontereres de la RENAMO i ajudar el seu vell aliat FRELIMO. L'ajuda de Zimbabwe va ser crucial per a la defensa dels passadissos. Més tard Zimbabwe es va comprometre a més, duent a terme diverses operacions conjuntes amb el FRELIMO contra les fortaleses de la RENAMO. Així la RENAMO va haver de renunciar als seus campaments base en l'àrea de Gorongosa. Tanzània també va enviar tropes per donar suport al FRELIMO.

Després de la caiguda del govern d'Ian Smith a Rhodèsia, Sud-àfrica es va convertir en principal suport de la RENAMO. Malawi va ser utilitzat com un conducte per a l'ajuda de Sud-àfrica per arribar a la RENAMO. L'administració del FRELIMO, encapçalat pel president Machel, va ser econòmicament arruïnat per la guerra civil. L'entesa militar i diplomàtica amb la Unió Soviètica no podia alleujar la misèria econòmica i la fam de la nació. Com a resultat, un Machel reticent va signar un pacte de no-agressió amb Sud-àfrica, conegut com l'acord de Nkomati. A canvi, Pretòria va prometre tallar l'ajuda econòmica a canvi del compromís de FRELIMO per evitar que el Congrés Nacional Africà usés Moçambic com un santuari per a prosseguir la seva campanya per enderrocar govern de la minoria blanca a Sud-àfrica. Després d'un cotxe bomba el maig de 1983 a Pretòria, les tropes sud-africanes van atacar bases sospitosos de l'ANC a Maputo. A l'octubre van atacar la capital per segona vegada, atacant un edifici d'oficines que afirmaven que havia estat utilitzat per l'organització. Amb l'economia en ruïnes, Machel es va veure obligat a reduir algunes de les polítiques socialistes; en una visita a Europa occidental en aquest mateix mes va acordar pactes militars i econòmics amb Portugal, França i el Regne Unit. També va abandonar la idea de l'agricultura col·lectiva, i com a resultat la Unió Soviètica va suspendre tota l'ajuda a Moçambic. El volum de suport directe del govern de Sud-àfrica a la RENAMO va disminuir després de l'acord Nkomati, però els documents descoberts durant la presa de la seu de la RENAMO a Gorongosa al centre de Moçambic l'agost de 1985 va revelar que continuaven les comunicacions i el suport militar de Sud-àfrica a la RENAMO. El FRELIMO, per la seva banda, va acceptar parcialment compromisos per expulsar diversos membres de l'ANC del seu territori.

Estancament militar