Tradicionalment es denomina període pretalaiòtic a la primera manifestació cultural de la societat prehistòrica a les Illes Balears (Mallorca i Menorca) (Espanya). La denominació "pretalaiòtica" respon únicament a la seva cronologia relativa pel que fa a la manifestació cultural més vistosa de la prehistòria. Actualment els investigadors no utilitzen aquest terme que és considerat un calaix de sastre format per la fase calcolítica i la fase naviforme dins de l'edat del bronze (c. 1500-850 cal BC). Seria, per tant l'etapa compresa entre l'establiment de les primeres comunitats humanes, cap al III mil·lenni aC, i l'aparició de la cultura talaiòtica, entre finals del II mil·lenni aC i principis del I mil·lenni aC.
Els primers pobladors La majoria de prehistoriadors consideren com a probable la instal·lació estable d'éssers humans a les Illes Balears en algun moment del tercer mil·lenni a. C., tot i que fins a finals del segle XX es creia que aquesta data es remuntava al V o VI mil·lenni. A partir dels descobriments de W. Waldren a la cova de Muleta, a l'abric de Son Matge i a altres jaciments de la Serra i d'altres troballes, en el període 1973-1986, s'havia definit un llarg període de poblament subdividit en fases. El procés s'hauria iniciat en el Mesolític (9.000-6.000 a. C.) amb l'arribada dels primers grups de caçadors recol·lectors. Es consolidaria durant el període anomenat Protoneolític, en el qual començarien a desenvolupar-se estratègies productives i s'arrelaria definitivament en el Neolític (7.000-4.000 a C) i Calcolític o Edat del Coure (2.800 a 2.100 a C; 2.200-1.800 a C). Posteriors excavacions, sobre la base de restes de Myotragus a llocs sense activitat humana demostraren el poc fonament de part d'aquestes tesis.
Es considera com a més probable que els primers pobladors de les illes pertanyessin a l'Edat del Coure (també anomenada Calcolític o Eneolític), i que provinguessin d'algun lloc en l'arc costaner del Mediterrani occidental delimitat entre el llevant de la península Ibèrica i el nord-oest d'Itàlia. Concretament alguns investigadors proposen que la zona de procedència més probable dels primers colons és el Golf de Lleó.LÓPEZ, A. 1997. El poblament inicial i els grups culturals pretalaiòtics. In VIDAL, J.M. (dir.), Enciclopèdia de Menorca. Vol. IX. Història I: dels inicis del poblement a l'època talaiòtica. Maó: Obra Cultural de Menorca: 85-132.
Benjamí Costa, el 2.000, arribava a la conclusió que la presència humana en el Mesolític balear estava per demostrar. Defensava que la presència humana a Mallorca va ser nul·la o molt esporàdica fins al V mil·lenni a C. En el V mil·lenni se succeïren les freqüentacions ocasionals que donarien lloc a la colonització en el IV mil·lenni. La fase d'ocupació per un poblament estable sols s'assoliria a partir de la tercera meitat del III mil·lenni a C., amb l'horitzó campaniforme caracteritzat per una ceràmica amb decoració incisa de motius geomètrics. Aquesta fase sembla una continuació sense trencament de l'horitzó neolític anterior (2.500-1.750 a. C.).COSTA, Benjamí. Plantejaments per a l'anàlisi del procés d'establiment humà en petits medis insulars. El cas de l'arxipèlag balear. A: GUERRERO, Victor M i GORNÉS, Simó (Coord.). Colonització humana en ambients insulars. Interaacció amb el medi i adaptació cultural. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2000.
Segons Aramburu l'arribada de l'home a les Balears es podria situar en el tercer mil·lenni. És en discussió si va ser en el temps calcolítics o, de manera directa, a l'Edat del Bronze. D'aquesta manera, l'arribada de l'home aniria directament lligada a la difusió dels metalls (coure i bronze) i a la ceràmica campaniforme. És el moment de poblats amuradats com els de los MIllares a Almeria, Granada i Múrcia o la Ereta del Pedregal a València. Segons Aramburu criden l'atenció els sepulcres dolmènics que apareixen a les Balears, amb paral·lels a Catalunya i el sud de França. El primer poblament podria venir d'aquestes zones, en la transició del Neolític al calcolític (2600-2300 aC.), amb una ceràmica de tradició neolítica coneguda com a Veraza. Les Balears són les illes mediterrànies més tardanes en ocupar-se.ARAMBURU-ZABALA, Javier. Enigmas de la arqueología balear. Palma: Documenta Balear, 2007.-. (“Plural”)
miniatura|Habitació naviforme I dels Closos de can Gaià (Felanitx, Mallorca).
La desaparició del Myotragus se situa en el període 3.700-3.000 BC. En tot cas no hi ha restes d'aquesta fauna entre les restes de les comunitats calcolítiques de Mallorca i Menorca. Per tant, si admetem la presència humana abans del calcolític i pensam que aquesta presència hauria contribuït a la desaparició de la fauna de mamífers primitiva, l'extinció d'aquest mamífer s'hauria d'haver produït abans del 2500/2300 BC.
A Mallorca i Menorca es detecta un canvi significatiu de la coberta vegetal, amb l'aparició i extensió de l'ullastre i l'alzina, davant el retrocés del boix i la sivina. Un procés similar, però anterior en el temps, és atribuït a Còrsega amb la implantació neolítica. Aquest procés a Mallorca sembla datar-se sobre 5380/5040 BC. En qualsevol cas el canvi significatiu de la coberta vegetal és anterior a la introducció i expansió del campaniforme a Mallorca, que no va ocórrer abans de 2500/2300 BC.
Les datacions radiocarbòniques de Son Matge i Son Gallard, tot i la seva imprecisió, fan pensar en una presència humana a Mallorca precalcolítica, però de cultura material imprecisa, en l'interval temporal 4000/3700-3000 BC. Per tant, d'acord amb això, a les illes hi podria haver hagut algun tipus d'explotació humana quan es desenvolupaven les economies neolítiques de València i Catalunya, així com de les altres illes centremediterrànies i nord d'Àfrica. Però entre les datacions esmentades i les primeres manifestacions calcolítiques de Son Ferrandell i Son Olesa de 2500-2300 BC hi ha un buit de documentació i silenci arqueològic que no permet assegurar que les illes estassin habitades quan arribaren gents amb domini de la foneria del coure i ceràmiques amb tècniques decoratives de filiació campaniforme.
Des de c. 3500 BC a la costa catalana i provençal s'hi desenvolupa el grup cultural conegut com de Véraza, amb datacions que asseguren la seva continuïtat fins c. 2800-2200 BC, interval en el qual s'hauria consolidat una població estable a les illes. Altre tant es pot dir de l'àrea costera alacantino-valenciana caracteritzada per l'increment generalitzat dels assentaments, el moment anterior a la difusió de la ceràmica campaniforme, amb una continuïtat des del Neolític final. Aquest procés expansiu se situa entre 3200 i 2200 BC, coincidint amb la definitiva colonització de les illes. És en aquestes comunitats costaneres on s'han de cercar les raons que empenyeren a una part dels seus habitants a establir-se a les illes entre 2500 i 2300 BC. El distints grups culturals de tradició neolítica que conviuen amb manifestacions campanifores explicaria la multiplicitat de tradicions en el poblament calcolític de les illes (veracienc del Llenguadoc, juntament amb el grup de Ferrières, que té un desenvolupament final paral·lel a l'origen i apogeu del campaniforme de Fontboïssa.CALVO TRIAS, Manuel, GUERRERO AYUSO, Victor M.,SALVÀ SIMONET, Bartomeu. Los orígenes del poblamiento balear. Una discusión no acabada. “Complutum” 13 (2002) 159-191.
Adscripció lingüística Pel que fa a l'adscripció lingüística i l'origen ètnic dels seus pobladors, les dades que permetrien treure'n conclusions són escassíssimes i es limiten a un petit corpus de topònims i antropònims que, al seu torn, és molt insegur, perquè no és possible de tenir la certesa que un topònim és, efectivament, preromà i no pas una aportació posterior, o que un antropònim és indígena, i no pas portat de colons o, simplement, adoptat pels indígenes per moda (fenomen antroponímic ben comú).
Pel que fa als antropònims, després molts treballs i propostes, hom ha identificat cinc antropònims que són raonablement autòctons: Icesta, Isaptu, Paditu i Cudiniu a Mallorca i Aetara a Menorca; la manca d'antroponímia preromana a Eivissa s'explicaria per la colonització fenícia, mentre que per la manca d'antroponímia fenícia hom pensa en possibles llatinitzacions de noms púnics.
Pel que fa a la toponímia, el corpus és força més extens però també molt més insegur, car en general es tracta de topònims documentats a partir de la conquesta catalana el i que és dubtós que no siguin de l'àrab o del romanç prejaumí. Hom sol esmentar Alaior, Alaró, Escorca o tots els acabats en el sufix àton -er (): Bóquer (documentat en època romana com a Bocchorum), Búger, Cúber, Míner, Síller i Sóller.
Finalment, hom té tres testimonis directes d'autors antics sobre el lèxic dels pobladors balears: argistinum ( 'calabruix'), documentat pel bisbe Sever de Menorca ( dC);Sever de Menorca, Circular X 13.El text té la variant abgistinum, que bé podria ser la correcta: laurices ('conillons', 'cries de conill'), documentat per Plini el Vell ( dC);Plini, Naturalis Historia VIII 217. i vipiones ( 'grua petita'), també documentat per Plini.Plini, Naturalis Historia X 135. Cal tenir en compte que no hi ha cap prova que cap d'aquests tres mots sigui d'origen preromà balear, car es podria tractar de llatí dialectal o de manlleus (i també poden estar corromputs per errors de transmissió textual). De fet, el mateix laurices sembla que s'ha de relacionar amb el mot català lloriguera, amb possibles cognats a tota la Romània; atesa la improbabilitat que un mot panromànic tengui el seu origen en la llengua preromana de les Balears, hom pensa que més aviat es pot tractar d'un manlleu d'aquesta llengua a una altra llengua.
Economia i societat Pel que fa als contextos domèstics d'aquest primer moment, a Mallorca es documenten cabanes de planta circular, però també estructures allargades construïdes amb tècnica ciclòpia, que enllacen amb les navetes d'habitació documentades massivament a partir del 1600 aC. A partir d'aquest moment, destaca la homogeneïtat cultural, sobretot pel que fa als contextos domèstics, entre Mallorca i Menorca. miniatura|Naveta d'habitació de Cala Morell (Ciutadella, Menorca) Aquestes són grans cases de planta en forma de ferradura allargada, construïdes amb pedres, anomenades naviforme o navetes d'habitació per la seva forma semblant a una nau. Les pedres formaven les parets de les cases, col·locades i encaixades entre si de manera que les pedres més grans (sovint eren molt grans) estaven més baix, i les més petites, més amunt (veure foto). Tot això sense fer servir cap tipus de ciment o argamassa, el que s'ha vingut a anomenar tècnica ciclòpia, per distingir-la de la tècnica megalítica, pròpia dels dòlmens.
Les dimensions típiques dels naviformes o navetes d'habitació serien d'uns vuit metres d'ample, per entre quinze i vint de llarg, encara que el gran gruix dels seus murs (entre dos i tres metres) fa que l'espai útil de la seva càmbra interior sigui bastant menor. No s'ha conservat el sostre de gairebé cap d'elles, però se suposa que el més normal seria un sostre (no se sap si pla oa dues aigües), fet amb branques gruixudes a manera de bigues, i recobert de brancatge, fullaraca i argila (tal com s'ha pogut documentar gràcies a les excavacions arqueològiques desenvolupades en el jaciment de els Closos de Can Gaià (Mallorca).Javaloyas, David; Fornés, Joan; Salvà, Bartomeu (2007). «Breve aproximación al conocimiento del yacimiento de Closos de Can Gaia.». V. Guerrero (coord. i ed.) Prehistoria de las islas Baleares. Registro arqueológico y evolución social antes de la Edad del Hierro, BAR International Series 1690: p. 352-360. L'únic cas de sostre conservat, el de la naveta d'habitació de Son Mercer de Baix (Ferreries, Menorca), està fet amb lloses de pedra però no es creu que fos la solució més utilitzada.