François Bayrou (en occità, Francés Vairon) (Bordèras, 25 de maig de 1951) és un polític francès de Bearn, primer ministre de França entre el 2024 i el 2025 i president del Moviment Demòcrata. Fou el darrer president de la UDF i candidat a les eleccions presidencials franceses de 2007. També ha ostentat diversos càrrecs ministerials i ha estat alcalde de Pau (Occitània). Bayrou, que parla la variant bearnesa de l'occità, s'ha pronunciat més d'una vegada a favor del programari lliure i de les llengües «regionals» de França.
Biografia Bayrou va néixer el 25 de maig de 1951 a Bordères, Pirineus Atlàntics, un poble situat entre Pau i Lorda. És fill de l'agricultor Calixte Bayrou (1909–1974), alcalde del MRP de Bordères de 1947 a 1953, i d'Emma Sarthou (1918–2009). Bayrou té ascendents principalment occitans, excepte del costat de la seva àvia materna, que és irlandesa.
Quan Bayrou era jove, va desenvolupar un tartamudeig que el va portar a assistir a logopèdia durant set anys. Primer va anar a l'institut a Pau, abans de traslladar-se a Bordeus. Va estudiar literatura a la universitat i, als 23 anys, va assistir a lagrégation, el nivell de qualificació més alt per als professors de secundària i universitats de França. Al mateix temps, el seu pare va morir en un accident de tractor.
Bayrou es va casar el 1971 amb Élisabeth Perlant, també coneguda com "Babette". Ell i Perlant tenen cinc fills, Hélène, Marie, Dominique, Calixte i Agnès. Els nens es van criar a la granja on va néixer Bayrou i actualment Bayrou hi viu amb Perlant.
Abans d'embarcar-se en la seva carrera política, Bayrou va ensenyar història a Bearn, als Pirineus francesos.Kramer, Jane. "Round One", The New Yorker, 23 abril 2007. És autor de diversos llibres sobre política i història, inclòs un sobre el rei Enric IV de França. L'afició de Bayrou és criar cavalls. Encara que és catòlic romà practicant, dona ferm suport al sistema laic de França.
Carrera política Primers passos en política: 1982–2002 En la joventut de Bayrou, va ser actiu en moviments no-violents i va seguir al deixeble de Mohandas Gandhi, Lanza del Vasto.
Bayrou, membre del Centre dels Demòcrates Socials (CDS), l'ala cristianodemòcrata de la confederació de la Unió per la Democràcia Francesa (UDF), va ser elegit membre del Consell General del departament dels Pirineus Atlàntics l'any 1982 al cantó de Pau. Sud, després l'Assemblea Nacional francesa quatre anys més tard. Després de la victòria de la coalició RPR /UDF a les Eleccions legislatives franceses de 1993, va esdevenir ministre d'Educació al gabinet dirigit per Édouard Balladur. En aquest càrrec, va proposar una reforma que permetés a les autoritats locals subvencionar les escoles privades, la qual cosa va provocar protestes massives i va ser anul·lada pel Consell Constitucional.
El 1989, després de mals resultats tant a les eleccions municipals com a les eleccions al Parlament Europeu, Bayrou i dotze parlamentaris de centredreta més, entre els quals Philippe Séguin, Michel Noir, Alain Carignon, Étienne Pinte, Michel Barnier, François Fillon, Charles Millon, Dominique Baudis, François d'Aubert, Philippe de Villiers i Bernard Bosson van exigir una reforma del sistema a la RPR i l'UDF, criticant els polítics més destacats d'aquests partits, entre els quals l'expresident Valéry Giscard d'Estaing i el primer ministre Jacques Chirac. Van demanar la formació d'un nou partit de dreta per unir l'UDF i l'RPR en una sola entitat. Les diferències ideològiques entre els membres d'aquest grup van fer que els membres se n'anessin, tot i que d'Estaing va donar suport a Bayrou per convertir-se en secretari general de la UDF el 1991.
Tot i donar suport a la candidatura d'Édouard Balladur a les eleccions presidencials franceses de 1995, Bayrou va romandre ministre d'Educació després de l'elecció de Jacques Chirac i la formació d'un nou govern encapçalat per Alain Juppé. Després de la majoria de l'esquerra plural a les eleccions legislatives franceses de 1997, Bayrou va tornar a l'oposició i va esdevenir president de l'UDF el 1998, transformant-la en un partit unificat en lloc d'una unió de partits més petits.
Posicionament de la UDF com a partit centrista: 2002–2007 L'any 2002 François Bayrou va rebutjar les propostes de fusionar l'UDF amb el Rally for the Republic (RPR), en una nova entitat que després esdevingué la Unió per un Moviment Popular (UMP). Com a conseqüència, molts membres de la UDF van marxar per incorporar-se a la UMP.
Bayrou va ser cada cop més crític amb la direcció presa pel govern liderat per l'UMP, que va descriure com desconnectat amb el francès mitjà. Ha denunciat el sistema bipartidista de facto, en el qual s'alternen el Partit Socialista i el RPR (més tard UMP). En canvi, Bayrou va demanar un sistema pluralista en què també hi contribuïssin altres partits.
El 16 de maig de 2006, Bayrou va donar suport a una moció de censura patrocinada pels diputats socialistes que demanava la dimissió del govern del primer ministre Dominique de Villepin després de l'afer Clearstream. Com que l'UMP de De Villepin tenia majoria absoluta a l'Assemblea Nacional, la moció va fracassar. Després del suport de Bayrou a aquesta mesura, l'autoritat televisiva francesa el va classificar com a membre de l'oposició parlamentària a efectes de cronometratge. Tanmateix, després que Bayrou protestés, no va ser classificat com a membre ni de la majoria ni de l'oposició.
Segona campanya presidencial: 2007 miniatura|François Bayrou el 2008. François Bayrou anuncia la seva candidatura per a les eleccions presidencials de primavera de 2007 el 2 de desembre de 2006 a Sent Julhan de Sèrras a la seva circumscripció dels Pirineus Atlàntics. Els enquestadors li atribueixen un 8 % d'intenció de vot al desembre, a partir del 10 % a mitjans de gener de 2007, el 12 % a finals de gener, a partir del 13 % a mitjans de febrer, a partir del 19 % a finals de febrer, i a partir del 22 % a la primera quinzena de març. Aleshores es treballa amb la hipòtesi d'anar a la segona volta en detriment de la socialista Ségolène Royal.
Al febrer-març de 2007, diversos candidats potencials i altres personalitats es van reunir amb François Bayrou: el president del Partit Federalista Christian Chavrier; la presidenta del partit ecologista Cap21 Corinne Lepage; Édouard Fillias d'Alternativa Liberal; Antoine Waechter, president del Moviment Ecologista Independent; Nicolas Miguet del Rassemblement de contribuents francesos; els ministres delegats del govern de Villepin, tots dos UMP, Azouz Begag i François Goulard. El març de 2007, François Bayrou va publicar el seu Projet d'espoir amb Plon, que va ser el llibre polític més venut durant el període ( en dos mesos).
No obstant això, els mesos de març i abril, el candidat de l'UMP i favorit de l'enquesta, Nicolas Sarkozy, va rebre el suport de diversos membres o figures històricament properes a la UDF: Valéry Giscard d'Estaing, fundador del partit el 1978, que acusa François Bayrou de «mantenir la incertesa, flotar en el buit entre polítiques òbviament diferents»; Simone Veil, que afirma que Bayrou és «el pitjor de tots» i que la seva candidatura és «una farsa»; Gilles de Robien; Andre Santini, etc. El candidat centrista reacciona davant aquestes desercions denunciant un «col·lecció esgotada d'elegits».
El 13 d'abril de 2007, pocs dies abans de la primera volta, Michel Rocard, els familiars del qual ja havien cridat a votar Bayrou (col·lectius «Espartac» i «els Gracchi») demana una aliança entre la UDF, el PS i Les Verts. El segueixen Bernard Kouchner, després Claude Allègre i Daniel Cohn-Bendit. Ségolène Royal jutja la proposta «barroca» i François Hollande, primer secretari del Partit Socialista, ho considera inconcebible.
Al febrer-març del 2007, les enquestes el mostren a l'alça, frec a frec amb Ségolène Royal, amb més del 20 % d'intenció de vot. Al mateix temps, afirma que condemna «alt i clar […] l'intervencionisme de Nicolas Sarkozy […] a les redaccions» i així «la informació està bloquejada».Huffington Post, 14/06/2017 El llibre d'investigació del periodista d'investigació Jean-Baptiste Rivoire (L'Élysée et les oligarques contre l'info, 2022) va en aquesta direcció.
A la fi de la primera volta quedaria tercer amb un 18,57% del total dels vots emesos (uns sis milions d'electors), fet que no li va possibilitar de passar a la segona volta, però que el feia imprescindible per als dos principals candidats, Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal, de cara a obtenir el suport del seu electorat;Les presidencials franceses, Bayrou, el desitjat però, el candidat centrista va decidir donar pas suport explícit a cap de les dues candidatures alhora que anunciava la creació d'un nou partit. En compliment de la llei electoral es va haver de suspendre un debat televisat entre Ségolène Royal i Bayrou, fet que acostava cada vegada més les postures d'ambdós concurrents. Després d'un altre debat televisat entre els dos presidenciables, François va declarar que no votaria el candidat conservador, si bé es decantava pas a favor de la candidata socialista; ella, però, interpretava que el bearnès li donava el seu suport.
El 25 d'abril de 2007, anuncia que no dona cap instrucció de votació per a la segona volta, però declara que accepta el debat públic que li va oferir Ségolène Royal, i afegeix que estava disposat a fer el mateix amb Nicolas Sarkozy, una proposta que aquest rebutja. El debat que proposa Ségolène Royal sobre les convergències i divergències entre els seus projectes polítics és el primer debat públic que reuneix, entre les dues voltes d'una presidencial, dues personalitats, una de les quals és present a la segona volta i l'altra no. La premsa diària regional, i després Canal+, es neguen a organitzar aquest debat (indicant que volen respectar les instruccions del CSA sobre la igualtat dels temps de paraula dels dos finalistes). François Bayrou parla en aquest sentit de la pressió exercida pel candidat de l'UMP i el seu entorn als mitjans amb l'objectiu d'evitar aquest debat. L'enfrontament té lloc finalment el 28 d'abril de 2007, emès per BFM TV i RMC.
La setmana següent, l'endemà del debat televisat entre Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal, François Bayrou va confirmar que no votaria Nicolas Sarkozy 6 de maig, sense dir si escollirà Ségolène Royal, si votarà en blanc o si s'abstindrà. Tres anys després, el desembre 2010, va confessar haver votat en blanc. Segons els instituts de sondeig TNS Sofres i Ipsos, a la segona volta de les eleccions, el 40 % dels seus votants haurien votat per Nicolas Sarkozy, un 40 % per a Ségolène Royal i un 20 % de vot en blanc, nul o abstenció.
Sota la presidència de Nicolas Sarkozy (2007-2012) miniatura|François Bayrou al congrés fundacional del Moviment Demòcrata, el 2007. Candidat a les eleccions presidencials de 2012En línia amb l'anunci de François Bayrou durant la campanya presidencial, el consell nacional de la UDF vota, el 10 de maig de 2007 a la Mutualité, una moció per a la creació del Moviment Demòcrata (MoDem), quasi per unanimitat. Aleshores, el MoDem apareix com el successor del nascut mort " Partit Demòcrata" (PD), el naixement del qual François Bayrou havia anunciat el 25 d'abril. El nou moviment afirma clarament ser un partit d'oposició al poder del nou president Nicolas Sarkozy.
Molts diputats sortints de la UDF van rebutjar aquesta nova estratègia i es van apropar a la majoria presidencial durant aquestes eleccions. Reunits pel nou ministre de Defensa Hervé Morin, expresident del grup UDF a l'Assemblea, van fundar el Nou Centre, una formació que es diu de centredreta i de tradició de la UDF.