Concertino, JW VII/11, és una composició de Leoš Janáček per a piano i un conjunt de cambra format per dos violins, viola, clarinet, trompa i fagot, estrenada el 16 de febrer de 1926 al Besední dům de Brno.
Moviments Moderato Piu mosso Con moto Allegro
Origen i context El 28 de gener de 1925, la Universitat Masaryk de Brno va conferir a Leoš Janáček el títol de Doctor honoris causa, culminant així els actes de celebració del seu setantè aniversari, commemorats oficialment a Hukvaldy el 3 de juliol de 1924. Aquest reconeixement arribava en un període de plenitud creativa i de reconeixement públic per al compositor. Durant la cerimònia, en ser-li preguntat quina considerava que era l’aportació de la nació txeca a la música universal, Janáček va respondre amb paraules de gran densitat simbòlica: «Estem ampliant la música a tots els sons de l’univers —el so adquireix arrels profundes— arriba a la profunditat en què els pensaments tenen la llum —els bells sons perduts ara prenen possessió de la filosofia del so». Aquesta afirmació, més que una expressió de misticisme, constitueix una definició precisa de la seva estètica musical.
Representacions El Concertino es va estrenar el 16 de febrer de 1926 al Besední dům de Brno amb Ilona Štěpánová-Kurzová (piano), František Kudláček i Josef Jedlička (violins), Josef Trkan (viola), Stanislav Krtička (clarinet), František Janský (trompa) i František Bříza (fagot). Al cap de quatre dies, el 20 de febrer, es va estrenar a Praga, el 14 de novembre a Viena i el 8 de desembre a Berlín, sempre amb Štěpánová-Kurzová al piano.
Anàlisi musical El Concertino s’inscriu dins la quarta i darrera etapa creativa de Janáček, un període caracteritzat per una major concentració expressiva i per una atenció cada cop més refinada a les possibilitats instrumentals i tímbriques, en una línia d’afinitat amb certes tendències impressionistes. Tot i la seva divisió formal en quatre moviments, l’obra es concep més aviat com una successió àgil i contínua de breus episodis de caràcter rapsòdic.
El Moderato inicial, d’esperit líric i transparent, adopta gairebé la forma d’un duet entre la trompa i el piano. En el segon moviment, de caràcter més animat i vital, el clarinet substitueix la trompa i estableix un diàleg viu amb el piano; només en els compassos finals s’incorpora progressivament la resta d’instruments, com a preludi del tercer moviment, Con moto. Aquest últim destaca per una constant modulació de colors sonors, interrompuda només per breus intervencions solistes del piano, que actua com a centre estructural i expressiu de la peça.
El moviment final, Presto, reprèn la mateixa plantilla instrumental però amb una economia de mitjans encara més estricta, aconseguint un efecte de lleugeresa i concisió. Al llarg de tot el Concertino, el piano evita el protagonisme virtuosístic propi del gènere concertant, assumint en canvi una funció essencial de suport rítmic i motòric. El seu impuls persistent i orgànic confereix unitat i coherència a l’obra, que es presenta així com una síntesi exemplar de la maduresa estilística i la sensibilitat instrumental de Janáček.
Referències
Vegeu també Llista de composicions de Leoš Janáček
Categoria:Obres de Leoš Janáček Categoria:Concerts per a piano de la dècada del 1920 Categoria:Composicions musicals del 1926 Categoria:Cultura de Brno Categoria:Música de Txèquia