El dodo (Raphus cucullatus, anomenat Didus ineptus per Linnaeus) és un ocell extint no volador que era endèmic de l'illa de Maurici, que es troba a l'est de Madagascar, a l'oceà Índic.
El parent genètic més proper del dodo era el solitari de l'illa de Rodrigues (Pezophaps solitaria), també extingit. Els dos van formar la subfamília Raphinae, un clade d'ocells extingits no voladors que formaven part de la família, incloent els colúmbids. El parent viu més proper del dodo és el colom de Nicobar (Caloenas nicobarica). Es creu que l'origen evolutiu el tenien en els coloms que migraven entre l'Àfrica i el sud-est asiàtic, per això es tractava d'un peculiar colúmbid relativament àpter, ja que la manca de depredadors va fer que aquest ocell no desenvolupés el seu sistema muscular per al vol.
Abans es pensava que un dodo blanc existia a la propera illa de la Reunió, però ara es creu que aquesta suposició era només una confusió basada en l'ibis de la Reunió (Threskiornis solitarius) també extingit i les pintures de dodos blancs.
Les restes subfòssils mostren que el dodo feia aproximadament 1 metre d'alçada i podria haver pesat entre 10,6 i 17,5 kg en estat salvatge. L'aparició del dodos vius només s'evidencia amb dibuixos, pintures i relats escrits del . Com que aquests retrats varien considerablement, i com que només se sap que algunes de les il·lustracions han estat extretes d'exemplars vius, l'aparició exacta dels dodos a la vida continua sense resoldre's i se sap poc sobre el seu comportament. S'ha representat amb plomatge gris marronós, peus grocs, un floc de plomes a la cua, un cap gris i nu, i un bec negre, groc i verd. Va utilitzar gastrolits per ajudar a digerir el seu menjar, que es creu que incloïa fruites, i es creu que el seu hàbitat principal van ser els boscos de les zones costaneres més seques de Maurici. Un relat afirma que la seva posta consistia en un sol ou. Se suposa que el dodo es va tornar incapaç de volar a causa de la disponibilitat de fonts d'aliment abundants i una relativa absència de depredadors a Maurici. Tot i que històricament s'ha representat el dodo com a gros i maldestre, ara es creu que estava ben adaptat al seu ecosistema.
La primera menció registrada del dodo va ser per part de mariners neerlandesos l'any 1598. Les primeres notícies que a Europa es van tenir de l'ocell semblen datar de l'any 1674; l'any 1681 un conquistador espanyol en portà un exemplar a Europa. Es creu que els descobridors portuguesos anomenaren dodo (de doudo, forma arcaica de doido, «estúpid», en el parlar col·loquial portuguès) l'ocell per la seva poca traça i la facilitat amb què podia ser caçat. En alguns idiomes s'anomena també «dront» o «dronte», possiblement un nom nadiu.
En els anys següents, l'ocell va ser caçat per mariners i espècies invasores, mentre el seu hàbitat estava sent destruït; l'arribada de l'home va portar la propagació de noves espècies per l'illa, com el porc i les rates, l'aparició de noves malalties i la destrucció del bosc, del qual depenia la subsistència del dodo. L'últim albirament d'un dodo àmpliament acceptat va ser l'any 1662. La seva extinció no es va notar immediatament i alguns van considerar que era un mite. Al es va investigar una petita quantitat de restes de quatre exemplars que havien estat portats a Europa a principis del . Entre aquests hi ha un cap sec, l'únic teixit tou del dodo que es conserva actualment. Des de llavors, s'ha recollit una gran quantitat de material subfòssil a Maurici, principalment del pantà de Mare aux Songes. L'extinció del dodo en menys d'un segle després del seu descobriment va cridar l'atenció sobre el problema fins ara no reconegut de la implicació humana en la desaparició d'espècies senceres.
El dodo va aconseguir un reconeixement generalitzat pel seu paper a la història d'Alícia al País de les Meravelles, i des de llavors s'ha convertit en un element habitual de la cultura popular, sovint com a símbol d'extinció i obsolescència.
Taxonomia El dodo va ser declarat pels primers científics de diverses maneres com un petit estruç, un ràl·lid, un albatros o un voltor.
El 1842, el zoòleg danès Johannes Theodor Reinhardt va proposar que els dodos eren coloms de terra, basant-se en estudis d'un crani de dodo que havia descobert a la col·lecció del Museu Zoològic de Copenhaguen. Aquest punt de vista va ser rebut amb ridícul, però més tard va obtenir el suport dels naturalistes anglesos Hugh Edwin Strickland i Alexander Gordon Melville en la seva monografia de 1848 The Dodo and Its Kindred, que intentava separar el mite de la realitat. Després de disseccionar el cap i els peus conservats de l'exemplar al Museu d'Història Natural de la Universitat d'Oxford i comparar-lo amb les poques restes disponibles aleshores del solitari de l'illa de Rodrigues (Pezophaps solitaria), van concloure que els dos estaven estretament relacionats. Strickland va afirmar que, tot i que no són idèntics, aquests ocells compartien molts trets distintius dels ossos de les cames, que d'altra banda només es coneixien en coloms.
Strickland i Melville van establir que el dodo era anatòmicament similar als coloms en moltes característiques. Assenyalaven la porció queratinosa molt curta del bec, amb la seva part basal llarga, esvelta i nua. Altres coloms també tenen la pell nua al voltant dels ulls, gairebé arribant al bec, com en els dodos. El front era alt en relació amb el bec, i l'orifici nasal estava situat baix al mig del bec i envoltat de pell, una combinació de trets compartits només amb els coloms. Les potes del dodo eren generalment més semblants a les dels coloms terrestres que a les d'altres ocells, tant en les seves escates com en les seves característiques esquelètiques. Les representacions del gran pap deixaven entreveure una relació amb els coloms, en què aquesta característica està més desenvolupada que en altres ocells. Els coloms generalment tenen niuades molt petites i es diu que el dodo només ponia un sol ou. Com els coloms, el dodo no tenia el vòmer i el septe de les fosses nasals, i compartia detalls a la mandíbula, l'os zigomàtic, el paladar i l'hàl·lux. El dodo es diferenciava dels altres coloms principalment per la petita mida de les ales i la gran mida del bec en proporció a la resta del crani.
Al llarg del , es van classificar diverses espècies com a congènites amb el dodo, incloent el solitari de l'illa de Rodrigues i l'ibis de La Reunió, com a Didus solitarius i Raphus solitarius, respectivament (Didus i Raphus són els noms del gènere dodo utilitzats per diferents autors de l'època). Una descripció atípica del d'un dodo i d'ossos trobats a Rodrigues, ara se sap que pertanyien al solitari de l'illa de Rodrigues, va portar Abraham Dee Bartlett a anomenar una nova espècie, Didus nazarenus, el 1852. Basant-se en restes del solitari, ara és un sinònim d'aquesta espècie. Els esbosos del rascló rogenc (Aphanapteryx bonasia) de Maurici també van ser malinterpretats com a espècies de dodo; Didus broeckii i Didus herberti.
Durant molts anys, el dodo i el solitari de l'illa de Rodrigues van ser col·locats en una família pròpia, els Raphidae (abans Dididae), perquè les seves relacions exactes amb altres coloms estaven sense resoldre. Cadascun també es va situar en la seva pròpia família monotípica (Raphidae i Pezophapidae, respectivament), ja que es pensava que havien evolucionat les seves semblances de manera independent. Des d'aleshores, l'anàlisi osteològica i d'ADN ha portat a la dissolució de la família Raphidae, i el dodo i el solitari de l'illa de Rodrigues ara es troben a la seva pròpia subfamília, Raphinae, dins de la família Columbidae. Evolució L'any 2002, la genetista estatunidenca Beth Shapiro i els seus col·legues van analitzar per primera vegada l'ADN del dodo i del solitari de l'illa de Rodrigues. La comparació de seqüències mitocondrials del citocrom b i d'ARNr 12S aïllades del fèmur d'un solitari de l'illa de Rodrigues i el tars d'un dodo va confirmar la seva estreta relació i la seva col·locació dins dels Columbidae. Es va interpretar que l'evidència genètica mostrava que el colom de Nicobar (Caloenas nicobarica) del sud-est asiàtic era el seu parent viu més proper, seguit de les goura coronades (Goura cristata) de Nova Guinea i el colom becut (Didunculus strigirostris) (de forma superficial semblant a un dodo), de Samoa. Aquest clade està format per coloms endèmics de les illes que habiten generalment a terra.
El cladograma següent mostra les relacions més properes del dodo i el solitari de l'illa de Rodrigues dins de Columbidae, basat en [Shapiro et al. 2002]:
El 2007 es va publicar un cladograma similar, invertint la col·locació de Goura i Didunculus i incloent el colom faisà (Otidiphaps nobilis) i el Trugon terrestris a la base del clade. L'ADN utilitzat en aquests estudis es va obtenir a partir de l'exemplar d'Oxford, i com que aquest material està degradat i no s'ha extret cap ADN utilitzable de restes subfòssils, aquestes troballes encara s'han de verificar de manera independent. A partir d'evidències de comportament i morfologia, Jolyon C. Parish va proposar que el dodo i el solitari de l'illa de Rodrigues s'haguessin de col·locar a la subfamília Gourinae juntament amb les Goura coronades i altres, d'acord amb l'evidència genètica. L'any 2014 es va analitzar l'ADN de l'únic exemplar conegut del colom de Liverpool (Caloenas maculata) recentment extint i es va trobar que era un parent proper del colom de Nicobar i, per tant, també del dodo i del solitari de l'illa de Rodrigues.
L'estudi de 2002 va indicar que els avantpassats del solitari de l'illa de Rodrigues i del dodo divergien al voltant del límit Paleogen-Neogen. Les Illes Mascarenyes (Maurici, Reunió i Rodrigues), són d'origen volcànic i tenen menys de 10 milions d'anys. Per tant, els avantpassats d'ambdós ocells probablement van conservar la capacitat de volar durant un temps considerable després de la separació del seu llinatge. El colom de Nicobar i el colom de Liverpool es van col·locar a la base d'un llinatge que conduïa als Raphinae, la qual cosa indica que els rafídids no voladors tenien avantpassats que podien volar, eren semiterrestres i no habitaven a les illes. Això, al seu torn, dona suport a la hipòtesi que els avantpassats d'aquests ocells van arribar a les illes Mascarenyes fent un salt d'illa des del sud d'Àsia. La manca de mamífers herbívors que competien pels recursos en aquestes illes va permetre que el solitari i el dodo assoleixin mides molt grosses. El dodo va perdre la capacitat de volar a causa de la manca de depredadors d'aus a Maurici. Un altre colom gros i no volador, el colom gegant Viti Levu (Natunaornis gigoura), es va descriure l'any 2001 a partir de material subfòssil de Fiji. Era només una mica més petit que el solitari de l'illa de Rodrigues i el dodo, i també es creu que estava relacionat amb les goura coronades.
Etimologia Un dels noms originals del dodo va ser l'holandès «Walghvoghel», utilitzat per primera vegada al diari del vicealmirall neerlandès Wybrand van Warwijck, que va visitar Maurici durant la Segona expedició holandesa a Indonèsia el 1598. «Walghe» significa «insípid», «sense gust», o «malalt», i «voghel» significa «ocell». El nom va ser traduït per Jakob Friedlib a l'alemany com «Walchstök» o «Walchvögel». L'informe original holandès titulat Waarachtige Beschryving es va perdre, però la traducció a l'anglès va sobreviure: