Abans de la febre de l'or de Califòrnia de 1849, caçadors de pells americans, anglesos i russos van ser atrets a la Califòrnia espanyola (i posteriorment mexicana) en una febre de la pell, per explotar els seus enormes recursos en pells. Abans de 1825, aquests europeus havien estat atrets a la costa nord i centre de Califòrnia per collir quantitats prodigioses de pells llúdria marina i ós marí, i posteriorment a la zona de la badia de San Francisco i el delta dels rius Sacramento i San Joaquín per collir pells de castor americà, llúdria del Canadà, marta nord-americana, marta pescadora, visó americà, guineu, mostela i foca comuna. Més que cap altre factor, va ser el comerç de la pell, el que va obrir l'oest, i en particular l'àrea de la badia de San Francisco, al comerç mundial.
Comerç marítim o costaner de pells Tan sols 3 anys després que Juan de Ayala fos el primer en passar en vaixell pel Golden Gate el 1775, es va iniciar el comerç de pells de la costa del Pacífic de Nord-amèrica, encara que no van ser els espanyols, els quals havien recorregut la costa de Califòrnia des del viatge de João Rodrigues Cabrilho's el 1542 i que el 1602 Sebastián Vizcaíno cartografies la seva costa. El 1778 va començar el comerç de pells amb el tercer viatge del Capità James Cook, quan van obtenir pells de llúdria a Nootka Sound, a la costa nord-oest, i, malgrat que el Capità Cook va ser assassinat a Hawaii de camí a la Xina, els seus homes estaven impressionats pels alts preus pagats pels xinesos. Van aconseguir uns beneficis del 1.800%. El 1783, quan John Ledyard va informar a Connecticut dels enormes beneficis que es podien obtenir venen pells de llúdria a la Xina, Nova Anglaterra va començar a enviar vaixells americans per caçar llúdries marines i, posteriorment, castors, a la costa del Pacífic cap al 1787. El fet que el comerç de pells a Califòrnia havia començat cap al 1785, només 10 anys després que Ayala hagués descobert la badia de San Francisco, es fa evident amb l'emissió espanyola de reglaments per al cobrament de pells de llúdria a Califòrnia. El comerç de pells de la costa oest va permetre que els comerciants de Nova Anglaterra es recuperessin de la crisi econòmica posterior a la Guerra d'Independència, agreujada pel tancament dels ports britànics al comerç amb les antigues colònies americanes, recentment perdudes.
França va enviar a Jean-François de La Pérouse a Califòrnia el 1786 per investigar les oportunitats que podia oferir el comerç de pells i "va obtenir al voltant d'un miller de pells de llúdria marina i les va vendre a la Xina per 10.000 dòlars" i va compartir que "Els indis...a Monterey...els van capturar en una terra amb trampes...". La Perouse també va dir que "Abans d'aquest any (1786) una pell de llúdria no valia més que dues pells de llebre; els espanyols mai van sospitar que posteriorment serien molt buscades." Pel que sembla, els espanyols no havien apreciat anteriorment el valor de les pells, sent de climes més càlids, tot i que la llúdria marina va ser descrita el 1776 a Fort Point (aleshores Cantil Blanco), a la badia de San Francisco, pel pare Pedro Font a l'expedició de Juan Bautista de Anza. El pare Font va escriure, "Vaig observar un prodigi de la natura, que no és fàcil de descriure... Vam veure l'expulsió de dolls de balenes joves, una línia de dofins o tonyines, a més de foques i llúdries..." Tanmateix, van crear una gran companyia dedicada a la caça de llúdries a Califòrnia quan Vicente Vasadre y Vega va arribar, just un més abans que La Perouse, i va implementar un pla pel qual les pells de llúdria li havien de ser venudes a ell, i ràpidament va reclutar als indis cristians de les missions perquè li portessin les pells. El 28 de novembre de 1786, Vasadre va navegar fins a San Blas amb 1.060 pells de llúdria, perquè fossin portades a les Filipines en el Galió de Manila.
El capità del Columbia, Robert Gray, va redescobrir la desembocadura del riu Columbia el 1792 durant el seu segon viatge per la costa del Pacífic. Tot i que l'explorador espanyol Bruno de Heceta havia descobert la desembocadura del riu el 1775, cap altre explorador ni caçador de pells havia estat capaç de trobar-la des d'aleshores. Cap a la dècada de 1790 els vaixells americans van dominar el comerç costaner de pells al sud de l'Amèrica russa. De fet, els vaixells de Boston van controlar el comerç de pells entre Califòrnia i la Xina fins a la dècada de 1820, quan les existències de pell de llúdria marina estaven esgotades, i una mica abans que el primer home de la muntanya americà, Jedediah Smith, arribes a Califòrnia el 1826, amb el propòsit d'obtenir pells de castor.
El 1809, Ivan Kuskov, de la Companyia Russo-americana, va navegar amb el Kad'yak fins a Bodega Bay i va tornar a Novoarkhangelsk amb pells de castor i més de 2.000 pells de llúdria marina. Es van establir a Fort Ross i als voltants per tal de perseguir els animals de la regió i obtenir aliments pels seus assentaments d'Alaska. Thompson, en la seva obra del 1896 sobre els assentaments russos a Califòrnia, va escriure sobre el primer viatge de Kuskov a Bodega Bay del 1809: "Després d'explorar acuradament la regió circumdant, es van construir alguns edificis temporals, es van adquirir pells de llúdria i de castor, i es van establir relacions amistoses amb els Indis". Abans d'establir una colònia a Fort Ross, la Companyia Russo-americana va contractar vaixells americans a partir de 1810, equipant-los amb aleutians i baidarkas (kayaks) per caçar llúdries a la costa de la Califòrnia espanyola. Entre 1810 i 1812, els americans van contractar aleutians als russos moltes vegades, per colar-se a la Badia de San Francisco per obtenir pells de llúdria, malgrat que els espanyols els capturaven i disparaven mentre caçaven llúdries marines als estuaris San Jose, San Mateo i San Bruno i als voltants de l'illa de los Ángeles. Kuskov, aquesta vegada a bord de la goleta Chirikov, va tornar a Bodega Bay el1812; trobant que les llúdries s'havien tornat escasses, va enviar un grup d'aleutians a la badia de San Francisco, on es van trobar amb un altre grup rus i un d'americà i van aconseguir 1.160 pells de llúdria marina en 3 mesos. Cap a 1817, les llúdries marines de la regió havien estat gairebé erradicades i els russos van demanar permís als governs mexicà i espanyol per poder caçar més i més l sud de San Francisco. El 1824, l'agent i escriptor de la Companyia de pells russo-americana Kiril Timofeevich Khlebnikov va contractar al Capità John Cooper per a portes a la seva goleta mercant, el Rover, diversos kayaks i caçador aleutians a caçar llúdries marines al sud del paral·lel 30, la península de Baixa Califòrnia. Tot i que els americans ja havien explotat les illes Farallon, els russos hi van mantenir una base entre 1812 i 1840, obtenint anualment entre 1.200 i 1.500 pells de llúdria. El vaixell americà Albatross, sota el comandament dels germans Nathan i Jonathan Winship O'Cain, va ser enviat el 1809 des de Boston per establir un assentament al riu Columbia. El 1810, es van trobat amb dos vaixells americans, el Mercury i la Isabella, a les illes Farallon, on van obtenir com a mínim 30.000 pells de foca. Cap a 1822, la caça de pells de foca a les illes Farallon havia disminuït fins 1.200 unitats anuals i els russos van suspendre la caça durant 2 anys. Des de 1824, les subseqüents captures van continuar minvant constantment fins que només podien obtenir unes 500 pells anualment. Durant els anys següents, les foques van ser eliminades de les illes. Com que els animals marins amb pells van arribar a ser molt escassos per caçar-los i els contractes amb la Companyia de la Badia de Hudson els proporcionaven aliment per als seus assentaments d'Alaska, els russos van a abandonar Fort Ross el 1841.
Transició del comerç costaner al comerç interior miniatura|Castor d'un any al rierol Alhambra, a Martinez|esquerra Com que la indústria de pells oceàniques havia començat a decaure, els focus es va redirigir sobre els recursos de terra endins de Califòrnia. La fundació d'assentaments britànics i americans permanents a la costa del Pacífic, va tenir lloc com a part del comerç de pells interior, enlloc del comerç de pells costaner. Després de la seva fusió amb la Companya del Nord-oest el 1821, la Companyia de la Badia de Hudson, de propietat britànica, va enviar anualment partides de caça des de Fort Astoria i Fort Vancouver cap al sud per la ruta Siskiyou a les valls de Sacramento i San Joaquín fins a French Camp al riu San Joaquín, amb l'objectiu de eliminar tots els animals portadors de pells de les actuals Oregon i Califòrnia, perquè els americans "no tinguessin cap incentiu per continuar allà". El 1840, el capità i explorador Thomas Farnham va escriure que el castor era molt nombrós a les desembocadures dels rius Sacramento i San Joaquín i als centenars de petites illes. Farnham, que havia viatjat extensament per Nord-amèrica, va dir: "Probablement no hi cap lloc d'igual extensió a tot el continent americà, que contingui tants d'aquest animals tant buscats."
Grinnell, Tappe i altres naturalistes del segle XX limiten l'àrea de distribució històrica del castor a Califòrnia, al delta de Califòrnia i a parts dels rius Sacramento i San Joaquín i els seus afluents, per sota del 300 metres sobre el nivell del mar. Aquestes observacions es contradiuen amb les evidències directes e indirectes sobre la distribució del castor arreu de l'estat de Califòrnia, tal com es resumeix a continuació. De fet, l'escriptor del , John S. Hittell, en la seva obra de 1863 "Resources of California" descriu el castor com a "molt abundant en tots els rierols de Califòrnia, i va ser principalment per tal d'obtenir les seves pells que els primers caçadors americans van arribar a Califòrnia".