miniatura|Representació del mite del segrest de Dionís per part d'uns pirates tirrens, en un calze del 530 aC trobat a la ciutat etrusca de Vulci. La pirateria al Mediterrani antic és la primera mostra de pirateria marítima, atacs d'embarcacions per part de grups navals armats. Des del principi de la història, en el Mediterrani oriental hi havien onades de pirateria, lligades amb el comerç.
La pirateria era un mètode d'obtenir riquesa i esclaus, explotat per gairebé tots els pobles de les costes antigues: des dels prehistòrics pobles de la mar i etruscos fins als grecs clàssics. L'hegemonia de diverses potències es va reflectir en la pirateria, ja que restringien temporalment la pirateria, però no l'eliminaven. La pirateria marítima al Mediterrani es va erradicar completament el , en època d'hegemonia romana.
Història Orígens La història de la pirateria marítima comença simultàniament amb la història del comerç i dels vaixells a la Mediterrània i es remunta als finals de l'edat del bronze. La navegació s'origina al voltant de l'any 5000aC a la Xina i l'Índia, i les primeres representacions conegudes d'embarcacions es remunten a 4000-3000aC a l'antic Egipte. El Mediterrani té costes rocoses, que van afavorir el desenvolupament de la pirateria. No hi havia gaire rutes comercials terrestres, a causa dels obstacles que suposen les muntanyes i els rius. La costa rocosa no podia apta per fer una agricultura extensiva, per la qual cosa vivien principalment de la pesca. Quan aquesta els era insuficient, es van dedicar a practicar la pirateria a les principals rutes comercials marítimes.
Inicialment, la major part de vaixells que feien rutes comercials vorejaven la costa i no per alta mar, passant per llocs concrets. Els naukleroi, o mercaders que tenien vaixells, es movien a poc a poc per les rutes establertes amb la seva càrrega. Sabent per on passarien, els pirates podien robar fàcilment. A més, la costa rocosa els permetia amagar-se en llocs estratègics per poder saquejar les embarcacions.
Desenvolupament primerenc La costa rocosa que havia estat un bon indret per l'agricultura, era perfectament adaptable a la pirateria, regat amb entrades amagades que permetien un ràpid accés a les rutes comercials. "Els enclavaments pirates van aparèixer al voltant de les costes rocoses, que proveïen de protecció i els mantenien amagats de la vista fins que ja era massa tard, per les víctimes, d'escapar-se."
Aquests primers assaltants marítims eren, a la vegada, els primers pirates veritables, atacant qualsevol vaixell de tota nacionalitat, no debent lleialtat a ningú, però al mateix temps força únics. Com a conseqüència del seu origen terrestre, eren coneguts no només per atacar vaixells i ciutats costaneres, sinó que també per adinsar-se força a l'interior. Això va provocar, fins i tot, que les grans ciutats es traslladessin a entre 2 i 10 milles de la costa. Els pirates, no obstant, intentaven no adinsar-se massa cap a l'interior, principalment per les dificultats que suposava la posterior retirada. La velocitat era un dels elements més importants de la pirateria. Aquesta recol·locació0 va suposar un coixí relativament efectiu per les principals ciutats, com ara Atenes, Tirint o Micenes, entre d'altres. Això les protegia dels problemes del mar, però també les allunyava dels seus beneficis. El mar seguia sent la principal, i pràcticament l'única, àrea de gran comerç. Aquest fet va comportar que es construïssin dues ciutats: una a l'interior, acompanyada d'un port costaner, com és el cas de Roma i Òstia, a Itàlia, i Atenes i El Pireu, a Grècia. Per protegir aquestes connexions es van construir grans murs, com aquells que resseguien el camí entre Atenes i El Pireu." L'historiador marítim Henry Ormerod va dir: "si recordem que la pirateria va ser, durant segles, una característica normal de la vida al Mediterrani, ens adonarem de la gran influència que va exercir sobre la vida del món antic."
Tot i aquests esforços, els estats no van poder eliminar completament el contacte entre els pirates i els ports. Com que no podien eliminar completament el "negoci" dels pirates, aquest no va fer més que créixer. Els homes, sovint, s'unien als mateixos pirates que havien assaltat les seves ciutats. Fins i tot els mariners de vaixells mercants atacats per pirates s'havien lliurat a la pirateria quan no tenien feina. La pirateria oferia una carrera lliure i lucrativa, l'oportunitat per aquells que estaven interessats a canviar les seves vides i millorar les seves condicions vitals en un petit espai de temps. Per exemple, l'espai situat al voltant de Creta, famós pels seus mercats d'esclaus, va ser conegut com el "Mar Daurat", principalment per com de profitós era el mercat d'esclaus a la zona. No ha de sorprendre, doncs, que Creta fos reconeguda pels seus pirates. De fet, si una ciutat tenia un mercat d'esclaus profitós, probablement volia dir que era un port pirata, com són els casos de Cilicia o Delos. "Segons Estrabó, en un dia eren venuts fins a 10.000 esclaus a Delos."Panagakos, Katherine. "Criminal Elements: The Evolution of the Outlaw in Ancient Novels." OhioLink: Digital Resource Commons. 2004. Esser segrestat per pirates i venut com a esclau era tant habitual que fins i tot era un dels temes preferits dels antics dramaturgs grecs.
Egipte i la pirateria Els primers anys d'història de la Mediterrània inclouen moltes referències a la pirateria, així com a les mesures desenvolupades per fer-ne front. S'ha suggerit que els Articles Pirates, que estructuraven democràticament la companyia, "derivaven de les tradicions marineres antigues", originant-se en algun moment d'aquest període.Antony, Robert. Pirates in the Age of Sail. New York: W.W. Norton & Company, Inc., 2007. 91. Egipte és una font primària per molts d'aquests primers registres, tant pel gran nivell de documentació, en comparació amb els estats desenvolupats durant l'edat fosca grega, com pel fet que bona part de la documentació fos gravada en pedra o preservada per les sorres seques del seu paisatge.
miniatura|El faraó Ramsès III derrotant els pobles de la mar.
Els Lukka i els Sherden, en particular, són esmentats en les cartes d'Amarna, una sèrie de 362 tauletes d'argila que componen la correspondència entre el rei de Babilònia i el faraó Amenhotep, o el seu fill Akhenaton, sobre el fet que aquests assaltants marítims havien començat, no només a enfonsar vaixells, sinó que també a capturar ciutats. Aquests passatges són una clara referència als pirates en la seva vessant de lladres, no tant un ús genèric del concepte per definir uns agressors originats al Mediterrani. Un dels incidents registrats més antics, inscrit en una tauleta d'argila durant el regnat d'Akhenaton, explica que els pirates van atacar un vaixell el 1350 aC." Gairebé un segle més tard, Ramsès II va registrar a la tauleta de Tanis que "els revoltosos Sherden, que mai ningú ha sapigut com combatre, van venir navegant audaçment en els seus vaixells de guerra des del mig del mar, no podent ningú fer-los front."Kitchen, Kenneth. "Pharaoh Triumphant: The Life and Times of Ramesses II, King of Egypt." Aris & Phillips, 1982: 40–41.
El grup divers conegut col·lectivament com els pobles de la mar, terme utilitzat per Ramsès III al seu temple mortuori de Medinet Habu, així com en diversos obeliscs i esteles, podrien haver estat pirates. Fou allí on va registrar els atacs d'enemics anomenats Peleset (filisteus), i fins i tot els hitites, però molts dels enemics que mostra subjugant només són esmentats amb l'epitet "del mar". Ramsès III descriu com els va derrotar portant-los cap a terra ferma, "com la sorra a la vora". Possibles membres dels "pobles del mar" podrien ser el poble Tjeker de Creta, que va assentar-se a Anatòlia, la seu de l'Imperi Hitita, el qual és conegut per haver-se enfrontat amb els egipcis.Woudhuizen, Frederik Christiaan. "The Ethnicity of Sea Peoples." dissertation; Rotterdam: Erasmus Universiteit Rotterdam, April 2006. 107.
Aquesta visió negativa dels pobles del mar en els textos faraònics segueix el patró habitual del concepte egipci dels estrangers; són vistos com a éssers inferiors fins que passen a ser útils. Hi ha evidències que, mentre el poder de Grècia i Pèrsia pujava, es va convertir en més acceptable pels dirigents egipcis contractar pirates pels seus propis objectius, i a principis del període hel·lenístic eren contractats àmpliament com a forces para-legals, fins al punt que "semblava no haver-hi una distinció real entre els pirates i els mercenaris." Tot i la proximitat entre aquestes dues professions, no eren sinònims amb el terme "criminal". El terme original grec per descriure un pirata no va ser incorporat al llenguatge fins al 140 aC. Més sovint que al contrari, el terme "pirata" implicava senzillament "altre" o "els altres": un estranger o un fora de la llei, però no necessàriament un criminal.
Pirateria a Grècia Els dirigents de la Creta minoica van ser els primers en crear una flota amb l'objectiu específic de combatre la pirateria. Les fonts gregues descriuen aquesta flota com el producte del llegendari rei Minos, suggerint que "és probable que netegés el mar de pirates tant com va poder, per millorar els seus ingressos." Es diu que va combatre efectivament la pirateria a la seva zona fins que la seva flota fou destruïda per un tsunami, al voltant del 1400 aC, provocant el ressorgiment de la pirateria.
Molts texts de l'edat del bronze i de la Grècia arcaica, de fet, consideren la pirateria com una professió viable. "A l'antiga Grècia, la pirateria sembla que era àmpliament considerada com una manera honorable de guanyar-se la vida."Møller, Bjørn. "Piracy, Maritime Terrorism and Naval Strategy." Copenhagen: Danish Institute for International Studies, November 16, 2008. 10. Hi ha nombroses referències sobre aquest fet, com demostra la normalitat en què apareix a la Ilíada i l'Odissea, tot i que van ser escrites entre els segles VII i VI aC. Odisseu, de fet, explica un incident en què es va veure embolicat:
Vam desembarcar amb fermesa a l'indret hostil, I vam saquejar la ciutat, i vam destruir la raça, Les seves dones fetes captives, les seves possessions vam compartir, I tots els soldats van trobar una recompensa.Møller, 10.
Un segle més tard, l'historiador grec Tucídides (460–395 BC) parla de grans homes com Odisseu, resolent aquest fet com una professió en la seva història de la guerra del Peloponès:
Des dels primers temps els grecs i els bàrbars de la costa i de les illes, quan la comunicació per mar es va tornar més habitual, van ser temptats a convertir-se en pirates; de fet, això es convertí en el seu principal recurs de subsistència, sense considerar-se una desgràcia veure's empès a aquest extrem, sinó més aviat certa glòria.
Com indica aquest fragment, a la Grècia clàssica de Tucídides, la pirateria era més aviat vista com una "desgràcia", no pas una professió (potser amb un punt d'hipocresia, ja que l'amenaça de l'esclavitud a terra era vista com a inevitable i de dret "universal") perquè venia amb l'amenaça de la pèrdua i l'esclavitud pels ciutadans mentre viatjaven. En el moment en què Atenes es trobava al punt àlgid del seu poder, trobem pocs registres epigràfics sobre pirateria, i Tucídides no esmenta aquest perill com un dels motius particulars de l'ampliació de la flota imperial atenenca, així que és possible que la relativa seguretat dels mars en època clàssica, en comparació amb el període hel·lenístic, va ser un efecte, no tant la motivació, del desenvolupament de la Lliga de Delos, que va assegurar l'Imperi amb el seu poder.
Pirateria durant el període hel·lenístic