El general William Howe, 5è vescomte Howe, KB, PC (10 d'agost de 1729 - 12 de juliol de 1814) fou un oficial de l'exèrcit britànic que va arribar a convertir-se en comandant en cap de les forces britàniques durant la Guerra d'Independència dels Estats Units.
Va unir-se a l'exèrcit britànic el 1746 i participà en la guerra de Successió Austríaca i la guerra dels Set Anys. Es va fer conegut pel seu paper en la captura de Quebec el 1759 quan va dirigir una força britànica a capturar els penya-segats a Anse-au-Foulon, la qual cosa va permetre a James Wolfe desembarcar el seu exèrcit i combatre els francesos a la batalla de les planes d'Abraham. Howe també va participar en les campanyes per prendre Louisbourg, Belle Île i l'Havana. Fou nomenat tinent governador de l'illa de Wight, càrrec que ocuparia fins al 1795.
El març de 1775 va ser enviat a Amèrica del Nord, on va arribar al maig, poc després que esclatés la Guerra d'Independència dels Estats Units. Va liderar l'exèrcit britànic a la batalla de Bunker Hill. El setembre d'aquell any va prendre el control de les forces britàniques, aleshores sota el comandament del general Thomas Gage. Els èxits més notables sota el seu comandament foren la captura de la ciutat de Nova York i de Filadèlfia. Malgrat això, la mala planificació de la campanya britànica del 1777 va contribuir a la derrota del general John Burgoyne a la batalla de Saratoga, que fou decisiva per a l'entrada de França a la guerra. El paper de Howe en el desenvolupament d'aquests plans i el grau en què va ser responsable dels fracassos britànics aquell any (malgrat el seu èxit personal a Filadèlfia) han estat objecte de debat històric i contemporani.
Va ser nomenat cavaller després dels seus èxits el 1776. El 1777 va renunciar al càrrec de comandant en cap de les forces terrestres britàniques a Amèrica i l'any següent va tornar a Anglaterra, on de vegades va estar actiu en la defensa de les illes britàniques. Entre 1758 i 1780 va seure a la Cambra dels Comuns per Nottingham. Amb la mort del seu germà Richard, el 1799, va heretar el vescomtat de Howe. Es va casar però no tingué descendència, de manera que el vescomtat s'extingí a la seva mort, l'any 1814.
Primers anys i carrera William Howe va néixer a Anglaterra, essent el tercer fill d'Emanuel Howe, segon vescomte Howe, i Charlotte, filla de Sophia von Kielmansegg, comtessa de Leinster i Darlington, una mitja germana il·legítima reconeguda del rei Jordi I. La seva mare era habitual a les corts de Jordi II i Jordi III. Aquesta connexió amb la corona podria haver millorat la carrera de tots els quatre fills, però tots també eren oficials molt capaços. El seu pare fou un polític que va exercir de governador de Barbados, on va morir el 1735. El germà gran de William, el general George Howe, va ser mort just abans de la batalla de Fort Carillon de 1758 al Fort Ticonderoga. Un altre germà, l'almirall Richard Howe, es va convertir en un dels principals comandants navals de Gran Bretanya. Un tercer germà, Thomas, va comandar els vaixells per a la Companyia de les Índies Orientals, Winchelsea el 1762–64 i Nottingham el 1766, i va fer observacions a Madeira i a les illes Comores.
William va ingressar a l'exèrcit quan tenia 17 anys comprant una comissió de cornet als dragons del duc de Cumberland el 1746. Després va servir dos anys a Flandes durant la Guerra de Successió Austríaca. Després de la guerra va ser traslladat al 20è Regiment d'infanteria, on es va fer amic de James Wolfe.
Guerra dels Set Anys Durant la Guerra dels Set Anys, el servei de Howe el va portar a Amèrica i va fer molt per augmentar la seva reputació. Es va incorporar al recentment format regiment 58è (Rutlandshire) d'infanteria el febrer de 1757 i va ser ascendit a tinent coronel el desembre d'aquest mateix any. Va comandar el regiment al setge de Louisbourg el 1758, on dirigí un desembarcament amfibi sota fort foc enemic. Aquesta acció va guanyar una posició de flanqueig als atacants i va proporcionar a Howe una felicitació de Wolfe.
Howe va comandar un batalló d'infanteria lleugera sota el comandament del general Wolfe durant el setge del Quebec de 1759. Va estar a la batalla de Beaufort i Wolfe el va escollir per dirigir la pujada des del riu Sant Llorenç fins a les Planes d'Abraham que va portar a la victòria britànica a la batalla de les Planes d'Abraham el 13 de setembre de 1759. Després de passar l'hivern en la defensa de la ciutat de Quebec, el seu regiment va lluitar en la batalla de Sainte-Foy l'abril de 1760 i al posterior setge del Quebec. Després va dirigir una brigada a la decisiva Campanya de Mont-real, sota el comandament de Jeffrey Amherst, abans de tornar a Anglaterra. Howe va dirigir una brigada a la captura de la Belle Île de 1761, a la costa francesa, i va rebutjar l'oportunitat de convertir-se en governador militar després de la seva captura, de manera que continuà en servei actiu. Va ser adjutant general de la força que va capturar l'Havana el 1762, prenent part en una escaramussa a Guanabacoa.
miniatura|esquerra|Gravat d'un dibuix contemporani que representa l'ascens britànic a les Planes d'Abraham el 1759 El 1758 Howe va ser escollit diputat per Nottingham, aconseguint el lloc vacant per la mort del seu germà George. La seva elecció va comptar amb la influència de la seva mare, que va fer campanyes en nom del seu fill mentre ell estava fora de guerra i molt bé podria ser que això fos motivat pel fet que el servei al Parlament era considerat com una manera comuna de millorar les perspectives d'avenç a l'exèrcit. El 1764 va ser ascendit a coronel del 46è (South Devonshire) Regiment d'infanteria, i el 1768 va ser nomenat tinent governador de l'Illa de Wight. A mesura que augmentaven les tensions entre la Gran Bretanya i les colònies a la dècada de 1770, Howe va continuar ascendint de rang i va arribar a ser considerat com un dels millors oficials de l'exèrcit. Va ser ascendit a major general el 1772 i el 1774 va introduir nous exercicis d'entrenament per a companyies d'infanteria lleugera.
Al Parlament generalment simpatitzava amb les colònies americanes. Es va oposar públicament al conjunt de lleis destinades a castigar les Tretze Colònies, conegudes com les Lleis Intolerables, i el 1774 va assegurar als seus electors que resistiria el servei actiu contra els nord-americans, afirmant que tot l'exèrcit britànic no podia conquistar Amèrica. També va fer saber en privat als ministres del govern que estava disposat a servir com a segon al comandament a Amèrica amb Thomas Gage, qui sabia que era impopular en els cercles governamentals. A principis de 1775, quan el rei Jordi el va cridar al servei, va acceptar, afirmant públicament que, si no ho feia, patiria «l'odiós nom de desentendre'm de servir el meu país en situació de dificultat». Va navegar cap a Amèrica el març de 1775, acompanyat pels majors generals Henry Clinton i John Burgoyne. El maig de 1775, la seva coronelgia va ser transferida al 23è de fusellers.
Guerra de la Independència dels Estats Units
Juntament amb els generals de l'exèrcit britànic Clinton i Burgoyne, Howe va arribar a Boston a bord de l'HMS Cerberus el 25 de maig de 1775, després d'haver-se assabentat que havia esclatat la guerra amb les escaramusses a les marxes de Lexington i Concord a l'abril. Va proporcionar un reforç naval a la batalla de Bunker Hill. Va dirigir una força de 4.000 soldats enviats per reforçar la tropa de 5.000 homes del general Thomas Gage assetjada a la ciutat després d'aquestes batalles. Gage, Howe i els generals Clinton i Burgoyne van discutir els plans per trencar el setge. Van formular un pla per apoderar-se de terrenys elevats al voltant de Boston i atacar les forces milicianes colonials assetjants, i en van fixar l'execució per al 18 de juny. Tanmateix, els colons van assabentar-se del pla i van fortificar les altures de Breed's Hill i la propera Bunker Hill a la península de Charlestown a l'altre costat del riu Charles de Boston la nit del 16 al 17 de juny, la qual cosa va obligar el lideratge britànic a repensar la seva estratègia.
Bunker Hill i Boston
En un consell de guerra celebrat aviat el 17 de juny, els generals van elaborar un pla que requeria un assalt directe a la fortificació colonial i Gage va donar a Howe el comandament de l'operació. Malgrat la sensació d'urgència (els colons encara estaven treballant en les fortificacions en el moment del consell), l'atac, conegut actualment com la batalla de Bunker Hill, no va començar fins aquella tarda. Amb Howe liderant personalment l'ala dreta de l'atac, els dos primers assalts van ser fermament rebutjats pels defensors colonials. El tercer assalt de Howe va aconseguir l'objectiu, però el cost de la batalla del dia va ser extraordinàriament elevat. Les víctimes britàniques, més de 1.000 morts o ferits, van ser les més elevades de qualsevol combat de la guerra. Howe ho va descriure com un «èxit ...massa car». Tot i que Howe va mostrar valor al camp de batalla, les seves tàctiques i la seva confiança desbordant van ser criticades. Un subordinat va escriure que l'«absurda i destructiva confiança» de Howe va tenir un paper important en el nombre de víctimes causades.
miniatura|Representació de la batalla de Bunker Hill, per Percy Moran (1909) Tot i que Howe no va resultar ferit a la batalla, va tenir un efecte pronunciat en el seu esperit. Segons l'historiador britànic George Otto Trevelyan, la batalla «va exercir una influència permanent i més potent» sobretot sobre el comportament de Howe, i les habilitats militars de Howe a partir de llavors «eren capaces de fallar-li en el mateix moment en què eren especialment desitjades». Malgrat una aparença exterior de confiança i popularitat amb les seves tropes, el «genial de metre vuitanta amb una cara que algunes persones descrivien com a "tosca"», en privat sovint mostrava una falta de confiança en si mateix i en les posteriors campanyes va dependre una mica del seu germà gran Richard (l'almirall de la Royal Navy, també destinat a les colònies) per a assessorament i aprovació.
L'11 d'octubre de 1775, el general Gage va embarcar cap a Anglaterra i Howe es va fer càrrec com a comandant en cap de les forces terrestres britàniques a Amèrica. Amb l'esclat d'hostilitats, els planificadors militars britànics a Londres havien començat a planificar un reforç massiu de les tropes a Amèrica del Nord. Els seus plans, elaborats amb recomanacions de Howe, demanaven l'abandonament de Boston i l'establiment de bases a Nova York i Newport (Rhode Island) per intentar aïllar la rebel·lió a Nova Anglaterra. El novembre van arribar les ordres per executar aquests plans, però Howe va optar per romandre a Boston durant l'hivern i començar la campanya el 1776. Com a resultat, la resta del setge de Boston va ser a grans trets una situació de bloqueig. Howe mai no va intentar un compromís important amb l'exèrcit continental, que havia estat sota el comandament del major general George Washington. Tanmateix, va passar una bona quantitat de temps a les taules de joc i va establir presumptament una relació amb Elizabeth Lloyd Loring, l'esposa del lleialista Joshua Loring, Jr. Loring, que aparentment va acceptar la situació, va ser recompensat per Howe amb el càrrec de comissari de presos. Contemporanis i historiadors han criticat Howe tant per la seva afició al joc com per la quantitat de temps que suposadament va passar amb la senyora Loring, fins a arribar a acusacions que aquest comportament interferia amb les seves activitats militars; tot i que l'historiador John Alden no dona credibilitat a aquestes idees. La presumpta relació també s'esmenta a The Battle of the Kegs, una balada de propaganda nord-americana escrita per Francis Hopkinson. El gener de 1776, el paper de Howe com a comandant en cap es va reforçar amb una promoció a general a Amèrica del Nord.