La batalla del Fort Ében-Émael va ser una batalla entre les forces belgues i alemanyes que va tenir lloc entre el 10 i l'11 de maig de 1940, i va formar part de la Batalla de Bèlgica i Fall Gelb, la invasió alemanya dels Països Baixos i França. Una força d'assalt de paracaigudistes alemanys, els Fallschirmjäger, va tenir la missió d'assaltar i capturar el Fort Ében-Émael, una fortalesa belga la posició estratègica de la qual i els seus forts emplaçaments d'artilleria dominaven diversos ponts importants sobre el Canal Albert. Aquests portaven carreteres que conduïen al cor belga i eren les que la Wehrmacht pretenia utilitzar per avançar. Mentre algunes de les forces aerotransportades alemanyes assaltaven la fortalesa i inutilitzaven la guarnició i les peces d'artilleria que hi havia a dins, altres van capturar simultàniament dos ponts sobre el canal.
Després d'haver inutilitzat la fortalesa, les tropes aerotransportades van rebre l'ordre de protegir els ponts contra els contraatacs belgues fins que s'unissin amb les forces terrestres del 18. Armee alemany.
La batalla va ser una victòria estratègica per a la Wehrmacht, amb les tropes aerotransportades aterrant a la part superior de la fortalesa amb planadors i utilitzant explosius i llançaflames per desactivar les defenses exteriors de la fortalesa. Els Fallschirmjäger van entrar llavors a la fortalesa, matant alguns defensors i contenint la resta a les seccions inferiors de la fortalesa. Simultàniament, la resta de la força d'assalt alemanya havia aterrat prop dels tres ponts sobre el canal, havia destruït diversos fortins i posicions defensives i havia derrotat les forces belgues que custodiaven els ponts, capturant-los i posant-los sota control alemany. Les tropes aerotransportades van patir moltes baixes durant l'operació, però van aconseguir mantenir els ponts fins a l'arribada de les forces terrestres alemanyes. Les forces alemanyes van poder utilitzar dos ponts sobre el canal (un prop de Riemst i un altre prop de Veldwezelt) per evitar les posicions defensives belgues i avançar cap a Bèlgica per envair-la. El pont de Kanne va ser destruït; de manera que els enginyers de la Wehrmacht van construir un pont temporal.
Fons miniatura|esquerra|Una torreta retràctil al Fort Ében-Émael El 10 de maig de 1940, Alemanya va llançar el Fall Gelb ("Pla Groc"), la invasió dels Països Baixos i França. Atacant a través dels Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica, l'Oberkommando der Wehrmacht alemany planejava flanquejar la Línia Maginot i avançar pel sud de Bèlgica i cap al nord de França, tallant la Força Expedicionària Britànica i una gran part de les forces franceses i obligant el govern francès a rendir-se. Per accedir al nord de França, les forces alemanyes haurien de derrotar les forces armades dels Països Baixos i eludir o neutralitzar diverses posicions defensives, principalment a Bèlgica i els Països Baixos. Algunes d'aquestes posicions defensives estaven lleugerament defensades i estaven pensades més com a posicions de retard que com a veritables línies defensives dissenyades per aturar un atac enemic.
Algunes defenses eren de naturalesa més permanent, posseïen fortificacions considerables i estaven guarnides per un nombre significatiu de tropes. La línia Grebbe i la línia Peel als Països Baixos, que s'estenien des de la riba sud del Zuiderzee fins a la frontera belga prop de Weert, tenien moltes fortificacions combinades amb obstacles naturals, com ara aiguamolls i la vall del Geld, que es podien inundar fàcilment per impedir un atac. La principal línia defensiva belga, la línia K-W (també coneguda com la línia Dyle o Dijle), al llarg del riu Dyle, protegia el port d'Anvers i la capital belga, Brussel·les. Entre la línia K-W i la frontera hi havia una línia de retard al llarg del canal Albert. Aquesta línia de retard estava protegida per posicions avançades tripulades per tropes, excepte en una sola zona on el canal discorria a prop de la frontera neerlandesa, que es coneixia com l'«Apèndix de Maastricht» a causa de la proximitat de la ciutat neerlandesa de Maastricht. Allà, l'exèrcit belga no va poder construir posicions avançades a causa de la proximitat de la frontera i, en canvi, va assignar una divisió d'infanteria per protegir els tres ponts sobre el canal de la zona, i es va assignar una brigada a cada pont. Els ponts estaven defensats per blocaus equipats amb metralladores. El suport d'artilleria el proporcionava el Fort Ében-Émael, les peces d'artilleria del qual cobrien dos dels ponts.
L'Alt Comandament alemany va tenir coneixement del pla defensiu, que preveia que les forces belgues mantinguessin breument les posicions de retard al llarg del Canal Albert i després es retiressin per unir-se amb les forces britàniques i franceses a la Línia K-W. Els alemanys van desenvolupar una estratègia que interrompria aquest pla, prenent els tres ponts de l'«Apèndix de Maastricht», així com altres ponts a Bèlgica i els Països Baixos. Això permetria a les seves forces de la Wehrmacht trencar les posicions defensives i avançar cap als Països Baixos.
Preludi Preparacions belgues miniatura| Mapa del Fort Ében-Émael La 7a Divisió d'Infanteria belga va ser assignada a protegir els tres ponts sobre el canal, complementant les tropes que guarnicionaven el Fort Ében-Émael en el moment de la batalla. Les defenses de cada pont consistien en quatre grans fortins de formigó al costat oest del canal, tres equipats amb metralladores i un quart amb un canó antitanc; el búnquer que contenia el canó antitanc estava situat a prop de la carretera que sortia del pont, amb un búnquer equipat amb metralladora immediatament darrere del pont i dos més flanquejant el pont a poca distància a banda i banda. Existia una posició de la companyia a la riba oest del canal al costat de cadascun dels ponts, amb un petit lloc d'observació al costat est, que es podia retirar ràpidament, i els tres ponts podien ser destruïts amb càrregues de demolició instal·lades a les seves estructures, activades per un mecanisme de tret situat als búnquers antitanc.
El Fort Ében-Émael, que mesurava 180 per 370 m, s'havia construït entre 1932 i 1935, excavant l'espai necessari a la marga. Posseïa murs i teulades compostos de formigó armat de 2,4 m de gruix, així com quatre casamates retràctils i seixanta-quatre punts de reforç. El fort estava equipat amb dues peces d'artilleria de 120 mm amb un abast de deu milles que podien recórrer 360 graus; setze peces d'artilleria de 75 mm; dotze canons antitanc d'alta velocitat de 60 mm; vint-i-cinc metralladores dobles; i quatre canons antiaeris. Un costat del fort donava al canal, mentre que els altres tres donaven a terra i estaven defensats per camps de mines; rases profundes; un mur de 6,1 m d'alçada; fortins de formigó equipats amb metralladores; quinze reflectors estaven col·locats per tot el fort; i canons antitanc de 60 mm. Molts túnels passaven per sota del fort, connectant búnquers individuals amb el centre de comandament i els magatzems de municions. El fort també posseïa el seu propi hospital i habitatges per a la guarnició, així com una central elèctrica que proporcionava electricitat per alimentar els canons, proporcionar il·luminació interna i externa i alimentar la xarxa sense fil i el sistema de purificació d'aire utilitzat per la guarnició.
Els plans belgues no preveien que la guarnició del fort i les forces defensives adjuntes lluitessin una batalla sostinguda contra una força atacant; se suposava que es donaria un avís suficient d'un atac perquè el destacament del costat est del canal pogués ser retirat, els ponts destruïts i la guarnició preparada per lluitar una acció dilatòria. La força defensora es retiraria llavors a les principals posicions defensives al llarg del riu Dyle, on s'unirien amb altres forces aliades.
Preparatius alemanys L'assalt aeri al Fort Ében-Émael, i els tres ponts que va ajudar a protegir, va formar part d'una operació aerotransportada alemanya molt més gran que va involucrar la 7a Divisió Aèria i la 22a Divisió de Desembarcament Aeri. La 7a Divisió Aèria, formada per tres regiments de paracaigudistes i un regiment d'infanteria, va tenir la tasca de capturar ponts fluvials i de canals que conduïen a les posicions defensives de l'Exèrcit Reial dels Països Baixos centrades al voltant de Rotterdam, així com un aeròdrom a Waalhaven. La 22a Divisió de Desembarcament Aeri, que estava composta per dos regiments d'infanteria i un batalló de paracaigudistes reforçat, va tenir la tasca de capturar aeròdroms als voltants de La Haia a Valkenburg, Ockenburg i Ypenburg. Un cop aquests aeròdroms haguessin estat assegurats pel batalló de paracaigudistes, la resta de la divisió aterraria amb l'objectiu d'ocupar la capital neerlandesa, Amsterdam, i capturar tot el govern neerlandès, la família reial neerlandesa i membres d'alt rang de les Forces Armades dels Països Baixos. La divisió també interceptaria totes les carreteres i línies ferroviàries de la zona per impedir el moviment de les forces holandeses. La intenció de l'OKW alemany era utilitzar les dues divisions aerotransportades per crear un corredor, al llarg del qual el 18. Armee pogués avançar cap als Països Baixos sense ser impedit per ponts destruïts. El general Kurt Student, que va proposar el desplegament de les dues divisions aerotransportades, va argumentar que la seva presència mantindria oberts els accessos sud a Rotterdam, impediria el moviment de les reserves holandeses amb base al nord-oest d'Holanda i qualsevol força de l'exèrcit francès enviada per ajudar els defensors neerlandesos, i negaria l'ús d'aeròdroms als avions aliats, tot això ajudaria a un ràpid avanç del 18. Armee. 400 avions de transport Junkers Ju 52 s'utilitzarien per desplegar els elements paracaigudistes de les tropes aerotransportades, així com per transportar els elements de les dues divisions aerotransportades que no aterressin en paracaigudes o planador.