Vincenzo Monti (Alfonsine, 19 de febrer de 1754 - Milà, 13 d'octubre de 1828) fou un poeta, escriptor, dramaturg i traductor italià.
Se'l considera generalment l'exponent per excel·lència del neoclassicisme italià, encara que la seva producció hagi conegut estils variats i hagi estat sovint bastant propera a la sensibilitat romàntica. Principalment recordat per la traducció de la Ilíada, va estar al servei tant de la cort papal com de la napoleònica.
Biografia Els primers anys Monti, fill de Fedele Maria – pèrit agrimensor – i de Domenica Maria Mazzari, propietaris de finques, va néixer en una casa rural en el territori d'Alfonsine, avui a la província de Ravenna. Tenia tres germans (Cesare, després sacerdot, Giovan Battista, després caputxí, i Francesc'Antonio, tots més grans que ell) i cinc germanes, tres de les quals, Lucia Dorotea, Rosa Geltrude i Maria Maddalena, esdevingueren monges. Narren els biògrafs que a l'edat de cinc anys va caure en la rasa del molí de la propietat, salvant-se miraculosament.Quinto Veneri, Vincenzo Monti, Torino, Paravia, 1941, p.15
Als vuit anys el dugueren a la veïna Fusignano, on tingué com a mestre don Pietro Santoni (1736-1823), que era també un famós poeta en romanyol. El 1766 va entrar al seminari de Faenza, estudiant llatí amb el famós Francesco Contoli.Guido Bustico, Vincenzo Monti, Messina, Principato, s.d. (anys vint), p.10 Hi romangué dels dotze als disset anys (als tretze anys prengué la tonsura), i el 1771 va manifestar la intenció d'entrar en l'Orde Franciscà. Mancat d'una veritable vocació, abandonà aviat la idea, i marxà amb el seu germà Francesc'Antonio a Ferrara, on va estudiar dret i medicina a la Universitat. Va haver de lluitar per abandonar definitivament la vila natal, on la família, totalment insensible a la literatura, volia retenir-lo.
miniatura|Niccolò Tommaseo va apreciar particularment les primeres composicions llatines de Monti S'entreveieren aviat alguns elements clau de la seva personalitat, entre els quals la tendència a acomodar-se a diversos fins segons les necessitats personals. És per això, sobretot, que aprofundí en els estudis bíblics, molt presents en la primera part de la seva producció.
Va demostrar de totes maneres un talent sorprenent i precoç per les lletres, i ja el juliol de 1775 va ésser admès a l'Acadèmia de l'Arcàdia amb el sobrenom dAntonide Saturniano, congraciant-se, amb el seu bell aspecte,Cfr el retrat que en fa Paride Zajotti a la introducció a les Opere inedite e rare (Milano, Società degli Editori, 1832) les primeres protectores, l'anciana marquesa Trotti BevilacquaIngressà també a l'Arcàdia com a Climene Teutonica i la comtessa Cicognini. Va començar a escriure versos llatins d'argument sagrat per donar-se a conèixer en els entorns eclesiàstics, però ben aviat hi introduí el profà, com s'evidencia en el Nuovo amore, "canzonetta" en quartets del mateix 1775, en la qual amb una fingit pathos unit a una indiferència es fa referència a l'amor per una "bella toscanella" que conegué en el col·legi de Santa Trinità de Florència on era companya de la germana.Carlo Muscetta, Introduzione in Vincenzo Monti, Iliade di Omero, Milano, Oscar Mondadori, 1995, p.X Aquesta infatuació juvenil evidentment no va ser gran cosa, i quan arribaran les vertaderes penes d'amor, més endavant, es notarà la diferència.
S'inicià amb composicions de tota mena, entre les que es poden recordar els sonets Il matrimonio alla moda i El ratto de Orizia, deutors de Parini el primer, de Giuliano Cassiani (i del seu Ratto de Proserpina) el segon, conforme als ferments arcàdics del període. Copiosa va ser als inicis també la producció llatina, que feu les delícies de Niccolò Tommaseo.
Pogué publicar l'any següent el seu primer llibre, La visione di Ezechiello (en honra de don Francesco Filippo Giannotti, arquebisbe de Minerbio que havia vist predicar a Ferrara), impostat sobre el model d'Alfonso Varano de les Visioni sacre e morali, que gaudia de molta fortuna a l'època, especialment en lentourage arcàdic.Enrico Bevilacqua, Vincenzo Monti, Firenze, Le Monnier, 1928, p.15 De mateix motlle són altres dues Visions contemporànies, dedicades també a alts prelats.
Des de l'inici es manifesta una tendència sovint recorrent en Monti: la reelaboració de models precedents. El poeta no inventa res de nou, però nou és el mode en que fusiona les fonts, creant així un estil ben peculiar. Aquí òbviament és l'Arcàdia el que domina (i el seu estil no abandonarà mai el bàndol de l'Acadèmia), i no es pot obviar l'admiració nodrida en aquest moment per Frugoni, tot i que són evidents, com es pot intuir ja amb el títol, les referències bíbliques tal com també, des dels inicis, Dante (sobretot) i Petrarca són noms imprescindibles del seu repertori.
El 1777 va entrar també a lAcadèmia degli Agiati de Rovereto amb el nom dArchia.Bustico, cit., p.11
El període romà El 26 maig de 1778, seguint el legat pontifici a Ferrara - el cardenal Scipione Burgès - anà a Roma, per cercar glòria i fugir l'angoixa d'un món esdevingut massa estret, i hi obtingué el suport del cèlebre arqueòleg Ennio Quirino Visconti, a qui va dedicar l'any següent un "Saggio di poesie" amb influències de Pietro Metastasio. En aquesta època Monti es va dedicar a la lectura d'alguns filòsofs, entre els quals Locke, Leibniz, Condillac i Helvetius.Veneri, p. 24
L'ingrés a la cort papal miniatura|Pio VI retrat de Pompeo Batoni El 1781 el papa romanyol Pius VI, Giannangelo Braschi, mecenes i poeta diletant, havia cridat a Roma el nebot (nipote) Luigi Onesti, unint-lo en matrimoni amb Costanza Falconieri, de quinze anys, que posseïa un ric dot. L'esdeveniment va suscitar una allau de composicions arcàdiques entre els quals la de Monti, el poemetto en tercets La bellesa de l'univers, que encantà a la parròquia de l'Acadèmia de l'Arcàdia i meresqué l'estima del pontífex, que el va nomenar secretari del nipote príncep Luigi Onesti (ara associat amb el cognom Braschi) fent-lo entrar en l'entorn papal.
Els Pensieri d'amore, una obertura romàntica? El seu estil va abandonar la freda adulació amb els hendecasíl·labs sense rima Al principe Sigismondo Chigi, i encara més amb els cèlebres Pensieri d'Amore, on es deleix desesperadament per una joveneta.
El model de les dues obres cal cercar-lo sens dubte en el Werther, que Monti va llegir en l'anònima traducció francesa. Els Pensieri d'amore adopten un estil més malenconiós i sincer, i constitueixen les primeres mostres d'un acostament, potser no emotiu però si formal, a la poètica romàntica, tant que el mateix Leopardi hi trobarà inspiració per algunes de les seves composicions més famoses.
Tornada al Neoclassicisme No obstant, encara és d'hora, la seva poesia roman en el solc de la tradició arcàdica i en sintonia amb la lliçó dels il·lustrats. Monti continua freqüentant l'Acadèmia, i allí hi recita les dues obres successives, el sonet Sobre la mort (finalment seran quatre, i veuran la llum en el 1788), molt popular a l'època, i l'oda Al senyor de Montgolfier, escrita en quartets. Aquesta s'inspira en el segon vol aerostàtic de la història, esdevingut a París el primer de desembre de 1783. En una comunió de meravellament amb la gent, Monti en fa una obra sincera, no encarregada, bastida sobre el parangó entre les aventures de la nau Argos i les de la montgolfiera, en una paral·lel destinat a exaltar, com en la Prosopopea, la modernitat, i, en una inspiració del tot il·lustrada, el progrés humà.
El 1784 va començar a treballar en un text al que hi retornaria tota la vida, sense mai aconseguir de completar-lo. Es tracta de la Feroniade, títol que remet a la nimfa estimada de Zeus i perseguida per Juno També aquí no hi manca el pretext: aquesta vegada es vol glorificar la intenció de Pius VI de drenar les maresmes de lAgro Pontino, obra que no tingué èxit però que va tenir un gran ressò, i va anticipar-se al famós drenatge de les terres pantanoses mussolinià. L'obra que ens ha pervingut compta uns 2.000 versos lliures. La idea del tema va venir a Monti en el curs de les batudes de caça que feia amb al príncep de la zona de Terracina, on va veure la font Ferònia citada per Horaci, i s'hi va rentar, com ell, ora manusqueHoraci, Sat. I, V, 24 (les mans i el rostre, per què aquí "ora" s'ha d'entendre com a sinècdoque). La crítica ha referit les innumerables referències estilístiques i temàtiques a Virgili, mentre que Carducci ha parlat d'influència homèrica.Bertoldi p.397-8 En qualsevol cas, testimonien el gust neoclàssic de l'obra.
El parèntesi tràgic miniatura|esquerra|Vittorio Alfieri en un retrat de Fabre Entre el maig del 1781 i el del 1783 Vittorio Alfieri va fer la seva segona estada a Roma, on va donar a conèixer algunes de les seves tragèdies (són els anys de la composició del Saul, recitat a lArcàdia el 3 de juny de 1781 en presència de Monti). Monti, que tenia per Alfieri una admiració barrejada amb l'enveja,Bevilacqua, p. 30 va pensar a virar cap al gènere tràgic, cercant de satisfer el públic que per obres d'aquesta mena demanava, com va referir Francesco De Sanctis, un estil que fos una via intermèdia entre la duresa alfieriana i la expressivitat metastasiana.
D'aquesta forma néixer lAristodemo, història dels turments d'un pare que ha matat la filla per ambició. La font és clàssica: la història la narra en poques línies el grec Pausania, i l'argument ja havia estat posat en tragèdia en el segle precedent per Carlo de'Dottori, en una obra que ofereix alguns motius reconeixibles en el text montià.Bevilacqua, p. 31 L'obra, representada el 16 gener de 1787 al Teatro Valle (la primera absoluta es representa l'any precedent, a Parma), obtingué un ampli èxit, per més que després no manquessin veus crítiques. En qualsevol cas, Monti era ja un protagonista indiscutible de la vida literària romana. A Parma, a més, l'obra va ser publicada per la impremta de Giambattista Bodoni, editor de prestigi a la ciutat que venia definida com a "Atenes d'Itàlia".
A lAristodemo el remordiment és el vertader protagonista del text, en una atmosfera en un punt intermedi entre el Conte d'hivern (Winter's Tale) shakespearià i Crim i càstig (si bé no al mateix nivell de pathos i d'introspecció psicològica, perquè Monti és sempre més lleuger, també quan és solemne), i amb presència de diverses fonts d'inspiració; a més de Dante, Petrarca o el mateix Alfieri, hi són reconeixibles les sirenes del Nord, que justifiquen la definició de l'obra, com a "tragèdia sepulcral".Emilio Bertana, La tragedia, Milano, Vallardi, 1905
Va ser durant una representació privada de l'obra, el 1786, que el poeta s'enamorà de Teresa Pichler, de setze anys, que havia recitat conjuntament amb ell. Aquest va ser el preludi de les noces de cinc anys més tard.Bevilacqua, p.168
Sobre l'onada de l'èxit va escriure encara dues tragèdies, una modesta, Galeotto Manfredi (1787),Veneri, p. 45 i una de més gran calat, Caio Gracco, que tingué una gestació més llarga (1788-1800).
L'oda introductòria a lAminta L'abril de 1788 en col·laboració de nou amb Bodoni, que va voler reimprimir lAminta de Torquato Tasso en ocasió de les noces de la filla petita de la marquesa Marianna Malaspina de la Bastia, Giuseppina Amalia, amb un comte parmesà. Bodoni va demanar a Monti alguns versos d'introducció a l'obra. Va néixer així l'oda A la Marchesa Malaspina della Bastia, on, més enllà de les virtuts de bellesa i enginy de la noble senyora, se celebren els mèrits de la família Malaspina, que allotjà l'exiliat Dante el 1306, i que com a tal romangué protectora de la poesia, tant que la marquesa passà a protegir Carlo Innocenzo Frugoni.Bertoldi, p.64;Bevilacqua, p.160
miniatura|El comte Giulio Perticari va casar-se amb la filla de Monti el 1812 i va ser per a ell una ajuda en l'estudi a més d'un fraternal amic
Monti reaccionari, la Bassvilliana