miniatura|Cap colossal 1, a La Venta Golf de Mèxic. miniatura|Monument 4 a La Venta imatge comparativa amb la mida d'un adult i un nen. El Cap té un pes de 20 tones. Els Caps colossals olmeques són disset representacions monumentals de pedra de caps humans esculpits en grans blocs de basalt. La majoria dels caps daten de principis del Període Preclàssic (1500-1000 aC.) i algunes del Període Preclàssic Mitjà (1000-400 aC.) i són una característica distintiva de la civilització olmeca de l'antiga Mesoamèrica. Totes representen homes madurs amb les galtes carnoses, nas xato i els ulls lleugerament tancats; les seves característiques físiques corresponen a un tipus que encara és comú entre els habitants dels estats de Tabasco i Veracruz. Les parts posteriors dels monuments sovint són planes. Les pedres van ser extretes de la Serra dels Tuxtlas de Veracruz i van ser transportades a grans distàncies a pesar de la seva mida, el que va haver de requerir un gran esforç i recursos humans, encara no es té clar el mètode emprat. Es creu que els monuments representen retrats individuals de poderosos governants olmeques. Cadascun dels exemplars coneguts té una lligadura distintiva. Els caps van ser disposats de diverses maneres formant línies o grups als principals centres olmeques. A les ciutats de La Venta i San Lorenzo van ser alineades entre si i amb els punts cardinals, el que suggereix una orientació astronòmica. Cosa que no és inusual entre els pobles precolombins, que van realitzar els monuments i edificis integrats als rituals i les funcions astronòmiques.
La descoberta d'un cap colossal a Tres Zapotes al va estimular les primeres investigacions arqueològiques de la cultura olmeca per Matthew Stirling el 1938. Es troben confirmats disset exemples coneguts a partir de quatre llocs dintre de la zona central olmeca a la costa del golf de Mèxic. La majoria dels caps colossals van ser esculpits en roques esfèriques, però dos de San Lorenzo Tenochtitlan van ser tallats novament en trons. Un monument addicional, a Takalik Abaj a Guatemala, és un tron que pot haver estat tallat a partir d'un cap colossal. Aquest és l'únic exemple conegut que es va trobar fora de l'àrea olmeca.
Civilització olmeca
miniatura|esquerra|Una «figureta olmeca» en ceràmica. (34 cm) La civilització olmeca es va desenvolupar en les terres baixes del sud-est de Mèxic entre el 1500 i el 400 abans de Crist. L'àrea olmeca es troba a la costa del golf de Mèxic dintre dels estats de Veracruz i Tabasco, una zona d'aproximadament de 275 quilòmetres de l'est a l'oest i que s'estén uns 100 quilòmetres a l'interior de la costa. Els olmeques són considerats com la primera civilització en desenvolupar-se a Mesoamèrica i l'àrea olmeca és un dels sis bressols de la civilització per tot el món, estant les altres: la civilització de Caral d'Amèrica del Sud, la cultura d'Erlitou del riu Groc de la Xina, la civilització de la vall de l'Indus del subcontinent indi, la civilització de l'antic Egipte i la civilització sumer de Mesopotàmia. De totes aquestes, solament la civilització olmeca es va desenvolupar en una zona de boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits.
Els olmeques van ser els primers habitants de les Amèriques en realitzar la construcció de l'arquitectura monumental i assentar-se en pobles i ciutats. També van ser els primers pobles americans en desenvolupar un sofisticat estil de l'escultura en pedra. A la primera dècada del segle XXI han tret a la llum proves de l'escriptura olmeca, amb els primers exemples de jeroglífics olmeques que daten a la ratlla de l'any 650 aC. Exemples d'escriptura s'han trobat als segells i artefactes de pedra; els textos són curts i han estat parcialment desxifrats a partir de la seva similitud amb altres sistemes d'escriptura de Mesoamèrica.miniatura|«Màscara d'estil olmeca», en jade mesoamericà. L'evidència de la complexa societat en desenvolupament en l'àrea olmeca ha fet que sigui considerada com la «Cultura Mare» de Mesoamèrica, encara que aquest concepte continua sent controvertit.
Alguns dels seus governants semblen haver servit també amb efectes religiosos. La ciutat de San Lorenzo va ser succeïda com el centre principal de la civilització per La Venta aproximadament l'any 900 aC, amb Tres Zapotes i Laguna de los Cerros, possiblement, compartint el mateix paper; d'altres centres urbans van ser molt menys significatius. La naturalesa i el grau de control exercit pels centres sobre una població rural generalitzada continua sent objecte d'estudi. L'art olmeca va ser realitzat clarament per a una elit, sobreviu en diverses formes, en particular figuretes olmeques, i escultures més grans, com El lluitador de quasi mida natural. Les figuretes s'han recuperat en gran nombre i són en la seva majoria realitzades en ceràmica; presumiblement estaven a l'abast de la població en general. Juntament amb aquestes, -de particular importància pels caps colossals- són les «màscares d'estil olmeca» en pedra, S'anomenen així perquè cap d'elles ha estat trobada en circumstàncies que permetin la identificació arqueològica adequada d'un context olmeca. Aquestes màscares suggeridores de pedra, presenten tant similituds com diferències amb els caps colossals. Dues terceres parts de l'escultura monumental olmeca representa la forma humana, i els caps colossals entren dins d'aquest important tema de l'art olmeca.
Datació Els caps olmeques no poden ser datats d'un mode precís però els caps de San Lorenzo van ser enterrats prop del 900 aC., indicant que el seu període d'ús i manufactura va ser fins i tot abans. Els caps de Tres Zapotes havien estat moguts del seu context original abans d'ésser investigats pels arqueòlegs i els caps de La Venta es troben parcialment exposats a la superfície del terra actual. A causa d'aquests factors, el període de producció dels caps colossals no és conegut, pel que pot variar des d'un segle fins a un mil·lenni. Estimacions del lapse de temps durant el qual els caps colossals van ser produïts varien des de 50 fins 200 anys. Els caps de San Lorenzo, es creuen, poden ser els exemples més antics i també els més hàbilment executats. Gràcies a això, els caps de pedra han estat assignats al període preclàssic de la cronologia Mesoamericana, en general al Preclàssic Primer (1500-1000 aC.), encara que els de Tres Zapotes i el cap de La Cobata han estat atribuïdes al Preclàssic Mitjà (1000-400 aC.).
Característiques Les caps colossals varien en alçada des de 1,47 a 3,4 metres i pesen entre 6 i 50 tones. Tots els caps representen homes madurs amb nassos xatos i galtes carnoses; els ulls lleugerament tancats. Les característiques físiques generals dels rostres són d'un tipus que encara és comú en els temps moderns entre les persones de la regió olmeca. La part posterior dels caps acostumen a ésser planes, com si els monuments inicialment s'haguessin col·locat contra un mur. Tots els exemples de caps colossals porten lligadures distintius que probablement representen tela o cuir d'animal. Alguns exemples en tenen un nus simulat a la part posterior del cap, i alguns estan decorats amb representacions de plomes. Un cap de La Venta està decorat amb el cap d'una au. Hi ha similituds entre les lligadures en alguns dels caps, que han portat a l'especulació que algunes de les lligadures poden representar diferents dinasties, o potser identificar ordres específiques. La majoria dels caps usen grans joies inserides en els lòbuls de les orelles.
miniatura|«Cap colossal 1» a San Lorenzo. Tots els caps són descripcions realistes i franques, no idealitzades dels homes. És probable que fossin retrats en vida -o recentment morts- de governants ben coneguts pels escultors. Cada cap és distint i naturalista, mostrant característiques individualitzades. Alguna vegada es creu que podrien representar jugadors de pilota, encara que aquesta teoria no està gaire acceptada; és possible tanmateix, que representessin governants equipats per al joc de pilota mesoamericà. Les expressions facials que apareixen als caps varien de severitat a un plàcid somriure. L'art olmeca més naturalista, és el més antic, que apareix sobtadament i sense antecedents de sobreviure, amb una tendència cap a l'escultura més estilitzada a mesura que passava el temps. Alguns exemples de la supervivència de l'escultura de fusta, recuperades d'El Manatí demostren que els olmeques van ser propensos a crear moltes escultures més peribles que les obres esculpides en pedra.
A la fi del , José Melgar i Serrano descriu un cap colossal amb característiques «etiòpiques» i les especulacions que els olmeques tenien orígens africans van tornar a sorgir el 1960 a l'obra d'Alfonso Medellín Zenil i en la dècada de 1970 als escrits d'Ivan van Sertima. Aquesta especulació no ha estat presa molt seriosament pels estudiosos de Mesoamèrica com Richard Diehl i Ann Cyphers.
Encara que tots els caps colossals són molt similars, existeixen diferències estilístiques en la seva execució. Un dels caps de San Lorenzo presenta rastres de guix i pintura vermella, el que suggereix que els caps van estar originàriament decorats amb pintura. Els caps no només representen individualment els personatges dels governants olmeques; sinó que també incorporen el concepte mateix de la governació en si.
Producció La producció de cada cap colossal va ser probablement planejada curosament, tenint en compte els esforços que es requerien per assegurar els recursos necessaris; sembla probable que solament els més poderosos governants olmeques van ser capaços de mobilitzar aquests recursos. La mà d'obra incloïa escultors, peons, capatassos, barquers, fusters i d'altres artesans per produir les eines per fer i moure el monument, a més a més dels mitjans necessaris per alimentar i atendre tots aquests treballadors. Els nivells estacionals i els cicles agrícoles i fluvials es van haver de tenir en compte per planificar l'execució del monument i tot el projecte va poder arribar a anys des del començament a la fi.
miniatura|esquerra|«Cap colossal 3» de La Venta (inacabat)- La recerca arqueològica de tallers de basalt olmeques suggereixen que els caps colossals van ser desbastats en una primera aproximació mitjançant l'ús de la percussió directa de soscavar grans i petits trossos de pedra. Tot seguit, l'escultura es va anar refinant pel retoc de la superfície fent servir maces de pedra, que eren en general còdols que podrien ser de la mateixa classe de la pedra de basalt del propi monument, encara que això no va ser]sempre així. Van ser trobats abrasius als tallers de San Lorenzo, la qual cosa indica el seu ús a l'acabat dels detalls mes delicats. Els caps colossals van ser treballats com a monuments de ple volum, amb diferents nivells de relleu en el mateix treball; van tendir a presentar una major profunditat de relleu en la cara i relleu més suau en les orelleres i lligadures. El monument 20 de San Lorenzo és un tron molt fet malbé amb una figura que emergeix d'un nínxol. Els seus costats es van trencar i es van arrossegar a una altra ubicació abans de ser abandonat. És possible que aquests danys fossin causats en les etapes inicials de tornar a tallar el monument del tron d'un cap colossal, però que el treball mai no es va completar.