La Venus Esquilina o Venus d'Esquilí és una escultura realitzada en marbre d'una dona nua amb sandàlies i tocat realitzada a una escala menor que la realitat.
Història Va ser trobada al pujol Esquilí, als Jardins Lamians (un dels jardins imperials, riques fonts arqueològiques d'escultures clàssiques) l'any 1874, durant les intenses tasques de construcció posteriors al Risorgimento efectuades per condicionar a Roma com la capital d'Itàlia.Als segles i , Laocoont i el Discòbol ja s'havien trobat allà. Aviat va passar a la col·lecció dels Museus Capitolins, on roman, i el seu lloc d'exposició és a l'edifici Centrale Montemartini.Número d'inventari MC1141. Entre desembre de 2006 i febrer de 2007, va ser la peça central de l'exposició «Cleòpatra i els Cèsars» en el Bucerius Kunst Forum at Hamburg, i, entre març i juny del 2007, va estar al Museu del Louvre a l'exposició temporal sobre Praxíteles.
Estilísticament, la Venus d'Esquilí és un exemple de l'escola neoàtica «eclèctica» de Praxíteles, combinant elements de diverses altres escoles: una idea praxiteliana de la forma femenina nua; un rostre, tors musculat i petits pits alts de l'estil sever del ; i les cuixes atapeïdes típiques de les escultures hel·lenístiques. Els seus braços es devien trencar quan l'estàtua va caure després que el parc imperial en el qual s'erigia fos abandonat. Els braços han estat "restaurats", metafòricament, amb freqüència en pintures inspirades en aquesta escultura i, escultòricament, per l'escultor català Antoni Alsina Amils a començament del , durant la seva estada a Roma.
Tema El tema de l'estàtua s'ha interpretat de diverses formes: com la deessa romana Venus (possiblement en la forma de Venus Anadiómena), com una banyista mortal nua, una versió femenina del Diadumen, o un encàrrec ptolemaic, o potser una còpia encarregada pel mateix Claudi per als jardins imperials.Aquesta identificació es basa en la túnica d'estil egipci de l'estàtua, estenent-se sobre un gerro, la representació d'un àspid sobre aquest i el cabell arrissat.
A l'art contemporani miniatura|Diadumene, per Edward Poynter (1884). L'escultura va inspirar moltes reconstruccions artístiques en la dècada següent al seu descobriment. Destaquen entre elles A Sculptor's Model de Lawrence Alma-Tadema (1877) i Diadumene d'Edward Poynter (1884). Tots dos autors van retratar el model de l'estàtua al moment de lligar-se el pèl amb una tira de teixit (com amb el tipus d'estàtua Diadumen) en preparació per posar per a l'estàtua o de prendre un bany, respectivament. Poynter creia que aquesta era la reconstrucció correcta en part perquè les restes del dit menovell de la mà esquerra són visibles en la part posterior del cap, la qual cosa suggereix que el seu braç esquerre estava aixecat per subjectar-se el pèl, mentre la mà dreta lligava la tela. Al Museu Centrale Montemartini, la Venus Esquilina sol exhibir-se actualment darrere d'una «piscina» (en realitat un panell de cristall en el sòl) com a tribut a aquesta interpretació.
Notes
Bibliografia Beard, Mary. Archaeology and Collecting in late-nineteenth century Rome, del catàleg de l'exposició de la Royal Academy «Ancient Art to Post-Impressionism - Masterpieces from the Ny Carlsberg Glyptotek, Copenhagen».
Cleòpatra?
Enllaços externs
Sculpture and Heavy Machinery (més imatges, incloent vistes posteriors) Exposed: The Victorian Nude a la Tate Britain
Categoria:Còpies romanes d'escultures gregues Categoria:Afrodita i Venus en l'art de l'edat antiga