Lhàptica designa la ciència del tacte, per analogia amb l'acústica (oïda) i l'òptica (vista). La paraula prové del grec háptō (tocar, relatiu al tacte).
Alguns teòrics com Herbert Read han estès el significat de la paraula hàptica, referint per exclusió a tot el conjunt de sensacions no visuals i no auditives que experimenta un individu.
Generalitats L’Hàptica pot considerar-se com l'estudi del comportament del contacte i les sensacions. El sentit del tacte és extremadament important per als éssers humans, ja que no només proveeix informació sobre les superfícies i textures, és un component de la comunicació no verbal en les relacions interpersonals, i és vital per arribar a la intimitat física. Pot ser tant sexual (besar o sexe oral) com platònica (com les abraçades o les pessigolles).
Els sentits hàptics (tacte) són els primers que es desenvolupen en el fetus i juntament amb la forma en què aquests es relacionen amb el desenvolupament dels altres sentits en els infants (per exemple la visió) han estat objecte de molts estudis. S'ha observat que els nadons humans tenen una enorme dificultat per sobreviure si no posseeixen el sentit del tacte, tot i tenir els sentits de la vista i l'oïda. Nadons amb el sentit del tacte, fins i tot sense vista o oïda, tenen més oportunitats. El tacte pot considerar-se com un sentit bàsic en la majoria de les formes de vida.
En els ximpanzés el sentit del tacte està molt desenvolupat. Els ximpanzés nounats gairebé no poden veure o sentir, així que s'aferren fortament a les seves mares. Harry Harlow va conduir un controvertit estudi entre 1963 i 1968 utilitzant macacos rhesus. Harlow va observar que els macacos adults que havien estat criats amb una mare de drap, un aparell d'alimentació de filferro embolicat en tela de drap suau i capaç de brindar cert nivell d'estimulació tàctil, eren considerablement més estables emocionalment que aquells macacos que havien crescut amb una mare merament de filferro.
El contacte físic és tractat, entès i acceptat de forma diferent d'un país a un altre, i el que és acceptable en un grup cultural podria ser inacceptable en un altre. En la cultura tailandesa, per exemple, tocar el cap d'algú és considerat un acte groller i irrespectuós. Els estudis de Remland i Jones (1995) sobre la comunicació entre grups de persones van descobrir que el contacte físic era estrany en països com Anglaterra (8%), França (5%) i els Països Baixos (4%), en comparació d’Itàlia (14%) o Grècia (12.5%).
Stoeltje (2003) va escriure sobre com els nord-americans estan perdent contacte amb aquesta important habilitat en la comunicació. En un estudi realitzat per l'Institut d'Investigació sobre el Contacte, de l'Escola de Medicina de la Universitat de Miami, es va trobar que els nens nord-americans eren més agressius que els seus homòlegs francesos quan jugaven en un camp de jocs. En l'estudi es va percebre que el contacte físic entre les dones franceses i els seus nens va ser més freqüent que entre els pares nord-americans i els seus respectius nens.
Percepció Hàptica Gibson (1966) defineix el sistema hàptic com "la percepció de l'individu del món adjacent al seu cos mitjançant l'ús del seu propi cos". El sistema de percepció hàptica és especial perquè pot incloure els receptors sensorials situats per tot el cos i està estretament relacionat amb el moviment del cos, de manera que pot tenir un efecte directe sobre el món que està percebent. De la mateixa manera, el concepte de percepció hàptica està molt relacionat amb el concepte de contacte actiu que estableix que s'obté més informació quan un pla motor (moviment) està associat al sistema sensorial; i al concepte de propiocepció psicològica estesa que diu que en utilitzar una eina la nostra percepció s'estén, tal com quan fem servir un bastó: la nostra percepció és transferida transparentment cap al final del bastó. S'ha descobert que la percepció hàptica es recolza en les forces que s'experimenten durant el contacte, 1 això ha permès la creació de sensacions hàptiques virtuals amb diferents qualitats de percepció, 2 (vegeu en aquest mateix article Tecnologia hàptica).
La importància del sentit hàptic, i del Sistema somatosensorial en general, ha estat subestimada tradicionalment. No obstant això, la pèrdua del sentit del tacte és una molt seriosa deficiència: caminar es torna gairebé impossible, igual que sostenir objectes o utilitzar eines. Això remarca com de crítics i subtils són l'habilitat de tocar i els sentits somàtics en general, i d'altra banda, subratlla el potencial de la tecnologia hàptica. (Robles-De-La-Torre 2006).
Categories hàptiques Heslin (1974) va delinear cinc categories hàptiques:
Funcional / professional Social / cortès Amistós / càlid Amor / intimitat Sexual / estimulació
L'acte de tocar no és exclusiu i el contacte físic pot implicar cadascuna de les categories definides per Heslin.
Funcional / professional Els administradors coneixen l'efectivitat d'utilitzar el contacte físic mentre es comuniquen amb els seus subalterns, però han de ser curosos i entendre que poden ser malentesos, un copet a l'esquena pot significar un gest de suport per a alguns, mentre que per a altres pot significar una insinuació sexual. Els administradors han de conèixer i estar al corrent dels nivells de tolerància que cada persona té pel que fa al contacte físic.
La investigació d'Henley de 1977 va descobrir que una persona amb poder tendeix a tocar a un subordinat, però el subordinat no és lliure de tocar de la mateixa forma. L'acció de tocar és una poderosa eina en la comunicació no verbal i aquesta diferència entre superior i subordinat pot portar a la confusió tant si el contacte és motivat per dominació com si és motivat per familiaritat, d'acord amb Borisoff i Victor (1989).
La primera connexió amb una altra persona en un ambient professional usualment inicia amb el contacte físic, específicament una encaixada de mans. La forma en què una persona dona una encaixada de mans pot dir molt sobre ella i sobre la seva personalitat. Chiarella (2006) va escriure un article per als lectors de la revista Esquire, homes majoritàriament, sobre com l'encaixada de mans varia de persona a persona i sobre com aquests envien missatges no verbals. En aquest article Chiarella esmentava com mantenir l'estreta per més de dos segons podria resultar a detenir la conversa verbal en ser aquesta anul·lada per la comunicació no verbal.3
Walton (1989) va escriure en el seu llibre que tocar és l'expressió última de proximitat o confiança entre dues persones, el que sovint no es veu en els negocis o en les relacions formals. El contacte físic accentua la importància de missatge enviat. "Si una paraula de felicitació s'acompanya amb un copet a l'esquena és com col·locar l'estrella daurada en la cinta", va escriure Walton.
Social / cortès En molts casos, els aspectes culturals esvaeixen els límits entre una categoria hàptica i una altra, fent molt confús moure entre categories. Consideri, per exemple l'acte de tocar l'avantbraç d'una persona: aquest acte és considerat socialment correcte en molts llocs dels Estats Units, però en el Medi Oest no és sempre considerat com un comportament acceptable.
Jones (1985) descriu que la comunicació amb contacte físic és la forma més familiar i de més compromís i que ens ajuda a mantenir bones relacions amb altres. El seu estudi juntament amb Yarbrough va cobrir tant seqüències de contactes com tocs individuals.
Les seqüències de contactes cauen dins de dos tipus diferents, repetitiu i estratègic. Repetitiu és quan les persones involucrades s'alternen per tocar-se mútuament. La majoria d'aquests contactes es consideren positius. Per la seva banda, els tocs es consideren estratègics quan tenen un objectiu ulterior o amagat, semblant que es fa servir el contacte com un joc per aconseguir alguna cosa d'algú.
Els contactes individuals són més comuns que les seqüències, i s'han d'interpretar segons el context, la naturalesa de la relació i el tipus d'ambient social creat al moment en què la persona és tocada.
Yarbrough va dissenyar un mapa sobre com i on tocar. Ella va designar les diferents parts del cos segons fossin tocables o no. Les parts no vulnerables del cos són les mans, els braços, l'esquena i la part superior de l'esquena. Les parts vulnerables són totes les altres regions del cos.
Desatenció amable és la forma cortesa de manejar la interacció amb estranys sense arribar a establir cap comunicació interpersonal o sense tenir la necessitat de respondre al contacte per un estrany. Goffman (1963) va utilitzar el cas d'un elevador per explicar aquest fenomen. Dins de l'elevador una persona no mira, parla o toca a la persona que està al costat; però, si hi ha moltes persones dins de l'elevador és possible que estiguin prou juntes perquè es toquin unes a les altres, però encara en aquest cas cadascuna manté un comportament inexpressiu de manera que no s'afecti a ningú al voltant.
Amistós / càlid És més acceptable per a les dones que les grapegin que per als homes en un context social o d'amistat, possiblement per la inherent dominació per part de la persona que toca sobre la persona que és tocada. Witcher i Fisher (1979) van conduir un estudi per determinar si el contacte físic terapèutic per reduir l'ansietat variava entre sexes. Es va instruir a una infermera perquè acariciés als pacients durant un minut mentre aquests miraven un pamflet durant un procediment preoperatori de rutina. Les dones van reaccionar positivament al contacte, mentre que els homes no ho van fer. Llavors es va conjecturar que els homes identificaven el contacte amb el fet de ser tractats com a inferiors o dependents.
S'ha trobat que el contacte físic entre els membres de la família afecta el comportament dels implicats. Diversos factors actuen dins el context familiar. A mesura que els nens creixen, disminueix el contacte per part dels pares. Els homes tendeixen a distanciar dels seus pares a una edat menor que les dones, i sol haver-hi més contacte amb el progenitor del mateix sexe que amb el del sexe contrari.
Un estudi de comunicació no verbal sobre com els homes conversen en els bars, va mostrar que les dones prefereixen als homes que toquen mentre conversen, però el que els crida l'atenció és quan toquen a altres homes. L'home que toca als altres és percebut amb un major estatus i un major poder social que els homes que són tocats o que no toquen a uns altres.
L'estudi va demostrar que les dones eren més receptives amb els homes que demandaven major espai social, i que mouen les seves copes a un costat quan una dona entra al bar, indicant que hi ha un espai en els seus dominis per a ella.
Amor / intimitat El contacte físic és el comportament no verbal que major efecte té en les relacions interpersonals, i augmenta a mesura que aquesta relació es mou d'impersonal a personal.
S'han estudiat tres àrees del contacte entre les parelles quan estan en públic. La quantitat de contactes entre un home i una dona quan estan en l'etapa inicial de la seva relació, quant d'aquest contacte continua entre la parella i la seva magnitud en relació amb el contacte mostrat, així com qui inicia el contacte i quan.
El contacte en públic serveix com un senyal de lligam o de possessió, per mostrar als altres que l'altra persona està presa (Morris, 1977). Quan una parella es pren de les mans, o s'abracen, estan mostrant als altres que ells estan junts, aquest tipus de senyals s'usen comunament en l'etapa de festeig i el seu ús disminueix una vegada que la parella arriba al matrimoni d'acord amb Burgoon, Buller i Woodal (1996).