fou rei de la Gran Bretanya i rei d'Irlanda des del dia 25 d'octubre de 1760 fins al dia 1 de gener de 1801, i posteriorment rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda fins a la seva mort el 29 de gener de 1820. Fou elector de Hannover des de 1760 fins al 1814 i posteriorment rei de Hannover.

Infantesa i família Fou el primer monarca de la casa de Hannover que nasqué a Anglaterra, ja que el seu avi i besavi havien nascut en territori de l'Electorat de Hannover. També fou el primer sobirà hannoverià d'Anglaterra que tenia l'anglès com a llengua materna.

Nascut a Norfolk House a Londres el dia 4 de juny de 1738 essent fill del príncep hereu Frederic del Regne Unit i de la princesa Augusta de Saxònia-Gotha. Jordi era net per via paterna del rei Jordi II del Regne Unit i de la marcgravina Carolina de Brandenburg-Ansbach i per via materna del duc Frederic II de Saxònia-Gotha i de la princesa Magdalena d'Anhalt-Zerbst.

Nascut prematurament, el príncep fou batejat pel bisbe d'Oxford el mateix dia del seu naixement a Norfolk House. Els seus padrins foren el rei Frederic I de Suècia representat per lord Baltimore, el duc Frederic III de Saxònia-Gotha representat pel duc de Chandos, i la princesa Sofia Dorotea de Hannover, reina de Prússia, representada per lady Charlotte Edwin.

Amb la mort del seu pare, príncep de Gal·les, l'any 1751, Jordi esdevingué hereu aparent al tron britànic i adoptà el títol de duc d'Edimburg. El dia 25 d'octubre de 1760 fou nomenat príncep de Gal·les.

Matrimoni i descendència El dia 8 de setembre de l'any 1761 contragué matrimoni amb la duquessa Carlota de Mecklenburg-Strelitz a la Capella Reial del Palau de Saint James de Londres. Carlota era filla del duc Carles Lluís I de Mecklenburg-Strelitz i de la princesa Elisabet Albertina de Saxònia-Hildburghausen.

L'endemà del seu matrimoni, la parella fou coronada a l'Abadia de Westminster. La parella tingué els següents fills:

SM el rei Jordi IV del Regne Unit, nat el 1762 al Palau de Saint James i mort el 1830 al Castell de Windsor. Es casà amb la duquessa Carolina de Brunsvic-Wolfenbüttel.

SAR el príncep Frederic del Regne Unit, duc de York, nat el 1763 al Palau de Buckingham i mort el 1827 a Ruland House. Es casà amb la princesa Frederica Carlota de Prússia.

SM el rei Guillem IV del Regne Unit, nat el 1765 al Palau de Buckingham i mort el 1837 al Castell de Windsor. Es casà el 1818 al Palau de Kew amb la princesa Adelaida de Saxònia-Meiningen.

SAR la princesa Carlota del Regne Unit, nada el 1766 al Palau de Buckingham i morta a Ludwigsburg el 1828. Es casà amb el rei Frederic I de Württemberg el 1794 al Palau de Saint James.

SAR el príncep Eduard del Regne Unit, duc de Kent, nat el 1767 al Palau de Buckingham i mort el 1820 a Sidmouth (Surrey). Es casà amb la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld.

SAR la princesa Augusta del Regne Unit, nada el 1768 al Palau de Buckingham i morta el 1840 a Clarence House.

SAR la princesa Elisabet del Regne Unit, nada el 1770 al Palau de Buckingham i morta el 1840 a Frankfurt. Es casà amb el landgravi Frederic VI de Hessen-Homburg.

SM el rei Ernest August I de Hannover, nat el 1771 al Palau de Buckingham i mort el 1851 a Hannover. Es casà amb la duquessa Frederica de Mecklenburg-Strelitz.

SAR el príncep August del Regne Unit, nat el 1773 al Palau de Buckingham i mort el 1843 al Palau de Kensington. Es casà amb lady Augusta Murray en primeres núpcies l'any 1793 i posteriorment, l'any 1831 es casà amb lady Cecília Gore.

SAR el príncep Adolf del Regne Unit, duc de Cambridge, nat el 1774 al Palau de Buckingham i mort el 1850 a Londres. Es casà amb la princesa Augusta de Hessen-Kassel.

SAR la princesa Maria del Regne Unit, nada el 1776 al Palau de Saint James i morta a Gloucester House (Londres) el 1857. Es casà el 1816 amb el príncep Guillem del Regne Unit.

SAR la princesa Sofia del Regne Unit, nada el 1777 a Londres i morta el 1848 a Londres.

SAR el príncep Octavi del Regne Unit, nat al Palau de Saint James el 1779 i mort el 1783 al Palau de Kew.

SAR el príncep Alfred del Regne Unit, nat el 1780 al Castell de Windsor i mort el 1782 al Castell de Windsor.

SAR la princesa Amèlia del Regne Unit, nada al Castell de Windsor el 1783 i morta al Castell de Windsor el 1810.

Regnat miniatura|Monument a Jordi III a Weymouth El 8 de setembre de 1760, pocs dies abans d'arribar al tron, Montreal va ser rendida pel governador de Nova França, el marquès de Vaudreuil, per evitar més vessament de sang, i amb totes les forces franceses expulsades de Nova França, la Guerra franco-índia es donava per acabada.

Guerra dels Set Anys

A mesura que la Guerra dels Set Anys avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya. Els britànics ocuparen Cuba i Filipines, territoris que Carles III recuperà en el Tractat de París (1763), el qual, però, l'obligà a cedir les Florides als britànics i la Colonia del Sacramento a Portugal. Entre el 5 de maig i el 24 de novembre de 1762. al nord i l'est de Portugal, l'intent d'invasió espanyola fou tres vegades derrotada, aconseguint una victòria decisiva anglo-portuguesa.

La capital francesa a l'Índia, Pondicherry, va caure en mans dels britànics el 1761, i amb la caiguda dels assentaments francesos menors de Karikal i Mahé va suposar eliminar el poder francès a l'Índia. En 1763, després del Tractat de París, França perd al seu primer imperi colonial, en particular els seus territoris del Dècan a l'Índia. La influència de la Companyia francesa va declinar gradualment, no sent capaç de mantenir-se econòmicament, i va ser abolida en 1769.

La pau es va pactar en el Tractat de París el 10 de febrer de 1763, i va suposar la pèrdua de totes les possessions continentals franceses, ja que també va haver de cedir Louisiana a Espanya en compensació per la pèrdua de Les Florides a mans dels britànics.

L'any 1763 significà el naixement de l'imperi colonial britànic i l'ensorrament del francès. A partir d'aquest moment, la política de París estigué marcada per la voluntat de recuperar l'honor perdut. Internament parlant, el rei intentà posar en pràctica una nova política. Educat en els principis de la il·lustració i en una major intervenció del poder reial en política que la que el constitucionalisme britànic preveia. Aquest fet provocà fortes crítiques des del Partit Whig anglès cap al monarca.

Guerra de la Independència dels Estats Units

miniatura|Colònies britàniques a Amèrica del Nord. 1763-1776. L'oposició als impostos va augmentar considerablement entre 1766 i 1775 i els dissidents van organitzar una xarxa de propaganda i resistència basada principalment en els clubs clandestins dels "Fills per la Llibertat". Boston era el centre de l'activitat revolucionària i el 1774 es va dissoldre per llei el govern local, i la resistència popular a aquestes mesures va obligar els funcionaris reials nomenats a Massachusetts, a dimitir o a buscar refugi a Boston. El tinent general Thomas Gage, comandant en cap britànic d'Amèrica del Nord, va rebre el gener de 1775 ordres des de Londres de prendre mesures decisives per apaivagar la revolta. Després d'una sèrie de disputes amb el parlament sobre els impostos proposats, es van formar els primers comitès informals de correspondència entre les colònies, així com una proposta coordinada de protesta i resistència, cridant a tots a una convenció general a Filadèlfia, que seria anomenada el Primer Congrés Continental, al que vanvan assistir dotze colònies, però no pas la Florida espanyola ni la petita Província de Geòrgia, ni les colònies lleials de Terranova i Labrador, Nova Escòcia o la recentment annexada Quebec. El primer Congrés Continental va concloure que un segon congrés havia de ser organitzat si no s'assolia un acord de reconciliació amb Anglaterra.

El maig de 1775, després de les batalles de Lexington i Concord de l'abril entre les forces militars de la província de la Badia de Massachusetts i l'Exèrcit Regular Britànic, es va reunir per primera vegada el Segon Congrés Continental, amb les tretze colònies representades, i immediatament es va organitzar com a govern federal i va instruir les colònies a escriure constitucions per establir-se com a estats. El juny, 1775, George Washington, un ciutadà prominent de Virgínia i amb experiència en la Guerra dels Set Anys, va ser designat com a comandant del nou Exèrcit Continental. No obstant això, a cada estat, hi havia una minoria que professava la seva lleialtat al Rei d'Anglaterra. El 4 de juliol, 1776, el Segon Congrés Continental, reunit a la ciutat de Filadèlfia va signar la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, l'autor principal de la qual seria Thomas Jefferson. Poc després. Milers de lleialistes van fugir a les colònies britàniques del nord, que encara eren controlades per Anglaterra.

Els francesos van formar una aliança militar amb els Estats Units el 1778 després de la derrota britànica a la batalla de Saratoga, convertint la guerra d'independència en una guerra mundial, i Espanya es va unir a França per recuperar Gibraltar de mans de la Gran Bretanya. Una operació franco-americana va atrapar un exèrcit d'invasió britànic a Yorktown, Virgínia i va haver de rendir-se l'octubre de 1781. La rendició va sorprendre a Gran Bretanya, on mentre rei volia continuar lluitant però va perdre el control del Parlament i van començar les negociacions de pau. En el Tractat de París de 1783, Gran Bretanya va cedir tot el seu territori nord-americà al sud dels Grans Llacs, excepte les dues colònies de Florida, que van ser cedides a Espanya.

Revolució Francesa i guerres napoleòniques Després del propòsit manifestat per la Convenció Nacional d'exportar la revolució, del guillotinament de Lluís XVI el 21 de gener del 1793 i de l'obertura francesa del riu Escalda, es va formar la Primera Coalició militar contra França, i les potències van fer diverses invasions de França per terra i mar, amb Prússia i Àustria atacant des dels Països Baixos austríacs i el Rin, i la Gran Bretanya amb el setge de Toló l'octubre de 1793 i donant suport a l'expedició de Quiberon en 1795 durant la revolta de La Vendée. França va formar el Comitè de Seguretat Pública i va reclutar en massa tots els soldats potencials d'entre 18 i 25 anys contraatacant, repel·lint els invasors i avançant més enllà de França. La Primera Coalició es va enfonsar, deixant només Gran Bretanya al camp lluitant contra França.