Les llanxes de desembarcament són embarcacions prou grosses per a transportar tropes, del sector especialitzat en operacions amfíbies d'un exèrcit, a platges. Transporten normalment entre 200 i 400 homes, vehicles i equipament.
A la Primera Guerra Mundial França, Regne Unit, els Etsts Units i altres contendents les varen començar a fer servir. També les va utilitzar l'exèrcit espanyol pel desembarcament d'Alhucemas l'any 1925, a la costa del que era el protectorat espanyol al Marroc. Eren indispensables en accions amfíbies, com les realitzades a Normandia i les illes del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta època va ser el punt àlgid de l'ús de llanxes de desembarcament, fabricades específicament per aquest fi, amb dissenys de la Marina dels Estats Units d'Amèrica, de la Marina del Regne Unit i usades per la Marina Imperial Russa i la Marina del Japó.
Per poder arribar fins a la platja, les llanxes de desembarcament són motoritzades i tenen un fons pla sense quilla i a la proa hi ha una rampa plana abatible fent de pont perquè les tropes i vehicles en puguin eixir. Aquestes llanxes es maniobren des de la popa, fan ràpids desplaçaments de pocs centenars de metres tot i que no són gaire estables.
Història En els dies de la navegació a vela, els bots auxiliars de la nau portadora servien per al desembarcament. Amb aquests bots a rem n'hi havia prou per a transportar els infants de marina (infanteria lleugera), en campanyes en llunyanes colònies contra els oponents natius.
A la Guerra del Pacífic (1879-1883) entre Xile i Bolívia i el Perú, amb el propòsit de donar suport a les operacions amfíbies de tropes xilenes durant el desembarcament a Pisagua (1879) i transportar significatives quantitats de càrrega per desembarcar les tropes, directament en una costa no preparada a tals operacións. El govern de Xile va fer construir barcasses de fons pla per les operacions de desembarcament amb les quals varen transportar 1.200 homes en el primer desembarcament i 1.800 homes a l'immediat següent desembarcament.
Noves necessitats miniatura|Platja Anzac, Gallipoli. 25 d'abril de 1915. miniatura|Barques de desembarcament a la platja del 'Morro Nuevo' any 1925
Durant la Primera Guerra Mundial, la mobilització en massa de tropes equipades amb armes de tir ràpid va convertir aquells navilis en obsolets. Al febrer de 1915, a la Gran Bretanya del Regne Unit es van impartir ordres per al disseny d'embarcacions de desembarcament construïdes específicament per a aquest propòsit. Es va crear un disseny en quatre dies que va resultar en una comanda de 200llanxes de nom Lighters X (en català: Lleugers X) amb una proa en forma de cullera per encallar-se a les platges i deixar caure una rampa frontal. El seu primer ús va ser quan aquestes embarcacions van ser remolcades al mar Egeu i es van emprar en els desembarcaments del 6 d'agost a la badia de Suvla, durant la batalla de Galípoli (1915).
Rússia La Marina Imperial Russa va construir una sèrie de barcasses de motor per fer desembarcaments però eren massa petites i poc dignes per al seu previst teatre d'operacions al Mar Negre. Estaven destinats als desembarcaments previstos al Mar de Màrmara, però, en lloc d'això, es va dissenyar una nova classe, basada en el patró generalitzat dels vaixells de vapor mercants del Mar Negre. Normalment eren molt lleugers a la proa, tenint tota la maquinària concentrada a la popa, cosa que permetia fer una fàcil entrada en platjes a qualsevol costa que tingués un suau pendent i, sovint, eren equipades amb una rampa a proa per fer ràpida la descàrrega. Això va donar lloc a una classe, de nom Elpidifor (en rús Ельпіфідор), de 1.500 tones i de 1.500 CV, anomenada així per ser aquest el nom de Elpidifor Paramonov, empresari que tenia vaixells mercants amb el seu nom. Amb un calat de 1,8 m i equipats amb tancs de llast i el casc reforçat per seguretat, podien desembarcar 1.000 soldats a pràcticament qualsevol platja. Si bé els desembarcaments per als quals van ser creats mai no van ocòrrer, els vaixells van resultar força útils i van tenir una llarga vida donant suport a la Campanya del Caucas i més endavant com a transportadors de mines, barques amb canons i pel servei de transport.
Espanya El desembarcament de 13.000 infants de marina de l'Exèrcit Espanyol a la badía d'Alhucemas (1925), a la costa del Marroc, es va fer usant barcasses comprades a Gibraltar que havien participat en el desembarcament britànic a Gallipoli deu anys abans.miniatura|Llanxa de desembarcament holandesa.
Gran Bretanya Els X Lighters, anomenats pels soldats 'escarabats', desplaçaven 135 tones i estaven basats en les barcasses londinenques de 32,20 m de llarg, 6,4 m d'ample i 2,29 m de calat. Els motors usaven normalment gasoli. Els britànics van usar cinc d'aquestes embarcacions durant l'evacuació de Dunkerque. miniatura|Llanxa de desembarcament usada durant la Invasió de Normandia en la Segona Guerra Mundial.
Es va desenvolupar un pla per desembarcar carros de combat pesats britànics des de pontones en suport durant la Tercera Batalla de Yprés però aquest pla va ser abandonat. miniatura|Llanxa de desembarcament espanyola LCM-1I.
Es van fabricar llanxes de desembarcament motoritzades (en anglès: Motor Landing Craft) per a Royal Navy britànica l'any 1920, que podien dipositar directament a la platja carros de combat. Des de l'any 1924 la motorització va ser usada a llanxes de desembarcament en els exercicis anuals de desembarcaments amfibis. Posteriorment, es coneixia com a Landing Craft, Mechanized (LCM) (Llanxa de Desembarcament, Mecanitzada). Durant la dècada de 1930, l'Exèrcit Britànic va fer exercicis d'assalt amfibi. Després d'una recerca realitzada pel Centre d'Entrenament i Desenvolupament (en anglès: Inter-Service Training and Development Centre) l'any 1938 va ser dissenyada una embarcació usada per al desembarcament d'infanteria, la llanxa de desembarcament d'assalt (en anglès: Landing Craft Assault) i un nou disseny per desembarcar un tanc (carro de combat), la Llanxa de Desembarcament Mecanitzada (en anglès: Mechanized Landing Craft (o LCM 1).
L'any 1920, els britànics van produir el Motor Landing Craft, basant-se en l'experiència amb el transport blindat inicial Beetle. L'embarcació podia dipositar un tanc mitjà directament sobre una platja. Des de 1924 es feia servir en exercicis anuals de desembarcament amfibi. Es va construir un prototip de desembarcament motoritzat l'any 1926.
Japó La Marina Imperial Japonesa va usar llanxes de desembarcament durant la Segona Guerra Mundial. També varen usar-les en la guerra contra la Xina.
Chuhatsu Daihatsu Mokusei Daihatsu Shohatsu Toku Daihatsu
Estats Units d'Amèrica del Nord Els Estats Units van fer l'aproximació moderna a la guerra amb medis amfíbis entre l'any 1913 i mitjans la dècada de 1930, quan l'Armada dels Estats Units i el seu Cos d'Infanteria de Marina van voler establir bases militars a països enemics, en temps de guerra; la Base Avançada (en anglès: Advanced Base Force) va evolucionar oficialment com "Força de Marines" (en anglès: Fleet Marine Force, FMF) l'any 1933. L'any 1939, durant exercicis de desembarcament, es va estudiar el potencial militar del disseny d'Andrew Higgins d'una llanxa motoritzada de petit calat. Aquestes llanxes, anomenades 'Llanxes de Higgins', van ser revisades i autoritzades per l'Oficina de Construccions i Reparacions Navals dels Estats Units. Ràpidament, les llanxes Higgins van ser desenvolupades en un disseny final amb una rampa i van ser construïdes en grans quantitats.
Segona Guerra Mundial Llanxes especialitzades pel desembarcament d'infanteria Durant la segona guerra mundial es van desenvolupar moltes embarcacions especialitzades en desembarcament, tant per a infanteria com per a vehicles. A novembre de 1938, el centre britànic de formació i desenvolupament (en anglès, Inter-Service Training and Development Centre) va proposar un nou tipus d'embarcacions per desembarcar. Les seves especificacions eren: tenir un pes de menys de deu tones de desplaçament, per poder transportar els trenta-un homes d'un pelotó de l'exèrcit britànic i cinc tècnics d'assalt o senyalitzadors, i ser tan poc profundes com per que, al desembarcar, els soldats només s'enfonsessin dins l'aigua fins als genolls.
J. S. White va construir un prototip i vuit setmanes més tard es feien proves al riu Clyde. Tots els dissenys d'embarcacions de desembarcament havien de complir un compromís entre dues prioritats divergents: les qualitats que fan un bon vaixell són oposades a les que fan que una embarcació sigui apta per arribar a la platja. L'embarcació tenia un casc construït de taulons de caoba de doble diagonal. Els costats eren forjats amb armadura "DIHT" de 10 lliures, un acer tractat tèrmicament a base d'acer D1, en aquest cas, Resista ¼ de Hadfield.
Els ginys de desembarcament d'assalt (Landing Craft Assault, en anglès) varen seguir sent el vaixell de desembarcament britànic i de la Commonwealth més comú a la Segona Guerra Mundial i el vaixell més senzill admès als llibres de la Royal Navy el dia ‹D›. Abans de juliol de 1942, aquestes embarcacions eren conegudes com a ‹Assault Landing Craft› (ALC), però després s'utilitzava ‹Landing Craft; Assault› (LCA) per adaptar-se al sistema conjunt de nomenclatura EUA-Regne Unit.
Llanxes de desembarcament (en anglès: Landing Craft Navigation, LCN) de nou tones van ser usades pels Royal Marines i pel Special Boat Service per explorar llocs de desembarcament.
Les llanxes de desembarcament i control (en anglès: Landing Craft Control, LCC) eren embarcacions de 56 peus de l'Armada dels Estats Units, que solament transportaven una tripulació d'exploradors amb el recentment desenvolupat radar. Servien per a trobar i seguir les rutes més segures cap a la platja, rutes que havien d'estar sense obstacles i mines. Hi va haver vuit d'aquestes llanxes en la invasió de Normandia (dues per cada platja). Després d'això, van ser utilitzades com a recursos de comandament i control de propòsit general durant la resta de la invasió.
Les llanxes de desembarcament més petites eren pel desembarcament de vehicles de tracció per erugues (Landing Vehicle Tracked, LVT) amb transport de personal (algunes vegades blindades). Tenien una capacitat per portar tres tones. Els britànics van introduir el seu propi vehicle amfibi, anomenat Terrapin.
La llanxa de desembarcament més petita era de 10 tones per a desembarcar personal. La més petita, britànica, era la llanxa de desembarcament d'assalt (en anglès: Landing Craft Assault, LCA) de 13 tones. Aquestes eren llanxes petites transportades per vaixells més grans i portades al davant de la platja objectiu. Normalment, transportaven fins a 36 soldats totalment equipats. Algunes vegades la llanxa tenia una cabina de pilotatge tancada i sovint era usada com a bot de comandament. Mancava d'una rampa de càrrega, però la LCA sí que la tenia.
La llanxa nord-americana de desembarcament de vehicles i personal (en anglès: Landing Craft Vehicle/Personnel, LCVP), també coneguda com a Higgins Boat, era una variant més flexible de la LCPL amb una àmplia rampa. Podia transportar 36 soldats i un vehicle petit com un Jeep o una quantitat equivalent de càrrega.
La llanxa de desembarcament mecanitzada (en anglès: Landing Craft, Mechanized) era més gran (36 tones) podia transportar un tanc (carro de combat) petit o transportar 100 soldats.
Cap de les embarcacions anteriors era capaç de completar un viatge que durés aproximadament 12 hores, principalment per limitacions en la quantitat de combustible. La llanxa de desembarcament d'ús general (en anglès: Landing Craft Utility, LCU) és per transportar equipament i tropes a la costa. Aquestes llanxes són capaces de transportar vehicles d'erugues o de rodes i tropes des dels vaixells d'assalt amfibi fins als caps de platja o molls. miniatura|La LCI(L) 196 i un DUKW durant la invasió de Sicília l'any 1943 durant la Segona Guerra Mundial.