Alhambra Creek és un rierol del Comtat de Contra Costa, de l'est de la badia de San Francisco, al nord de Califòrnia.
Geografia El rierol desemboca a l'estret de Carquinez a Martinez, a través de l'històric Arroyo del Hambre. L'Alhambra Creek i la seva vall prenen el seu nom de la Cañada del Hambre, nom en castellà de "vall de la fam", aparentment a causa d'alguns incidents que impliquen soldats espanyols famolencs. El nom apareix repetidament a diseños i al Rancho Cañada del Hambre y Las Bolsas. Encara que tècnicament Alhambra Creek només es refereix al als 3 quilòmetres de la secció superior, i que la Junta de Noms Geogràfics dels Estats Units va confirmar el 1943 Arroyo del Hambre com el nom de la part baixa del rierol, a la Senyora de John Strentzel, madrastra de John Muir, no li agradava el nom i va canviar el nom de la part baixa pel d'Alhambra Creek. Actualment tot el rierol és conegut popularment com a Alhambra Creek, i Arroyo del Hambre i Franklin Creek són considerats afluents seus.
La conca de l'Alhambra Creek cobreix aproximadament 430 km² de la part nord del centre del Comtat de Contra Costa, i part de la ciutat de Martinez. Les branques combinades flueixen a través de la vall de Briones, valls que contenen espai obert, hàbitat de vida silvestre, àrees residencials i comercials, pel centre de Martínez i finalment aboquen les seves aigües a l'estret de Carquinez, a través d'un aiguamoll del Parc Martinez Regional Shoreline.
Curs L'Alhambra Creek neix a les Briones Hills, dins del Parc Regional Briones. L'aigua brolla d'un túnel al vessant del turó. El túnel va ser fet anys enrere, per tractar d'aprofitar el que els especuladors van creure que era un gran riu subterrani que provenia de les Sierras. La idea era que les llacunes de Briones Crest representessin un gran magatzem subterrani d'aigua. Aquesta “veta mare d'aigua” va resultar ser il·lusòria i el túnel es va abandonar.
La distància lineal des de la font on neix l'Alhambra Creek fins a la seva desembocadura és de 10 km. Els 3 primers quilòmetres descendeixen dels 300 metres als 60 metres. En aquest punt, se li uneix l'Arroyo del Hambre, el qual prové d'una alçada de 300 metres, a 5 quilòmetres a l'oest. A l'Arroyo del Hambre en el seu camí cap a l'Alhambra Creek, se li uneixen diversos afluents, entre els que es troba el Vaca Creek. El Franklin Creek s'uneix a l'Alhambra Creek uns 3 quilòmetres més avall de la confluència entre l'Alhambra Creek i l'Arroyo del Hambre. El Franklin Creek drena un subconca d'aproximadament la mateixa mida que les de la part superior de l'Alhambra Creek i l'Arroyo del Hambre combinades. Neix a 5 quilòmetres al nord-oest de la seva confluència amb l'Alhambra Creek i flueix cap al sud-est a través del Canyó Franklin, posteriorment gira cap al nord fluint a través del John Muir National Historic Site i s'uneix a l'Alhambra Creek entre l'Avinguda Walnut i l'Alhambra Way. A la conca no hi embassaments ni indústria pesant. Hi ha una refineria de petroli que es troba just a sobre de la carena cap a l'est, i dues vies fèrries i una autopista creuen la conca.
Castors a l'Alhambra Creek: passat i present miniatura|Una cria de castor de 3 setmanes nedant a l'Alhambra Creek (juny de 2010)
miniatura|Llúdria a un estany de castor de l'Alhambra Creek (2008)
miniatura|Visó a un estany de castor de l'Alhambra Creek (2009)
miniatura|Un martinet verd capturant el primer Hysterocarpus traskii registrat (2010)
miniatura|Bec de serra coronat a un estany de castor de l'Alhambra Creek (desembre de 2010)
miniatura|Alció blau menjant peix sobre un estany de castor a l'Alhambra Creek
El 2006, un mascle i una femella de castor van arribar a Alhambra Creek al centre de Martínez. Els castors va construir una presa de 9 metres d'ample i 2 metres d'altura, i van mastegat la meitat dels salzes i altres arbres de ribera que la ciutat havia plantat com a part del seu projecte de 9.7 milions de dòlars de 1999 de control de les inundacions. L'ajuntament va voler treure als castors a causa dels temors d'inundacions. Irònicament la pitjor inundació des de l'inici del projecte de control d'inundacions va ser el 2005, dos anys abans de l'arribada dels. Els residents locals es van organitzar per protegir-los, formant una organització anomenada Worth a Dam (en català, "Val la pena una presa"). Resolució va incloure la instal·lació d'un dispositiu de flux de canonada a través del dic de castors, de manera que el nivell de l'aigua de l'estany no arribés a ser excessiu. Ara protegida, els castors han transformat l'Alhambra Creek des d'un degoteig a múltiples preses i estanys de castor, que al seu torn, va donar lloc al retorn de nombroses aus, la truita arc de Sant Martí i la llúdriga de riu el 2008, i el visó el 2009. Exemples de l'impacte del castor com una espècie clau en 2010, inclouen el martinet verd, la captura d'una perxa tule, el primer albirament registrat d'una perca a l'Alhambra Creek i l'arribada al desembre d'un parell de becs de serra coronat (veure fotos). Els castors s'han tingut cries cada any des de la seva arribada el 2006. No obstant això, el juny de 2010, després de donar a llum i deslletar trigèmins aquell any (i quadrigèmins els 3 anys anteriors), la "mare castorr" va morir de causes naturals.
El novembre de 2009, l'ajuntament de Martínez va aprovar la col·locació d'un mural de 81 rajoles de la vida silvestre al pont del carrer Escobar. El mural va ser creat pels escolars i donat per Worth a Dam per recordar als castors i altres animals a l'Alhambra Creek.
Els castors de Martinez probablement es van originar al delta dels rius Sacramento-Sant Joaquín. Històricament, abans de la Febre de la Pell de Califòrnia de finals del i principis del , el Delta probablement tingués la major concentració de castors d'Amèrica del Nord. Més que qualsevol altre factor, el comerç de pells a Califòrnia va ser el que va obrir l'Oest, i l'Àrea de la Badia de San Francisco en particular, al comerç mundial. Espanyols, francesos, anglesos, russos i nord-americans van participar en el comerç de pells de Califòrnia abans de 1825, capturant quantitats prodigioses de castor, llúdriga, marta, visó, guineu, mostela, llop marí i llúdriga marina. Quan la indústria pelletera costanera i oceànica van començar a declinar, l'atenció es va centrar en els recursos de pell de l'interior de Califòrnia. Entre 1826 i 1845 la Companyia de la Badia de Hudson va enviar anualment grups des de Fort Astoria i Fort Vancouver a les valls de Sacramento i San Joaquín i fins a French Camp al riu San Joaquín. Aquestes expedicions de captura van haver de ser molt rendible per justificar el llarg viatge per terra cada any. Sembla que el castor era un dels animals capturats més valorats, i pel que sembla es trobava en abundància. Thomas McKay va informar que en un any la Companyia de la Badia de Hudson havia obtingut 4.000 pells de castor a les ribes de la badia de San Francisco. En aquell moment, aquestes pells es venen per 2.50 dòlars la lliura o 4 dòlars la peça. La zona de pas del Delta, és probablement on McKay va tenir tant èxit, en lloc de la pròpia badia. El 1840, l'explorador Thomas Farnham va escriure que els castor eren molt nombrosos a prop de les desembocadures dels rius Sacramento i Sant Joaquim i en als centenars de illes petites "cobertes de juncs". Farnham, que havia viatjat molt per l'Amèrica del Nord, va dir: "Probablement no hi ha cap lloc de la mateixa magnitud a tot el continent d'Amèrica, que contingui tant d'aquests animals tant buscats".
Història humana i desenvolupament Des de fa uns 8.000 anys, els natius americans (Miwok i Costanoan), van caçar, pescar i obtenir aliments als turons i als aiguamolls de l'Alhambra Creek. L'ús d'incendis forestals iniciats intencionadament es va convertir en una pràctica comuna per maximitzar la productivitat de la terra per a la caça i la recol·lecció de llavors. No obstant això, a finals del aquesta forma de vida va començar a esvair-se a mesura que les primeres onades de colonitzadors espanyols es van traslladar a la zona de la badia. Aquest va ser l'inici de 200 anys de canvis ràpids, ja que tota la zona de la Badia es va transformar d'un paisatge nadiu escassament poblat a un entorn urbanitzat manipulat i densament poblat. L'Arroyo del Hambre (Alhambra Creek) i els seus afluents es troben dins dels límits de dos grans concessions de terres mexicanes que es van establir entre principis i mitjans del . La ciutat de Martínez a la desembocadura de la conca era part del Ranxo El Pinole propietat de la família Martínez. Encara existeix avui en dia un gran aiguamoll a la desembocadura del rierol encara que significativament reduïda en grandària. La ciutat va ser fundada el 1849 en 120 acres (0,49 km²) al llarg de la zona d'inundació del rierol i ha experimentat nombroses inundacions estacionals, entre lleus i greus, des de llavors. Més amunt a la conca, la família Briones posseïa el Ranxo de la vall de Briones (una concessió de terra de 1852), una part dels quals va esdevenir el Parc Regional de Briones de 21 km². La ramaderia va ser l'ús predominant de la terra a la conca durant els primers anys de la colonització, seguida de l'establiment d'horts i vinyes en els sòls més rics de la vall d'Alhambra. Cap a 1920, s'enviaven anualment una mitjana de 150 vagons de peres, 30 cotxes de raïms i 20 cotxes d'albercocs i prunes, convertint la vall d'Alhambra en una de les majors productores de peres del seu temps.
El John Muir National Historic Site, situat a Martínez, Califòrnia, conserva la mansió de 14 habitacions, on vivia el naturalista i escriptor John Muir, així com els 325 acres de bosc de roure i pastures que l'envolten, històricament propietat de la família Muir. El lloc principal està als límits de la ciutat, a l'ombra de la Ruta Estatal 4, també coneguda com la "John Muir Parkway". La mansió va ser construïda el 1883 pel prominent metge i horticultor Dr. John Strentzel, padrastre de Muir, amb qui es va associar Muir, gestionant el seu ranxo de fruita de 11 km².
La conca alta va ser la font original de lAlhambra Bottled Water Company (empresa embotelladora d'aigua). Vers 1897, Loren M. Lasell va comprar 1,2 km² al Canó Vaca a la part superior de la vall d'Alhambra. Hi havia aigües termals de sofre, aigües clares i un petit complex. El 1902, el Sr. Lasell va construir una canonada galvanitzada de 2 polzades des de la font fins a una planta embotelladora al centre de Martínez davant de l'estació de tren, a uns 10 km. La Companyia d'Aigua d'Alhambra havia nascut. A mesura que el negoci creixia, es van utilitzar vagons revestits de vidre per portar l'aigua a les plantes embotelladores d'Oakland i San Francisco. Avui en dia, Alhambra Water prové d'altres llocs.
El desenvolupament residencial s'ha estès des del centre de Martínez fins a la conca: en la dècada de 1920, va arribar a la vall fins a la Ruta Estatal de Califòrnia 4, en la dècada de 1960 es va estendre al sud de la Ruta Estatal de Califòrnia 4 i fins a la vall d'Alhambra, i en els anys 1980 i 1990 es va traslladar cap a les muntanyes a la conca superior.
Geologia