fou professor catedràtic d'Estètica a la Universitat de Roma II (Tor Vergata). Nascut el 20 de maig de 1941 a Asti (Itàlia), se'l considerava com una de les figures més rellevants de la filosofia italiana del . Són especialment destacables les seves anàlisis de teoria de l'art, així com sobre l'art i l'estètica contemporànies. La seva obra es vincula amb l'avantguarda, la Internacional Situacionista, la postmodernidad, el posthumanisme i la teoria crítica.
Biografia La seva formació filosòfica comença com a alumne de Luigi Pareyson a la Universitat de Torí, de la qual es va graduar el 1965. Allí coneix també a altres importants deixebles d'aquest filòsof, però alguna cosa majors que ell, com Gianni Vattimo, Umberto Ressò i Sergio Givone. Entre 1967 i 1969 va estar lligat a la Internacional Situacionista de Guy Debord, amb qui mantindria una fructífera relació durant anys. De 1976 a 1983 exerceix com a catedràtic d'Estètica a la Universitat de Salern, d'on es traslladarà a la Università degli studi di Tor Vergata, on és docent fins a la seva jubilació. Ha estat professor visitant en diverses universitats estrangeres de França (École des Hautes Études en Sciences Socials), Dinamarca, Brasil (Universitat de São Paulo), Canadà (Universitat d'Alberta), Japó (Universitat de Kyoto), Austràlia (Universitat de Sydney i Universitat de Melbourne), Singapur (Universitat Nacional de Singapur) i EUA (Universitat Stanford).
Les seves obres han estat traduïdes a nombroses llengües, incloses algunes del Llunyà Orient. Va ser el creador i director de Agaragar (1971-1973), revista lligada a les avantguardes artístiques, sobretot al ja citat situacionismo de Guy Debord. També ha dirigit altres publicacions periòdiques com Clinamen (1988-1992) o Estetica news (1988-1995). Actualment, i amb la intenció de propiciar que la disciplina Estètica s'obri als Estudis Culturals, dirigeix la revista Agalma. Rivista di studi culturali e di estetica, creada per ell mateix l'any 2000 i publicada bianualment. L'amplitud, enginy i pluridisciplinariedad de les seves aportacions ha convertit a Perniola en un filòsof amb la reputació d'explicar-se entre les figures més interessants de l'escena internacional contemporénea.Hugh J. Silverman, “Foreword”, Ritual Thinking. El seu llibre Miracoli i traumi della comunicazione (2009) (Milagros i traumes de la comunicació) va obtenir diversos premis, com el prestigiós Premi De Sanctis.
Pensament El seu pensament es desenvolupa en quatre línies de recerca, en les quals Perniola fa que conflueixin moltes de les experiències filosòfiques i artístiques, radicals i alternatives pel que fa a la tradició del pensament occidental. Podem resumir-les de la següent manera:
1) L'atenció acurada al cos, comprès com alguna cosa en la qual cosa el sentir aconsegueix estats excessius i extrems, dins dels quals han de reconsiderar-se les pràctiques sexuals no convencionals (com aquelles que es consideren pervertides).
2) La ritualitat privada dels seus mites, reconduïda doncs al seu sentit estratègic, investigada sobretot en connexió amb els costums religiosos de l'Antiga Roma i del catolicisme.
3) L'aprofundiment en la noció de "diferència", com a superació de la dialèctica dels oposats, i l'acostament al concepte de "enigma", com a acte de suspensió i posada en crisi de la noció de conciliació. Els seus referents principals en aquest sentit són Friedrich Nietzsche, Martin Heidegger, Pierre Klossowski i Georges Bataille.
4) L'observació i reflexió sobre les condicions històriques, socials i antropològiques en què les experiències artístiques es formen i en què les estètiques es constitueixen. La seva aproximació als Estudis Culturals (Cultural Studies) i la crítica a la societat de la comunicació contemporània representen dos moments importants en aquesta última adreça, que es concreta així mateix amb la publicació de la ja citada Ágalma. Rivista di studi culturali i di estetica.
Val la pena ressaltar, d'altra banda, que Perniola ha prestat una atenció exquisida durant la seva trajectòria intel·lectual a l'espanyol Baltasar Gracián, de qui afirma en el seu pròleg a l'edició espanyola de De el sentir que és el "pensador que m'ha guiat des de jove pel laberint del món". També l'obra de Xabier Zubiri i José Bergamín han aportat sucosos elements al seu pensament.
Filosofia de la literatura El període inicial de la carrera de Perniola se centra en la filosofia de la novel·la i en la teoria de la literatura.Massimo Verdicchio, “Reading Perniola Reading. En el seu primer treball, "Il metaromanzo" ("La metanovela", 1966), el qual és la seva tesi de doctorat, Perniola defensa que la novel·la moderna des d'Henry James fins a Samuel Beckett posseeix un caràcter autoreferencial. D'altra banda, afirma que la novel·la no només tracta de si mateixa, doncs el propòsit de Perniola és demostrar la dignitat filosòfica de tals obres literàries, tractant de recuperar-les com a expressions culturals serioses. El Premi Nobel de Literatura Eugenio Montale va elogiar a Perniola per la seva original reflexió crítica sobre les obres literàries.Eugenio Montale, “Entra in scena il metaromanzo”.
Contracultura Perniola, no obstant això, no posseeix únicament una filiació acadèmica sinó també una altra antiacadémica. Aquesta última es veu exemplificada per la seva atenció a expressions culturals alternatives i de caràcter transgressor. La seva primera obra d'índole antiacadémica és "L'alienazione artistica" ("L'alienació artística", 1971), la qual es dibuixa seguint la inspiració del pensament marxista llavors en voga. Perniola defensa que l'alienació no és una derrota de l'art, sinó, a l'inrevés, la pròpia condició per la qual la existència de l'art es constitueix com una categoria distintiva de l'activitat humana.Hugh Bredin, "L'alienazione artistica" by Mario Perniola, in The British Journal of Aesthetics, Winter 1972. En el seu segon llibre, "I situazionisti" (1972) va materialitzar el seu interès per les avantguardes i pel treball de Guy Debord.Los situacionistas, Madrid, Acuarela Libros & A. Machado Libros, 2008 Perniola explora els principals aspectes del situacionisme i del postsituacionisme, l'arc temporal del qual va des de 1957 a 1971, i en el qual es va trobar personalment implicat entre 1966 i 1969. Destaca també aquí els diversos aspectes conflictius que van caracteritzar als membres del moviment. La revista Agaragar (publicada entre 1971 i 1972) continuarà aquesta crítica postsituacionista de la societat burgesa i capitalista. Perniola publicaria també en aquells dies un llibre sobre el pensador francès George Bataille ("George Bataille i il negatiu", Milà: Feltrinelli 1977; "George Bataille i el negatiu"). Aquí, "el negatiu" es concep com a motor de la història.
Postestructuralisme En els anys 80 Perniola ofereix algunes de les seves més notables contribucions a la filosofia continental.Hugh Silverman. En "Dopo Heidegger. Filosofia i organizzazione della cultura" ("Després de Heidegger. Filosofia i organització de la cultura", 1982), partint de Martin Heidegger i Antonio Gramsci, Perniola aporta una teoria de l'organització social. En ella, sosté la possibilitat d'establir noves relacions entre la cultura i la societat a Occident. A mesura que les antigues relacions entre metafísica i Església, dialèctica i Estat, ciència i món professional han anat sent desconstruïdes, la filosofia i la cultura s'obren camí per a una superació del nihilisme i del populisme que caracteritzen la societat dels nostres temps. "Ritual thinking. Sexuality, Death, World" ("Pensant el ritual. Sexualitat, Mort, Món", São Paulo, Studio Nobel, 2000) és un volum en llengua anglesa compost per dues seccions d'obres publicades a Itàlia durant els anys 80, "La società dei simulacri" ("La societat dels simulacres", 1980) i "Transiti. Come si va dallo stesso allo stesso" ("Trànsits. Com es va del mateix al mateix", 1985).
La teoria dels simulacres de Perniola explora la lògica de la seducció perseguida també per Jean Baudrillard. Malgrat ser buida, la lògica de la seducció està, no obstant això, arrelada en un context històric concret. No obstant això, la simulació proveeix d'imatges que es valoren com a tals, prescindint d'allò al que realment es refereixen o representen. "Les imatges són simulacres per a allò que les sedueix, i així, a partir del seu vacuitat, produeixen un efecte". Perniola il·lustra el paper de tals imatges en una àmplia varietat de contextos socials, estètics i culturals. La noció de trànsit sembla més que adequada per captar els aspectes culturals de la tecnologia, que transformen la societat contemporània. Trànsit -és a dir, anar del mateix al mateix- evita caure en l'oposició dialèctica "que acabaria per precipitar el pensament en la mistificació metafísica".Massimo Verdicchio en Ritual Thinking. Acerca de la influencia de la noción de simulacro en Perniola véase Robert Burch.Para ulteriores interpretaciones de la noción de "tránsito" véase Hayden White, "The Italian Difference and the Politics of Culture", en Graduate Faculty Philosophy Journal, New School for Social Research, Nueva York, 1984, 1: 117-122; Giovanna Borradori.
Posthumanisme En els anys 90 Perniola afegeix altres territoris a la seva recerca filosòfica. En "Del sentire" ("Del sentir", 1991; València, Pre-textos, 2008), Perniola explora altres maneres de sentir que gens tenen a veure amb els característics de l'estètica moderna des del fins al . Perniola defensa que la sensología preval des de l'inici dels anys 60. Tal manera de sentir requereix un univers emocional impersonal, caracteritzat per una experiència anònima, en la qual tot apareix com ja sentit. Per Perniola, aquest tipus de sentir no es vol reconduir a l'individualisme o al narcisisme, sinó a un "especularisme que reflecteixi experiences ja prefigurades".Mario Perniola, "Del sentir", Valencia, Pre-textos, 2008
L'única alternativa és llavors tornar al món clàssic, en particular a la Grècia Antiga. En l'obra "Il sex-appeal dell'inorganico" ("El sex-appeal del inórganico", 1994; Trama, Madrid, 1998), Perniola uneix sexualitat i filosofia.Massimo Verdicchio, Ritual Thinking. La sensibilitat contemporània va transformar les relacions entre les coses i els humans. La sexualitat s'estén més enllà de l'acte i del cos. El tipus de sexualitat orgànica és substituït per un neutral, inorgànic i artificial, indiferent a la bellesa, a l'edat i a la forma. El llibre de Perniola investiga el paper del eros, del desig i de la sexualitat en l'experiència actual de l'estètica i en l'impacte causat per la tecnologia. El seu encadenament d'idees obre noves perspectives sobre la realitat contemporània. L'aspecte més sorprenent en Perniola és la capacitat de combinar una rigorosa interpretació de la tradició filosòfica amb una meditació sobre el "sexy".Hugh Silverman, IAPL catalog, Syracuse, 2004: 68