El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric de l'antiga finca de la família Desvalls, en un vessant de la serra de Collserola, al barri d'Horta de Barcelona. Iniciat el 1794 i acabat en la seva primera fase el 1808, va ser obra de l'arquitecte italià Domenico Bagutti i inclou un jardí neoclàssic del i un romàntic del . Va ser obert al públic el 1971 i està catalogat com a bé cultural d'interès local.
Aquest espai compta amb nombroses obres d'art —principalment escultures—, així com també diversos estanys, cascades, fonts i un canal que recorre el recinte superior. En la jardineria destaca especialment el laberint, fet amb xiprers retallats, així com diversos ambients de diferents estils, des del neoclàssic fins al romàntic; també hi ha mostres d'art topiària. El recinte ha comptat, durant la seva història, amb la visita de diversos monarques, com Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII; i ha estat escenari de representacions teatrals i de diversos actes culturals. Actualment és un jardí-museu que compta amb un institut municipal per a la formació en jardineria.
Història miniatura|esquerra|Retrat de Joan Antoni Desvalls miniatura|Mapa general del parc. A: Jardí públic, B: Jardí neoclàssic, C: Jardí romàntic, D: Jardí dels boixos i jardí domèstic, E: Bosc, 1: Entrada, 2: Palau Desvalls, 3: Jardí dels boixos, 4: Jardí domèstic, 5: Plaça dels lleons, 6: Jardí de les flors, 7: Laberint, 8: Terrassa del mirador i temples, 9: Gruta del Minotaure, 10: Bosquet, 11: Canal romàntic, 12: Illa de l'amor, 13: Pavelló neoclàssic i Gran safareig, 14: Font de la nimfa Egèria, 15: Cascada, 16: Cabana del pagès, 17: Fals cementiri i Ermita del monjo, 18: Antic jardí oriental miniatura|esquerra|Retrat de Joaquim Desvalls i de Sarriera
Orígens La iniciativa d'aquests jardins va ser de l'aristòcrata Joan Antoni Desvalls i d'Ardena (1740-1820), VII marquès de Llupià, III del Poal i marquès consort d'Alfarràs, qui va comprar els terrenys el 1791. Era el típic personatge il·lustrat de l'època, interessat per les ciències i les arts, amb coneixements de matemàtiques, ciències físiques, història, economia i belles arts; dominava el francès i l'italià. Va ser deixeble i col·laborador del matemàtic i filòsof Tomàs Cerdà, i vicepresident de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona entre 1799-1808 i 1814-1820. Va escriure diversos treballs sobre física, zoologia i meteorologia, com la Disertación sobre los terremotos (1783) o El aerómetro o pesalicores (1791). El 1808 va contribuir a la resistència contra la invasió napoleònica i, el 1812, va ser triat com a representant de Barcelona a les Corts de Cadis, on no va assistir per motius de salut.
Les obres es van iniciar el 1794, i el mateix Desvalls va intervenir en el disseny del jardí, d'estil neoclàssic, amb la col·laboració de l'arquitecte italià Domenico Bagutti. L'execució va ser a càrrec del mestre de cases Jaume Valls i el seu fill Andreu, mentre que de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet.
Ampliacions A mitjans del , Joaquim Desvalls i de Sarriera (1803-1883), IX marquès de Llupià i V d'Alfarràs, va ampliar el parc pel costat del torrent d'en Pallós, sota la direcció de l'arquitecte Elies Rogent, amb un «jardí romàntic» amb parterres, places, grans arbres i una cascada. A més, es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853.
El 1880 es va crear un «jardí domèstic» al costat del palauet Desvalls, d'estil eclèctic. Comptava amb un hivernacle —desaparegut en la restauració de 1971—, una plantació de camèlies i realitzacions d'art topiària. La iniciativa va ser de Joan Baptista Desvalls i d'Amat, XI marquès de Llupià i VII d'Alfarràs, però s'ignora l'artífex d'aquesta ampliació.
Visites reials Els jardins van ser escenari de recepcions als reis Carles IV (1802), Ferran VII (1828) i Alfons XIII (1908 i 1930). El 18 d'octubre del 1802 van rebre la visita de Carles IV, la seva dona Maria Lluïsa de Parma i els seus fills Ferran (amb la seva dona Maria Antònia de Borbó-Dues Sicílies), Carles, Francesc, Maria Isabel (amb el seu marit Francesc Gener), Maria Lluïsa (amb el seu marit Lluís I d'Etrúria) i Maria Amàlia (amb el seu marit Antoni Pasqual de Borbó). A la base del mur del pavelló anomenat de Carles IV hi ha una làpida de marbre amb una inscripció al·lusiva a la visita del monarca:
El motiu del viatge van ser les noces entre Ferran i Maria Antònia i entre Maria Isabel i Francesc Gener (Maria Antònia i Francesc eren també germans). El baró de Maldà va recollir la visita reial al seu Calaix de sastre:
miniatura|esquerra|Pòster de la representació al parc dIfigènia a Tàuride (1898) Ferran VII va visitar la finca el 20 de març del 1828, al costat de la seva dona Maria Josepa Amàlia de Saxònia. El monarca reposava en el Palau Reial de Barcelona d'un atac de gota. En record d'aquesta visita es van col·locar els dos lleons que hi ha en la porta del jardí dels Boixos, que sostenen uns escuts amb la inscripció «A S. R. M. Don Fernando VII En celebridad de su augusta presencia. A S. R. M. Doña Josefa Amalia. En esta quinta día 20 marzo 1828».
Al tombant del al , aquesta finca es va convertir en l'escenari de vetllades socials i culturals amb representacions de teatre a l'aire lliure: el 10 d'octubre de 1898 es va estrenar la tragèdia Ifigènia a Tàuride de Goethe, traduïda per Joan Maragall i dirigida per Adrià Gual; el 1908, en ocasió de la visita d'Alfons XIII, es va representar El somni d'una nit d'estiu, de William Shakespeare, traduïda per Josep Carner i dirigida igualment per Adrià Gual. El rei va acudir-hi acompanyat de la seva dona, Victòria Eugènia de Battenberg, el 23 d'octubre de 1908. En el seu honor es va col·locar el pilar commemoratiu que hi ha al costat de l'entrada del laberint, amb la següent inscripció: «SS. MM. Los reyes Alfonso XIII y doña Victoria Eugenia honraron con su visita estos jardines el día 23 de octubre de 1908».
El 1930, amb motiu d'una nova visita del rei en ocasió del Centenari del Romanticisme, va haver-hi representacions de dansa clàssica a càrrec del cos de ball del Teatre del Liceu, dirigit per Paula Boronat. La representació va tenir lloc el 5 de juny, organitzada per Santiago Marco, president de Foment de les Arts Decoratives. El rei va acudir acompanyat de la seva dona i de nombroses autoritats civils i eclesiàstiques. A més de les danses es van recitar poemes i es va servir un berenar de llet, xocolata, ensaïmades i neules.
Parc públic miniatura|Miquel Utrillo i Joan Maragall en els jardins (1898)
El 1967, la família Desvalls va negociar amb l'Ajuntament de Barcelona la venda de la finca, el manteniment de la qual era costós i no podien treure'n rendiment, ja que estava qualificada com a parc urbà en el Pla Comarcal de 1953. La propietat va ser valorada en 70.691.000 pessetes, que van ser abonades a través d'una permuta amb un terreny de valor similar de 9.265 m² entre la Diagonal, la plaça de Pius XII, l'avinguda de Pedralbes, el passeig de Manuel Girona i el carrer del Doctor Ferran, procedent de l'antiga heretat de L'Estela. L'escriptura notarial va ser signada el 17 de gener del 1968.
Després d'una restauració efectuada per Joaquim Casamor, director de Parcs i jardins de Barcelona entre 1968 i 1986, el parc va ser obert al públic el 1971. Entre els treballs efectuats per a la seva rehabilitació poden ressenyar-se: neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà, reconstrucció d'obres arquitectòniques i rehabilitació del laberint i altres espècies vegetals. També es van restaurar algunes estàtues, a càrrec de l'escultor Josep Miret, mentre que el ceramista Josep Brossa va restaurar les balustrades i els gerros del jardí. La inauguració del nou parc va tenir lloc el 18 de març de 1971, presidida per l'alcalde Josep Maria de Porcioles i amb l'assistència de Lluís Desvalls i Trias, IX marquès d'Alfarràs.
El 1994 va ser sotmès a una nova restauració amb fons de la Unió Europea, a càrrec de Patrizia Falcone. El motiu principal va ser la recuperació de diversos elements tant vegetals com ornamentals que s'havien degradat des dels anys 1970, degut principalment a l'excessiva afluència de visitants. Es va plantar un total de 80.264 plantes de 75 espècies diferents i es va recuperar el circuit hidràulic original. En el jardí romàntic es va crear un circuit tancat per reaprofitament de l'aigua. El cost de la restauració va ser de 80 milions de pessetes. El 25 de setembre de 1994 es va procedir a una reinauguració del parc, presidida per l'alcalde Pasqual Maragall.
El 2006 s'hi va rodar una escena de la pel·lícula El perfum del director Tom Tykwer. En la ficció, el laberint pertany al jardí d'un ric hisendat de la ciutat francesa de Grasse, Antoine Richis (interpretat per Alan Rickman), la filla del qual serà l'última víctima de l'assassí Jean-Baptiste Grenouille (Ben Whishaw) i l'element essencial del seu perfum.
Actualment, el parc és un jardí-museu amb un nombre de visitants limitat (màxim 750 persones al mateix temps), per a preservar l'àmbit natural i les estructures de l'àrea. Des del 1993, l'ala dreta del palau acull la seu del Centre de Formació del Laberint, que imparteix cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat.
El 2016, l'àrea de Parcs i jardins va procedir-ne a una reforma de la xarxa de rec, després de la detecció d'unes fugides d'aigua en algunes de les seves fonts. En una intervenció que va durar deu mesos, els operaris del parc van procedir al buidatge de l'estany superior, del canal romàntic i de disset fonts; posteriorment van impermeabilitzar aquests espais i els van connectar a una nova xarxa, amb alguns elements connectats en circuit tancat per a l'estalvi d'aigua.
miniatura|center|600px|Panoràmica del laberint
Descripció miniatura|Estany a la sortida del laberint
El parc, amb una superfície de 9,1 ha, està dividit en dues parts: un jardí neoclàssic i un jardí romàntic. La zona enjardinada del parc està envoltada d'un extens bosc mediterrani. Repartides pel parc hi ha nombroses peces escultòriques, algunes de les quals amb motius de la mitologia grega i unes altres amb motius rústics, així com també un gran nombre de fonts, brolladors i basses d'aigua. Aquestes obres són d'autor desconegut, probablement procedents d'orígens diversos. S'hi aprecien diverses diferències estilístiques, la qual cosa fa suposar una factura de tres o quatre artistes, i destaquen per la seva qualitat les dues escultures femenines situades sota els templets del Belvedere.
L'entrada al parc es troba prop del Velòdrom d'Horta i de la instal·lació artística Poema visual transitable en tres temps (1984), de Joan Brossa. El terreny limita a l'est amb la masia de Can Papanaps; i, a l'oest, amb les Llars Mundet i el Palau de les Heures.
Palau Desvalls i jardins adjacents miniatura|esquerra|Palau Desvalls
Prop de l'entrada del parc hi ha un palauet (conegut com a Can Llupià) amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, construït per Desvalls i els seus descendents. Presenta un cos elevat de tres nivells i dues ales que formen un semicercle. La porta principal té forma d'arc de ferradura, flanquejada per quatre columnes adossades que sostenen una balconada amb una porta polilobulada, sobre la qual hi ha un relleu amb l'escut dels marquesos d'Alfarràs. La coberta té un gablet amb un rellotge circular, amb merlets a banda i banda. L'interior està decorat amb estucs i relleus figurats. Dins d'aquest conjunt es conserva també la torre Sobirana, una antiga torre de defensa originària del , a la que el se li van afegir unes quantes dependències annexes, com una sala amb extrem absidal i una volta anular.