Anny Ondra (Anna Sophie Ondráková, 15 de maig de 1902Nombroses fonts donen 1902, d'altres 1903, però a la seva làpida funerària figura l'any 1902- 28 de febrer de 1987) fou una actriu de cinema txeca. Pionera del cine mut al seu país, va treballar també en pel·lícules austríaques, alemanyes i franceses. La seva carrera i la del cineasta Karel Lamač van estar molt lligades. Va ser la primera "rossa de Hitchcock", però els seus prometedors inicis al cinema anglosaxó van quedar truncats per l'arribada del sonor. Va treballar sobretot en el gènere còmic. Tant a l'era del mut com a la del sonor va ser una autèntica estrella del cinema europeu. Es va casar amb el destacat boxejador alemany Max Schmeling, amb qui va formar una parella extremadament popular. Des d'aleshores visqué a Alemanya, principalment a Hollenstedt, prop d'Hamburg.
Biografia Filla de Bohumír OndrakAlgunes fonts donen Gottfried, nom alemany pres habitualment com a equivalent de Bohumír i d'Anna Ondraková, va néixer a Tarnów, ciutat de Galítsia que aleshores formava part de l'Imperi Austrohongarès i avui pertany a Polònia. Com que el seu pare era un oficial txec de l'exèrcit imperial i reial,Aquesta era la denominació oficial de l'exèrcit des que, pel compromís de 1897, el monarca va passar a ser Emperador d'Àustria i Rei d'Hongria va passar la infantesa seguint-ne les destinacions: a la mateixa Tarnów, a Pula (Croàcia) i a Terezín (Txèquia), entre d'altres. Després de la Primera Guerra Mundial es van instal·lar a Praga, capital de la nova república de Txecoslovàquia. Tenia dos germans, Tomáš i Jindřich (Enric). Era una nena molt moguda, que cridava l'atenció, i va desenvolupar un caràcter extravertit i espontani. Li agradava molt assistir a representacions teatrals per a infants i, un cop a casa, escenificar-les amb nines o, més endavant, amb amigues. A Praga va estudiar en una escola de monges i aviat va començar a assistir a classes de ballet i teatre. Més tard va actuar al teatre Švandovo de Praga. Als setze anys hi havia interpretat papers importants, com el de Hanička a Lucerna (La llanterna) d'Alois Jirásek, una obra molt popular a Txecoslovàquia. També va destacar en el paper de Kadidji a La Caixa de Pandora , 2n episodi de la Lulu de Frank Wedekind. La família, però, preveia per a ella una carrera a l'administració.
Karel Lamač i el slapstick El 1919, els directors Jan Stanislav Kolár i Přemysl Pražský la van contractar per a la seva pel·lícula La Dama del Peu Petit.Segons , d'aquest film només se’n conserva una escena on apareix ella, però algunes fotos i la designació del seu paper com “la promesa del dandy” indiquen que hi devia tenir un paper d'una certa importància. indica que, pel que sembla, la petitesa dels seus peus, que coincidien amb les petjades trobades en l'escena d'un robatori, la convertien en sospitosa. Les seves llargues cames, els seus peus petits i la seva agilitat haurien motivat que la triéssin per a aquest paper Conscient de l'oposició que trobaria a casa, Anna hi va participar d'amagat de la família. Arran de l'estrena, el seu pare se n'assabentà pels diaris. Van tenir una forta discussió i Anna es va guanyar una allisada.
Malgrat l'oposició familiar, Anna estava decidida a seguir actuant. El 1920 l'actor, productor i director Karel Lamač li va oferir el paper femení de la seva nova pel·lícula Gilly poprvé v Praze (Gilly arriba a Praga), un curt que havia de ser el primer d'una sèrie còmica protagonitzada per Gilly, un noi de pagès que s'instal·lava a la capital. La sèrie no va tenir continuïtat, però a partir d'aquest moment Anna començà a treballar al cinema: el mateix any va treballar en cinc pel·lícules més a Praga i va rebre la seva primera oferta per treballar a Viena. Va deixar el teatre, cedint el seu paper a La Caixa de Pandora a la debutant Olga Scheinpflugová, que esdevindria una de les grans dames del teatre txec. Lamač veia grans oportunitats en el gènere còmic que feia furor, conegut com a slapstick a Amèrica i grotesk al món germànic, i Anna resultava ideal pel seu caràcter, les seves habilitats còmiques i una agilitat física notable en una actriu. Aviat es van associar, treballant plegats als films on Lamač participava com a director, actor o ambdues coses. El 1921 van formar la seva pròpia companyia, KALOS (Karel-Anny-Lamač-Ondra-SpolečnostSocietat Karel-Anny-Lamač-Ondra) que va produir tres films. D'altra banda, van esdevenir parella sentimental, situació que van mantenir fins al 1930Tant com Gregorová a Karel Lamac (2004) esmenten específicament que no es van casar. Altres fonts ben documentades com , i no diuen res al respecte. En canvi, una sèrie de fonts diuen que es van casar -sempre de forma succinta i sense aportar dates: IMBD, , Steffi-line.de, Bergfelder, findagrave.com
Salt a l'estranger Degut a la manca d'infrastructures, moltes pel·lícules txecoslovaques es filmaven als estudis Am Zoo de Berlín. Allà Anna conegué el comte Alexandr Joseph Kolowrat-Krakowský, un dels més importants productors del cinema austríac de l'època i descobridor de talents com Marlene Dietrich. D'altra banda, ella i Lamač van actuar a Praga amb Sidney M. Goldin, director americà d'origen ucraïnès que després treballà a Viena. Aquests contactes obriren a Anna la porta del cinema austríac. El 1921 fou contractada, a instàncies de Kolowrat, pel popular duo Cocl & Seff, els equivalents germànics de Stan Laurel i Oliver Hardy, com a actriu femenina de la seva comèdia Cocl und Seff im Tingl-Tangl (Cocl i Seff al cabaret). Hi filmà quatre pel·lícules més, dues de les quals amb Lamač i sota direcció de Sidney M. Goldin.
De tornada a Praga, però, es va trobar amb una situació de crisi al cinema txecoslovac. Malgrat la fama adquirida a Viena i l'aura d'haver esdevingut la seva actriu més internacional, la majoria de papers que obtingué eren secundaris i per sota del seu talent còmic, excepte a les pel·lícules dirigides per Lamač i dues participacions en les aleshores molt populars “comèdies d'Anton”, dirigides per Karl Anton: Tu ten kámen (Vet aquí la pedra) i Únos bankéře Fuxe (El segrest del banquer Fuchs).
Ondraková va reorientar la seva carrera cap a l'estranger, on tenia més possibilitats. El 1926 va tornar a Viena, on treballà a les ordres de Karel Lamač i en tres produccions austríaques. Entre aquestes cal esmentar Die Pratermizzi, realitzada amb una forta implicació d'Alexandr Kolowrat, on l'actriu desenvolupà el caràcter més complex fins al moment. L'any següent va protagonitzar la coproducció Evas Töchter, rodada principalment a Berlín i va rebre una oferta per treballar a la Gran Bretanya.
A Anglaterra protagonitzà God's Clay (1928) i Eileen of the Trees (1929) de Graham Gutts, en els seus primers papers clarament dramàtics. El seu treball cridà l'atenció d'Alfred Hitchcock, que li donà el paper principal a les seves dues darreres pel·lícules mudes: The Manxman i Blackmail. Durant la realització d'aquesta darrera, però, la productora British International Pictures (BIP) decidí implantar la tecnologia sonora. Mentre el film s'estrenava -amb èxit- en versió muda, es tornaren a rodar les escenes que exigien diàleg. Però la producció no s'atreví a utilitzar la veu amb accent estranger d'Anny Ondra en el personatge d'una noia de barri londinenca. Així que l'actriu fou doblada per l'anglesa Joan Barry, solució d'altra banda també incoherent, ja que l'anglès de classe alta de Barry tampoc casava amb el personatge. A més, el resultat comercial de la versió sonora fou clarament inferior al de la muda, ja que la majoria de sales no estaven adaptades. Tot i que aquest entrebanc impedí que Ondraková prosseguís una carrera en el cinema anglosaxó, Anny Ondra s'adaptà perfectament al nou mitjà sonor.
Alemanya miniatura|Anny Ondra en una acció publicitària a Berlín el 1930
Durant els anys 1928 i 29 Ondraková alternà el treball a Londres, en papers dramàtics, i a Berlín en col·laboració amb Lamač, en el terreny de la comèdia que conreaven habitualment. En un moment en què dubtava quin dels dos camins seguir, l'incident de Blackmail l'ajudà a decidir-se pel segon. L'any 1930 ella, Lamač, el guionista Vaclav Wasserman i el cameraman Otto Heller van fundar a Berlín la companyia productora Ondra-Lamač Film, que esdevindria principalment un vehicle per a la carrera d'Anny Ondra: la companyia va produir 40 films entre 1930 i 1936, 27 dels quals protagonitzats per ella. Com que els temps havien canviat, l'estil de comèdia de la nova productora evolucionà del slapstick cap a comèdies més romàntiques i sentimentals, amb freqüents números de ball o musicals on Ondra pogué aprofitar també les seves aptituds de ballarina i cantant. Un bon nombre de films es filmaren en versió alemanya i francesa, amb el repartiment encapçalat per Anny Ondra però fent parella amb actors diferents, del país al qual es destinava la versió. Aquesta fou l'època més estelar de l'actriu, sobre tot a Centre-Europa, però també a la resta del continent, als Estats Units i a Sud-amèrica.
miniatura|esquerra|Casament d'Anny Ondra i Max Schmeling La primera pel·lícula d'Ondra-Lamač Film, Die von Rummelplatz (1930) tingué una altra conseqüència per a l'actriu. El campió de boxa alemany Max Schmeling la va veure en aquesta comèdia i va aconseguir que l'actriu russa Olga Txekhova (que coneixia Anny de l'època anglesa) els presentés. Schmeling la va conquistar i el 6 de juliol de 1933 es van casar. El matrimoni va durar fins a la mort d'ella, però no van tenir fills: el 1936, Anna va patir un avortament involuntari arran d'un accident de cotxe, que va impedir que pogués tornar a quedar embarassada. La parella va resultar molt mediàtica: ella era una veritable estrella del cinema europeu i ell havia estat campió del món de pesos pesants entre 1930 i 1932 i era un dels esportistes alemanys més populars. El 1935 van actuar plegats a la pel·lícula Knock-out.
D'altra banda, el casament d'Anny Ondra no fou obstacle perquè seguís treballant amb Karel Lamač, ni perquè mantinguessin una forta amistat fins a la mort prematura de Lamač l'any 1952 a Hamburg on, malalt, s'havia desplaçat per estar a prop d'ella.
Relació amb el nazisme