El Segon Setge de Montevideo va tenir lloc durant la Guerra de la Independència Argentina i fou el setge militar de la ciutat de Montevideo per part de les forces de l'Exèrcit Argentí i d'altres forces auxiliars orientals. Va durar des del 20 d'octubre del 1812 fins al 23 de juny del 1814. Va acabar amb la caiguda de Montevideo en mans dels independentistes de Buenos Aires.

La Revolució a la Banda Oriental

Al esclatar la Revolució de Maig a Buenos Aires, capital del Virregnat del Riu de la Plata, les autoritats de l'Estació Naval de Montevideo i del seu cabildo es van mantenir lleials al Consell de Regència que governava Espanya en absència de Ferran VII. Mentrestant a Buenos Aires es formava l'Exèrcit Argentí, superior en tropes de terra, però Montevideo tenia superioritat naval.Ángel Justiniano Carranza, Campañas Navales de la República Argentina, Volumen I - Tomos 1 y 2, Secretaría de Estado de Marina, 1962.

Els primers enfrontaments entre Buenos Aires i Montevideo van ser navals, i d'una importància relativa: els bloquejos i bombardejos de Buenos Aires no van aconseguir el resultat esperat.

Amb el pas del temps els reialistes van ser derrotats a Còrdoba (Argentina), a l'Alt Perú, i es va independitzar el Paraguai. Montevideo va quedar com a principal amenaça per a la capital de les Províncies Unides del Riu de la Plata, Buenos Aires.

A finals del 1810, Gaspar de Vigodet va ser nomenat governador de Montevideo. A principis de l'any següent el va substituir Francisco Javier de Elío. Aquest va organitzar la conquesta de la Banda Oriental i part de l'actual província d'Entre Ríos. En el Combat de Sant Nicolàs van destruir una petita esquadra de Buenos Aires.

L'esclat de la Revolució Oriental amb el Crit d'Asencio va iniciar l'alçament dels milicians gautxos de la regió – dirigits pel José Gervasio Artigas – contra el govern de Montevideo. Aquestes tropes van ocupar tota la Banda Oriental, amb excepció de Montevideo, amb el suport militar enviat des de Buenos Aires. Així es va iniciar el primer Setge de Montevideo, dirigit per José Rondeau.Jorge A. Ferrer, Brigadier General Don José Casimiro Rondeau, Ed. Ciudad Argentina, Bs. As., 1997, pàg. 44-45.

La invasió portuguesa

El virrei Elío, atrapat a Montevideo, va veure com a única sortida l'auxili de les tropes portugueses del Brasil, i va sol·licitar el seu suport per derrotar els revolucionaris. El 17 de juliol un exèrcit de 3.000 soldats portuguesos va travessar la frontera dirigits pel governador de la Capitania del Riu Grande do Sul, Diego de Souza. Tots els pobles de l'est i del nord de l'actual territori uruguaià van ser ocupats per les tropes portugueses, iniciant la invasió portuguesa del 1811.Moacyr Flores, Dicionário de história do Brasil, 2a ed., EDIPUCRS, 2001, 637 pàg.

La situació militar de Buenos Aires va canviar radicalment amb la derrota a la batalla d'Huaqui i després de perdre tot l'Alt Perú. Llavors, la Junta de Govern de Buenos Aires es va veure obligada a negociar amb el virrei Elío.

Les primeres negociacions van fracassar, i aviat la Junta de Buenos Aires va ser substituïda pel Primer Triumvirat el 23 de setembre del 1811. Aquest va tenir una actitud molt més prudent quan al desenvolupament de la guerra, preferint les solucions diplomàtiques a les bèl·liques.

Com a resultat, el 20 d'octubre del 1811 es va signar un armistici entre el Primer Triumvirat i el virrei Elío, el qual establia el cessament de les hostilitats, l'aixecament del bloqueig naval sobre Buenos Aires, el reconeixement de la sobirania de Ferran VII per ambdues parts, l'autoritat d'Elío com virrei només sobre Montevideo i el territori cedit, i la retirada de les tropes revolucionàries – i portugueses – de la Banda Oriental i de les viles entre els rius Paranà i Uruguai de Concepció de l'Uruguai, Gualeguay i Gualeguaychú.«Biblioteca Digital de Tratados, página de la Cancillería de la Argentina.».

L'èxode

Les tropes de Rondeau (Buenos Aires) van aixecar el setge el dia 12, que van ser seguides per les milícies d'Artigas (Montevideo). Aquest es va retirar cap al riu Uruguai, seguit per la major part de la població rural de la Banda Oriental, en l'anomenat Èxode Oriental. Unes catorze o setze mil persones.Pablo González Casanova (1985). Els orientals es van sentir abandonats en mitja batalla i van rebutjar les condicions de l'acord amb Elío.Lincoln Maiztegui Casas, Orientales.

Després de deambular per ambdues costes del riu Uruguai, la població i les milícies orientals es van instal·lar al Campament del Ayuí, a l'actual província Entre Ríos, mentre petits grups lluitaven contra els invasors portuguesos.

El 15 de novembre del 1811 el Triumvirat va nombrar a Artigas Tinent Governador Justícia Major i Capità de Guerra del Departament de Yapeyú i els seus partits, amb el comandament sobre els 10 pobles missioners subjectes al control de Buenos Aires.Ruiz Moreno, Campañas militares argentinas, op. cit., pàg. 125.

Per la seva banda, Elío va ser cridat per Espanya, a causa que el govern espanyol pretenia aixafar als independentistes sense acceptar cap acord. Va ser substituït per Gaspar de Vigodet.

Diego de Souza (Brasil) va rebre la ordre que el seu exèrcit havia de retrocedir al Brasil, però es va negar a tornar: va exigir com a condició per a la seva partida la dissolució de les milícies d'Artigas – que no havia evacuat totalment el territori oriental – i garanties que aquestes forces no atacarien poblacions portugueses.

El nou governador reialista de Montevideo, Gaspar de Vigodet, també va exigir al Triumvirat accions contra Artigas. Amb el front nord ja estabilitzat, el Triumvirat li va respondre que ajudaria a Artigas. Quan es va trencar l'armistici, el 31 de gener del 1812, Vigodet va reprendre les hostilitats.

Artigas va enviar a Fernando Otorgués i a Fructuoso Rivera cap a Misiones. Després d'una breu resistència, van recuperar successivament els pobles de Santo Tomé, Yapeyú i La Cruz.

A l'abril del 1812, el Triumvirat va enviar a Diego de Souza un ultimàtum exigint el seu immediat retir, a més de nombrar a Artigas cap de les operacions contra els portuguesos, i enviar-li el Regiment de Pardos i Morenos sota el comandament de Miguel Estanislao Soler i 20.000 pesos transportats per Ventura Vázquez.

Un nou atac portuguès va obligar les forces d'Artigas a traspassar el riu Uruguai cap a Entre Ríos, encara que amb prou feines van poder recuperar posicions a l'est de l'Uruguai.Isidoro De María, Compendio de la historia de la República O. del Uruguay, 7.ª edición, volúmenes 1-3, Impr. El 4 i el 6 de maig els portuguesos van atacar el poble de Santo Tomé, però van ser rebutjats.

El govern de Buenos Aires va ordenar a Artigas tornar al Campament del Ayuí, ja que Strangford havia aconseguit el 26 de maig la signatura del Tractat Rademaker-Herrera, que obligava a la retirada de les tropes portugueses al Brasil, deixant les mans lliures a les Províncies Unides per tornar a atacar Montevideo.Juan José Arteaga y María Luisa Coolighan, Historia del Uruguay, Ed. Barreiro y Ramos, Montevideo, 1992.

Souza va desconèixer l'acord, però – després de nous enfrontaments – va rebre ordre del rei Joan VI de Portugal de suspendre els combats i retirar-se de la Banda Oriental, ordre que finalment va complir el 13 de juny. Pocs dies després, el comandant de les Misiones ocupades per Portugal, Francisco dónes Chagas Santos, va intentar atacar La Cruz, defensada per forces de la província de Corrientes, però Galván li va comunicar que havien cessat les hostilitats i es va retirar. Tot i els intents de Vigodet per evitar-ho, l'armistici va ser ratificat el 13 de setembre. D'altra banda, cal dir que molts dels orientals que es van negar a seguir en el seu èxode a Artigas van acabar per fugir a Montevideo. A finals d'aquell any, la ciutat tenia entre 3.500 i 4.000 refugiats.

Els portuguesos no van evacuar completament les seves forces fins als límits establerts abans de la invasió, quedant en el seu poder la regió dels actuals municipis de Uruguayana, Quaraí, Santana do Livramento i Alegrete, i part de Rosário do Sul, Dom Pedrito i Bagé.

Inici del Segon Setge A l'abril del 1812, el Triumvirat va enviar a un dels seus membres, Manuel de Sarratea, al comandament de l'exèrcit instal·lat a Entre Ríos.Clemente Dumrauf, El geni malèfic d'Artigas, Revista Tot és Història, número. 74.

Instal·lat a una llegua del campament d'Artigas, Sarratea va començar a tenir conflictes amb aquest, que no el reconeixia com al seu superior. De forma que el triunvirat es va dedicar a seduir als oficials de l'exèrcit d'Artigas perquè s'incorporèssin al seu, aconseguint que es passessin a les seves forces uns 2.000 homes.

Al setembre del 1812, l'avantguarda de l'exèrcit de Sarratea, comandada per Rondeau, va travessar el riu Uruguai i va iniciar la marxa sobre Montevideo. Simultàniament, les tropes d'Artigas (Montevideo) i la població que l'havien seguit van iniciar el seu retorn a la Banda Oriental, encara que no van participar en les operacions.

Poc després arribava a Buenos Aires la notícia de la victòria a la batalla de Tucumán, que va significar un enorme descrèdit per al Primer Triumvirat, que havia ordenat la retirada de l'Exèrcit del Nord fins a Córdoba, abandonant als reialistes tota la Intendència de Salta del Tucumán. El coronel José de Sant Martín va iniciar un cop d'Estat que va enderrocar al Triumvirat i el va substituir per l'anomenat Segon Triumvirat.Alejandro Fernández, Aníbal Jáuregui i Darío Roldán, Darío, Un cop militar en el camí cap a la independència, Revista Tot es Història, número. 192.

Punt el període del Segon Triumvirat, com el dels dos primers Directors Suprems van estar marcats per l'actuació de la Lògia Lautaro, que va dirigir la seva política exterior, interior i bèl·lica. El Segon Triumvirat i el primer Directori van tenir una actitud més important cap a la defensa militar, i cap a la pretensió de reconstruir el Virregnat.

El 20 d'octubre, poc després de rebre la notícia de la caiguda del Triumvirat, l'exèrcit patriota iniciava novament un setge a Montevideo. El 31 de desembre, sense saber que la nit anterior els assetjadors havien rebut reforços, els reialistes van atacar el campament dels assetjadors, però van ser durament derrotats a la batalla de Cerrito.

La ciutat assetjada va poder resistir a causa de la seva indiscutible superioritat naval, però els seus defensors no tornarien a intentar defensar-se a terra ferma.Alcides Beretta Curi, Montevideo, la ciutat reialista, Revista Tot és Història, número 169. No obstant, justament durant l'any 1813 van arribar nous reforços a la ciutat assetjada. Mentre que entre els anys 1811 i 1812 havien arribat menys de 800 homes des d'Espanya, el 1813 van ser enviats 3.440 homes a Montevideo –dels quals van morir uns 400 en un naufragi-.Edmundo Heredia, Expedicions reconquistadores espanyoles al Riu de la Plata (1811-1814), Revista Tot és Història, número. 201. Fins llavors s'havia reforçat als exèrcits que lluitaven en el Virregnat de Nova Magrana i en el de Nova Espanya, però aquell any el 37% de les tropes enviades a Amèrica el van ser al port de Montevideo.Andrés Cisneros i Carlos Escudé, Història general de les Relacions Exteriors de la República Argentina, Volum II capítol 5, secció Les expedicions militars espanyoles entre 1811 i 1816.

Mancats de territori que els proveís de queviures, els reialistes de Montevideo van llançar successius atacs a la costa dels rius Uruguai i Paraná, squejant impunement. Però la sonora victòria dels Granaders a cavall del coronel José de Sant Martín al combat de Sant Lorenzo, el 3 de febrer del 1813, va escarmentar als reialistes per a no realitzar noves incursions.Ruiz Moreno, Campanyes militars argentines, op. cit., pàg. 157-158. Des de llavors, la ciutat va haver d'abastir-se a si mateixa.

Ruptura amb Artigas