Els cavalls en l'edat mitjana representen un dels animals més importants del període, tant per ser les muntures dels cavallers, figura clau de l'edat mitjana, com pel seu valor econòmic. Els cavalls van incrementar el seu paper durant els segles medievals respecte l'edat antiga a diferents pobles euroasiàtics i es va anar produint una diferenciació entre races segons la funció per a la qual s'emprava l'animal. Al mateix temps, van introduir-se millores tècniques en els estris per muntar-lo que van permetre millorar-ne l'eficàcia. Tots aquests factors van contribuir que el cavall ocupés un lloc fonamental en l'imaginari medieval.
Cavalls per a la guerra El cavall de guerra va esdevenir una arma fonamental per als combats a camp obert, si bé la major part de la guerra medieval es produïa en llargs setges de ciutats. Durant l'alta edat mitjana s'usaven sobretot els cavalls lleugers, hereus de l'antiguitat, que proporcionaven velocitat al genet, qui d'aquesta manera podia desplaçar-se pel camp de batalla i abatre els seus enemics fins a acabar en un combat cos a cos. Posteriorment permetien el replegament ràpid i el transport fins a un lloc segur o el proper punt calent. La cavalleria pesant va fer-se més present a la baixa edat mitjana,Stephen Church; Ruth Harvey. Medieval knighthood V: papers from the sixth Strawberry Hill Conference 1994. Boydell & Brewer, 1995, p. 19–. quan es necessitaven animals forts per suportar el pes de les armadures, cada cop més completes, dels guerrers. Posteriorment també els animals es van protegir amb una testera i una lloriga. Els mateixos cavalls servien d'arma, ja que mossegaven i donaven coces als cavalls enemics o als soldats,Joachim Bumke, Courtly Culture: Literature and Society in the High Middle Ages, 2000 () sovint després de rebre cops amb els esperons, elaborats amb metalls i acabats en punxes doloroses.Cavall "la Perla" demanat per Ferran el catòlic al seu pare el rei.
miniatura|Lluita on els cavallers s'imposen sobre la infanteria
El destrer era el cavall de guerra més comú,Christopher Gravett, English Medieval Knight 1300-1400, Oxford, Osprey Publishing, 2002 () ja que era àgil apart de robust i d'una mida major que altres equins. El corser era el segon tipus més utilitzat, d'un cost menor que l'anterior. Els merovingisDavid Nicolle, Medieval Warfare Source Book: Warfare in Western Christendom, Brockhampton Press, 1999 () i els àrabs van ser els introductors de les principals races de cavalls de guerra i la Península Ibèrica un dels principals indrets de criança, per després comerciar-los per tot Europa. Els manescals eren els encarregats de tenir cura dels animals entre combats. Seleccionaven els exemplars més aptes per als seus senyors i actuaven com veterinaris. Durant el feudalisme, els nobles exigien als camperols de les seves terres aliment per als seus cavalls mentre viatjaven camí de la guerra i fins i tot a serfs d'altres senyors, font freqüent de conflictes.Michel Mollat, Les Pauvres au Moyen Âge, volum 11 de Historiques, Bruxelles, Éditions Complexe, 2006, () Un noble poderós podia tenir fins a cinc cavalls de batalla diferents, a part dels animals per a usos domèstics, amb la qual cosa s'incrementava el preu del seu manteniment. Hi ha constància d'un augment de la talla mitjana dels animals amb el pas del temps, perquè se seleccionaven els encreuaments que donaven peu a cavalls més alts, per dominar millor els enemics enmig del combat, però les seves mesures exactes continuen sent objecte de polèmica.
Diversos pobles usaven els cavalls per a batudes ràpides de saqueig, que permetien robar botí o destruir una base enemiga i fugir ràpidament. En aquests casos es preferien els cavalls lleugers. Uns cavalls una mica més forts però no tant com els pesants van ser els preferits dels arquers, els quals van esdevenir cabdals per decidir el curs de la guerra a la baixa edat mitjana, com proven les victòries dels anglesos gràcies a l'arc llarg (longbow) o el terror de les tropes dels arquers a cavall dels mongols, armats amb arcs curts i compostos molt potents. Els arquers i cavallers d'atac ràpid usualment es desplaçaven sobre les seves muntures fins al lloc del combat, mentre que les tropes més completes podien optar pel transport en vaixell, com a les croades, malgrat el desgast que la immobilitat suposava per a les bèsties. La tarida catalana és una de les naus adaptades per al transport per mar de cavalls.Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977.
miniatura|Mongols en atac a cavall
Un dels motius que explica el major ús dels cavalls a la guerra medieval és l'expansió de l'estrep. Inventat a la Xina, va arribar a Europa cap al . Els cavallers podien subjectar-se millor sobre el cavall, ja que podien fer força amb els peus a l'estrep i així podien alliberar parcialment o total les mans per subjectar les armes, com espases i destrals i empunyar-les amb força. Mentre aguantaven les regnes amb una mà, l'altra podia usar-se per clavar l'espasa a l'enemic o per tirar a terra un altre genet. En poder posar-se drets sense caure, els cavallers van aconseguir un avantatge sobre la infanteria, perquè combinaven la seva precisió amb la velocitat que aportava el cavall.Jean T. Gimpel, The Medieval Machine: The Industrial Revolution of the Middle Ages, Londres, Victor Gollancz Ltd, 1977 () Amb el temps es van desenvolupar noves tècniques de combat, perquè el cavaller podia girar cap a un cantó o un altre o fins i tot deixar anar momentàniament les regnes i realitzar maniobres arriscades sense caure. Determinats estudiosos afirmen que l'estrep també hauria ajudat a l'expansió del feudalisme, extrem contestat per altres historiadors en el que es coneix com a «polèmica de l'estrep».Sawyer, P.H.; Hilton, R.H. (April 1963). "Technical Determinism: The Stirrup and the Plough". Past & Present. Oxford University Press (24): 90–100. JSTOR 6498
Cavalls per a l'oci Els cavallers provaven el seu valor en justes, torneigs i jocs de canyes que emulaven els arts de la guerra però amb una finalitat esportiva i es van començar a celebrar a partir del . Les selles amb suport anteriorMatthew Bennet, Jim Bradbury et Kelly DeVries, Fighting Techniques of the Medieval World : AD 500-AD 1500, Londres, Amber Books, 2005 () van permetre que el cavaller s'aguantés millor i pogués usar la força per envestir amb la llança llarga. Servien per incrementar el prestigi dels participants, els quals sovint obtenien premis per la seva classificació apart de beneficis polítics com el favor dels nobles. Van esdevenir un lloc comú lligats a la seducció de la dama quan l'amor cortès va influir en l'ideal cavalleresc i els millors homes havien de ser tant valents com educats i detallistes. Als torneigs es combatia per la dama, indicant-ho amb un senyal com un mocador o una cinta a les llances, per mostrar en públic però sense atemptar contra el seu honor el servei que li prestaven. Aquests combats d'oci van aparèixer amb més i més freqüència a les novel·les de cavalleries i cavalleresques i es van practicar arreu d'Europa Occidental, incloent-hi les terres catalanes.Jean Marie Barberà. Actes del Col·loqui internacional Tirant lo Blanc, l'albor de la novel·la moderna europea, Ais de Provença, 21-22 d'octubre de 1994. L'Abadia de Montserrat, 1997, p. 1–. Per exemple, el topònim barceloní de El Born fa al·lusió a les justes que s'hi celebraven.Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV), p. 152, Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000, La fama d'aquestes justes va perdurar durant l'inici de la modernitat.
Els nobles es dedicaven a la caça per plaer i sovint ho feien muntats en cavalls. La falconeria era una de les modalitats més freqüents. Els palafrens o cavalls de sella eren els animals seleccionats per a la caça. Eren animals de menor qualitat que els cavalls de guerra i es caracteritzaven per la rapidesa i la longevitat. Tot i que menys habituals, també se celebraven curses de cavalls o cavalcades per plaer entre els nobles i en aquest cas solien triar-se els corsers. Aquestes competicions tenien la finalitat d'impressionar el públic amb la destresa del genet i la riquesa dels propietaris, per la qual cosa els animals anaven luxosament guarnits i portaven ben visibles els emblemes heràldics. Cap al es va generalitzar l'ús del mos per frenar els cavalls i dirigir-los millor en aquestes exhibicions. En els passejos pel bosc i la caça les dones acompanyaven els seus pretendents o parents. Elles solien muntar de costat, per no fer malbé el vestit i perquè la postura amb les cames obertes es considerava poc decorosa. Per aquest motiu usaven selles especials i els seus desplaçaments eren més curts. Els escuders posaven graons o escambells per ajudar-les a pujar i baixar i combinaven la cavalcada amb el passeig en llitera o carro.
miniatura|Imatge de caça amb cavall i falcons
Els monjos tenien fama de ser bons criadors de cavalls, sobretot els de l'Orde de la Cartoixa, que a l'edat mitjana tardana conservaven per escrit el llinatge de molts cavalls per assegurar-ne la qualitat als compradors nobles. Aquests documents han permès traçar la genealogia i modificacions conscients introduïdes als cavalls per fer-los més forts i ràpids. Abans no es consignaven els encreuaments de forma sistemàtica però sí existien tradicions orals, especialment entre els àrabs. Dins dels seglars, cal destacar el conestable, l'encarregat de les cavalleries d'un noble,Bruce, Alistair, Keepers of the Kingdom (Cassell, 2002), que era qui tractava amb els criadors i organitzava els manescals, els serfs dels estables, els escuders i altres persones relacionades amb la cura dels cavalls. Igualment pactava amb altres conestables l'organització de torneigs i justes. A determinats llocs el nom va donar lloc a un grau militar, com a la Corona d'Aragó, on era el cap de l'exèrcit del rei.
Cavalls per al transport El transport a cavall era el preferit per a mitjanes i llargues distàncies a l'edat mitjana (tot i que alguns religiosos optaven per rucs o mules). Les classes baixes no podien permetre's pagar un cavall per al seu transport personal, luxe reservat per als estaments superiors, que eren també els que més es movien de casa. Els nobles i els seus servents es desplaçaven entre corts per motius diplomàtics i de control de terres, així com els pelegrinatges a llocs sants. Es muntava directament sobre el animal o bé se li feia tirar de vehicles especialment habilitats, on es protegien els cortesans i les seves pertinences. Diversos soldats armats protegien els combois quan una família poderosa es traslladava de residència o quan es cobraven els tributs de vassallatge. Aquestes comitives comptaven amb ornaments que demostraven la riquesa dels seus propietaris i es movien lentament, perquè estaven auxiliades per personal a peu. La inseguretat i incomoditat d'aquests viatges, però, aconsellaven limitar-los als casos imprescindibles i la majoria de transport es referia a un grup petit de genets que cavalcaven per transmetre ordres o notícies pels camins. Aquests escollien muntures ràpides i resistents, que poguessin resistir llargs trajectes fins a trobar llocs per a beure i descansar, fos als pobles o als rius.