El castell de Cabra del Camp es trobava al municipi homònim (Alt Camp). Era la posició més avançada de la línia de fortaleses del comtat de Barcelona a la línia del Gaià en la conquesta de la Catalunya Nova. Segons la tradició, era a la part alta del poble, però d'acord amb estudis nous, és possible que fos a la partida de Castelltallat, a la banda nord del congost que separa aquest poble del Pla de Santa Maria, on s'han trobat restes de ceràmica.
Història La primera referència documental és del 27 de setembre del 980, quan el comte de Barcelona Borrell II donà el castell de Cabra, els seus termes i les pertinences, a Ervigi, la seva muller Almentruda i el seu fill Guifré, en lliure i franc alou. El 985 fos tal vegada arrasat per Almansor en la seva ràtzia contra Barcelona si bé no és descartable que ho fos en època almoràvit (1107-1118). L'any 1011, Guifré de Mediona i la seva muller Guisla feren donació del castell al monestir de Sant Martino dell'Isola Gallinaria a d'Albenga (Ligúria). El 1160 Ramon Berenguer IV, rebé de l'abat i els monjos del monestir d'Albenga, les dues terceres parts del domini, i nombrosos documents entre el 1163 i el 1243 demostren que el monestir continuà posseint la tercera part que serà adquirida per l'arquebisbe Pere d'Albalat el 1248.
El 1194 el rei Alfons I, d'acord amb Odó, prior de Sant Pere de Riudebitlles, atorgà carta de poblament autoritzant els veïns de Cabra a viure damunt el Coll Roig i prohibint-los de fer-ho en cap altre lloc del terme. El consten com a castlans del castell els Clariana. A partir de l'establiment dels cistercencs a Santes Creus, aquest monestir anà adquirint drets dins el terme de Cabra. El 1285, en el seu testament, Pere II cedí al monestir, entre altres béns, el lloc i castell de Cabra, donació que, a causa de l'oposició dels veïns, no fou plena i el castell tardà anys a perdre la condició de lloc reial. El 1393, Joan I vengué Cabra per 12.000 florins d'or a Ramon Alemany de Cervelló, tot i que el 1448 els veïns el redimiren i tornaren a la jurisdicció reial, i el 1450 obtingueren el privilegi de no poder tornar a ser infeudats. Amb tot, el 1653, el lloc i la vila foren cedits per Felip IV a Francisco de Orozco y Ribera, marquès d'Olias.
El 1698, Cristòfor de Potau i d'Oller (València, 1647-Pamplona, 1706), comprà al marquès d'Olias el senyoriu de Sarral, Cabra i la quadra de Conill, i el 1702 rebé el títol de comte de Vallcabra de mans de Felip V, en un intent d'atreure'l al seu bàndol. Però ell romangué del costat de l'arxiduc Carles i fou empresonat a Alcalá de Henares, Àvila i la ciutadella de Pamplona, on morí el 1706. El 1709, l'hereu Josep Faust de Potau i Ferran (1684-1732) va ser nomenat marquès de Vallcabra per l'arxiduc Carles. Empresonat com el seu pare, un cop alliberat fou anomenat capità de la coronela de Barcelona, i al final de la Guerra de Successió les seves propietats foren embargades. Casat amb Maria Josepa de Dalmases i de Ros, fou succeït pel seu fill pel seu fill Carles de Potau i de Dalmases (1700-1744), i aquest pel seu germà Pau Ignasi de Potau i de Dalmases (1711-1782), casat amb Maria Antònia de Peguera i de Sala, amb qui va tenir diversos fills albats. El 1781 va fer donació universal dels seus béns al seu cosí Carles Antoni d'Azcón i de Potau, hereu del patrimoni vinculat Vallcabra,AHPB, notari Ignasi Plana i Fontana, manual 1.113/8, f. 241-247v, 01-09-1781. però aquest en va poder gaudir durant poc temps, ja que morí el 1787.
El 1831 n'era propietària María José Alonso-Pimentel, duquessa d'Arcos i de Benavente.
Referències
Vegeu també L'Estela (les Corts) Camporrells (Albesa) Can Castanyer (Vilablareix)
Bibliografia
Categoria:Monuments històrics de l'Alt Camp Categoria:Edificis de Cabra del Camp Categoria:Edificis de Catalunya desapareguts