El carlotisme va ser el projecte polític per crear en el Virregnat del Riu de la Plata una monarquia independent, el titular seria la infanta Carlota Joaquima de Borbó, germana del rei Ferran VII d'Espanya, esposa i princesa consort del príncep regent Joan IV de Portugal.
Antecedents Rivalitat entre Espanya i Portugal en el Riu de la Plata miniatura|Carlota Joaquima de Borbó El Tractat de Tordesillas va traçar una línia de pol a pol que va assignar a la corona de Portugal una porció d'Amèrica del Sud. Aquesta porció, Brasil, tenia un límit no demarcat amb les àrees assignades a Espanya, amb la qual cosa va ser natural que aviat sorgissin conflictes territorials. Aquests conflictes van arribar a ser molt greus a la zona del Riu de la Plata, especialment a partir de la fundació portuguesa de Colònia del Sacramento, en 1680.
Des de llavors, Portugal va pretendre expandir els seus dominis sobre el Riu de la Plata, i fins i tot dominar tota la Banda Oriental del mateix. Es va convertir en el rival secular d'Espanya en aquesta regió, i així era considerat per la població espanyola del Plata.
De fet, la fundació del Virregnat del Riu de la Plata, en 1776, es va deure exclusivament a la necessitat de frenar les ambicions de Portugal a aquesta regió. La capital del nou virregnat, Buenos Aires, va ser degudament dotada d'abundants forces militars. Si bé, amb el pas del temps aquestes forces van disminuir, la ciutat seguia sent seu d'un considerable poder militar. A la Banda Oriental, la ciutat de Montevideo va ser emmurallada i comptava també amb una forta guarnició militar.
A la primera dècada del 1800, si més no fins a les Invasions britàniques, que van començar a 1806, Brasil era el principal rival i potencial enemic del Virregnat del Riu de la Plata.
Des de la independència portuguesa en 1640, l'únic i permanent aliat d'aquest país era el Regne Unit.
La cort portuguesa al Brasil
miniatura|esquerra|Joan VI de Portugal Des de l'any 1796, Espanya estava aliada amb la França revolucionària. Aquesta política va continuar durant el govern de l'emperador Napoleó Bonaparte, i va portar a una nova guerra entre Portugal i Espanya, coneguda com la Guerra de les Taronges. Si bé Espanya va triomfar a Europa, Brasil va incorporar el 1801 Misiones Orientales, sense que les forces de Buenos Aires poguessin fer res per impedir-ho o recuperar-les.
Des de 1807 en endavant, derrotat en el mar a la batalla de Trafalgar, Napoleó va decidir establir el bloqueig continental contra la Gran Bretanya; això, és el tancament de tots els ports als vaixells d'aquesta nacionalitat. Per a això, l'Imperi francès necessitava assegurar-se evitar completament la possibilitat de comerç a Europa continental.
En conseqüència amb aquest objectiu, el 12 d'agost de 1807, el príncep regent de Portugal, el futur Joan VI de Portugal (la seva mare, la reina Maria I, havia estat incapacitada causa de la seva demència), va rebre un ultimàtum conjunt d'Espanya i França: en vint dies havia de declarar la guerra a Gran Bretanya i tancar tots els ports als seus vaixells, a més d'expulsar al seu ambaixador i detenir a tots els seus súbdits. Empès per la urgència de l'amenaça, Joan va anunciar a l'ambaixador anglès, Lord Strangford, que simularia un estat de guerra amb Gran Bretanya, per guanyar temps.
miniatura|Embarcament de la família reial portuguesa El ministre de relacions exteriors britànic, George Canning, va proposar en canvi un altre pla: el trasllat de tota la Cort portuguesa i la família reial al Brasil. El 22 d'octubre, Canning i l'ambaixador portuguès Domingo Souza Coutinho van signar el tractat pel qual s'establia: El lliurament de tota la flota portuguesa, de guerra i mercant, a la Gran Bretanya. El trasllat de la Reina, el Príncep, la seva família i tota la cort al Brasil, en l'esquadra anglesa. Un nou tractat comercial, que permetia a la Gran Bretanya introduir-se al mercat brasiler. L'ocupació britànica de l'illa de Madeira.
L'exèrcit francès va creuar Espanya a finals de novembre, per deposar la reina i el regent, i dividir el territori amb el rei d'Espanya. Immediatament, l'exèrcit francès, al comandament del general Junot, va envair Portugal, avançant directament cap a Lisboa. Apressat per Strangford, el rei va determinar realitzar la transferència de la Cort portuguesa al Brasil i va ordenar embarcar a tota la Cort i funcionaris reials que es trobessin en Lisboa. L'exèrcit invasor va ocupar la capital portuguesa quan encara es podien veure al mar els últims vaixells en què la Cort portuguesa es traslladava al Brasil. En total, eren unes 15.000 persones embarcades en 36 vaixells, que van arribar a Rio de Janeiro el 8 de març de 1808.
Espanya en mans de Napoleó
L'exèrcit francès havia ingressat a Espanya amb permís del rei Carles IV d'Espanya, però molt aviat va començar a comportar-se com un exèrcit d'ocupació en un territori envaït. Mentrestant, el príncep Ferran va tramar un canvi de política, no en oposició a l'aliança francesa, sinó a la nefasta influència del favorit, Manuel Godoy. Descobert i sancionat el príncep, el 27 de març de 1808 va esclatar el motí d'Aranjuez, que va obligar a Godoy a fugir. Dos dies més tard, Carles IV va abdicar a favor del seu fill, que va ser proclamat com Ferran VII. miniatura|esquerra|Ferran VII d'Espanya, el Deseado La notícia de la proclamació de Ferran va ser enviada a les possessions americanes i, com era costum, el nou rei va ser jurat en totes les ciutats importants de l'Imperi espanyol. En el Riu de la Plata, en particular, el virrei Santiago de Liniers esperaria la definició del conflicte, davant la previsible reacció de Napoleó, sense prendre cap partit. Fustigat per l'alcalde Martín de Álzaga, que l'acusava de connivència amb els francesos, va acabar per ordenar el jurament de Ferran VII amb diverses setmanes de retard, el 21 d'agost.
Però Carles va canviar aviat d'idea i va reclamar de nou el seu tron perdut, al que Ferran es va negar. Llavors va escriure a Napoleó, demanant-li ajuda per a recuperar-lo.
L'emperador va cridar a la seva presència a Carles i Ferran, per entrevistar-se amb ells a Baiona. Abans de reunir-se amb el nou rei, es va entrevistar amb l'antic, al qual va pressionar i va obligar a prometre-li que li lliuraria la corona. Tot seguit, va exigir a Ferran que abdiqués a favor del seu pare, i immediatament tots dos van abdicar dels seus drets al tron en favor de Napoleó, de manera que aquest va designar al seu germà Josep Bonaparte com a nou rei d'Espanya.
Mentrestant, la sortida de la família reial espanyola cap a França va provocar una rebel·lió contra els francesos; el 2 de maig es va iniciar una revolució a Madrid, que portaria a la Guerra del Francès. Els espanyols van utilitzar la figura de Ferran com a símbol de la seva resistència a la invasió francesa, i van jurar defensar el seu dret al tron. Van reunir successives juntes de govern en la major part de les ciutats lliures de l'invasor, i es van governar per si mateixes, en nom de Ferran VII.
Algun temps després, es formaria una Junta Suprema Central, que reuniria als representants de les juntes locals. Aquesta Junta Suprema va establir una aliança amb Gran Bretanya el 4 de juliol de 1808, aliança que tindrà molta importància per a la resistència espanyola a partir de mitjans de 1809. Ara com ara, la batalla de Bailèn serà una ressonant victòria sobre l'exèrcit francès, que enfortiria la resistència a l'invasor.
Per la seva banda, les possessions espanyoles en Amèrica van decidir massivament acompanyar la resistència dels espanyols europeus contra les pretensions de Josep Bonaparte.
Carlota Joaquima La política portuguesa per al Riu de la Plata miniatura|Rodrigo de Sousa Coutinho, Marquès de Linhares, ministre de Negocis i Exteriors Guerra de la Cort Portuguesa Tot just arribada a Brasil, la cort portuguesa va donar un nou impuls a les ambicions expansionistes contra les veïnes possessions espanyoles, especialment sobre el Riu de la Plata. El més entusiasta partidari d'aquesta política expansiva va ser el ministre de Negocis Estrangers i Guerra, Rodrigo de Sousa Coutinho, que proposava annexar al Brasil tota la Banda Oriental del Riu de la Plata.
No va tenir molt temps la cort portuguesa per dur a terme els seus plans militars, però igualment Souza Coutinho va arribar a iniciar la reunió d'un poderós exèrcit d'invasió cap al sud.
Domingo de Sousa Coutinho escrivia al seu germà:
D'acord amb aquesta política, el brigadier Joaquín Javier Curado va ser enviat al Riu de la Plata, amb un ultimàtum a les seves autoritats, en què oferia en nom del seu sobirà prendre el cabildo i el poble de la ciutat de Buenos Aires i tot el virregnat sota la seva Reial Protecció. En cas contrari es lliuraria la guerra, ja que el seu rebuig significaria haver de «fer causa comuna amb el seu poderós aliat», és a dir, amb la Gran Bretanya.
La notícia de la doble abdicació de Baiona va trastornar aquests plans, i Sousa Coutinho va pensar que la nova situació li permetria al seu rei apoderar-se, ja no de la Banda Oriental, sinó de tot el Virregnat del Riu de la Plata, amb el qual Brasil compartia al voltant de 4.000 km de fronteres.
L'instrument de la seva política anava a ser l'esposa del príncep regent, resident també a Rio de Janeiro, Carlota Joaquima de Borbó, germana gran de Ferran VII. D'altra banda, residia també a Rio de Janeiro el seu cosí Pere Carles de Borbó, fill de Gabriel de Borbó, germà del rei Carles IV.
No obstant, el brigadier Curado ja estava en camí al Riu de la Plata. Es va instal·lar a Montevideo, on va tenir alguns problemes amb el governador Francisco Javier de Elío, que aviat organitzaria una Junta de Govern local, en oposició al virrei Santiago de Liniers.
La Justa Reclamació Simultàniament amb els plans de Souza Coutinho, dos personatges estaven fent plans: la infanta Carlota Joaquima (aparentment separada del seu marit) i el comandant de l'esquadra britànica al Brasil, lord William Sidney Smith. Aquest era un admirador de la princesa i va dirigir juntament amb ella un pla ambiciós. L'opció de Carlota Joaquima tenia validesa en tant que en absència del rei d'Espanya, era l'únic membre de la família reial que escapava del control napoleònic.
miniatura|esquerra|Carlota Joaquima de Borbò Després donar-lo a revisar per Sidney Smith, Carlota va redactar dos documents iguals, signats per ella i el príncep Pere Carles de Borbó, per presentar-los al príncep regent. Es tractava de la «Justa Reclamació», per la qual sol·licitaven a Joan VI seva protecció davant la usurpació napoleònica, per conservar els drets de la seva família a l'Amèrica espanyola, ocupant el tron com regent del regne d'Espanya en els virregnats i capitanies generals americanes.
Una particularitat de la Justa Reclamació consistia que desconeixia els drets de Ferran a la corona, ja que considerava que tot el procés que havia portat a ser rei d'Espanya a José Bonaparte estava viciat des del Motí d'Aranjuez. Per Carlota, el legítim rei era el seu pare Carles IV d'Espanya, i ella es presentava com a hereva dels seus drets en la seva absència i del que, segons ella, seguia sent el monarca espanyol.
Poc després, la infanta i el príncep enviaven un manifest a Buenos Aires, dictat pel que sembla per Sidney Smith, modificat i corregit pel marquès de Linhares i el ministre lusobrasiler de Negocis Exteriors i Guerra Rodrigo de Souza Coutinho. L'encarregat de dur-los a Buenos Aires va ser el comerciant Carlos José Guezzi.
En la nit del 10 de setembre, el virrei, el bisbe Benito Lué i el cabildo porteny van rebre la notificació de Curado des de Montevideo. Per a aquest moment, Curado ja havia emprès el seu retorn a Rio de Janeiro. Aquest mateix dia, el governador Elío enviava un missatge a les autoritats portenyes, amb l'exhortació a deposar el sospitós Liniers del seu càrrec de virrei.