El centre històric de Quito està situat al centre sud de la ciutat de Quito, a l'Equador. Abasta una superfície de 375,2 hectàrees (3,75 km2) i és considerat el conjunt històric millor conservat i un dels més importants d'Amèrica Llatina. Té al voltant de 130 edificacions monumentals (on s'allotja una gran diversitat d'art pictòric i escultòric, principalment de caràcter religiós inspirat en una diversa gamma d'escoles i estils) i cinc mil immobles registrats en l'inventari municipal de béns patrimonials.
Va ser declarat per la Unesco, juntament amb Cracòvia (Polònia), el primer Patrimoni Cultural de la Humanitat el 8 de setembre de 1978. El text assenyala: «Quito forma un conjunt sui generis harmònic on les accions de l'home i la naturalesa s'han ajuntat per crear una obra única i transcendental en la seva categoria». Es tracta del centre històric d'una ciutat menys alterat i el millor preservat d'Amèrica.
Història El centre històric de Quito ha estat, des de fa quatre segles, l'espai de major importància simbòlica de la nació equatoriana. Aquí l'espanyol Sebastián de Belalcázar va fundar la vila de San Francisco de Quito el 1534. Advertint el ràpid creixement, els conqueridors van convertir aquest punt en Bisbat (1545) i en Real Audiència (1575). D'aquesta època daten convents com la Concepció, Sant Agustín, San Francisco, La Merced i Santo Domingo que es conserven fins avui, al costat d'altres cent edificacions monumentals. esquerra|miniatura|Plànol de Quito (1735). La seu de la Real Audiència de Quito es va convertir el 1830 en la capital de la República de l'Equador. A partir de llavors aquesta població construïda en estil colonial espanyol, va sofrir algunes modificacions sobretot en el període presidencial de Gabriel García Moreno, qui el 1870 va ordenar la construcció de nous edificis d'estil neoclàssic.
Durant diversos anys va estar descurat, fet que va contribuir a la deterioració de moltes de les seves edificacions i que els seus carrers circumdants es veiessin envaïts pel comerç informal. Això li va restar bellesa i va contribuir a que el sector fos poc segur. La deterioració del lloc va començar el 1930, quan el trasllat de la residència dels habitants del Centre cap a nous llocs cap al nord, va fer que moltes edificacions del centre històric quedessin abandonades per ser posteriorment habitades per pobladors pobres i migrats del camp. Però això va canviar des de l'any 1997, quan es va iniciar el programa que l'Empresa de Desenvolupament del Centre Històric va impulsar per retornar a aquest lloc la seva esplendor d'antany i del que es pot gaudir en l'actualitat.
El 1987 va ser sacsejada per un terratrèmol que va afectar les edificacions. El congrés va crear el Fons de Salvament del Patrimoni Cultural (FONSAL) perquè treballés en la restauració, conservació i manteniment del patrimoni de Quito i dels seus voltants, mitjançant diversos projectes, així com conservar vives els costums i tradicions que reflecteixen la identitat dels habitants de la ciutat.
Administració miniatura|Vista del centre històric Dins del districte Metropolità de Quito, i administrativament, el Centre Històric correspon a la parròquia del mateix nom, una de les 32 que componen el Districte, i és part de l'administració zonal Manuela Sáenz. Està envoltada per les parròquies de Sant Juan i Itchimbía al nord, La Libertat a l'oest, La Magdalena al sud, i Chimbacalle i Itchimbía a l'est.
Es tracta de la tercera divisió administrativa més petita de la ciutat i la primera quant a densitat de població; encara que és també la més important de totes doncs reflecteix la capitalitat del país. Des del punt de vista polític, resumeix la condició de ser l'indret del govern central, seu del govern local, i jurisdicció prevalguda de l'Església Catòlica; des del punt de vista simbòlic, el Centre Històric de Quito condensa un sentit d'identitat local i nacional; i finalment, des d'una perspectiva econòmica, ha esdevingut en un gran centre de comerç de caràcter popular.
Demografia La parròquia té una població que l'any 2010 arribava als 40.587 habitants, menor a la registrada amb prou feines nou anys abans, el 2001, quan tenia 50.982 habitants. Malgrat tot, el Centre Històric presenta una taxa de densitat poblacional summament alta de 10.823,2 hab/km², i un total de 15.570 habitatges ocupats pel que fa als 16.313 del 2001.
La taxa de creixement demogràfic de la parròquia és de -2,5%, cosa demostra la tendència de la gent a abandonar el lloc com a lloc d'habitatge permanent; representant amb prou feines l'1,8% del total d'habitants de la ciutat de Quito, en comparació del 4,2 que representava el 1990. El grup d'edat amb major presència està comprès entre els 19 a 35 anys, amb prop de 12.222 persones, seguit pel grup de 36 a 64 anys, amb 11.342 persones. La presència femenina és major que la masculina, amb un nombre de 20.536 i 20.051 habitants respectivament.
miniatura|center|Vista panoràmica del centre històric de Quito|800px
Patrimoni miniatura|Plaça de la Independencia. En els seus 3,75 km² el Centre Històric de Quito compta amb 4.286 immobles inventariats com a patrimonials, dels quals seixanta-quatre estan catalogats com a monumentals, equivalents al 42% de l'arquitectura religiosa i 58% de l'arquitectura civil de la parròquia. A la seu de la Presidència de la República i a d'altres edificis governamentals, se sumen deu museus, vint-i-dos temples, diversos convents amb gairebé cinc segles d'antiguitat i altres edificacions de valor patrimonial. Cal ressaltar que el Palau de Cristall, encara que avui està situat en una altra parròquia, és part d'aquest inventari perquè va estar fins al 2001 en el sector.
La religiositat popular és una de les manifestacions culturals que es mantenen més fortament vives a l'entorn del Centre Històric de Quito; aquest fenomen es reforça per la presència del seu conjunt de temples i convents monumentals, així com la del Palau de l'arquebisbe de l'església catòlica. Aquestes edificacions religioses i les seves activitats generen al llarg de tot l'any l'afluència de visitants de totes les latituds.
Esglésies Durant segles coneguda com el claustre d'Amèrica per la seva gran concentració d'esglésies i monestirs en un espai reduït, el Centre Històric de Quito té tres de les construccions més emblemàtiques de l'arquitectura classista del continent: la Basílica del Voto Nacional, l'església de San Francisco i la de la Companyia de Jesús.
Basílica del Voto Nacional miniatura|Basílica del Voto Nacional. Aquesta monumental basílica és l'obra més important de l'arquitectura neogòtica equatoriana i una de les més representatives del continent americà, alhora la més gran en terres del nou món. Se situa en el sector cèntric de la ciutat de Quito, als carrers Carchi i Venezuela al costat del Convent dels pares Oblats. Aquest temple religiós va ser edificat per rememorar la consagració de l'Estat Equatorià al Sagrat Cor de Jesús, celebrada durant la presidència de Gabriel García Moreno el 1873. Té 115 m d'altura i està formada per 24 capelles internes que representen a les províncies de l'Equador. Aquest santuari va ser inaugurat i beneït pel papa Joan Pau II en la seva visita a l'Equador el 18 de gener de 1985. La basílica, tant per la seva estructura com pel seu estil, és comparada amb dues grans catedrals del món: la Basílica de Saint Patrick de Nova York i la Catedral de Notre Dame de París.
Un detall que distingeix a l'obra és la substitució de les clàssiques gàrgoles per rèptils i amfibis propis de la fauna equatoriana; a més estan disposats rosetons petris que representen a la flora de l'Equador. Des del punt més alt de la torre principal es pot observar la ciutat i les muntanyes que l'envolten. La nau central del temple té 140 m de llarg, 35 d'ample i 30 d'alt, on estan disposades 14 imatges de bronze que representen 11 apòstols i 3 evangelistes. Al llarg de la història de la seva construcció van ser diverses les aportacions realitzades perquè aquesta obra es dugués a terme. Els pares Oblats van donar el terreny on s'erigeix la basílica; per prosseguir amb la construcció es van acceptar donacions de creients que van proporcionar pedres a canvi de gravar-hi els seus noms. El 1985, l'Estat va implantar un impost per les compres de la sal per tal de continuar amb l'edificació i es va aconseguir acabar la construcció tan bon punt diverses generacions de picapedrers dediquessin les seves vides per edificar cada paret del recinte. Un altre dels atractius de la Basílica del Voto Nacional és el panteó de caps d'estat de l'Equador.
Catedral Metropolitana
miniatura|Catedral Metropolitana de Quito. La Catedral Metropolitana, per la seva ubicació en el cor de la ciutat històrica i el fet que l'any 1995 va ser elevada a Catedral Primada de l'Equador, es va convertir en el temple catòlic de major jerarquia al país. És un dels símbols religiosos de major valor espiritual per a la comunitat catòlica de la ciutat. Està situada al carrer Espejo, entre García Moreno i Venezuela, en el costat sud de la Plaça Gran o Plaça de la Independència.
Després de la fundació de la vila de San Francisco de Quito, el 6 de desembre de 1534, el prevere Juan de Rodríguez, nomenat rector de la nova vila, va aixecar el primer temple provisional. Es tractava d'una construcció de tova, fusta i sostre de palla per a albergar als fidels durant la primera dècada. Amb l'erecció de la parròquia quitenya a Bisbat, el gener de 1545, es va nomenar bisbe a García Díaz Arias, que arribà a Quito el 13 d'abril de l'any següent, al costat del Vicari General Pedro Rodríguez de Aguayo, i van iniciar oficialment la construcció d'un temple major i amb millors condicions; això converteix a aquesta catedral en la més antiga de Sud-amèrica.
miniatura|Interior de la catedral. De totes maneres, la catedral que avui coneixem és el resultat de diverses aportacions al llarg del temps. Julio Pazos Barrera detalla l'evolució del seu traçat: «Els fonaments i una part dels murs són construccions del . El plànol general mostra tres naus separades per pilars i arcs apuntats. Cap al costat sud s'obren algunes capelles. El costat nord és una sola paret. La porta principal no dona a la plaça de la Independència. No obstant, un ampli atri i un domo amb una escalinata circular comuniquen la porta lateral de l'edifici amb la plaça. Al costat de la porta principal s'aixeca un voluminós campanar, que culmina en una curiosa ornamentació edificada al segle XX». Segons l'historiador Carlos Gustavo Argüello Silva en la part superior de la cornisa estan situades les figures dels 12 apòstols.
Sobre l'interior, el mateix Pazos Barrera el descriu amb les següents paraules: «El cor baix és semicircular i en la seva part inferior s'han adossat seients tallats i daurats que els ocupen els membres diocesans. El púlpit i els retaules de les capelles són barrocs. Guarda la catedral frescos de Bernardo Rodríguez i Manuel Samaniego. La gran pintura de lAscensió de la Verge, situada en la part alta del cor, és obra de Samaniego, i en un altar del darrere cor s'exhibeix la singular escultura del Llençol Sant de Caspicara. A aquestes peces, obra dels artistes més connotats de l'art quiteny, cal sumar-hi aquella que va realitzar el pare Carlos, La negació de Sant Pere. Sens dubte, en aquesta i en les altres creacions citades es posa de manifest l'alt grau de sofisticació i bellesa que havia aconseguit l'art quiteny, ressaltant les qualitats dels seus grans mestres i el nivell artístic insuperable al fet que havien arribat les arts plàstiques a Quito».