La Simfonia núm. 2 en re major, op. 36 és la segona de les nou simfonies de Ludwig van Beethoven. Composta principalment entre el 1801 i l'octubre de 1802. Té una durada aproximada d'uns 34 minuts. Ocupa una posició de transició entre el llenguatge encara fortament vinculat al Classicisme vienès de la Simfonia núm. 1 i l'ampliació formal i expressiva que culminaria poc després amb la Simfonia núm. 3 Heroica. Tot i conservar l'estructura tradicional en quatre moviments, l'obra presenta proporcions més àmplies, una introducció lenta de gran pes dramàtic, un ús més contundent dels contrastos dinàmics i una energia rítmica que anticipa clarament el Beethoven de maduresa.
miniatura|Ludwig van Beethoven retratat per Joseph Karl Stieler el 1820.
Durant molt de temps la composició de la simfonia es va relacionar estretament amb la crisi personal que Beethoven visqué a Heiligenstadt el 1802, provocada per l'agreujament de la seva sordesa. L'anàlisi moderna dels quaderns d'esbossos ha matisat aquesta interpretació: Beethoven probablement reprengué el treball en la simfonia durant la tardor de 1801 i la tenia essencialment acabada, com a molt tard, l'abril de 1802, abans de passar l'estiu a Heiligenstadt i d'escriure el conegut Testament de Heiligenstadt a l'octubre. Per tant, el caràcter generalment vital i expansiu de l'obra no constitueix necessàriament una reacció directa a aquell episodi de depressió, com havien suggerit diverses biografies antigues.
Composició i context Després de l'estrena de la Primera Simfonia el 1800, Beethoven havia consolidat la seva reputació vienesa tant com a pianista com a compositor, però encara es trobava dins un entorn dominat pels models de Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart. La Segona Simfonia conserva elements d'aquesta tradició, especialment en l'esquema tonal, la disposició dels quatre moviments i l'ús de la forma sonata, però amplia de manera notable les dimensions i el pes estructural de cada secció. La introducció lenta del primer moviment, per exemple, deixa de ser un simple preludi i adquireix una extensió i una tensió pròpies que anticipen procediments posteriors del compositor.
Els primers esbossos de l'obra poden remuntar-se a 1800, però la fase principal de composició es desenvolupà entre 1801 i començaments de 1802. El Beethoven-Haus assenyala que el desaparegut «quadern Sauer», utilitzat entre la primavera i la tardor de 1801, podria haver contingut materials per a la simfonia, tot i que no és possible demostrar-ho amb certesa. En qualsevol cas, el compositor l'havia acabada abans de l'estada estival a Heiligenstadt, i probablement hi introduí algunes revisions abans de la primera edició de finals de 1803.
Beethoven havia intentat inicialment presentar l'obra en una acadèmia pròpia, però el projecte fracassà perquè no aconseguí llogar un teatre. És possible que la simfonia fos interpretada privadament abans de l'estrena pública, potser en una residència aristocràtica com la del príncep Karl Alois de Lichnowsky, a qui posteriorment dedicà l'obra, però no es conserva documentació concloent d'aquesta possible primera audició.
Heiligenstadt i la sordesa L'estiu de 1802 Beethoven es retirà a Heiligenstadt, aleshores una localitat rural als afores de Viena, seguint el consell del metge Johann Adam Schmidt, que esperava que el descans ajudés a millorar els problemes auditius del compositor. La pèrdua progressiva de l'oïda, que Beethoven havia intentat ocultar durant anys, li provocà una profunda crisi personal i professional. El 6 d'octubre escrigué una llarga carta als seus germans Karl i Johann en què descrivia el seu aïllament, la desesperació provocada per la sordesa i fins i tot la proximitat del pensament del suïcidi, tot afirmant que l'art l'havia impedit posar fi a la seva vida.
miniatura|Primera pàgina del Testament de Heiligenstadt, escrit per Beethoven el 6 d'octubre de 1802.
La coincidència cronològica entre la Segona Simfonia i el Testament de Heiligenstadt va alimentar durant molt de temps una interpretació biogràfica segons la qual l'optimisme de la música constituïa una mena de resposta heroica a la tragèdia personal del compositor. Tanmateix, la cronologia establerta a partir dels esbossos indica que la simfonia ja estava substancialment acabada abans d'aquesta crisi. Això no elimina la importància de la sordesa en la vida de Beethoven en aquells anys, però obliga a separar amb més cura la biografia emocional del procés específic de composició de l'opus 36.
Estrena La primera interpretació pública documentada tingué lloc el 5 d'abril de 1803 al Theater an der Wien de Viena, en una gran acadèmia organitzada per Beethoven. El programa incloïa també la seva Simfonia núm. 1, l'estrena del Concert per a piano núm. 3 en do menor, amb el mateix Beethoven com a solista, i l'oratori Crist al mont de les Oliveres. El concert constituïa una presentació extraordinàriament ambiciosa de la producció recent del compositor i mostrava la seva voluntat d'afirmar-se simultàniament en els gèneres simfònic, concertant i vocal.
miniatura|El Theater an der Wien en una representació de Jakob Alt de 1815. La Segona Simfonia hi fou estrenada el 5 d'abril de 1803.
La recepció no fou unànimement favorable. Diversos crítics van considerar que Beethoven portava massa lluny la recerca de novetat i compararen la nova obra desfavorablement amb la Primera Simfonia. Algunes ressenyes destacaren la longitud, la densitat de la instrumentació i els contrastos sobtats com a característiques excessives, reaccions que mostren fins a quin punt, malgrat l'aparença encara clàssica de la partitura, Beethoven començava a distanciar-se de les expectatives del públic vienès.
Dedicació i publicació La simfonia està dedicada al príncep Karl Alois de Lichnowsky, un dels principals protectors de Beethoven durant els primers anys vienesos. Lichnowsky havia ofert suport econòmic al compositor, l'havia introduït en cercles aristocràtics i havia acollit interpretacions privades de diverses obres. Beethoven li dedicà també altres composicions importants, entre les quals els Trios per a piano, op. 1, i la Sonata per a piano, op. 13, coneguda com a Patètica.
La primera edició de les parts orquestrals aparegué a Viena el març de 1804, publicada pel Bureau des Arts et d'Industrie. Com era habitual en aquella època, la partitura completa no fou publicada immediatament; una de les primeres edicions en partitura general aparegué a Londres el 1808. La difusió de l'obra es veié afavorida també per diverses reduccions i arranjaments, entre els quals una versió per a trio amb piano que tradicionalment ha estat vinculada al mateix Beethoven.
Estructura La simfonia té una durada aproximada de trenta-dos minuts i consta de quatre moviments:
Adagio molto – Allegro con brio — re major Larghetto — la major Scherzo. Allegro – Trio — re major Allegro molto — re major
I. Adagio molto – Allegro con brio El primer moviment comença amb una extensa introducció lenta, molt més desenvolupada que la de la Primera Simfonia. Els acords inicials estableixen una atmosfera solemne, però Beethoven evita una progressió harmònica completament previsible i condueix el discurs a través de modulacions, silencis i contrastos sobtats. La introducció incorpora gestos dramàtics que anticipen passatges de la Quarta i de la Setena Simfonia, i prepara el caràcter impetuós de lAllegro con brio.
LAllegro con brio està construït en forma sonata i presenta un primer tema enèrgic, basat en figures rítmiques breus i fortament articulades. El segon grup temàtic introdueix un contrast més lleuger, però l'impuls rítmic no desapareix. Beethoven utilitza contínuament petits motius per generar el desenvolupament, fragmentant-los i redistribuint-los entre cordes i vents, un procediment que esdevindria una de les característiques fonamentals del seu llenguatge simfònic.
El desenvolupament amplia notablement la tensió harmònica i explota una gran varietat de dinàmiques i registres. La reexposició no funciona simplement com una repetició de l'exposició, sinó que incorpora ajustaments de color i densitat, mentre que la coda prolonga el procés de desenvolupament i converteix la conclusió en una secció estructuralment important. Aquesta tendència a expandir la coda és un dels elements que Beethoven portaria molt més lluny a partir de lHeroica.
II. Larghetto El segon moviment, en la major, és un dels moviments lents més extensos de les primeres simfonies de Beethoven i adopta un caràcter serè i cantabile. Les cordes presenten inicialment una melodia àmplia i elegant, que després és desenvolupada i ornamentada per les fustes. L'absència de trompetes i timbales contribueix a una sonoritat més suau i permet una textura particularment transparent.
La forma combina elements de sonata i rondó, amb diversos retorns del material principal separats per episodis contrastants. Beethoven explora especialment les possibilitats del diàleg entre cordes i instruments de vent, que assumeixen una funció melòdica cada vegada més independent. Aquesta escriptura anticipa la importància que les fustes tindrien en moviments lents posteriors, especialment a les simfonies Quarta, Sisena i Setena.
El caràcter general és líric, però no està exempt de tensions i contrastos sobtats. Determinats accents, canvis dinàmics i modulacions interrompen periòdicament la continuïtat melòdica i eviten que el moviment funcioni com un simple interludi contemplatiu. Aquesta combinació de cantabilitat i inquietud interna és una de les característiques que distingeixen el Larghetto dels models més convencionals de la simfonia clàssica.
III. Scherzo. Allegro – Trio La Segona Simfonia és la primera de Beethoven en què el tercer moviment apareix explícitament denominat scherzo, abandonant ja el títol tradicional de minuet que encara havia mantingut a la Primera Simfonia. El canvi no és només nominal: el moviment substitueix l'elegància regular de la dansa cortesana per una successió de gestos breus, contrastos bruscos, silencis inesperats i respostes entre diferents seccions de l'orquestra.
El material principal és extremadament concís i Beethoven juga amb l'alternança entre passatges forts i febles, diferents registres i agrupacions instrumentals. Els motius semblen passar sobtadament d'un grup orquestral a un altre, creant un efecte gairebé humorístic. El trio introdueix un contrast més continu i concedeix un paper destacat als vents, però conserva l'energia rítmica del conjunt.
La transformació definitiva del minuet en scherzo constitueix una de les aportacions importants de Beethoven a la simfonia del segle XIX. A partir d'aquesta obra, el tercer moviment deixà de funcionar necessàriament com una dansa estilitzada i es convertí en un espai de gran llibertat rítmica i dramàtica, un procediment que Beethoven explotaria de maneres molt diferents a lHeroica, la Cinquena, la Sisena, la Setena i la Novena.
IV. Allegro molto El moviment final s'obre amb un gest extraordinàriament brusc: una ràpida figura ascendent de les cordes seguida immediatament d'una resposta descendent. Aquest motiu breu, gairebé grotesc, es converteix en la base d'un moviment ple d'humor, energia i sorpreses rítmiques. Diversos comentaristes contemporanis consideraren aquest començament especialment excèntric, mostra del caràcter provocador que la música de Beethoven podia tenir per al públic de 1803.
L'estructura combina elements de rondó i forma sonata. El motiu inicial reapareix constantment sota formes diferents i actua com a motor del discurs, mentre que els episodis secundaris ofereixen contrastos melòdics i tonals. Beethoven explota especialment les pauses inesperades, els accents fora de temps i els canvis sobtats de dinàmica, creant una sensació d'imprevisibilitat que recorda l'humor musical de Haydn però amb una intensitat molt més marcada.