El Panavia Tornado és un avió de combat bimotor amb ala de geometria variable que va ser desenvolupat conjuntament pel Regne Unit, Alemanya Occidental i Itàlia els anys 1970. Es van crear tres versions principals d'aquest avió: el caça bombarder Tornado IDS, l'avió de supressió de defenses aèries enemigues Tornado ECR i l'interceptor Tornado ADV.
El Tornado va ser desenvolupat i fabricat per Panavia Aircraft GmbH, un consorci trinacional format per les empreses British Aerospace (anteriorment British Aircraft Corporation) del Regne Unit, MBB d'Alemanya i Alenia Aeronautica d'Itàlia. El seu primer vol va tenir lloc el 14 d'agost de 1974, entrant en servei entre 1979 i 1980. A causa del seu caràcter polivalent, va ser capaç de reemplaçar a diversos models diferents d'aeronaus en les forces aèries que el van adoptar. La Real Força Aèria Saudita va ser l'únic operador d'exportació del Tornado a part de les forces aèries dels països socis. Després de l'entrada en servei de l'avió, la col·laboració també s'ha mantingut amb l'engegada d'una unitat d'entrenament i avaluació trinacional (Tri-National Tornado Training Establishment) a la base de la RAF Cottesmore, Anglaterra.
El Tornado es va estrenar en combat el 1991 durant la Guerra del Golf amb la Real Força Aèria (RAF) britànica, amb l'Aeronàutica Militar Italiana i també amb la Real Força Aèria Saudita, on va dur a terme nombroses missions d'atac mitjançant incursions a baixa altitud. També va ser àmpliament usat en conflictes posteriors com la Guerra de Bòsnia, la Guerra de Kosovo, la Guerra de l'Iraq o l'intervenció militar a Líbia de 2011, així com en missions a l'Afganistan i el Iemen. En total, incloent totes les versions fabricades per als tres socis del programa i per Aràbia Saudita, s'han fabricat 991 exemplars.
Desenvolupament Projecte AFVG miniatura|Disseny conceptual del projecte AFVG de 1965.
Durant els anys 1960, els dissenyadors aeronàutics estudiaven dissenys amb ales de geometria variable per combinar la maniobrabilitat i l'eficiència en creuer de les ales rectes amb la velocitat de les ales en fletxa. En aquella època el Regne Unit havia cancel·lat el programa de desenvolupament del BAC TSR-2 i posteriorment l'adquisició d'avions F-111K, per la qual cosa encara estava buscant un reemplaçament per als seus avions de bombardeig Avro Vulcan i atac Blackburn Buccaneer. El Regne Unit i França havien iniciat el 1965 el projecte AFVG (Anglo French Variable Geometry, Geometria Variable Anglo Francesa), però havia acabat amb la retirada francesa el 1967. Els britànics van continuar desenvolupant un avió de geometria variable similar al proposat AFVG, i buscaven nous socis amb la finalitat de dur-lo a terme.
Projecte MRCA miniatura|Un F-104G Starfighter de la Luftwaffe volant el 1965, el projecte MRCA es va crear per substituir aquest model en diverses forces aèries. El 1968, Alemanya Occidental, els Països Baixos, Bèlgica, Itàlia i el Canadà van formar un grup de treball per examinar substituts pel Lockheed F-104 Starfighter; inicialment va ser denominat MRA (Multi Role Aircraft, Avió Polivalent) però posteriorment va rebre la denominació MRCA (Multi Role Combat Aircrat, Avió de Combat Polivalent). Tots els països socis tenien flotes envellides que necessitaven reemplaçar, però com les necessitats eren tan diverses es va decidir desenvolupar un únic avió que pogués realitzar una sèrie de missions que prèviament eren dutes a terme per un conjunt d'aeronaus diferents. El Regne Unit es va unir al grup MRCA el 1968, representat pel Vicemariscal de l'Aire Michael Giddings, signant-se un memoràndum d'acord entre el Regne Unit, Alemanya Occidental i Itàlia el maig de 1969. Al final de 1968, les possibles compres dels sis països ascendien a 1.500 avions en total, però Canadà i Bèlgica van abandonar el programa abans que se signessin els compromisos a llarg termini; Canadà va considerar el projecte políticament desagradable, ja que va haver-hi una percepció en els cercles polítics que gran part de les especificacions i de la fabricació estava concentrada en Europa occidental. D'altra banda, Bèlgica havia acceptat l'oferta proposada per França del Dassault Mirage 5, que va propiciar el dubte sobre si el MRCA valdria la pena des del punt de vista operacional belga.
Conceptualment, el projecte MRCA pretenia produir un avió per dur a terme missions d'atac tàctic, reconeixement, defensa aèria i atac marítim, permetent el reemplaçament de múltiples avions que en aquest moment es trobaven en servei als països socis. Durant la definició de l'avió, es van estudiar diversos conceptes que incloïen dissenys alternatius amb ala fixa i amb un o dos motors. Els quatre països socis restants —Regne Unit, Alemanya, Itàlia, i els Països Baixos— van formar el consorci Panavia Aircraft GmbH el 26 de març de 1969. No obstant això els Països Baixos van abandonar el projecte el 1970, al·legant que l'avió era massa complicat i tècnic per a les preferències de la Real Força Aèria dels Països Baixos, que buscava un avió senzill amb maniobrabilitat excepcional. El projecte va rebre un cop addicional quan el 1972 Alemanya va reduir el requeriment d'avions de 600 inicials a 324, gairebé la meitat.
Acord final miniatura|esquerra|140px|Escarapel·la trinacional formada per les banderes dels tres països socis, va ser usada en avions prototip i presèrie.Prototip P.04 alemany al maig de 1976, Prototip P.02 britànic al setembre de 1980 Airliners.net.
En l'acord final, el Regne Unit i Alemanya Occidental es van quedar amb una participació en el desenvolupament del 42,5% cadascun, mentre que el 15% restant va ser per a Itàlia; aquesta divisió del treball de desenvolupament va ser fortament influenciada pel regateig polític internacional. Els percentatges de càrrega de treball de producció van variar significativament: 47,6% Regne Unit, 40% Alemanya i 12,4% Itàlia. El fuselatge frontal i el conjunt de cua van ser assignats a la companyia aeronàutica britànica BAC (convertida en British Aerospace a partir de 1977); el fuselatge central a l'alemanya MBB (DASA a partir de 1989); i les ales a la italiana Aeritalia (Alenia Aeronautica a partir de 1990). De manera similar, es va emprar el treball compartit entre les tres nacions per a la producció dels motors, l'equipament general i la aviònica. Al juny de 1970 es va formar una companyia multinacional independent, Turbo Union, per desenvolupar i fabricar els motors RB199 per a l'avió, la propietat del qual va quedar repartida de forma similar: un 40% de la britànica Rolls-Royce, un altre 40% de l'alemanya MTU i un 20% de la italiana FIAT.
miniatura|Enlairament en formació d'un Tornado IDS GR.1 i un prototip de Tornado ADV F.2 de la RAF.
En la conclusió de la fase de definició el projecte el maig de 1970 els dissenys conceptuals es van reduir a dos: el monoplaça denominat Panavia 100, que inicialment era preferit per Alemanya Occidental, i el biplaça Panavia 200, que era preferit per la Real Força Aèria britànica i es convertiria en l'avió a desenvolupar, denominat oficialment PA-200 Tornado el setembre de 1974. El setembre de 1971 els tres governs van signar un document d'intenció de procedir (ITP). En aquest moment l'aeronau va ser destinada únicament per a la missió d'atac a baixa cota, on va ser vist com una amenaça viable per a les defenses soviètiques. Aquesta primera versió seria coneguda com a Tornado IDS (abreujament en anglès de Interdictor / Strike, en català: "Interdictor / Atac"). El Cap de l'Estat Major de Defensa britànic va anunciar que «uns dos terços de la línia frontal de combat estarien compostes d'aquest únic model d'avió bàsic». D'altra banda, es va continuar el desenvolupament de la versió Tornado ADV, un interceptor per la Real Força Aèria britànica.
Tornado ADV
El Tornado ADV (Air Defence Variant, en català: "Variant de Defensa Aèria") va ser desenvolupat per complir amb el requeriment ASR.395 (Air Staff Requirement 395) de la RAF d'un interceptor de llarg abast per reemplaçar als models Lightning F.6 i Phantom FGR.2. Al començament del projecte MRCA el 1968, el Regne Unit ja tenia la intenció de desenvolupar el Tornado en la funció d'interceptor. El seu desenvolupament va ser aprovat el 4 de març de 1976, sent British Aerospace l'empresa encarregada. Aquest mateix any es van descobrir temptatives d'espionatge de la Unió Soviètica sobre el caça en desenvolupament.
Prototips
Es van construir deu prototips de la versió IDS, assignats de la següent manera: cinc al Regne Unit, incloent un entrenador i un exemplar per a proves en terra, tres a Alemanya i dues a Itàlia. El primer prototip, el P.01 assignat a Alemanya amb matrícula D9591, va realitzar el seu primer vol el 14 d'agost de 1974 amb Paul Millett i Nils Meister com a tripulants de proves. Tots els prototips estaven plenament instrumentats, i a més tots portaven un complet equip de prova capaç de monitorar 460 paràmetres de l'aeronau. Aquest sistema també era capaç de transmetre fins a 150 paràmetres en un moment donat a una estació en terra.
D'altra banda, i uns anys més tard, el Regne Unit va produir tres prototips de la versió ADV sota la designació de versió F.2,"F" és el prefix de missió que reben els avions destinats com a "caça" en el sistema britànic de designacions d'aeronaus militars. les seves matrícules eren ZA254, ZA267 i ZA283. El primer prototip, l'A.01 ZA254, va ser presentat a l'Aeròdrom de Warton el 9 d'agost de 1979 i va volar per primera vegada el 27 d'octubre d'aquest mateix any. Es va fer amb David Eagles com a pilot de proves i Roy Kenward com a observador de prova en vol.
Preproducció Es van construir sis exemplars de pre-producció de la versió IDS, assignats de la següent manera: tres a Alemanya, dos al Regne Unit i un a Itàlia. Aquests exemplars van incloure diverses modificacions fins a aconseguir l'estàndard de producció. L'avió de pre-sèrie Pg.16 98+03 posteriorment es convertiria en el prototip de la versió de guerra electrònica Tornado ECR, versió que va volar per primera vegada el 18 d'agost de 1988.
De la versió ADV es va fer una comanda inicial de divuit avions F.2, sent els sis primers produïts de la versió d'entrenament F.2T. No obstant això, durant la seva producció es va acabar una nova versió del motor RB199 que va fer variar la cadena de producció. Aquesta nova versió del motor, designada RB199-34R Mk.104, va incorporar una tovera més gran que produïa una embranzida significativament major. El nou motor era aproximadament 35 centímetres més llarg que el Mk.103 i l'avió requeria una modificació de l'estructura abans de poder-lo instal·lar. El prototip A.02 ZA267 va ser el primer exemplar a volar utilitzant els nous motors i, per tant, es va convertir en el prototip de la versió F.3.
Producció El contracte per al Lot 1 de producció en sèrie es va signar el 29 de juliol de 1976. El 5 de juny de 1979 es va lliurar el primer avió a la Real Força Aèria britànica i l'endemà la Luftwaffe alemanya va rebre el seu primer exemplar. El primer Tornado italià va ser lliurat més tard, el 25 de setembre de 1981. El 29 de gener de 1981, es va inaugurar oficialment el TTTE (Tri-national Tornado Training Establishment, Establiment d'Entrenament del Tornado Trinacional) a la base RAF Cottesmore, que va romandre actiu entrenant pilots de tots els països usuaris del Tornado fins al 31 de març de 1999. El 500è Tornado produït va ser lliurat a Alemanya Occidental el 19 de desembre de 1987.
miniatura|Formació que inclou un F-15C Eagle de l'USAF, un Tornado alemany i un Tornado britànic el 1987.