El Quartet de corda núm. 1 en fa major, op. 18 núm. 1, va ser compost per Ludwig van Beethoven el 1799, i publicat el 1801. Com els altres sis quartets de l'opus 18 estan dedicats al príncep Joseph Franz von Lobkowitz. Cronològicament va ser compost després del Quartet núm. 3.
Moviments Allegro con brio Adagio affettuoso ed appassionato Scherzo. Allegro molto Allegro
Origen i context Beethoven va decidir obrir l’op. 18 amb el Quartet en fa major -el segon que va compondre-, aparentment seguint la recomanació del seu amic Ignaz Schuppanzigh, primer violí del seu cercle, una elecció fàcil d’entendre. Són, molt probablement, els mateixos motius que han convertit aquesta obra en la més popular i apreciada del conjunt.
Anàlisi musical El Quartet en fa destaca per la seva amplitud i per un impacte especialment marcat respecte a la resta d'op. 18: tant el primer com el darrer moviment superen clarament en durada els dels altres quartets i ofereixen un lluïment superior, el primer gràcies a un treball temàtic especialment elaborat i el final per la seva riquesa i expansió formal. El segon moviment, tot i no ser el més extens dels moviments lents, és l’únic escrit en mode menor i sobresurt per una intensitat expressiva molt superior. L’Scherzo, per la seva banda, és el més veloç del cicle i el que s’aventura més lluny en l’exploració harmònica.
El primer moviment del quartet comença amb un motiu molt simple: un fa prolongat, un gir al seu voltant i un salt descendent fins al do. Tanmateix, aquesta simplicitat és enganyosa, perquè tot el moviment es construeix desenvolupant aquest motiu a través de més d’un centenar de repeticions. Els esbossos de Beethoven demostren l’enorme esforç i refinament que li va caldre per arribar a aquesta aparent senzillesa. Fins i tot el motiu de la «Joia» de la Novena Simfonia li va resultar menys problemàtic que el desenvolupament del primer moviment del quartet: Beethoven hi dedicà un treball intens i prolongat. Segons el musicòleg francès Joseph de Marliave, cinc pàgines senceres d’un quadern i onze d’un altre estan ocupades simplement provant i refinant aquest tema.
El segon moviment, Adagio affettuoso ed appassionata, reflecteix constantment un impuls romàntic franc i directe. Es tracta, però, del romanticisme primerenc de Beethoven, salpebrat amb italianismes que probablement havia incorporat durant la seva formació com a clavicembalista a l'Òpera de Bonn. Karl Amenda, violinista amic de Beethoven, després de rebre el manuscrit del segon moviment, va afirmar que el segon moviment estava inspirat en l'escena de la tomba del Romeu i Julieta de William Shakespeare. Aquesta lectura guanya certa credibilitat gràcies a un esbós de 1799 en què apareixen les paraules Les derniers soupirs al final del moviment. Beethoven va revisar a fons la versió que havia rebut Amenda i la versió que va enviar a l'editor un any més tard, va ser força diferent, transformant el caràcter del segon moviment, Adagio molto, en un Adagio affetuouso ed appassionato més específic. D'aquestes modificacions, Beethoven escrivia: "... el seu quartet, en el qual he fet algunes alteracions dràstiques. Ara he après a escriure quartets; i això se n'adonarà, imagino, quan els rebi.Steinberg, Michael: "Essay", a Robert Winter (editor) (1994): The Beethoven Quartet Companion. University of California Press, pp 151.
L’Scherzo, Allegro molto revela una proximitat estilística més gran amb Haydn que amb Mozart, deguda al seu caràcter viu i a la sintaxi inesperada i capritxosa. Donald Tovey destaca que Beethoven només aplicava el terme scherzo quan el moviment presentava clarament un to humorístic.
El finale, Allegro, conserva un notable grau de vigor i una vitalitat que sembla créixer de manera acumulativa. En diversos passatges, mostra una imaginació i espontaneïtat superiors a les del primer moviment. Aquest dinamisme es reflecteix en la subtil combinació rítmica de les idees principals. Sembla que César Franck recordava amb claredat el tema en re bemoll esmentat, que reapareix com a analogia en el segon tema del final del seu Quartet de corda en re major (1890).
Ludwig Spohr, un profund coneixedor de l’estil clàssic i un observador molt fi de les formes musicals, el considerava un model exemplar del quartet de corda.
Referències
Quartet 01 Categoria:Composicions musicals del 1801 Quartet Corda Beethoven Categoria:Quartets de corda de la dècada del 1800