El Museu Nacional d'Història Natural de Xile (MNHN), és un dels tres museus estatals xilens de rang «nacional», al costat del Belles Arts i el Nacional Històric, i està situat en el Parc Quinta Normal, en el sector ponent de la ciutat de Santiago de Xile.
La missió del museu és generar coneixement i promoure la valoració del patrimoni natural i cultural de Xile, per fomentar i enfortir la seva comprensió en la societat.Momento actual: Planificación estratégica 2011-2015, Misión del Museo Nacional de Historia Natural de Chile. Va ser el primer fundat, i és el més visitat del país. És conegut popularment com el «museu de la Ballena», per l'esquelet de Balaenoptera borealis del seu saló central.
Història Orígens El Museu Nacional de Història Natural és un dels més antics d'Amèrica Llatina. Els seus orígens es remunten als primers anys de Xile com a país independent. El 1813 ja estava la idea de formar un museu d'història natural, això es veu en un document del 27 de juliol de 1813, publicat en el diari El Araucano, en què s'acorda l'establiment d'un museu d'aquestes característiques, en dependències de la Reial Universitat de San Felipe. L'establiment de la institució es va fer després del lliurament d'un informe realitzat per una comissió d'educació del Senat, composta per prominents personatges com Francisco Antonio Pérez, José Miguel Infante, Agustín Eyzaguirre, Camilo Henríquez, Juan Egaña i Mariano Egaña, entre d'altres, els qui van sol·licitar, el 22 de juny de 1813, la creació d'un museu. Malgrat tot, la iniciativa no va poder materialitzar-se en aquest moment. Nou anys més tard, el 1822, Bernardo O'Higgins, aleshores primer cap d'estat de Xile independent sota el títol de Director Suprem, encarrega la tasca de fundar el museu al francès Jean Josseph Dauxion Lavaysse, nomenant-ho per endavant director d'aquesta institució encara per fundar. Després d'una nova demora, en juny de 1823 Dauxion Lavaysse rep un encàrrec addicional de part del Director Suprem Ramón Freire y Serrano: «explorar el territori xilè, i així recaptar informació sobre la millor forma de colonitzar el país i fomentar la connexió per mar i terra». Dauxion Lavaysse va morir l'any 1829, sense complir cap de les tasques que se l'havia encomanat. Tal com ho relata Rodulfo Philippi, Dauxion Lavaysse era «un aventurer que havia viscut a Haití, Veneçuela i a Brasil, i que tenia coneixements, però molt superficials de diversos rams, el que l'havia donat crèdit immerescut».
Fundació i desenvolupament miniatura|Claudio Gay, fundador del MNHN el 1830. miniatura|Vista exterior del museo en el Parc Quinta Normal. El museu va ser fundat en propietat el 14 de setembre de 1830 pel naturalista francès Claudio Gay, qui va arribar a Xile al desembre de 1828 contractat per ser professor en un col·legi que seria fundat pel metge i aventurer Pedro Chapuis, compatriota de Gay, però la iniciativa va fracassar per falta d'alumnes. Després Gay va ser contractat pel govern de Xile, a través de l'aleshores ministre de l'Interior Diego Portales, per realitzar un complet estudi sobre la geografia i diversitat biològica, d'un país que per a ell era completament desconegut. A més a més, el govern de l'època li va encarregar «formar un gabinet de Història natural, que continguès les principals produccions vegetals i minerals del territori». Claudio Gay va viatjar per tot el territori xilè, recol·lectant material per ser exhibit en el museu, incloent objectes prehistòrics. El 1838 el museu va començar a funcionar en una sala de l'edifici de la Biblioteca Nacional, situat al carrer Catedral, entre Carrer Bandera i Carrer Morandé, a un costat de la seu de Santiago a Xile del Congrés Nacional. Aquest espai va ser ocupat després pels Tribunals de Justícia. Aquest primer museu comptava amb una col·lecció d'objectes animals, vegetals, minerals i fòssils que va recol·lectar Gay en els seus viatges per Xile. Els primers anys de vida de l'MNHN són descrits per Grete Mostny com un desenvolupament molt lligat al context en què sorgeix el museu, el de la Independència de Xile, «no era un gabinet de curiositats com aquells que havien donat origen a tants museus europeus; tampoc va sorgir de les col·leccions privades d'un rei o un príncep. Des dels seus principis va ser un museu per al poble de Xile».
Des del 15 de gener de 1876, el museu ocupa el Palau de l'Exposició a l'interior del Parc Quinta Normal. El recinte, dissenyat per l'arquitecte francès Paul Lathoud, va ser creat per albergar l'Exposició Internacional de Xile, el 1875. La realització d'aquesta exposició va ser encarregada a la Societat Nacional d'Agricultura, i en la seva etapa d'organització estava entre ser construïda en el Parc Cousiño o en la Quinta Norma d'Agricultura. Va ser finalment aquest últim el lloc on es va decidir realitzar l'exposició, per a la qual es va començar, en març de 1873, la construcció de l'edifici, que va ocupar uns 10 000 m² d'extensió entre els 200 000 m² de la Quinta Normal d'Agricultura. Quan es va traslladar a l'edifici de la Quinta Normal, el museu no va ocupar tot l'immoble, doncs va haver de compartir l'espai amb l'Escola Superior d'Agricultura -posteriorment Institut Agrícola de Xile i després Facultat de Ciències Agronòmiques de la Universitat de Xile-, que utilitzava l'ala oest de l'edifici. El 1879 el museu es va ser convertit en un hospital de sang per als ferits en la Guerra del Pacífic (1879-1883).
Federico Philippi assumeix com a director del Museu Nacional d'Història Natural de Xile, succeint al seu pare, Rodulfo Philippi, qui el 10 d'abril de 1897 es va acollir a la jubilació.Federico exercia des de 1889 la direcció de la secció de Botànica del museu, la que va deixar a càrrec de Karl Reiche, una vegada que Philippi va assumir la direcció del MNHN. Entre els avenços que es van donar mentre Federico Philippi ho va dirigir, es pot considerar l'arribada del primer bibliotecari a la institució, el 1900, època en què la biblioteca del museu comptava amb 2.200 volums. Així mateix, el 1884, Federico Philippi va sol·licitar al govern xilè la realització d'una expedició científica per explorar l'aleshores acabada d'incorporar província de Tarapacá, obtinguda després de la Guerra del Pacífic. Una altra fita important de la gestió de Federico Philippi va ser la creació del Butlletí del Museu Nacional , publicació que es continua editant ara com ara. La seva feina com a director de l'MNHN es va interrompre amb la seva defunció, el 16 de gener de 1910. Bernardo Gotschlich recorda la rutina diària de Philippi en el museu:
Segle XX miniatura|Vista de l'edifici del Museu Nacional de Història Natural de Xile. En la nit del 16 d'agost de 1906 un fort terratrèmol va deixar el museu greument danyat, deixant destruïts els costats nord i sud de l'edifici i, conseqüentment, les col·leccions que estaven albergades en aquests sectors. A l'endemà, l'aleshores director del museu, Federico Philippi, es trobava al costat d'altres col·laboradors, rescatant el que es podia dels enderrocs. Posteriorment es va enviar un informe al ministeri d'Educació i es va ordenar la demolició dels llocs perillosos. Això va donar inici a un treball de restauració que es va prolongar per dos anys, fins a gener de 1908, a temps perquè el museu fos la seu d'un congrés científic. Per l'abril de 1910 l'adreça del museu va recaure en el metge Eduardo Moore Bravo, sota el mandat del qual es van crear tres noves seccions en el museu: Antropologia, Botànica criptògama i Aracnologia i insectes nocius. A més a més Moore va promoure la creació d'una Estació Zoològica Marítima i del Museu d'Oceanografia a San Antonio. Per a això es va obtenir una cessió de terreny en el port de San Antonio, tanmateix aquests projectes no es materialitzarien per falta de fons. També es van comprar la biblioteca i col·leccions dels Philippi, i es va editar l'últim lliurament dels Annals del Museu Nacional de Xile, que seria suspès per no comptar amb els recursos necessaris per a la seva continuïtat. D'altra banda, Eduardo Moore va sol·licitar el desallotjament de l'Institut Agrícola, que funcionava en l'edifici del museu, ja que les col·leccions en creixement demandaven cada vegada més espai, però la seva petició va ser rebutjada. Així mateix tampoc va aconseguir que en l'MNHN s'instal·lés llum elèctrica en les sales d'exposició, considerant que, l'any 1910, la majoria dels edificis públics xilens comptaven amb aquest servei. Solament en els anys 60, estant director del museu Humberto Fuenzalida, s'obtindrien fons i s'habilitaria la il·luminació d'aquestes sales. Moore tampoc va tenir èxit a sol·licitar la devolució del Jardí Botànic de la Quinta Normal, que havia estat transferit al Ministeri d'Obres Públiques.
miniatura|Placa de 1968 que conmemora la finalización de los trabajos de reparación del MNHN, iniciados por Ricardo Latcham Cartwright, tras el terremoto de abril de 1927. La dècada de 1920 va ser molt difícil per al museu, que va enfrontar seriosos problemes econòmics. Això va portar a retallaments que van ocasionar acomiadaments de personal i reduccions salarials dels investigadors. Per exemple, els Caps de les seccions de Paleontologia i Botànica criptògama van haver de ser degradats a ajudants. A més a més, el volum XI del butlletí del museu va ser l'últim que es va editar en deu anys, perquè es va suprimir el finançament de les publicacions. Aquesta crisi va culminar el 14 d'abril de 1927, quan Santiago de Xile va patir un fort terratrèmol que va afectar novament les dependències del museu. Aquestes només van poder ser reparades un any més tard sota la direcció de Ricardo Latcham. Eduardo Moore ja havia abandonat la direcció del museu, presumiblement a partir d'una renúncia per la falta de finançament que pertanyia el MNHN. Per l'abril de 1928, amb Latcham al capdavant del MNHN, va començar una profunda tasque de renovació del museu. Per a això, el director va aconseguir diners del ministeri d'Educació, dirigit en aquest moment per Eduardo Barrios. Es van donar 200 000 $ pesos de l'època, recursos que van servir per reconstruir l'edifici i posar en marxa novament al museu. Dins dels seus aportaments està haver gestionat una nova planta de treballadors, que va permetre tenir millors salaris i comptar amb més investigadors. També es van renovar les col·leccions i es van reprendre les publicacions del museu, que estaven suspeses. El museu va créixer amb noves plantes per a oficina de la direcció, la biblioteca i la sala de taxidèrmia. Les obres de refacció de l'edifici es van portar a terme fins a 1931, amb la terminació de la façana de l'edifici, el vestíbul, el Saló Central i vuit sales d'exposició, sense que es donessin per concloses completament. Això va acabar de succeir el 1968, quan Grete Mostny era directora de la institució.
El 1982, Grete Mostny es va jubilar. La direcció del museu va ser assumida el 16 d'abril d'aquest any per Hans Niemeyer. Niemeyer va continuar la feina de renovació de Grete Mostny, i va ser al capdavant del museu fins al 1990, quan assumeix el càrrec Luis Capurro Soto, qui va fer que l'ensenyament sobri del medi ambient fos un tema principal en el treball de l'àrea d'educació del MNHN. Sota la tutela de Capurro, el 28 de febrer de 1991, l'edifici del Museu Nacional d'Història Natural és declarat Monument Històric. Luis Capurro va exercir la direcció del museu fins 1995, el gener de 1996 va ser Alberto Carvacho Bravo qui es va transformar en director, càrrec que va exercir fins a juliol de 1999. Com a successora de Carvacho va ser nominada a l'agost de 1999 Maria Eliana Ramírez, segona dona a càrrec del museu, després de Grete Mostny. Durant la gestió de Ramírez, es van crear noves sales d'exposició permanent en el tercer nivell de l'edifici del museu.
Segle XXI miniatura|El Saló Central, amb un rorqual blau.