miniatura|El Alt Perú, objectiu del Exèrcit del Nord, enviat desde Buenos Aires. Durant la Guerra de la Independència Argentina al 1810, les Províncies Unides del Riu de la Plata van enviar a l'Exèrcit del nord al territori jurisdiccional de la Reial Audiència de Charcas (actual Bolívia) amb la finalitat de desallotjar als realistes fidels al Consell de Regència i al rei Ferran VII.

Formació de l'exèrcit

miniatura|Mapa de la primera campanya a l'Alt Perú (1810-1811). Els triangles vermells senyales les batalles guanyades pels realistes (Cotagaita, Huaqui i Amiraya) i el triangle blau senyala la victòria independentista (Suipacha)

El que va acabar sent l'exèrcit del nord va tenir el seu origen en les tropes reunides pel vocal morenista Juan José Castelli per ordres donades per la Primera Junta el 14 de juny del 1810, per a combatre l'exvirrei Santiago de Liniers, que encapçalava la Contrarevolució de Córdoba, un moviment contrarrevolucionari a favor de l'antic règim a la Intendència de Córdoba del Tucumán (l'actual ciutat de Córdoba a l'Argentina). L'ordre de la Junta responia al compliment de l'acta de formació de la mateixa el 25 de maig del 1810, que l'obligava a enviar una expedició militar a les províncies.

Vicente Nieto, president de la Reial Audiència de Charcas a l'Alt Perú, va tenir coneixement de la instal·lació de la primera Junta a Buenos Aires el 23 de juny del 1810 (la junta es va establir el 25 de maig del 1810). El 26 de juny va prendre la decisió de desarmar la unitat del Regiment de Patricis de Buenos Aires que havia portat a Chuquisaca l'any anterior.Manuel María Urcullu (1855): Apunts per a la història de la revolució de l'Alt Perú, avui Bolívia. Imprenta de López, 1855.

Va ser degut al fet que els soldats havien brindat per Cornelio Saavedra la nit anterior, fet que el va fer sospitar d'estar a favor de la revolució.

El mateix dia va ordenar la remissió dels presos notables de la Revolució de Chuquisaca del 1809 - entre els quals hi havia el coronel Juan Antonio Álvarez de Arenales i Joaquin Lemoine - a la ciutat de Lima, la capital de virregnat del Perú.

Els últims dies del 1810 es va saber a Córdoba que José Fernando Abascal, el virrei del Perú, havia decidit no reconèixer a la Junta de Buenos Aires ni a Vicente Nieto ni a Francisco de Paula Sanz que estava a càrrec de la Intendència de Potosí, i havia annexat provisionalment al virregnat del Perú les intendències de l'Alt Perú que fins feia dos mesos havien format part del Virregnat del Riu de la Plata.

Abascal va nombrar a José Manuel de Goyeneche president provisional de la Reial Audiència del Cuazo, general en cap de l'Exèrcit Expedicionari de l'Alt Perú, i va ordenar a l'intendent d'Arequipa i Puno, Juan Ramírez Orozco que fiquès sota les seves ordres a les seves tropes.

L'execució de Liniers La Junta va començar una col·lecta a Buenos Aires per a perpetrar l'expedició i va reunir un exèrcit de mil cent cinquanta homes. Aquest exèrcit va partir de la capital del exvirregnat el 6 de juliol del 1810 en direcció a Còrdoba per fer front al exvirrei Liniers, sota el comandament del coronel Francisco Ortiz de Ocampo. Va ser seguit pel tinent coronel Antonio González Balcarce que havia rebut una formació a contrarrellotge de dos mesos.

A similitud dels exèrcits de la revolució francesa, ambdós anaven acompanyats pel representant de la junta (càrrec polític) Hipólito Vieytes i pel auditor Feliciano Antonio Chiclana que es va incorporar posteriorment i que posteriorment seria anomenat governador intendent de Salta del Tucumán. El comandament militar estava subjecte al polític i aquest a la Junta a través de la secretaria de Guerra que ocupava Mariano Moreno. Vieytes portava instruccions de deixar que a cada província el poble eligís els diputats per incorporar-se a la Junta.

El 8 de juliol del 1810, Mariano Moreno va ordenar que els que s'oposessin a la revolució fossin enviats a Buenos Aires a mesura que fossin capturats, però el 28 de juliol va impartir una altra ordre.

El 31 de juliol del 1810 els caps reialistes de Córdoba van fugir cap a l'Alt Perú al dissoldre's el seu exèrcit. Es va capturar Liniers al 6 d'agost a les serres de Córdoba, i va ser enviat a Buenos Aires contradint l'ordre d'execució, però el 26 d'agost va ser atrapat a Surgentes (província de Córdoba) per la nova conducció política de l'Exèrcit del Nord enviat per Moreno.

Juan José Castelli va ordenar l'afusellament immediat de Liniers junt amb el governador de Córdoba del Tucumán, Juan Gutiérrez de la Concha, el tinent governador Victorio Rodríguez, Santiago Alejo de Alende i Joauin Moreno, perdonant al bisbe Rodrigo de Orellana que va ser enviat presoner a la villa de Luján (a 70 km a l'oest de Buenos Aires). El morenista Domingo French va donar el tret de gràcia al militar francès.

Per ordre de la Junta, Antonio González Balcarce, va substituir a Ortiz de Ocampo al capdavant de les tropes, amb Juan José Viamonte com a segon cap. En substitució de Vieytes, Juan José Castelli va ocupar el càrrec de delegat i Vernando Monteagudo el d'auditor. Domingo French i Nicolàs Rodríguez Penya integraven també el nou comité polític.

Ocupada Córdoba el 8 d'agost, el seu cap va ser substutuït i Juan Martín de Pueyrredón va ser nomenat governador intendent, assumint el càrrec a mitjans d'agost. Després la marxa va continuar direcció a l'Alt Perú on el general espanyol José de Córdoba i Rojas estava al comandament de les tropes reialistes.

L'adhesió espontàniea de diversos cabildos alt-peruans va nutrir la tropa d'Antonio Gonzàlez Balcarce. També va rebre tropes de Salta encapçalades per Martín Miguel de Güemes. A Santiago del Estero es va formar un Batalló de Patricis Santiaguenys comandats pel coronel Juan Francisco Borges. A Jujuy, Castelli va incorporar a l'exèrcit els piquets de la frontera i va deixar el comandament de la ciutat a Mariano de Gordaliza.

El centre i el nord-oest argentí van quedar alliberats dels governants reialistes, doncs successivament els cabildos de Sant Luís (13 de juny), Salta (19 de juny), Mendoza (25 de juny), San Miguel de Tucumán (26 de juny), Santiago del Estero (29 de juny), sant Juan (7 de juliol), la Rioja (1 de setembre), Catamarca (4 de setembre) i San Salvador de Jujuy (14 de setembre) es van pronunciar a favor de la Junta de Buenos Aires i van enviar-hi diputats. Tarija també ho havia fet el 25 de juny.

Exèrcit reialista de l'Alt Perú En conèixer-se els fets de Buenos Aires, els caps reialistes de l'Alt Perú es van dedicar a organitzar un exèrcit.

La vanguàrdia reialista al comandament del marquès de Yavi va ocupar sectors de Jujuy amb el Regiment de Tarija, però en pronunciar-se Salta a favor de la revolució, es va ordenar el replegament d'aquestes forces a l'Alt Perú. Poc després van tornar a posicionar-se a les valls septentrionals de Jujuy, per a evacuar-los després amb la ordre de deixar lliures els camins en avançar la vanguàrdia d'Antònio Gonzàlez Balcarce.

L'intendente de Potosí, Francisco de Paula Sanz, va enviar immediatament a Tupiza al coronel Indalecio Gonzàlez Socasa amb 600 milicians. Aquest es va dirigir a Chichas amb dos canyons i fusions buscant reclutar soldats, però només en va aconseguir uns dos-cents. Vicente Nieto va enviar al major general Córdoba a ocupar el poble estratègic de Santiago de Cotagaita amb tropes de Chuquisaca i quatre companyies de Potosí, uns 400 quilòmetres al nord de San Salvador de Jujuy. Allí va fer excavar trinxeres i va aconseguir que Gonzàlez Socasa es posès sota les seves ordres després d'algunes discussions. Gonzàlez Socasa va quedar sota el comandament d'un batalló i la resta de les tropes de Tupiza va passar a les ordres de Córdoba, qui havia arribat amb un cos de marins espanyols.

El coronel Basagoytia amb 500 homes de les milicies de Puno i d'Arequipa es va dirigir a Potosí, mentres que, a La Paz, Juan Ramírez armava un exèrcit de dos mil homes deixant la governació interinament en mans de Domingo Tristán.Frías, Bernardo (1907): Història del General Güemes i de la província de Salta, o sigui de la independència argentina, volum 2. págs. 95-97. Salta: Est. Tipogr. de El Cívic, 1907.

Vicente Nieto va ordenar l'enviament a Chuisaca de forces milicianes de Cochabamba i uns altres 500 milicians de Santa Cruz de la Sierra, però al tenir coneixement dels successos de Cochabamba els primers van tornar el 22 de setembre i la resta dos dies després.

La insurrecció de Cochabamba El 14 de setembre del 1810 es va produir la insurrecció de Cochabamba, que va separar a les forces de Vicente Nieto de les forces de Ramírez. Va estar liderada pel coronel Francisco del Rivero, qui amb milícies de la vall de Cliza va derrocar al governador intendent José Gonzàlez Prada i la va integrar a la Junta de Buenos Aires, i és proclamat cap polític i militar. El van seguir Manuel Estebal Arce i Melchor Guzmán, alias Quitón.

L'agost del 1810, el capellà José Andrés de Salvatierra va liderar un movivment al Fort de Membiray de Cordillera i el 24 de setembre va prendre la ciutat de Santa Cruz de la Sierra, on un cabildo obert va deposar el subdelegat Pedro José Toledo i es va formar una junta provisional, liderada per Antonio Vicente Seoane, pel coronel Antònio Suàrez, per José Andrés de Salvatierra, Juan Manuel Lemoine i l'enviat de la Junta de Buenos Aires, Eustaqui Moldes.

El 6 d'octubre es va produir el pronunciament d'Oruro, encapçalat pel subdelegat d'hisenda i guerra, Tomás Barrón, adherint a la Junta de Buenos Aires i sol·licitant ajuda a Cochabamba.Bolivia.com - Esteban Arze va encapçalar la revolució de setembre Esteban Arze amb milicies de Cochabamba va arrbibar a Oruro i després de reforçar les seves tropes amb milicies locals, va sortir el 12 d'octubre amb 1500 homes a la trobada de les tropes reialistes que Juan Ramírez havia enviat per sufocar la insurrecció de Oruro. Aquestes tropes estaven sota el comandament de Fermín Piérola; eren 800 infants veterans i dos peces d'artilleria.

El 14 d'octubre del 1810 es va produir la batalla d'Aroma, que va finalitzar amb el triomf d'Arze i la persecució de l'exèrcit reialista en direcció a La Paz. Piérole va intentar resistir a Sicasica, però el seu ingrès al poble va ser impedit pels seus habitants i va continuar cap a Viacha a on es trobava Ramírez, qui va repassar el riu Desaguadero amb les seves tropes a mitjans de novembre, desallotjant La Paz. Rovero va despatxar dues divisions desde Cochabamba, una que va entrar a La Paz el 19 de novembre sota el comandament de Bartolomé Guzmán, a on l'intendent Domingo Tristán es va plegar a la revolució i l'altra que va entrar a Chuquisaca el 13 de novembre sota el comandament de Manuel de la Vea. El president Vicente Nieto es va traslladar a Chuquisaca a Cotagaita.

Primeres accions a l'Alt Perú Al setembre del 1810, la vanguarda de l'Exèrcit del Nord va sortir de Salta penetrant a la quebrada d'Humahuaca. Mentre el coronel Diego Puyrredón enviava al capità Güemes, qui fins llavors amb una partida d'observació custodiava el nord de Jujuy, a les valls Calchaquís per a organitzar un exèrcit vallista que havia d'incorporar-se a l'exèrcit auxiliar per Abra de Moreno.