és un ciclista eslovè, professional des del 2017, que corre a l'equip UAE Team Emirates.
Ha guanyat moltes proves, entre les quals destaquen dos Campionats del món de ciclisme en ruta i sis Grans Voltes: cinc cops el Tour de França (i 26 etapes) i un el Giro d'Itàlia (i 6 etapes). També s'ha imposat a tres Monuments ciclistes: la Liège–Bastogne–Liège (tres cops), el Giro di Lombardia (cinc cops) i el Tour de Flandes (dos cops). A més, ha batut nombrosos rècords de precocitat i és un dels tres únics ciclistes que ha pujat al podi en la seva primera participació a cadascuna de les Grans Voltes. És, també, l'únic ciclista que ha pujat al podi dels cinc monuments en una mateixa temporada i, juntament a Eddy Merckx, l'únic que ha guanyat tres monuments en un any.
Actualment, és el número 1 a l'UCI World Ranking. Ha estat a la primera posició durant un nombre rècord de setmanes i un nombre rècord de setmanes consecutives. Les temporades 2021, 2022, 2023, 2024 i 2025 ha acabat el primer en el rànquing.
Trajectòria Inicis Pogačar va seguir el seu germà gran, Tilen Pogačar, i es va unir al club ciclista Rog Ljubljana quan tenia nou anys. El 2011, quatre anys més tard, va cridar l'atenció de l'exciclista eslovè Andrej Hauptman, qui es va fixar en ell mentre perseguia un grup d'adolescents més grans en una cursa. Pensant que Pogačar patia per no despenjar-se del pilot, va dir als organitzadors de la cursa que l'haurien d'ajudar; però aquests li van respondre que, de fet, Pogačar era a punt de doblar aquell grup.
Llavors, Hauptman va començar a entrenar-lo al Rog-Ljubljana en la categoria sub-23, equip amb qui aconseguiria, entre d'altres èxits, imposar-se a la classificació de joves de la Volta a Eslovènia de 2017 i 2018, competint contra ciclistes força més grans que ell. A mitjans de 2018, just abans que s'imposés al Tour de l'Avenir, Pogačar va fitxar per l'UAE Team Emirates, equip al qual també s'unia Hauptman com a director esportiu.
UAE Team Emirates (2019 – actualment) 2019 miniatura|esquerra|Tadej Pogačar a la Volta a Califòrnia Va fer el seu debut professional al Tour Down Under, on va quedar tretzè i, amb només vint anys, va esclatar a nivell internacional: durant la temporada, va guanya la classificació general i una etapa tant a la Volta a l'Algarve com a la Volta a Califòrnia -esdevenint el campió més jove (20 anys) d'una prova de l'UCI World Tour, el campionat nacional eslovè en contrarellotge i, sobretot, tres etapes a la Volta a Espanya, competició on, a més, va quedar tercer de la general i va guanyar la classificació dels joves. A més, va aconseguir imposar-se en la classificació dels joves a la Volta a l'Algarve, l'Itzulia, la Volta a Califòrnia i el Tour d'Eslovènia.
2020 miniatura|esquerra|Tadej Pogačar el 2020. Va començar la temporada guanyant la general de la Volta a la Comunitat Valenciana i una etapa de l'UAE Tour abans de l'aturada del ciclisme per culpa de la pandèmia de COVID-19.
miniatura|esquerra|Tadej Pogačar durant la contrarellotge decisiva del Tour de França de 2020 Un cop represa la temporada, va quedar segon a la prova en línia dels campionats eslovens i primer de la prova contrarellotge. Posteriorment, va guanyar el Tour de França de 2020 gràcies a una exhibició en la contrarellotge individual del penúltim dia, que li va servir per recuperar els 57 segons de temps perdut respecte al seu compatriota Primož Roglič i imposar-se per quasi un minut a la general. Amb aquest triomf es convertí en el segon ciclista més jove a guanyar el Tour, amb 21 anys, 11 mesos i 30 dies, només superat per Henri Cornet en l'edició de 1904, que ho va fer amb 19 anys 11 mesos i 20 dies. També fou el primer ciclista que guanyarel Tour en la seva primera participació des del 1983, quan ho va fer Laurent Fignon, i el primer ciclista en guanyar els mallots de la general, de la muntanya i dels joves. A més, també va guanyar tres etapes.
2021 El 2021 també fou un any victoriós per a l'eslovè, qui va tornar a ser entrenat per Hauptman. Va guanyar la classificació general i la de joves i una etapa de l'UAE Tour; la classificació general, de la muntanya i de joves i l'etapa reina de la Tirrena-Adriàtica; va quedar tercer de la Itzulia, on va guanyar una etapa; es va imposar a la Lieja-Bastogne-Lieja; va guanyar el Volta a Eslovènia, la seva classificació de la muntanya i una etapa. Menció a part mereix la seva participació al Tour de França, on es va imposar a la classificació general, a la de la muntanya i la de joves per segon any consecutiu, essent l'únic ciclista que assoleix aquesta fita dos cops i el primer que guanya el Tour dues vegades amb 22 anys i el primer que aconsegueix dos triomfs a la classificació de la muntanya amb menys de 23 anys. A més, va aconseguir tres victòries d'etapa, entre les quals dues consecutives de muntanya quan ja duia el mallot groc, fet que encara no havia succeït mai. Una altra efemèride en el seu haver és la victòria a la Lieja-Bastogne-Lieja i al Tour de França en la mateixa temporada, ja que no succeïa des del 1980, quan ho va aconseguir Bernard Hinault. Prèviament, només ho havien aconseguit Ferdi Kübler (1951) i Eddy Merckx, en quatre temporades diferents. Tot just sis dies després de la fi del Tour, va participar en la prova de ciclisme en ruta dels Jocs Olímpics de Tòquio, on va quedar tercer, de manera que va esdevenir el primer ciclista que guanya una medalla olímpica el mateix any que s'imposa al Tour. Va acabar la temporada imposant-se a la Volta a Llombardia.
2022 Pogačar també va començar el 2022 en plena forma. En efecte, es va imposar a l'UAE Tour, on també va guanyar les dues etapes de muntanya i la classificació dels joves. La setmana següent, es va imposar a la Strade Bianche després d'atacar en solitari a falta de 50 quilòmetres per l'arribada durant un tram de sterrato. Més endavant, també es va imposar a la Tirrena-Adriàtica (general, joves i regularitat) i a la Volta a Eslovènia (general i regularitat), competicions on va guanyar dues etapes. Durant la temporada de clàssiques primaverals, també va aconseguir bons resultats a la Milà - San Remo (cinquè), a l'A través de Flandes (desè), el Tour de Flandes (quart) i la Fletxa Valona (dotzè). Durant la seva tercera participació al Tour de França, es va imposar en tres etapes i va dur el mallot groc durant 5 etapes, abans que Jonas Vingegaard li prengués després de l'onzena etapa. Finalment, va acabar segon de la classificació general i va revalidar la victòria a la classificació dels joves per tercer any consecutiu, fet que l'empata en primera posició amb Jan Ullrich i Andy Schleck amb tres triomfs cadascú. Després de participar en els mundials de Wollongong, encara va triomfar al Gran Premi Ciclista de Montreal, al Tre Valli Varesine i a la Volta a Llombardia, a més de quedar segon al Giro dell'Emilia.
2023 miniatura|Pogačar al Tour de França de 2023. Un any més, Pogačar va començar la temporada en plenitud de condicions. Tant és així que es va imposar en les tres primeres curses que va disputar: la clàssica Jaén Paraiso Interior, després d'atacar en solitari a 42km de l'arribada, i les dues primeres etapes de la Vuelta a Andalucía, competició on acabaria guanyant una altra etapa i la general. Posteriorment, es va imposar a la París-Niça, prova on també va guanyar tres etapes, la classificació de punts i la de joves. Durant les clàssiques de primavera, va quedar quart a la Milà-San Remo, tercer a l'E3 Saxo Classic i es va imposar al Tour de Flandes, a l'Amstel Gold Race i a la Fletxa Valona. D'aquesta manera, fou el tercer ciclista capaç de guanyar el Tour de França i el Tour de Flandes, fita només aconseguida fins llavors per Louison Bobet i Eddy Merckx.
El 23 d'abril, quan intentava completar el Tríptic de les Ardenes, va patir una caiguda durant la Lieja-Bastogne-Lieja i es va fracturar el canell, fet que va dificultar la seva preparació per al Tour de França, on va arribar-hi només havent fet un bloc d'entrenament (enlloc dels dos habituals) i només havent competit (i guanyat) als campionats nacionals eslovens de ruta i de contrarellotge. La seva participació al Tour de França es preveia com una lluita contra Jonas Vingegaard, el vencedor de l'edició anterior, i així fou. Tot i que Pogačar va aconseguir guanyar la sisena etapa, no va aconseguir superar el danès a la classificació general, i, de fet, va veure com Vingegaard s'imposava clarament a l'única contrarellotge individual i, encara més, li treia quasi cinc minuts a l'etapa següent, de manera que quedava a més de set minuts del líder. Malgrat aquesta gran distància, l'eslovè fou capaç de vèncer també la penúltima etapa i d'acabar segon a la classificació general.
Als Campionats del món de ciclisme en ruta de 2023, realitzats a Glasgow, Escòcia, Pogačar va competir en les modalitats de ciclisme en ruta i de contrarrellotge individual; s'emportà la medalla de bronze en ciclisme en ruta i en la contrarrellotge acabà en 21a posició. A continuació, va acabar la temporada competint a les clàssiques italianes, on va aconseguir quedar entre els cinc primers en les quatre curses i revalidar el triomf al Lombardia.
2024
Abans de començar una temporada que incloïa els Jocs Olímpics, Pogačar va decidir adoptar un enfocament diferent a l'habitual: participaria en dues grans voltes (Giro i Tour) i endarreriria l'inici competitiu fins al març. Davant de tots els reptes competitus de la temporada, l'eslovè indicava que la seva prioritat era el Mundial, tot i que també va reconèixer que volia guanyar les tres grans voltes i que, per això, debutaria al Giro. El resultat del canvi no hagués pogut ser millor ja que l'eslovè va aconseguir 25 victòries en la temporada, només escapant-se-li la Milà-Sanremo, on quedà tercer, i el Gran Premi Ciclista del Quebec, on quedà setè, en el que fou la seva pitjor classificació de la temporada. A més, en 23 d'aquestes victòries va arribar sol a meta, normalment després d'haver fet desenes de quilòmetres escapat. Per tot plegat, es considera que Pogačar podria haver superat la temporada de 1972 d'Eddy Merckx que, fins llavors, es considerava la millor temporada de la història. En aquest sentit, fins i tot el belga va reconèixer que l'eslovè l'havia superat; tot i que, l'endemà va retractar-se'n.
En efecte, Pogačar no va començar la temporada fins a la Strade Bianche, cursa que va guanyar després de rodar més de 80 km escapat. Pocs dies més tard, Pogačar va córrer el seu primer monument de la temporada, la Milà-Sanremo, on, després d'un esprint final reduït, aconseguí la tercera posició darrera el belga Jasper Philipsen i l'australià Michael Matthews. Dos dies més tard feia el seu debut a la Volta a Catalunya, prova que s'enduia amb autoritat: no només hi guanyà la classificació general, sinó que també s'imposà a quatre etapes i a les classificacions de punts i de la muntanya. A més, la seva victòria fou la que tingué la diferència més gran de temps sobre el segon classificat des del 1983.
A l'abril, Pogačar competí a la Lieja-Bastogne-Lieja on, després d'un atac a la Cota de La Redoute, s'emportà la victòria en solitari i, amb ella, el seu sisè monument.