El Regiment de Granaders a cavall General San Martín (RGC) és una unitat de l'arma de cavalleria de l'Exèrcit Argentí que actualment fa de guàrdia presidencial i compleix certes funcions protocol·làries.
Antecedents En arribar a territori de Riu de la Plata, el llavors coronel de cavalleria José de San Martín va tenir notícia del deplorable estat en el qual es trobava lorganització militar de les Províncies Unides del Riu de la Plata, recentment alçada en armes contra el poder imperial de la metròpolis espanyola. Davant d'aquesta problemàtica, el Governador Superior Provisional del país va atorgar el 16 de març del 1812 a San Martín el grau de tinent coronel de cavalleria, i el va nombrar conjuntament comandant de l'esqüadró de granaders que havia d'organitzar-se, preveient la necessitat de conformar un cos de cavalleria idoni i qualificat, format per voluntaris rigurosament seleccionats, complint paràmetres de conducta i personalitat molt elevats.
El disseny original de l'uniforme a lorganització primitiva es basava en l'uniforme militar suec.
L'objectiu que perseguia San Martín amb la creació d'aquest nou cos de cavalleria no era només el de dotar a les precàries milícies revolucionàries del Riu de la Plata amb una major quantitat d'efectius per a poder contindre els combats de l'exèrcit realista, sinó també la constitució d'una unitat militar exemplar, dotada dels millors soldats i oficials amb els que poguès contar la pàtria nova, i que servíssin d'insignia dins de les Forces Armades.
Des dels seus inicis es va estipular que el regiment havia d'estar conformat per quatre esquadrons de tres companyies cadascuna; I així va ser que sota la estricta tutela del cap fundador al realitzar la selecció dels seus integrants, al maig del 1812, va quedar conformat el primer dels seus esquadrons i les seves tres companyies respectives.
miniatura|Notícia sobre l'arribada de San Martín a Buenos Aires
Organització i reclutament miniatura|Granaders en formació montada a la Ceremonia del 154ºAniversari de la mort del General José de San Martín el 17 d'agost del 2004 miniatura|Granaders a cavallo en un acte públic a la ciutat de Buenos Aires.
El nou regiment buscava funcionar com a exemple de professionalisme i perfeccionament per a la resta de forces. Tal aspiració és corresponia amb la visió que San Martín tenia sobre el futur immediat de les forces militars modernes: confiava en una rigorosa disciplina evocada no solament en les maniobres i l'entrenament, sinó també en la esfera social del militar, que havia de funcionar com a exemple no únicament per als seus camarades, sinó també per a la resta de la societat.
San Martin va estipular un estricte codi de disciplina que, fins avui dia, sota la denominació de Codi d'honor santmartinià, regeix les accions diàries dels granaders a cavall.
Uniformitat Lorganització primitiva d'aquest cos, que va arribar a estar composta de quatre esquadrons, era el següent: Caps i oficials. Barret Falutx, i en caserna, gorra blava obtusa o de pastís sense visera i de galó ample, casaca llarga de mocador blau, pètal encoixinat, adornada amb nou botons daurats, i dues granades d'or en l'extrem de cada faldó, corbatí calçons de punt o de brí blanc ben ajustat, bota granader amb espolí, ullera de llarga vista militar, i cartera pendent al costat d'una mena de bandolera on guardaven els preparatius per aixecar croquis del terreny i un diari prolix de la marxa, obligats a portar. Espasa sabre de 36 polzades, guant de davant amb manyoples, capot de drap. Cadira hongaresa amb pistoleres coberta fins al arçó amb un Chabrac de drap blau amb franja d'or amb granades del mateix en els seus dos angles. Tropa. Gorra blava de pastís sense visera, o casc senzill de metall escatat, magrana al capdavant i un pompó verd, canviat poc després pel plomall punyir alt. Casaca llarga blava, encarnats vius, amb pales de bronze escatat i quatre granades grogues a l'extrem dels faldons, botó daurat amb el sol i el lema: "visca la pàtria" i a l'extrem del revers "granaders a cavall", calçons blaus de drap, bota granadera amb esperó de ferro; Cop de mà. El seu arnès consistia en el sabre aprimat a "Molejó", carrabina d'espurna, i llança. No permetent cavall de destre, el de muntar era generalment tord, criat, de cua a la sofraja, ferrat i mantingut amb pinso; formant a encàrrec del país, cobert amb una closca de drap blau, adornat de faixes, i dues granades amb borles punyir a les puntes; valisa de cuir. A la llista contestava el granader pel seu nom de guerra. Cap oficial podia tutejar'l ni ocupar en cap servei que no fos estrictament militar. Una taca, rapa en l'uniforme, un botó menys o mal cordat costava un dia d'arrest. Acostumaven a dur els cabells curts i la mirada més amunt del horitzóRevista de Buenos Aires: nota al pie número 2
Codi d'honor miniatura|Granaders en posició de firmes
Es van establir la llista de Delictes pels quals havien de ser castigats els oficials, amb la finalitat d'establir una norma de conducta per als oficials dels regiment. Aquesta dictava:
1. Per cobardia a acció de guerra, en la que encara abaixar el cap serà reputat tal.
2. Per no admetre un desafiament, sigui just o injust
3. Per no exigir satisfacció quan sigui insultat.
4. Per no defensar a totes passades l'honor del cos quan l'ultratgin a la seva presència o sàpigui que ha sigut ultratjat en una altra part.
5. Per trames infames com d'artesans.
6. Per falta d'integritat en el maneig d'interessos, com no pagar a la tropa els diners que s'hagin subministrat per a aquesta.
7. Per parlar malament d'un company amb persones o oficials d'altres cossos.
8. Per publicar disposicions internes d'oficialitat en les seves juntes secretes.
9. Per familiaritzar-se en grau vergonyós amb sargents, caps i soldats.
10. Per posar la mà a qualsevol dona encara que hagi estat insultada per ella.
11. Per no socòrrer l'acció de guerra a un company seu que es trobi en perill, sempre que es pugui socòrrer.
12. Per presentar-se en públic amb dones que siguin sabudament prostitutes.
13. Per concòrrer a cases de jocs que no siguin pertanyents a la classe d'oficials, és a dir, jugar amb persones baixes i indecents.
14. Per fer un ús immoderat de la beguda en termes de fer-se notable amb perjudici de l'honor al cos.
miniatura|Granader a la Casa Rosada
Temps després i en virtut dels valors que inculcaria al regiment de granaders a cavall, el mateix San Martín diria:
miniatura|Els Granaders a Cavall junt a l'estàtua de José de San Martín Desenvolupament El rigor en la preparació i capacitació retrassaria a la llarga la conformació definitiva del cos. No obstant, a pesar de les complicacions i el transcurs del temps revolucionari, el 15 de setembre del 1812 es va decretar la creació del segon esquadró i el 5 de desembre es va disposar la creació del tercer.
Ja llavors, les autoritats nacionals feien referència a San Martín amb el títol de Comandant de Granaders a cavall. Va ser ascendit a Coronel el 7 de desembre del 1812, data en què es va crear el regiment de granaders a cavall sobre la base dels tres esquadrons.
El tercer esquadró es va organitzar al desembre del 1812, expedint-se el 15 de desembre als despatxos de tinent coronel a Carlos d'Alvear i de Sergent major a José Zapiola. Davant del trasllat d'Alvear a una altra unitat, el 13 de gener del 1813 van ser ascendits: A tinent coronel Zapiola, i a sargent major el capità d'artilleria Juan Ramón Rojas.
També al 1812 va ser traslladat el regiment des dels precaris establiments del "quarter de la Rancheria" fins als terrenys del "Quarter del retir", que en aquell moment estava ocupat pel Regiment de Dracs de la Pàtria, més aptes per a les tasques d'instrucció militar i entrenament.
El 4 de desembre del 1812, el capità Francisco Luzuriaga va rebre el despatx de sergent major del regiment perquè Rojas havia estat nomenat comandant del tercer esquadró. El 7 de juny del 1815, José Melián va rebre els despatxos de comandant del quart esquadró que es va organitzar.El pas dels Andes: Crònica històrica de les operacions de l'exèrcit dels Andes, per a la restauració de Xile al 1817. p. 63-64. Autor: Gerónimo Espejo. Editor: C. Casavalle, 1882
Acció militar Baptisme de foc miniatura|Escena del combat de San Lorenzo La nit del 3 de febrer del 1813, després de dies d'una forçada marxa, San Martin i els granaders van arribar al convent de San Carlos, el guardià del qual era el frare Pedro Garcia, a San Lorenzo (Província de Santa Fe). La incursió s'emmarcava en la missió assignada pel govern de Buenos Aires al coronel del regiment, llavors recent format, en la que se li ordenava destacar una secció de la seva unitat per a protegir les costes del Riu Paraná, des de Zárate fins a Santa Fe, en prevenció de possibles incursions enemigues. En aquesta situació, i per la suma de circumstàncies casuals, San Martín va tenir coneixement del futur desembarcament realista a la rodalia del convent i va decidir sortir a la trobada per impedir el reabastiment de queviures de la flota espanyola a terra amb la finalitat de retrassar o evitar futurs avenços per terra.
El pla de San Martin era esperar l'arribada de l'enemic amb 120 granaders a l'ampara dels murs del convent. Davant d'aquest s'estenia una elevada planicie, molt propícia per a les maniobres de cavalleria; Més enllà, al límit hi havia un barranc penya-segat, i després uns tres-cents metres de platja fins a la costa. L'objectiu era evitar que els espanyols sospitèssin de la seva presència, aconseguir que s'apropèssin fins al terreny mencionat i un cop allà, llençar un atac sense donar-los-hi temps d'organitzar la defensa.
Amb aquesta finalitat, San Martin va estudiar les posicions i disponibilitat de recursos de l'enemic i va disposar la divisió del seu contingent en dos esquadrons; El Primer sota el comandament del capità Justo Bermúdez, amb ordres d'envoltar i tallar la retirada als invasors; El segon sota el seu propi comandament. El comandant va arengar (és a dir, va fer un discurs amb la finalitat d'encoratjar-les) als seus homes, que es trobaven a punt de combatre per primer cop, i va explicar a Bermúdez que li donaria les ordres posteriors un cop iniciat el combat, atorgant a ambdós esquadrons les seves posicions a l'esquerra i dreta del convent a la espera de la ordre d'atac.
A la senyal del clarí (un instrument semblant a la trompeta), ambdós esquadrons es van llençar sobre les línies enemigues formades per uns 250 homes disposats en dues columnes, paral·leles al pavelló desplegat, i dues peces d'artilleria al centre. Els realistes només van atinar a replegar-se de forma desorganitzada sobre la meitat de la rereguarda, intentant repelir la càrrega simultània impartida per ambdós flancs de les línies de tropa, a la que van respondre amb foc de mosquets i baionetes calades.
Segons la tradició molt difosa, en aquest astut moviment, el soldat Juan Bautista Cabral veient en perill la vida del seu comandant, el Coronel de San Martín (que havia quedat atrapat sota el seu cavall, mort per la metralla enemiga i sense possibilitats de moviment o defensa), va decidir llençar-se a la trobada d'una baioneta realista a punt de matar el Comandant, arriscant la seva pròpia vida en pos de la del seu oficial. La llegenda li atribueix haver dit la següent frase abans de morir "Moro content, hem batut a l'enemic". Si bé aquest relat està àmpliament difos en cançons patriòtiques i medis oficials de l'exèrcit argentí, la falta de fons històriques fa que els historiadors dubtin de la seva veracitat.